CICLE DE NADAL INTERROMPUT

Interromput per una mala notícia. Ahir vaig saber que un bon amic meu ha mort aquests dies de Nadal. Aquí a Tarragona no sé si era tan conegut però al Penedès en general i al Baix Penedès (la meva comarca) en particular, era tot un personatge: en Miquel Roso Claver. Escric el seu nom i rescato la seva fotografia de les moltes pàgines d'Internet que a hores d'ara estan parlant de la seva mort i no puc creure'm que estigui parlant de la mateixa persona.

Jo el vaig conèixer com a director de Calafell Ràdio, on vàrem fer programes junts per un espai de més de tres anys. Jo locutava i ell feia de tècnic. Van sortir d'aquesta unió programes que recordo especialment i als que tinc una estima més enllà del que puc expressar, com "El Salt de l'Àngel", que s'emetia cada dimarts entre 4 i 5 de la tarda, la "Nissaga Musical", que es va emetre diàriament l'estiu de 1996 entre 3 i 4 de la tarda i també alguns programes especials, com els del Nadal de 1996 i 1997, en els que donàvem a conèixer com es celebra el Nadal arreu del món, entre d'altres.

Quan en Miquel Roso va aterrar a Calafell Ràdio ja tenia darrera d'ell una trajectòria professional en el món de la ràdio, digna d'enveja per part de qualsevol, que incloïa també un premi Ondas del que ell parlava amb orgull. A la taula del seu despatx hi tenia una fotografia peculiar i única: una foto d'ell amb els Rolling Stones. No tothom pot dir-ho igual.

Recordo d'ell especialment, la seva passió per la música, el seu geni viu i decidit, el seu sentit de l'humor, la seva veu atenorada i clara i especialment, la seva febre pels Beatles i pels Rollings. Un dia em va explicar que per allà on passava sempre feia un programa musical, que portava per nom "Camp de maduixes". Era, d'alguna manera, el seu buc insígnia i així podia usar com a sintonia aquell "Strawberryfields forever", que era, segons comentava, la cançó dels Beatles que més li agradava. Crec que això ja diu molt de la seva manera de ser i de les seves fidelitats musicals.

El darrer cop que el vaig veure va ser aquí a Tarragona, una mica abans de les eleccions municipals del passat mes de maig. Vam quedar per prendre junts un cafè i xerrar una estona. En aquell moment ell era regidor d'Ensenyament i Cultura a l'ajuntament de Calafell i em va comentar, content i il·lusionat, algunes de les coses que s'havien fet i algunes que es tenia previst engegar de cara al proper mandat, si els números els afavorien. A l'hora de la veritat ell va tancar la llista de la seva opció política, independent per Calafell, i va retornar a la ràdio en la seva funció de director. Segons em va comentar, tenia grans projectes de cara als propers anys i un equip humà del que se sentia orgullós i en qui confiava.

Ahir, veure la seva esquela al diari em va sotragar. Ja sabia que s'havia infartat dues vegades i que el cor no avisa, però aquesta mort sobtada, d'una persona amiga i propera, amb la que havia compartit més d'un miler d'anècdotes (perquè uns quants anys de ràdio al seu costat, no només donen per molt sinó que també en vaig aprendre molt d'ell), la veritat és que em va deixar freda i em costa imaginar que mai més tindré un bon dia o un bona nit, quan engegui el correu electrònic o la bústia de veu del mòbil. Com podia imaginar-me que el darrer cop que el vaig veure seria això, precisament, el darrer cop?

La vida és imprevisible, atzarosa, sorprenent tot sovint, en un o altre sentit i la sorpresa d'ahir, en rebre la notícia de la mort d'un bon amic, em va deixar clavada. És en aquests moments quan desitjo que tant de bo tinguéssim més moments per als amics, tant de bo el ritme accelerat de la nostra vida no ens decidís a posposar per demà una conversa telefònica o unes ratlles al mail, tant de bo les segones oportunitats fossin certes i el temps s'allargassés, encara que fos esfilagarsant-se, fins allà on nosaltres mateixos decidíssim, i no estéssim a la mercè d'algun signe desconegut del destí, que fa i desfà quan menys ho esperem, arrencant-nos de sobtada el mínim alè vital que ens cal per sobreviure cada dia. I tanmateix, ja tenim assumit i acceptat que tard o d'hora tot s'acaba i que no quedarà ningú per llavor. Ara en aquest moment, però, em costa acceptar-ho. De mica en mica m'hi aniré acostumant, suposo.

Miquel, amic meu. Adéu per sempre.