dimarts, 6 de novembre de 2007

ES VEU QUE TÉ CORDA PER ESTONA






















Que quí té corda per estona? Doncs l'Aznar. Sí, sí, aquell Aznar, el de tota la vida, aquell de les calandraques que va començar tot enclenxinat i a mesura que ha anat fent-se un lloc a la vida pública, s'ha anat depravant en tots els sentits. Sí, aquest Aznar és al que em refereixo: al José Maria Aznar López, al del PP, l'expresident del govern espanyol, per més inri. Aquell del llavi caigut, que ni gesticula ni respira i que és capaç d'avorrir a les pedres, fins i tot quan va borratxo.
Però a veure, aquest home no s'havia retirat de la vida pública ja fa més de tres anys? En què quedem, doncs, perquè de tant en tant encara surt als mitjans amb les seves brabuconades i les seves tonteries de pati de col.legi, les seves pataletes infantils i el seu no donar el braç a tòrcer i reconèixer errors de l'alçada del campanar més alt d'Espanya, en alguns assumptes de vital importància, com la política antiterrorista dels seus governs.
I ara? Ara, què? Ara, a falta de més ocupació, s'omple la boca (ecs!) d'insults i d'improperis contra el govern de ZP, acusant-lo, sense gràcia ni originalitat, d'una sèrie de falles que, segons ell, té el seu país, és a dir, Espanya. Ho fa per tot lo alt, en un llibre que ha publicat i que porta el galdós nom de "Cartas a un joven español". Estic convençuda que serà un èxit de vendes perquè en ell, l'Ansar explica el seu ideari a un imaginari jove espanyol que, sense ser un fanàtic de cervell girat, es veu que pot tenir algún interès per escoltar-lo, llegir-lo o seguir-lo a alguna banda. Que no se'n recorda l'Aznar que va deixar el sistema educatiu tan malmès que al jovent això de llegir no li fa ni fred ni calor? Si almenys aquesta imaginació que ara sembla que li ha nascut de cop i volta, l'Aznar l'hagués aprofitada quan estava al capdavant del govern, per fer alguna cosa útil, potser ara no estaríem com estem, en molts sentits. Perquè és molt fàcil encolomar les culpes de les desgràcies del món a Zapatero i als/les seus/seves ministres, però cal tenir en compte que moltes de les situacions que ara li han petat a les mans a ZP, com la de les infraestructures per posar un exemple, les ha heretades de deixadeses anteriors. I aquí l'Aznar n'és el principal culpable. I ben bé sap Déu que no sento cap simpatia ni una pel govern del Zapatero, però les coses, cadascuna al seu lloc.
L'Aznar, en la presentació del seu llibre encara va tenir la poca vergonya de repetir, aplicant-la al govern socialista i a ZP més en concret, aquella famosa frase de Groucho Marx: "Estos son mis principios, pero si no le gustan, tengo otros". Ja, ja, que original!. De principis, formes, modals i categoria política i personal, Aznar més valdria que no digués res, ni en castellà, ni en anglès, ni en ianqui, ni en cap altre idioma conegut o inventat per ell mateix. Voleu dir que no estaria més bé que es retirés sense fer soroll, fent mutis per la dreta, reconeixent les pròpies culpes, mancances i pous negres? O és que no sap que al darrera dels atemptats de l'11-M, hi havia una cèl.lula islamista i no pas ningú ni res vinculat amb ETA?. Que no, caram, que ETA no hi tenia res a veure!, que els islamistes es van enfadar molt molt perquè Espanya va entrar a la guerra juntament amb Anglaterra i amb EEUU, i això ja està sobradament provat. No hi ha manera de fer-li entendre!.
Cada intervenció que l'Aznar fa en públic és per cobrir-se de glòria, com les declaracions que va fer al voltant del vi, la conducció i la Direcció General de Trànsit. Però és clar, és que s'ha d'entendre el context: parlava al personal de l'Academia del Vino de Castilla y León, després de rebre la medalla d'or d'aquesta entitat. Està clar que no podia pas dir que s'havia suprimir completament el consum del vi i qualsevol altre destil.lat quan s'ha d'agafar un volant i prendre'l moderadament en totes les altres ocasions. I ara!, això no va amb l'Aznar, perquè aquest hauria estat un acte d'intel.ligència i intel.ligència i Aznar són termes completament oposats.
En fi, en l'acte de presentació d'aquest llibre que ha perpetrat l'Aznar, va ser Mariano Rajoy qui va dir que l'expresident "té corda per estona", donant a conèixer que l'home té ben poques ganes de retirar-se i deixar de tocar la pera. Personalment, si l'Aznar té una corda ben llarga, penso que ens faria un favor molt gran a molts de nosaltres si s'hi pengés pel coll. Així, n'hi hauria un de menys dels que han vingut a restar.


