BÉ LLIURE PERÒ ESCÀS

Quan estudies economia, el primer concepte que ha de quedar molt clar és la diferenciació que existeix entre un bé lliure i un bé escàs. Anem a pams: un bé escàs és un bé econòmic, és a dir, és aquell que pots adquirir, sempre i quan puguis assumir-ne el preu; el bé lliure, en canvi, és aquell que està a disposició de tothom en quantitats raonablement grans i la seva adquisició és gratuïta, o bé la quantitat de diner que s'ha de pagar per al seu gaudi, és sovint simbòlica. Exemples concrets: un bé econòmic és, per exemple, qualsevol producte que podem comprar en un mercat, mal sigui de primera necessitat, com l'aliment; en canvi, un bé lliure pot ser l'oxigen que respirem, el sol que ens toca o l'aigua, que està disponible pagant-ne un preu relativament assequible i encara, no per l'aigua en sí, sinó per la diversitat de serveis que es mouen al seu voltant, com la potabilització, les anàlisis, el seu acanalament, etc.

L'aigua és tema de debat i de polèmica des de fa un certs temps, perquè sembla que de cop i volta, n'hi ha en menys quantitat i la que hi ha, està mal repartida. Sovint els homes del temps, en els seus micro-espais, mostren imatges d'inundacions paoroses, amb un cert nombre de víctimes, a l'altre banda del planeta, mentre aquí, a casa nostra, els envassaments estan cada cop en situació més penosa i no hi ha manera que plogui una pluja en condicions mínimament decents per pal.liar i corregir aquesta situació.
Fa uns quants mesos, la família Guinart-Pros al complert, vam visitar el poble de Lilla, en busca d'enyors agradables i alguns records dolorosos. Al costat mateix del bar del poble, un cartell anunciava que la restricció d'aigua feia que la gent del poble en disposés d'una certa hora a una altra i encara, procurant moderar-ne el consum i actuant amb seny. Al cap d'uns quants dies escoltàvem per la ràdio que a l'Espluga de Francolí, el raccionament de l'aigua era el pa nostre de cada dia, i d'això ja fa uns quants mesos.
Ara resulta que aigua provinent de Tarragona se n'ha d'anar cap a Barcelona perquè d'aquesta manera, la ciutat i l'àrea metropolitana, no es vegin afectades per la manca preocupant d'aigua. Qui ho entén això? Que m'ho expliquin bé, perquè la veritat és que jo no ho veig gens clar. Naturalment, els grups ecologistes ja han posat el crit al cel i també els afectats per aquesta decisió, que es veu que són els regants de l'Ebre, tant de la riba dreta com de l'esquerra, que ja han anunciat que recorreran a mesures legals si aquesta decisió els afecta negativament.
Però es veu que la cosa ja està feta. El plenari tarragoní així ho va aprovar fa tot just unes jornades i l'alcalde Ballesteros es veu que ho té molt clar, que en contrapartida, podrà aconseguir alguns avantatges, com ara l'increment de captació d'aigua dels aqüífers tarragonins, mesura a la que l'Agència Catalana de l'Aigua, ha de cedir per trons en contraprestació pels serveis rebuts.
Jo no sóc biòloga ni geòloga, i entenc que l'alcalde Ballesteros fa el que creu millor, però a primer cop d'ull, dóna la mateixa impressió que es repeteix una i una altra vegada des de fa tota la vida: Barcelona té totes les prioritats, gaudeix de totes les premises i es fa seus tots els avantatges, en detriment, si convé, d'altres contrades que també tenen, no només dret a viure, sinó indicis de vida intel.ligent. Serà veritat que això no és pas Catalunya, sinó Barcelunya? Corregiu-me si m'equivoco, però des de la meva manera d'entendre les coses, tot plegat és prou trist.
A veure si algun company blocaire pot explicar-me quins son els avantatges d'anar fent favors a Barcelona i més encara, quan aquests favors representen posar el llit, el beure i la galta.
Per acabar aquest post de bon rotllo, us passo un vídeo que m'encanta, d'una cantant fascinadora, que enmig de les cançons crida el seu crit de guerra: AGUA!... (podeu veure'l clicant aquí). I A GOSAR, MI AMOL!

