divendres, 30 de novembre de 2007

ESCRIPTORS


En el post d'ahir us oferia una ressenya d'algunes de les escriptores i les seves obres (no totes, perquè un altre dia us n'afegiré més), que m'han arribat ben al fons. Han estat i són totes elles, dones sensibles, cultes, valentes moltes d'elles, per escriure en un món i en una època en la que, encara avui, l'hegemonia masculina en l'àmbit de les lletres, segueix veient-se amb millors ulls que no pas les lletres femenines. Però elles ho han aconseguit i han deixat escrites pàgines memorables. Ho celebro moltíssim i me'n felicito.
Els homes en el món de l'escriptura han tingut sempre la paraula agafada per la soca. De fet, la labor d'escriure sempre s'havia reservat als homes, ja des de l'antic Egipte. Recordeu, sinó, la típica imatge dels escribes, asseguts en la posició del sastre, a terra i amb les cames plegades, envoltats d'estris per poder escriure sobre els vells pergamins de l'antiguitat. Sí, les dones no ho van tenir gens fàcil per entrar en el món literari, i quan ho han fet i han destacat en ell, és perquè eren magnífiques.
D'escriptors esplèndits n'hi ha i n'hi ha hagut al llarg de totes les èpoques, representants de distints moviments literaris i culturals, que retratant el seu temps o plasmant el seu pensament, ens han deixat obres autènticament aclaparadores en el camp de la literatura, de la filosofia, de la ciència. Així, la poesia, la narrativa, el teatre, l'assaig, la ressenya històrica, els ha tingut com a protagonistes i no s'han deixat per explorar cap d'aquests camps.
Reconec que m'ha costat moltíssim fer una selecció d'escriptors i d'obres que m'agraden, però com que aquesta llista sempre es pot anar augmentant, us ofereixo una mostra dels autors i els llibres escrits per homes que més m'han colpit i, com us dic, en deixo molts a fora.



XOSÉ SARAMAGO. El premi Nobel Portuguès, encara en actiu, ofereix a les seves obres la seva particular visió del món, escrita i descrita també, d'una forma particular: pràcticament sense puntuació a la seves pàgines. Allò que hi diu, tanmateix, és sublim. Per força m'he de quedar amb dos dels seus títols: El evangelio según Jesucristo i Memorial del convento.





ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL. L'escriptor revelació dels darrers temps a la literatura catalana. Destaco d'ell el seu títol més conegut: La pell freda.






NAGUIB MAHFUZ. Un altre Premi Nobel, en aquest cas de 1988, merescudament reconegut per la seva trajectòria i per la seva lluita personal i política. Imprescindible dins la seva obra és Ecos de Egipto. Pasajes de una vida.








DAN BROWN. D'aquest escriptor que ha revolucionat els arguments que la literatura actual ofereix, cal destacar, en primer lloc El código Da Vinci, de llarg, la seva obra més coneguda, però per no caure en el tòpic, també és vivament recomanable Ángeles y demonios.




TERENCI MOIX. D'aquest escriptor finíssim, culte i lleugerament mordaç, amant d'Egipte i de tot el que fa referència a aquest antic imperi, destaco molt especialment No digas que fue un sueño, obra amb la qual va obtenir el Premi Planeta l'any 1987 i també El arpista ciego, la seva obra póstuma.








PLATÓ. L'alumne afortunat que va saber recollir i deixar escrits els ensenyaments del seu mestre, Sòcrates. La seva obra sol ser en forma de diàleg i per tant, sol fer-se força lleugera. Altament recomanable El banquet.







FEDERICO GARCÍA LORCA. De vegades em pregunto, si el franquisme no l'hagués afusellat, quin hauria estat l'abast de la seva obra. No ho sabrem mai i amb ell va morir un poeta excel.lent. D'ell em van commoure dos títols: un de poesia, Poeta en Nueva York i un altre de teatre: La casa de Bernarda Alba.







GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ. Aquest requetepremiat escriptor deixa al seu darrera un llegat literari i periodístic impressionant. No puc deixar d'esmentar els conegudíssims Cien años de soledad, però el meu títol preferit de la seva bastíssima obra és El amor en los tiempos del cólera. De vegades costa tant trobar el moment per estimar...



