HUMANS, MOLT HUMANS

Completament humans, o què us pensàveu?

La meva besàvia, quan jo era petita, de vegades deia: "endevina, endevineta, què té el rei a la bragueta?" amb la mala idea que jo, amb tota la innocència del món, li digués que hi té el pitu o alguna cosa encara més inconvenient, i aleshores ella deia: "nena, hi té el que hi tenen tots els homes: la cremallera (o els botons)". El temps ha ensenyat que tenia tota la raó del món, com sempre. La meva besàvia, no sé si us ho he comentat algun cop, era una dona molt sàbia.

Ara que ja tenim el nadal al damunt, la tradició marca que a les cases hi hagi el pessebre i als pessebres catalans, no hi pot faltar la figura emblemàtica, tradicional i tan nostrada del caganer, aquell pastor que mentre els altres anaven a adorar al nen Jesús, ell solucionava un fortuït mal de ventre amagat rera qualsevol arbre o qualsevol pedra, amb el cul a l'aire i un bon cagalló a terra. La resta de pastors i de figures del pessebre (la dona que renta, el moliner, el caçador, el ferrer, el pagès, la dona dels pollastres, la pastoreta dels xaiets, etc.) tots s'han perdut en l'anonimat per formar part de la tradició, però el caganer, el caganer és únic i qualsevol pessebre que es preui, l'ha de mostrar ajupit i fumant una pipa, amb la barretina calada i el pantalons al garró.

Des de fa uns quants anys cap aquí, el caganer té noms, cognoms i un aspecte ben concret, que serveix al mateix temps de mofa i d'homenatge, perquè ara es representa en fang, amb figures de bon tamany, als personatges de la vida pública del moment: polítics, artistes, esportistes, tots ajupits, amb els pantalons arran de turmell i cagant humanament. Aquest any hi ha multitud de Montillas, Turas, Sauras, Carods, Zapateros, Ronaldinhos, E'toos, Ratzingers i també, com no, el rei, la reina, el príncep i la Letízia. Ni tant sols tan altes dignitats s'han lliurat de veure's exhibint el cul i realitzant una acció que en principi, hauria d'estar reservada a la plebs més baixa. Però com ja sabem, això no és així: fins i tot el rei, caga. De fet, cagar ho deu fer cada dia (suposo) i cagar-la, només tot sovint. Veure les figuretes del príncep Felip i la Letízia cagant, plasmats i reproduïts en fang, em va fer pensar en tota la història aquella del Jueves. Si va alçar-se tota aquella polseguera perquè se'ls va dibuixant fornicant (o follant, si ho preferiu), ara que se'ls representa cagant, pot passar qualsevol cosa, no? O és que la primera acció és més íntima que la segona? A mi em fa l'efecte que no, però també podria ben bé passar que els membres de l'Audiència Nacional, o bé no s'hagin enterat de la facècia catalana, o bé hagin descartat, per inútil i escandalós, qualsevol possible moviment encaminat a evitar que les reials personalitats es veiessin, es guardessin i sortissin cada any, enmig de la pràctica d'una funció orgànica tan elemental com és cagar, arrupits tots ells, com qualsevol fill de veí. Això demostra també, que ni la reina ni la princesa caguen dretes, com es solia dir antigament, que les dames no s'ajupien a causa de la seva dignitat i cagaven dretes per, malgrat tot, mantenir ben alt el pavelló de la seva noblesa, embrutida per un acte tan mundà com és el cagar. Però veuràs, no caguis, no...

Les paraules se les endú el vent; el paper queda als arxius; la pedra és el material més perdurable, però el fang tampoc és valadí, de manera que podem veure el rei, la reina i els prínceps, en posició de cagona, durant molts i molts anys.

Si és que en el fons som tots plegats humans, molt humans: els uns per admetre sense embuts que cal cagar cada dia i els altres, que ens ho mirem des de fora, per saber-nos enfotre del mort i de qui el vetlla. I que regni la pau, que al capdavall, ja toquem a les festes.