LA MEGA KRACK

És la més odiada, la que té menys prestigi, la més prepotent i xulesca, la ministra de la que tothom recorda l'arbre genealògic en algun moment del dia, quan les comunicacions no van ni amb rodes (valgui la frase), i al mateix temps, la més tossuda, orgullosa i inútil del govern ZP. I malgrat tot això, es veu que és la ministra que més quilòmetres de via ha posat en tot el que portem de democràcia. Ara bé, com i en quines condicions?

Fa molt poquets dies escoltava per la ràdio a la ministra Magdalena Álvarez dient allò de que "tiene el orgullo de la'j mujere' malagueña'" i que per tant, "ante' rota que doblá". Em sembla fantàstic, però que vagi a fer contorsions a casa seva i deixi de tocar els nassos a la gent normal que a diari ha de traslladar-se en tren, en cotxe o en autobús, fins al seu lloc de treball.

Quan abans d'ahir el diputat Joan Herrera (ICV) li retreia al plenari del Congrés espanyol, a aquesta ministra, que els que estaven doblegats eren la bona gent que pateix diàriament les molèsties d'unes inversions inexistents des de "in nilo témpore" a la xarxa ferroviària, la ministra, tota "puesta" ella, va dir que per dirigir-se a ella, havia de parlar-li com parla ella (o sigui, malament) i que ella no estava "doblada", sinó "doblá", perquè si per trons s'ha de dir "xosé lluí", a ella se li ha de parlar com parlen els andalusos (amb tots els meus respectes), i que fes el favor de no dirigir-se a ella amb aquell to ni en aquells termes. Tot això està molt bé, però el cert és que la ministra pot estar doblá, rota, torcía o fent la posició del missioner si li dóna la reial gana, però la pregunta de l'Herrera va quedar sense resposta i ningú va reclamar-li més explicacions ni exigir-li més rapidesa i efectivitat en el que és, al capdavall, la seva feina, per la que cobra, a més, un potosí mensualment. Potser tots hi guanyaríem si en comptes d'aquesta ministra tan inútil, hi hagués en el seu lloc algú amb una mica més d'esperit ciutadà i no tant elitista.

He de reconèixer que em fa ràbia que em prenguin el pèl, especialment quan ho fa algú tan indigne i tan poc solvent com la tal ministra Álvarez, que ja ha dit que no pensa deixar el càrrec ni tant sols si el ZP la dimiteix i la fot escales avall. Deu tenir cartes i triumfus molt bons amagats a la màniga perquè el ZP no prengui cartes i mesures en aquest assumpte dels trens que, a aquestes alçades, ja cansa.

Des de 1999 fins a 2002 vaig agafar el tren cada dia perquè també treballava a Barcelona i us he de dir que en aquell moment no se'n parlava tant, però el tema del viatge diari ja era un martiri, especialment perquè tenia l'obligació de fitxar cada dia quan entrava a l'oficina. Les hores que Renfe em feia perdre, havia de recuperar-les i us asseguro que me'n vaig fer un fart de fer hores perdudes, maleïnt-ho tot i recordant-me de la parentel.la de més d'un i d'una. El millor de tot és que si es busquen responsabilitats, ningú sap res, tothom és innocent i tots son funcionaris fills del mateix Déu. Però les coses passen per alguna cosa i els retards, les aturades inacabables a la via, enmig del no-res, les portes del tren que no s'obren, fins i tot havent arribat a destí, les avaries, les falles, el preu dels bitllets... tot això, bé deu tenir un nom i un cognom, no? Convindria que es sabessin tantes i tantes coses per poder posar fil a l'agulla i canviar-les radicalment, començant per aquest aire de gos messell que, en general, gastem la gent. Abaixem les orelles i paguem religiosament tot dient: "sí senyor, sí senyora ministra". Potser, pel contrari, en alguns moments, convindria dir allò que diu un amic meu fortatxó just abans de clavar el mastegot: ¿Cómo?. Quan el Xoco diu això, ja pots començar a córrer, i ben depressa.

La meva solidaritat i estima per les persones que a diari han d'agafar el tren, perquè a diari passen una malaltia. Si la cosa va bé, és pura xamba, però el més normal és que l'atzar i la sort, deixin pas a l'infortuni. Ànim perquè les vacances de Nadal ja gairebé són aquí, i de cara a l'estiu, ja es veurà...