JOSEP M. DE SAGARRA I CASTELLARNAU. Vaig conèixer la poesia a través de les seves pàgines i d'un volum d'obres completes que fa una colla d'anys em va regalar la meva mare. És abolutament imprescindible en aquestes dates nadalenques que ara encetarem el seu Poema de Nadal. És molt emocionant aquell passatge que diu: Pastor dels meus somnis d'infant, de les meves tristeses de gran, pastor menut del meu pessebre... De debò us dic que us retornarà a la infantesa.






KEN FOLLET. La seva habilitat com a narrador ha estat aprofitada per altres escriptors, potser una mica més mediocres, que han agafar alguns dels seus arguments per guanyar-se la vida. No us podeu perdre Los pilares de la tierra. La resta, podeu creure'm, és fullaraca, perquè només ell sap com es construeixen les catedrals.







MITCH ALBOM. Descriu els estats d'ànim d'una manera magistral, especialment, quan posa els personatges en els grans trenca-colls de les seves vides, com per exemple, el moment de la mort. Us garanteixo que si llegiu Las cinco personas que encontrarás en el cielo, veureu la vida d'una manera diferent.








PABLO NERUDA. Els sentiments són el seu fort i per això la seva poesia mai deixa indiferent. Us recomano la seva obra més coneguda: Veinte poemas de amor y una canción desesperada.






NOAH GORDON. És un dels escriptors més coneguts del moment. No he tingut encara l'ocasió de llegir el seu darrer títol El celler, però si és com el que us recomano, El metge, la cosa promet, i força.





PEDRO SALINAS. El romanticisme batega per les venes de cadascun dels seus poemes, especialment pels que conformen la seva obra La voz a ti debida. Són esplèndits.






STEPHEN KING. Va ser el meu escriptor preferit al llarg d'una colla d'anys de la meva vida, però després d'un gran daltabaix, llegir-lo em fa molt de mal i vaig deixar-lo aparcat, almenys fins que em curi -si és que això passa mai- a Corazones en la Atlántida. Anteriors a aquest títol, me'ls vaig empassar tots sense deixar-ne cap i un dels que més em va agradar va ser El juego de Gerald. Tampoc puc deixar d'esmentar Los ojos del dragón. És, sens dubte, el rei del terror, de la intriga, del saber posar els personatges al límit de les seves forces. Escriu meravellosament.




ARTURO PÉREZ-REVERTE. Malgrat la seva xuleria, que fa que sembla que estigui de tornada de tot, aquest escriptor, periodista i corresponsal de guerra, escriu d'una forma aclaparadora. Destaco d'ell, especialment, El Club Dumas.


Faig un repàs a la llista que he confeccionat i m'adono que falten molts títols, molts autors i moltes pàgines intenses, però de moment ho deixo aquí. El proper dia que m'hi posi, faré una tria de les obres que encara no he esmentat i que per una o altra raó, més m'han agradat. No em serà fàcil, però intentaré ser ben curosa.
Ja em direu què us sembla la meva selecció.

dijous, 29 de novembre de 2007

ESCRIPTORES

M'encanta la lectura. Crec que tota la meva vida ha estat envoltada de llibres de les més variades menes, colors, tipus, gèneres i autors i autores de les obres dels quals i de les quals, he anat picotejant fins a conformar un mapa força exacte de les meves preferències literàries. No cal ser ni massa observador ni massa perspicaç per adonar-se que homes i dones escriuen diferent, cadascú amb la seva gràcia i amb el seu estil, però la literatura feta per les dones té unes característiques de sensibilitat i de correcció a l'hora d'usar les paraules que de vegades, està absent en la literatura que han fet els homes al llarg de la història. No vull dir amb això que els uns i les altres escriguin millor o pitjor. Només vull dir que sovint, quan tinc davant un text, sé si és escrit per un home o per una dona sense necessitat de conèixer-ne prèviament l'autoria.
Avui la meva ressenya és per a les escriptores que més m'agraden i amb les que més he gaudit i après. A l'hora d'establir-ne un ordre, no m'he basat ni em preferències meves, ni en cap ordre alfabètic ni en cap temporalització. Han anat sortint a mesura que les seves obres m'han vingut a la ment, aleatòriament, sense cap ordre predefinit.