FARTA, CUITA, CANSADA I FINS AL MONYO de tant de pedorreo

Emeto una consideració que és un judici: la programació de la tarda de les distintes cadenes, és una merda. Tal i com sona i sense pal·liatius, naturalment, des del meu punt de vista.

Cada tarda, quan després del cole l'Ariadna, el Marcel i jo, arribem a casa, amb el berenar arriba l'hora de la tele, aprofitant que l'Ariadna encara no té la sobrecàrrega de fer deures per fer a casa (tot arribarà).

Engego la tele i faig zàping. No sé on quedar-me perquè a totes les cadenes hi ha programes que tracten les fibres del cor de la manera més despiatada. Acabo posant una pel.lícula al vídeo o al DVD, d'aquelles del Walt Disney que tan agraden a la meva nena i fins i tot jo em quedo descansada. Als meus temps, quan sortia de l'escola, la televisió emetia "Barrio Sésamo" o "La cometa blanca", que distreien a la canalla i els ensenyaven coses. Ara tot això s'ha perdut i només queda, o bé algun resquici del Club Super 3 o els canals de dibuixos que emeten capítols sorollosos i atabaladors del Doraemon, el Shin Shan o el Ninja Hatori, als que no suporto (on són els dibuixos de la Warner o de Hanna-Barbera?).

Els programes anomenats "del cor" o de "crònica social", arriben a inundar fins a tal punt les programacions a totes hores, que de debò que no sé cap a on tirar. D'acord que en hores nocturnes, hi hagi un espai que aquests temes, però si us plau, no a totes hores, perquè la salut mental dels televidents, perilla.

De vegades, en hores més nocturnes, només per veure com acaba el circ que els periodistes i els "famosos" munten pel seu interès, a base de crits, insults, discutides inútils, descrèdits mutus i atacs personals, arribo fins al final d'alguna entrevista. De fet, sempre acaba igual: malament, i els dies que acaba bé, encara és pitjor.

Mai com ara la televisió, en general, ha emès amb aires de dignitat, un conjunt de despropòsits tan gran, tenint com a protagonistes als carronyers de torn, en busca de la sang resseca dels "famosos", d'aquells de "pagant Sant Pere canta", de buitres que ens serveixen en safata drames aliens que no deixen altre cosa sinó alè de podrit. Els peridistes són maliciosos, desconfiats, mala gent, carronyers sanguinaris vestits amb roba de marca que, complint amb la seva missió, destripen la vida privada dels "famosos", i fins i tot considerant-se valedors d'una amistat profunda d'anys i anys, amb el famós/a al qual esquarteren, serveixen la carn de la víctima en una safata a la que pretenen anomenar entreteniment, investigació i comunicació.

Del safareig s'ha passat al descarament més absolut, a la intromissió sense contemplacions en la vida aliena, fins al punt d'esperar que el "famós" de torn, surti de casa seva, muntant guàrdia davant la porta particular del domicili en el qual, la víctima s'ha hagut d'atrinxerar.

Hi ha molta gent d'aquesta que no tenen ofici ni benefici, als quals aparèixer en aquests programes, mal sigui per sortir-ne escaldats, els reporta "pingües" beneficis i per això aguanten una hora o més de preguntes i acusacions completament inaudites, per sortir-ne amb uns quants milions a la butxaca que sufraguin i amorteixin la vida escandalosament distesa que sovint porten. De què, sinó, personatges execrables com la Belén Esteban, el Paco Marsó i la seva filla, la Maite Zaldívar i un llarguíssim etcètera de gentussa més, trencarien silencis que s'allarguen per espai de mesos i tornarien a refrescar, en la memòria del públic, els seus escàndols més escabrosos, quan la gent ja els tenia mig oblidats? Perquè, sinó, remourien novament unes aigües enfangades que ja començaven a veure's més reposades?