4 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens opinions contundents, tot i que no estic d'acord amb tot el que dius. Algun dia n'haurem de parlar, especialment pel que fa als topics del partit popular.

Anònim ha dit...

contundent és continuar explicant que els inspiradors de l'11 M estàn més aprop del que ens pensem.

el problema del PP no és els tòpics, és la retro-alimentació que això els provoca.
el que des de sempre els ha limitat a catalunya i/o euskadi és el que els ha fet pujar a la resta de l'estat.

són més espanyols que ningú i això a cap d'aquestes dues zones no ven però a españa (com és normal) sí.

el piquè ha estat fet fora (subtil però efectivament) per ser excessivament centrista.
aquí el que va, el que rutlla és el polític de resistència, el que està a la barricada contra tot allò que tingui un tuf excessivament identitari, o sigui, tot allò que superi sardaneta i calçots....
per això en quan van "abandonar" una mica l'estil vidal-quadrista, a poc els van sortir els nanos (ciutadans)...i això no pot ser, per què qui vulgui manar a españa ha de treure vots de sota les pedres, per això hi hagut aquest moviment....

no és de tòpics aquesta pel.lícula és d'interessos estatals versus interessos nacionals (com diria jo) o regionals (com dirien ells).

salutacions

Ricardo Santiago

lola ha dit...

a mi em sembla que t´has quedat curta sobre aquest individu

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola anònim. No són els tòpics allò que alimenta el partit popular, sinó els propis populars, que per alguna raó que se m'escapa veuen amenaçada la seva tan estimada centralitat madridista, la seva tan preuada espanyolitat i la seva indivisible i única pàtria, que és Espanya, i que evidentment, no és la meva, que és Catalunya.
No són tòpics. Són realitats crues, dures i rases. S'entesten en fer-nos creure allò que no estem disposats a cedir i a fer-nos pensar únicament tal i com ells voldrien, al més pur estil tancat de les espanyes profundes. Ho sento molt, però em remenen l'estómac cada cop que obren la boca. I això dit amb el degut respecte. Un respecte, per cert, que ells mai han tingut cap a mi ni cap a allò que penso.
En aquesta mateixa línia, coincideixo plenament amb el Ricardo Santiago. Cada cop que dins les files pepistes ha sortit una persona més moderada o més oberta de mires, l'han fulminat, estrenyent encara més el seu cercle d'extremisme dretà i conservador. Penso que són gent petul.lant, que no viu a la realitat de la resta de gent, que s'inventen mentides per guanyar els tan necessaris vots i que un cop se'ls ha vist el plumeru, corren a desmentir el que prèviament han afirmat amb la contundència de qui té tota la veritat. No es pot anar així per la vida. Com tampoc es pot anar pretenent fer gràcia en assumptes tan seriosos com aquell dels atemptats o el més actual, de les inversions a Catalunya. Que s'ho facin mirar`, perquè la realitat va per un camí i ells per un altre ple de "luz y color".
Lola, gràcies per la teva intervenció. Suposo que sí, que m'he quedat curta, però dic i escric el que penso sobre l'Aznar, sobre el PP i sobre tota aquesta gent que els segueix i que pujaria a la forca jurant que dos i dos fan cinc.
Salutacions a tots i a totes.
Roser