AGATHA CHRISTIE, la mestressa de les claus del misteri i de les ombres. Qualsevol dels seus títols és altament recomanable, però us aconsellaria Muerte en el Nilo, amb el seu imperdible Hercules Poirot.







ALMUDENA GRANDES. Des del meu punt de vista, una de les escriptores amb més fermesa a l'hora d'escriure. Altament recomanable Malena es nombre de tango.







ANAÏS NIN. Potser la primera escriptora prou hàbil i prou valenta com per dedicar-se a la litaratura eròtica. D'ella us aconsellaria Delta de Venus.






M. AURÈLIA CAPMANY. A la fotografia la veiem amb la seva inseparable gata "Melisenda". D'ella podeu agafar pràcticament qualsevol títol, perquè gaudireu amb totes i cadascuna de les seves històries, però jo recordo amb especial estima Aquelles dames d'altres temps. És un retrat meravellós de les dames que van ser les nostres àvies i besàvies.




CARME RIERA. D'ella, dos títols: Diari d'una espera i, com no, Te deix, amor, la mar com a penyora. Una autèntica meravella.




ÁNGELES CASO. Periodista i escriptora, el seu repertori és força ampli i el ventall per escollir ben variat, però el darrer llibre que he llegit d'ella i que m'ha encantat és Las olvidadas.





DIANE SETTERFIELD. Aquesta escriptora d'aspecte tímid i prudent ha sorprès al món de la literatura amb la seva primera novel.la, que enganxa des del primer moment: El cuento número trece. Jo crec que hauria de ser present a totes les biblioteques que es preuen.




DORIS LESSING. Aquesta escriptora iraní de ferma formació britànica, ha rebut el Premi Nobel de Literatura d'enguany per la seva llarga, prolífica i constant obra. El meu llibre preferit del qual és autora: El sueño más dulce.




GLORIA FUERTES. No sé si es pot considerar una gran escriptora, però em porta als records més tendres i feliços de la meva infantesa, amb aquelles rimes fàcils i encomanadisses que tots i totes vam llegir en alguna ocasió, quan anàvem a l'escola.






ISABEL ALLENDE. Una de les veus més fermes de sudamèrica. Marcada per la desgràcia de l'assassinat del seu pare, Salvador Allende, president de Xile i de la mort de la seva filla Paula, a la que dedicà un llibre absolutament meravellós, la seva obra sencera està reblerta per la màgia, el misteri i les ganes d'aixecar-se una vegada i una altra, després de 10.000 naufragis. Altament recomanable La casa de los espíritus.






J.K. ROWLING. La mare de Harry Potter ha deixat al món juvenil un legat impressionant que ha fet que més d'un adolescent i d'un adult, s'enganxessin a la literatura gràcies a les aventures del Harry, que volia arribar a ser un gran mag. De la seva saga de Potter's, el que més m'ha agradat ha estat Harry Potter i l'Ordre del Fènix.








MERCEDES SALISACH. L'escriptora degana de la literatura, viu a Barcelona, en ple Passeig de Gràcia, en un pis senyorial d'aquells d'abans. Compta amb 90 anys esplèndits i una lucidesa envejable. D'ella destaco Reflejos de Luna.




VIRGINIA WOLF. Escriptora del romanticisme per excel.lència, destaco d'ella potser l'obra més coneguda i sobre la qual, es va fer una pel.lícula: La señora Dalloway. Si també us agrada el cinema no us perdeu Las horas.










SAFO DE LESBOS. Aquesta poeta ha passat a la posteritat per escriure poesia amorosa i eròtica de la manera més nua possible, tant ella com la poesia. No cal anar-se'n per les branques a l'hora d'expressar l'amor, la passió, el plaer sexual que pot despertar una altra persona, sigui company o companya. Qualsevol recull que pogueu aconseguir de la seva obra serà una bona mostra de la seva manera de veure el món i la vida.