El que trobo més greu de l'assumpte, tanmateix, és que les espanyes segueixen mirant aquests programes i mantenint-los en antena. Aquests programes són sovint com els presentadors i presentadores que els condueixen: una gran mentida revestida de moralina i d'escàndol. Està clar que Espanya segueix essent un país de pandereta i encara hi haurà algú que ens voldrà fer creure que la pandereta, es pot considerar un instrument que emet música.

Us convido a clicar aquest enllaç perquè pugueu veure què entenen aquest personal per "entrevista". Deplorable.

EL GOS QUE SAP SUMAR

Al.lucinant, espaterrant, com diu algú, "pa cagarse patas abajo". El Miki va ser la gran revelació d'"El Club" de TV3 de fa dos dies perquè, encara que algú no s'ho pugui ni arribar a creure, el Miki, és un gosset que sap sumar i multiplicar, tal i com ho llegiu. A casa ho vam veure en directe i encara ara al.lucinem, especialment perquè sembla ser que tot el que aquest gosset sap, li ha ensenyat el seu amo i, com hi ha món, que l'amo sembla força menys intel.ligent que el gos. No us perdeu aquestes imatges que no tenen ni xarxa ni truc i penseu, sobretot, que hi ha molta gent, que no sap fer, a hores d'ara, el que fa aquest bell exemplar de raça canina.
Acojonante!.

EL MEME, FET I TRASPASSAT

El meu marit, el Salvi (Les meves veritats), m'ha dit aquest matí: quan tinguis una estona mira't el meu blog, que t'hi he deixat una feineta. Ja m'ho he pensat que em deixaria el "meme" i com que és musical, no em sap gens de greu agafar-li el relleu i complir amb el que toca, que és buscar un moment artístic-musical que tingui significats per a mi. Després, el passaré a més gent perquè el relleu vagi corrent.

Em costa molt, moltíssim escollir un sol moment musical que m'agradi, que m'emocioni, que desperti en mi sensacions de gran alegria o de profunda tristesa, perquè d'aquests, n'hi ha una colla. Al llarg dels anys de la meva vida he anat atresorant algunes músiques, compositors, intèrprets, que m'han marcat definitivament i han influit d'una manera poderosa en la manera que tinc de veure el món i d'entendre la música.

Per al meme d'aquesta ocasió he escollit (amb un cert esforç, no us penseu), dues veus meravelloses i un moment excepcional en la història d'aquest país. Naturalment, em refereixo a les veus de la Montserrat Caballé i el Freddie Mercury cantant "Barcelona", l'himne dels Jocs Olímpics de 1992.

Cada cop que veig aquest vídeo, torno a emocionar-me. M'encanta.

No calen presentacions massa exhaustives. El Freddie Mercury va ser el cantant de la banda anglesa Queen, un gran histrió i un cantant de primera. Quan ell va desaparèixer, Queen va esfumar-se amb ell. La Montserrat Caballé és una grandíssima soprano, primadonna a tants teatres com a trepitjat al llarg dels més de 40 anys de la seva carrera, posseïdora d'una veu excepcional i única. Barcelona'92, un moment d'entusiasme, de joia, d'esplendor de la ciutat i de Catalunya. Un "Hola" absolutament espaterrant a tots els pobles de la Terra.

Espero que revisqueu aquestes imatges i que en gaudiu. Per poder-lo veure només heu de clicar aquí.

Per cert, ara traspasso la responsabilitat de continuar amb el meme a la meva amiga Zel (Ara mateix) i al meu amic Mossèn (Confessionari Mental).

Ànims, que aquest és un exercici força interessant.

UN CLÀSSIC

Los Aristogatos. Un autèntic clàssic. Sincopant, no hi ha qui els guanyi. Jo també vull ser Gato Jazz. M'encanten!.

QUIN FESTÍ!

La genialitat dels creatius de la casa Disney van posar tota la seva fantasia i el seu afany per despertar la gana de la Bella, que no volia sopar amb la Bèstia.
Deu ser perquè a aquesta hora ja començo a tenir gana, però el trobo absolutament genial.
Gaudiu-lo.

EL MEU MÓN DISNEY

El ratolí Mickey i el seu gos Pluto.

La Blancaneus,en aquesta imatge, sense els set nans.

"Campanilla", la fada del Peter Pan.

