divendres, 14 de desembre de 2007

FOLLETS DE TARDOR



M'encanta aquesta època de l'any, a mig camí entre una tardor ja pràcticament gastada i un hivern que al matí, deixa sentir-se amb tota la seva força. Cada dia quan acompanyo a la meva Ariadna al col.legi, la temperatura no puja dels quatre graus i aquests darrers dies que ha fet tant de vent, l'he ben tapat amb anorak, guants, bufanda i gorra de llana i quan hem arribat al col.legi, ben ràpid el nostre pas, la pitufeta ha tingut les mans fredes. M'agrada encalfar-li les seves manetes infantils fregant-els-hi amb les meves en un atzar de carícies ràpides i decidides. Ella somriu i sé segur que es sent protegida i estimada.
Ara que l'Ariadna té quatre anys i mig entén molt millor tots els canvis que es van produint en el temps, tant el meteorològic com l'interior, a mesura que van passant les estacions. La primavera és la seva estació, perquè va néixer un venturós mes de maig de 2003 i per tant, és, com diu aquella òpera, una "flor que floreix al maig", però a l'estiu la torna boja anar a la platja i enfarinar-se tota ella de cap a peus amb la sorra fina que rau a ran de mar. Aleshores es converteix en "Ariadna, la increïble croqueta humana". Però la tardor té un aire especial, un deix de melanconia encomanadissa, quan tota la natura canvia de color, els dies s'escurcen i de mica en mica, tot sembla endormiscar-se i aturar el seu alè. A l'Ariadna li agrada trepitjar les fulles seques dels arbres quan caminem pel carrer. Li agrada sentir sota la seva petjada el cruixir característic de les fulles arrugades i resseques que cauen dels arbres i recollir de terra els pàmpols amples i vermellosos dels plataners. Me'ls ofereix com un tresor i em diu: "Té mama, que a tu el vermell t'agrada". No és que m'agradi el vermell: és que em torna boja. M'encén la sang i fa que em circuli més depressa. Ella ho sap i sap també que oferint-me fulles vermelles, que recull amb moltíssima cura perquè no es desintegrin al seu tacte, em fa un regal que jo aprecio d'allò més. Fins al punt que les guardo dins les pàgines tortuoses dels llibres antics que dormen als estants superiors del despatx de casa.
Trobo que la tardor converteix el infants en follets que corren enjogasats empaitant i perseguint qualsevol fulla que voleia empesa pel vent i que s'arremolina en qualsevol racó en el que encara hi toqui un sol que ja no escalfa. La seva vestimenta també els converteix en follets divertits: guants i bufandes a joc, gorres de llana virolades i amb grans borles que tapen boca i orelles i que només deixen entreveure uns ullets entremaliats. Quan plou, els paraigües s'obren per tot arreu formant autèntics boscos de bolets multicolors a les entrades i les sortides de les escoles i l'espectacle, per a qui el contempla d'un tros lluny, és entretingut i entranyable. Pares i mares sovint no presten atenció a aquest fet, però sempre hi ha qui s'hi fixa i li dóna molta, molta importància.
D'aquí a poques jornades celebrarem Nadal, l'època de l'any dedicada a la canalla. La meva Ariadna ja fa uns quants dies que li pregunta al seu pare si vindrà el tió i ell li diu que segurament sí, si ha fet prou bondat. Ella em mira buscant la meva complicitat i assentiment, que sempre troba. Segur que arribarà tió de l'Ariadna i l'alimentarem amb taronges i mandarines, amb espurnes de pernil dolç i trocets de formatge, perquè el dia de Nadal, al so del Parenostre del Tió, cagui força coses que ella ja espera. Estic convençuda, a més, que aquestes vacances de Nadal seran molt especials, perquè pel voltant d'aquestes jornades vindrà al món el nostre Marcel i així, l'Ariadna ja no estarà mai més sola. Em tranquil.litza saber que es tindran l'un a l'altre i el meu desig és que siguin dos germans que s'estimin i s'avinguin.
Ja fa dies que anem assajant el famós Parenostre del Tió, que ella repeteix amb una canarella ben concreta, aquell que diu: Parenostre del tió,/ tió gloriós. Ara venen festes, / festes glorioses, / gallineta a l'olla, / carn a la cassola, / cueta de mixó, / caga tió. Tu que va per les teulades, / caga neules ensucrades. Tu que vas pels corralons, / caga torrons. Tu que m'ets padrí, / caga torrons per a mi". Em sento impacient quan penso en aquestes dates. Fa tot just tres dies enrera, aquesta cançó la cantava jo envoltada de la meva família (sento goig i dolor en recordar-ho), i ara és la meva filla de quatre anys qui en té el relleu, i d'aquí a dos dies, també el meu fill. Que sigui per molt anys. Ja us ho explicaré.


3 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

la de mandarines que he arribat a menjar juntament amb el tió, quins records, quan l'Ariadna estigui al llit tota tapada, a cau d'orella bufa imitant el vent fred, és una sensació que avui en dia encara faig a la meva filla que ja és gran

salutacions

Roser Pros-Roca ha dit...

Bona idea. M'agrada. Segur que a ella també li encantarà.
Moltes gràcies, amic.
Una abraçada.

Roser Pros-Roca ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.