Em queden encara al tinter, algunes escriptores meravelloses, com Dulce Pontes i La voz dormida o Anne Brenon i Las mujeres cátaras, només per posar un exemple. En un a altra tongada, un altre dia, ja miraré de trobar-ne més. I per descomptat, no puc pas ni obviar ni oblidar als escriptors. N'hi ha tants que m'he de pensar molt i molt per on començar. Serà, però, el proper dia.

divendres, 23 de novembre de 2007

LA MEGA KRACK


És la més odiada, la que té menys prestigi, la més prepotent i xulesca, la ministra de la que tothom recorda l'arbre genealògic en algun moment del dia, quan les comunicacions no van ni amb rodes (valgui la frase), i al mateix temps, la més tossuda, orgullosa i inútil del govern ZP. I malgrat tot això, es veu que és la ministra que més quilòmetres de via ha posat en tot el que portem de democràcia. Ara bé, com i en quines condicions?
Fa molt poquets dies escoltava per la ràdio a la ministra Magdalena Álvarez dient allò de que "tiene el orgullo de la'j mujere' malagueña'" i que per tant, "ante' rota que doblá". Em sembla fantàstic, però que vagi a fer contorsions a casa seva i deixi de tocar els nassos a la gent normal que a diari ha de traslladar-se en tren, en cotxe o en autobús, fins al seu lloc de treball.
Quan abans d'ahir el diputat Joan Herrera (ICV) li retreia al plenari del Congrés espanyol, a aquesta ministra, que els que estaven doblegats eren la bona gent que pateix diàriament les molèsties d'unes inversions inexistents des de "in nilo témpore" a la xarxa ferroviària, la ministra, tota "puesta" ella, va dir que per dirigir-se a ella, havia de parlar-li com parla ella (o sigui, malament) i que ella no estava "doblada", sinó "doblá", perquè si per trons s'ha de dir "xosé lluí", a ella se li ha de parlar com parlen els andalusos (amb tots els meus respectes), i que fes el favor de no dirigir-se a ella amb aquell to ni en aquells termes. Tot això està molt bé, però el cert és que la ministra pot estar doblá, rota, torcía o fent la posició del missioner si li dóna la reial gana, però la pregunta de l'Herrera va quedar sense resposta i ningú va reclamar-li més explicacions ni exigir-li més rapidesa i efectivitat en el que és, al capdavall, la seva feina, per la que cobra, a més, un potosí mensualment. Potser tots hi guanyaríem si en comptes d'aquesta ministra tan inútil, hi hagués en el seu lloc algú amb una mica més d'esperit ciutadà i no tant elitista.
He de reconèixer que em fa ràbia que em prenguin el pèl, especialment quan ho fa algú tan indigne i tan poc solvent com la tal ministra Álvarez, que ja ha dit que no pensa deixar el càrrec ni tant sols si el ZP la dimiteix i la fot escales avall. Deu tenir cartes i triumfus molt bons amagats a la màniga perquè el ZP no prengui cartes i mesures en aquest assumpte dels trens que, a aquestes alçades, ja cansa.
Des de 1999 fins a 2002 vaig agafar el tren cada dia perquè també treballava a Barcelona i us he de dir que en aquell moment no se'n parlava tant, però el tema del viatge diari ja era un martiri, especialment perquè tenia l'obligació de fitxar cada dia quan entrava a l'oficina. Les hores que Renfe em feia perdre, havia de recuperar-les i us asseguro que me'n vaig fer un fart de fer hores perdudes, maleïnt-ho tot i recordant-me de la parentel.la de més d'un i d'una. El millor de tot és que si es busquen responsabilitats, ningú sap res, tothom és innocent i tots son funcionaris fills del mateix Déu. Però les coses passen per alguna cosa i els retards, les aturades inacabables a la via, enmig del no-res, les portes del tren que no s'obren, fins i tot havent arribat a destí, les avaries, les falles, el preu dels bitllets... tot això, bé deu tenir un nom i un cognom, no? Convindria que es sabessin tantes i tantes coses per poder posar fil a l'agulla i canviar-les radicalment, començant per aquest aire de gos messell que, en general, gastem la gent. Abaixem les orelles i paguem religiosament tot dient: "sí senyor, sí senyora ministra". Potser, pel contrari, en alguns moments, convindria dir allò que diu un amic meu fortatxó just abans de clavar el mastegot: ¿Cómo?. Quan el Xoco diu això, ja pots començar a córrer, i ben depressa.
La meva solidaritat i estima per les persones que a diari han d'agafar el tren, perquè a diari passen una malaltia. Si la cosa va bé, és pura xamba, però el més normal és que l'atzar i la sort, deixin pas a l'infortuni. Ànim perquè les vacances de Nadal ja gairebé són aquí, i de cara a l'estiu, ja es veurà...