Pinocho i la seva consciència, "Pepito Grillo".

Robin Hood (possiblement la pel.lícula preferida de l'Ariadna).

La princesa Aurora de "La Bella Durmiente".

L'Aladdin, amb la princesa Jasmin i el geni.

L'Alícia, a punt d'entrar al País de las Maravillas.

Mougly, Baloo i Baggira d'El Libro de la Selva.

Goofy, Mickey Mouse i el Pato Donald

La meva pel.lícula de Disney preferida: Fantasia

De nova creació, Los Increíbles

Mentre festegen, la Dama y el Vagabundo.

La Bella y la Bestia.

D'ençà que tinc ús de raó les creacions del genial Walt Disney, han estat presents a la meva vida i crec que no m'equivoco, si dic que també a la vida de gent de la meva generació i fins i tot potser de la generació de la meva mare (tinc una mare molt jove). Els seus encantadors dibuixos, les seves pel.lícules animades, ens han portat a un món de fantasia, d'il.lusió, d'imaginació, que rarament podríem haver conegut de la mà d'algun altre creador. Un món en el que els dolents són molt dolents i els bons, boníssims i al final de tot, sempre preval la justícia i el recte fer de les coses que han d'anar en una orientació i no en una altra. Crec que només aquí es pot considerar que els bons guanyen sempre i la justícia impera, imposant-se a la crueltat, la vilesa i la necetat dels dolents que poblen els contes de la nostra infantesa.

Ara que la meva Ariadna té cap a cinc anys, coneix tots els personatges de Walt Disney que també jo vaig veure, a la seva edat i una mica més gran, projectats a la pantalla del Casal Familiar del Vendrell, en unes sessions infantils que, cada cop que es donaven, omplien la sala de canalla àvida d'escridassar la madrastra dolenta, la bruixa, les pèrfides elefantes, els caçadors deshumanitzats i tants d'altres personatges que pertorbaven la pau i la tranquil.litat dels personatges candorosos i plens d'innocència com la Blancaneus, Dumbo, Bambi o la Ventafocs.

Sabeu? Me'n faig creus que la meva nena (i no me n'adonaré i també el meu nen), gaudeixi com jo dels mateixos personatges intemporals que Walt Disney va tenir l'encert de crear per donar-los a les generacions posteriors. Fa dos dies, era jo qui m'esgarrifava, qui plorava, qui somreia, qui cantava totes les cançons de les pel.lícules i ara, exactament com si es tractés d'un mirall, ho fa la meva filla. Està clar que em faig gran. Però les pel.lícules de Disney conserven intacta la seva màgia i ara que en veig una a diari, com a mínim, les gaudeixo igual que abans, incorporant-hi, a més, les noves creacions: Monsters SA, Aladdin, El rey león, Robots, Atlantis, etc., etc., etc.

M'agraden especialment les pel.lícules en les que els personatges són humans, perquè no pateixen les crueltats que dramatitzen les històries dels animals: a Bambi li maten la mare; a Dumbo el separen de la mare i el ridiculitzen per les seves grans orelles; al Rey León també li maten al pare; als Aristogatos els abandonen; a la Dama y el Vagabundo, a la Reina li fan veure la padrina, etc. En canvi, si els personatges són humans, només cal que lluitin contra bruixes, bruixots i el seu propi destí, res més, i en igualtat de condicions, no fan patir tant.

Us convido a tornar a ser nens/nenes per un instant, revivint les històries de Disney. Quins records!.

UNA ARRENCADA DELS GEGANTS EN PLE FEBRER

Navegant pel Youtube, m'ha fet gràcia que ens veiem en aquest vídeo que algú va penjar-hi fa un temps. Aquesta passada Santa Tecla, tot just en el moment de l'arrencada dels gegants, la família Guinart-Pros, juntament amb el nostre amic Jordi, estàvem en el moment oportú en el lloc apropiat, per aparèixer en aquestes imatges, i nosaltres, badant i sense saber-ho. Ens veureu força bé, malgrat que les imatges maregen una mica, malgrat la bona voluntat de la persona que va recollir-les. L'Ariadna està damunt les espatlles del nostre amic Jordi, vestida amb una samarreta de color carabassa, al costat hi ha el Salvi i al costat del Salvi jo, amb la meva panxa ja evident.
Ens podeu veure bé cap al minut 1'20", aproximadament, tot i que molt o poc, anem apareixent.
Per aquells que no conegueu aquesta faceta de les festes de Santa Tecla, no deixeu de veure el vídeo tot sencer, perquè us fareu una idea de com es pren la ciutat la primera "Amparito Roca" de les festes.