dimarts, 20 de novembre de 2007

33 SETMANES

























Avui torna a ploure una mica. Només una mica, no sigui que ens hi acostumem. Fa fred i a mi en fa mal l'esquena. Em doblego tant com puc enrera i sento que la musculatura se m'estira alleugerint per un instant el pes que porto al ventre. Avui entro a la meva 33a. setmana d'embaràs i a només 48 dies de sortir de comptes, el pes adquirit es fa tant evident que no pot amagar-se de cap de les maneres. Ni ganes. M'encanta lluir el meu embaràs.
Em sento feliç cada dia quan em llevo i tatxo un dia més del meu calendari personal d'embaràs, perquè sé que cada dia que passa és un de menys que queda per conèixer al meu bebé, el meu Marcel. Quan esperava a l'Ariadna (que ja té quatre anys i mig i està feta un bitxo), em passava el mateix, només que amb l'afegit de no saber què passaria quan arribés el moment del part. Ara que aquesta experiència ja la tinc adquirida, passo els dies tranquil.la i confiada. Estic convençuda que tot anirà molt bé i que els Reis d'Orient em portaran el Marcel, feliçment.
És una constant de les dones embarassades mirar fotografies de nadons, navegar per internet buscant respostes als dubtes que van sorgint sobre la marxa, mentre gradualment, la casa d'omple de robeta petita, de minúscols llençolets, de peüquets i de tot allò que caldrà quan el nadó arribi a casa. Més encara perquè el meu Marcel naixerà en ple hivern, pels volts de Nadal, per a mi, la millor època de l'any.
Avui us deixo en companyia d'aquestes meravelloses imatges de la fotògrafa australiana Anne Geddes. Segur que moltes d'elles ja les heu vist, però és que són tan fantàstiques, tan dolces, que de tant en tant, cal repassar-les novament. Anne Geddes ha tingut el bon gust i el tacte (tacte femení, sens dubte), de convertir els nadons en fruites, en verdures, en animalons, en flors, i ho fa amb la destresa de qui coneix molt bé el seu ofici. La seva feina és encantadora i mundialment coneguda.
Ara aquestes imatges m'inspiren moltíssima tendresa, un cert punt de frisança i també una mica d'impaciència. Però no cal patir, perquè els dies passen tan depressa...
Gaudiu d'aquestes imatges que he seleccionat de les moltes, moltíssimes que corren per Internet. Segur que a més d'una d'elles no podreu evitar un sospir i un "ohhh!". Fixeu-vos especialment en les carones dels que estan adormits, perquè reflexen tota la pau que senten. Els nadons dormen tranquils perquè es senten estimats. Els altres, els que estan desperts, riuen, somriuen i estan contents. Avui que es celebra el Dia Internacional de la Infantesa, què millor que aquestes imatges per adonar-nos de l'important que és cuidar els nostres petits i la immensa responsabilitat que això comporta. És una feina que, un cop comença, és per a tota la vida.
Aquestes imatges us agradaran i us inspiraran. N'estic convençuda.


TENDRESA

dimecres, 14 de novembre de 2007

UN MOMENTÍN...

En aquest vídeo, que segur que heu vist tot i totes un milió de vegades des de dissabte passat, hi ha dos moments que em fan especial gràcia: el primer quan el rei de les espanyes, amb el dit dret assenyalant a Hugo Chávez li fa senyal de "Si, tu" i el president Zapatero l'agafa del braç i li diu "un momentín", amb la major de les naturalitats. L'altre està quan després del famosíssim ¿porqué no te callas?, el rei s'aixeca i marxa de la cimera, vermell com un perdigot. Trobo que com a reacció, no té desperdici.

SIGNES DE NORMALITAT


Des de fa una temporada tenim a la casa reial en peu de guerra. Avui els diaris deien que aquest any, per la família reial, està sent un Anno Horribilis, perquè d'ençà que la revista El Jueves va posar el dit a la llaga amb aquella famosa portada, sembla que s'ha deslligat una mena de febre antimonàrquica i antiborbònica que deu posar els quatre pèls que li queden al rei, de punta.
Fem un repàs breu: primer, el famós biquini blanc que la princesa Letícia lluïa en les seves vacances a dalt del iot que la família té ancorat a Mallorca i que van portar moltíssim enrenou perquè, encara que les fotos publicades eren fetes des de la quinta forca, mai cap membre de la família reial havia ensenyat les seves carns a la premsa, per molt esquàlides que siguin. Després va venir la portada del Jueves que tants agravis ha causat a la judicatura de l'Estat. Més tard, la crema de fotografies dels borbons i aquests darrers dies, l'exabrupte del rei a l'Hugo Chávez amb aquell famós "¿porqué no te callas?" i ara el fet més recent, que l'infanta Elena, es separa del Marichalar perquè sembla que el matrimoni no rutllava, perquè el Marichalar és un impresentable, perquè d'ençà que li va agafar mal ja no ha estat mai el mateix... En fi, un escàndol rera l'altre i un disgust immediatament després de l'anterior. I jo pregunto: i què? Que no en tenen totes les famílies de disgustos, d'enrabiades i fins i tot d'escàndols? Doncs sí, i si no ho creieu, doneu una ullada ràpida al vostre voltant.
No ens volen fer creure que mercès al sacrosant text constitucional, la família del Borbó és la primera d'Espanya, exactament amb els mateixos drets i deures que qualsevol altre de l'estat espanyol? Doncs això mateix.
Aquells que em coneixeu ja sabeu sobradament que sóc antimonàrquica i que penso que la monarquia, no només és una institució inútil, sinó que costa "la torta un pan" a l'estat, diners que es podrien usar en coses més profitoses i útils que mantenir la corona sobre la blava testa d'un senyor que no té cap feina. Si us fan creure que el rei té funcions d'àrbitre en la política espanyola, no us ho cregueu, perquè totes les actuacions del rei sense excepció, van rubricades i validades pel càrrec polític que toca, exhimint així al rei de qualsevol responsabilitat i/o conseqüència que el fet d'estampar la seva signatura en un paper oficial, pogués tenir.
Hi ha un aspecte que em crida l'atenció perquè l'entenc com un signe de normalitat: a la casa reial també hi passen coses, com passen a la casa de cada fill de veí. De fet, sense ànim de sentir-me propera al rei, en la reacció en el cas de l'Hugo Chávez, l'he vista, per un cop a la seva vida (i a la meva) del tot normal. L'home s'enfada i es posa vermell mentre el Chávez escup bilis, estil mofeta bigotuda, i l'assenyala amb el dit dient-li "tu, tu". El Zapatero, en canvi, ni es despentina en les seves intervencions a la cimera iberoamericana. I aquest ¿porqué no te callas? que ha donat la volta al món ja no sé quantes vegades, crec que ha estat la reacció més espontània, emocional i sincera del rei en tot el temps que fa que el veig. Per un moment va perdre el seu posat hieràtic i distant (malgrat ser tan "campechanu") i va deixar anar un exabrupte personal, tal i com ho faria en la intimitat de casa seva, sense testimonis, si vingués al cas. Això va tenir molt de mèrit, perquè ho va fer sense tenir-ho escrit en cap paper ni en cap guió prèviament establert. Ho dic sincerament: és el primer cop que veig al rei reaccionar espontàniament. I el que ja és de pel.lícula és quan, veient que l'Hugo Chávez no calla ni sota l'aigua, agafa les cames i se'n va de la taula de la cimera, deixant a tota la concurrència amb un pam de nas. Genial!. Caram, per això és el rei, per fer el que li surti dels borbons en el moment que ho consideri. No és qüestionable, només imitable i risible. A banda de tot això, ben podria ser que el que deia el Chávez a micro tancat, fos cert, no? Allò de l'Aznar i el feixisme...
En fi, trobo que el que passa a la casa reial són signes de normalitat en els temps que corren: una separació, un escàndol, un cop de geni en públic, un ridícul espantós... Només que aquests estan en el punt de mira. Tenint en compte el que cobren pel que fan, encara ens n'hi passen poques.