UN MES DESPRÉS (Un apunt personal)

Al llarg d'aquest mes de gener i el que portem de febrer, no he estat massa pel món blocaire, especialment perquè de cop i volta, a la família Guinart-Pros se'ns ha girat molta feina, amb l'arribada, tot just avui fa un mes, del nou membre de la nostra família i amb la meva lenta, dolorosa, penosa en ocasions, recuperació.

Un mes després, la cesària i l'operació subsegüent que us comentava en un altre post, han quedat només en un ensurt, tot i que encara no tinc l'alta mèdica, i avui el Marcel compleix el seu primer mes de vida. En aquest moment està dormint plàcid, tranquil, al seu bressol, còmodament acotxat entre els llençols i les mantes. No té cap preocupació ni una, excepte reclamar el seu biberó puntualment cada tres hores, fer notar que el bolqué està brut (cosa que es flaire a l'aire) i queixar-se perquè sobtadament, el xumet li ha caigut de la boqueta. Així doncs, queda clar que la seva principal activitat és dormir, amb aquell son profund i tranquil.litzador amb el que dormen els infants quan se senten segurs i estimats, amb els dits de les mans ben estesos, perquè està satisfet, completament relaxat. Si voleu que us digui la veritat, jo fa anys i anys que no dormo d'aquesta manera i quan el veig, m'agafa una nyonyeta a mi també...

Un mes després, la gent sovint em pregunta com s'ho ha pres l'Ariadna, això de tenir un germanet. Amb el cor a la mà us he de dir que no s'ho podia prendre millor, perquè d'entrada, ella sempre va voler un germanet i en cap moment va parlar d'una germaneta, o sigui que fins aquí anem força bé, però és que a banda, quan el veu tan petitet, a l'Ari se li desperten els instints protectors que tots portem a dins i no para d'acaronar-lo, de vetllar-lo, de procurar-li qualsevol cosa que li pugui facilitar, com el xumet o una micona d'aigua i a més, és la veu d'alarma de qualsevol cosa que li passi al nen. Ve a on jo estigui i em diu: mama, em xembla que el Marcel vol biberó, o que vol xumet, o que té soneta i corre pel passadís per agafar la maneta menuda del seu germanet i consolar-lo dient-li: no ploris guapo, no ploris que la mama ja ve. Me la menjaria (i de fet me la menjo sempre que puc i ella es deixa) a petons.

Un mes després del naixement del Marcel, avui serà el primer dia que no aniré a l'hospital, en cap moment del dia, per curar-me la ferida, que encara tinc mig oberta i de la que fins ara em rajava un seroma ben emprenyador, que m'ha obligat a anar diàriament a la clínica MATT per rebre-hi les cures pertinents. Avui tinc tot el temps per dedicar-lo a la meva nena i al meu nen, a la meva família, a fer una passejadeta per la Rambla si el temps acompanya. Ha hagut de passar tot un mes i a hores d'ara, el terra encara s'ondula, en ocasions, sota els meus peus, i sento que m'he d'asseure, ni que siguin només dos minuts. Sento que encara em falta una mica de sang, però que vaig de cara a bé, afortunadament. No vull ni pensar què hauria passat en cas contrari.

Bé, ara espero tenir una mica més de temps i d'humor per tornar a dedicar-me, a estones, a passejar pels blogs amics que tan m'agraden.

Encara que sigui un mes després, estic feliç d'estar de tornada.

LA CAVERNA

Com ja sabeu, he estat molts dies absent del món dels blogs perquè he tingut el nostre segon fill, el Marcel. Aquest fet meravellós va succeir el passat dia 8 de gener a l'Hospital de Santa Tecla, aquí a Tarragona. El Dr. Sentís em va fer una cesària que ja teníem programada, perquè com que el nen pesava 4.290 g. i jo ja portava l'antecedent d'una cesària anterior, el més fàcil era que aquest allumbrament es produís a través d'una segona cesària. Fins aquí cap problema. He de reconèixer que quan amb el Dr. ho vam estipular així, vaig estar molt contenta i arribat el dia, em vaig presentar a Santa Tecla, bossa de roba i necesser en mà, i acostant-me al taulell vaig dir: "Bon dia, vinc a parir".

La cesària va anar molt bé i el Marcel va néixer rosadet, rodó, preciós, sense cap patiment, i jo, amb l'anestèsia espinal, vaig poder ser testimoni de cadascun dels primers instants del meu fill. Com en el cas de l'Ariadna, el naixement del Marcel també va ser emocionant, únic, inoblidable.

Després de l'operació em van portar a la sala que en diuen de Reanimació (Rea pel personal de la casa, com vaig poder constatar) i un cop l'anestèsia va deixar de fer el seu efecte, va començar, per a mi, el xou més dolorós, lacerant i mortificador de la meva vida.

Parir acostuma a fer mal, però si a més t'han d'obrir pràcticament en canal, doncs, la cosa està clar que es complica per moments. El meu cas no va ser diferent, només que mentre m'anava refent de l'operació en sí, vaig començar a notar un dolor intensíssim a l'alçada de l'engonal dreta. Quan vaig començar a queixar-me dient que no podia moure la cama perquè aquell dolor era insuportable cada cop que intentava moure'm, el personal de Santa Tecla va dir-me, repetir-me i tornar-me a insistir en que era normal, que és clar, sortia d'una intervenció, que això no és qualsevol cosa i que de mica en mica, al llarg dels dies, aquell dolor remetria; mentre, que em mogués, que no em quedés dins el llit, que provés de caminar i que a mesura que la musculatura s'anés activant, el dolor aniria desapareixent. I jo, ai de mi!, me'ls vaig creure, perquè per alguna cosa són professionals de la salut, perquè per alguna cosa deuen tenir un títol penjat al menjador de casa i perquè quan et poses en mans de metges, enfermeres i herbes d'aquest tipus, deixes de ser tu mateixa per lliurar-te plenament, confiadament i carregada de fe, a les mans d'aquella persona que pot curar-te o engegar-te al canyet de la mateixa atacada.

Dissabte dia 12 em van donar l'alta hospitalària i vaig marxar cap a casa amb el Marcel, el Salvi i l'Ariadna. Vaig marxar cargolada, repetint una i una altra vegada que aquell dolor insuportable a la banda dreta del meu maluc, jo no el trobava normal, que abans de la cesària no hi era i que no podia ni posar el peu a terra sense marejar-me de dolor. Us dóna la sensació que algú de Santa Tecla em va fer ni cas? Doncs ni cas. Tot van ser excuses de mal pagador: que si això és normal, que si t'anirà passant, que ja veuràs com a casa estaràs millor... Però jo veia que no podia suportar ni el pes del nen, ni aixecar-me del llit sola, ni posar-me les sabates, ni caminar, ni fer cap tipus de moviment que impliqués fer la més mínima tensió muscular. Res de res de res. Al contrari, el dolor era cada cop més bèstia.

Diumenge dia 13 vaig començar a tenir una mica de febre. No em vam fer massa cas perquè com que ens havien advertit que això podia passar, amb un simple Gelocatil es va resoldre el problema, però l'endemà dilluns, la febre, puntualment, tornava a fer acte de presència. No molta, només unes dècimes, però suficients com per deixar-me abatuda i exhausta.

A mesura que van anar passant els dies els meus moviments a casa es van limitar al trajecte que podia fer impulsada per la cadira de rodes del despatx, perquè era impensable caminar dreta i pel meu propi peu, sense que aquell dolor intensíssim i desmesurat, d'origen desconegut, em fes veure les estrelles i em remenés l'estómac.

Dijous dia 17, tot jugant, l'Ariadna em va donar un cop. Ella va perdre l'equilibri i quan va caure, va fer-ho damunt meu. L'Ari es va espantar moltíssim, no només per la caiguda en sí, sinó per les llàgrimes que em va veure lliscar cara avall, presa d'un dolor més enllà del que puc explicar. Això va ser definitiu.

Divendres dia 18 em vaig despertar i el primer que li vaig dir al Salvi va ser que tenia la sensació d'estar trencada, herniada, i que aquell dolor que venia de tan endins, devia ser causat pel trencament d'alguna cosa, més enllà del tema estrictament ginecològic. Ell, una mica espantat em va dir: què hem de fer? i jo li vaig contestar que començar pel principi. Apretant-me bé el costat lacerat i reprimint les llàgrimes a cada passa, vam anar a veure la nostra doctora de capçalera, la doctora Guasp (una eminència de dolçor) i ella va corroborar, exactament, el que jo ja pressentia: la cesària m'havia provocat una hèrnia que probablement, ja estaria estrangulada i endurida. Ens va dir que no ens aturessim ni a passar per casa i que anéssim corrent a Santa Tecla. Què? Santa Tecla? Ni parlar-ne, vam decidir anar directes a la clínia MATT, on el Dr. Solé Poblet, ja ens esperava. Quan em va veure entrar cargolada, coixejant, adolorida i marejada, em va fer estirar damunt de la camilla de la seva consulta i d'aquí, després d'unes exploracions necessàries, el dissabte dia 19, en tornaven a obrir per la mateixa ferida per la qual havia nascut el Marcel. El nou pas pel quiròfan va ser dolorós en tots els sentits, especialment en el moral i psicològic, per l'allunyament de la meva família, pel fet de tornar a patir novament el que ja havia viscut 10 dies abans: una nova anestèsia, una nova ferida, una nova recuperació, un nou tot.

El Dr. Solé Poblet va fer en mi meravelles, netejant-me un gran hematoma infectat que s'havia acumulat a la banda dreta del meu maluc, a l'alçada de l'engonal, i posant-me una pròtesi al trencament del recte posterior dret, en el que era una hèrnia declarada i de la qual em provenia el dolor.

Les atencions, cures i bon saber fer del personal mèdic i d'infermeria de la clínia MATT, m'han retornat la salut, encara que les forces, he de recuperar-les de mica en mica, al llarg dels propers dies. Almenys, aquell dolor que no em deixava viure, el Dr. Solé Poblet el va eliminar d'un sol cop, espero que per sempre. Li estic molt i molt reconeguda.

Al llarg d'aquests dies d'hospitalització a la MATT, he tingut llargues hores per pensar i per adonar-me de tota una sèrie de fets fàcilment constatables, referents a Santa Tecla:

1.- Aquest hospital està perdent pistonada cada hora que passa. S'està tornant una caverna. En comparació amb altres centres, les seves instal.lacions són cutres, velles, obsoletes i molt poc útils als malalts. Llits altíssims de tracció manual, timbres que no funcionen, llums que no es poden abastar des del llit, portes que no tanquen i que amb prou feines ajusten, parets a les que els falta una mà de pintura i que la demanen a crits i una mica de gust per les atencions mínimes que necessita una persona que ha de recuperar-se i que no està en un centre hospitalari pel gust d'estar-hi, com qui passa uns dies en un balneari.

2.- El personal, especialment les infermeres (deixant de banda algunes estranyes excepcions) són cridaneres, atabaladores, alguna del torn de nit, arribant a la impertinència i la mala educació. Un dia se me'n va presentar una quan era passada la una de la matinada, dient-me que em venia a punxar la panxa. Va entrar a l'habitació com un huracà, encenent llums, portes, donant cops, cridant com una boja, en uns moments en els que tant el Marcel, com jo, com l'Anna, que m'acompanyava, estàvem profundament adormits i necessitàvem descansar. La tia aquella no va tenir cap mena de mirament. Al cap d'una hora més o menys, tornava a entrar altre cop, dient que havia de curar-li el melic al Marcel, que ja podeu imaginar-vos els plors que va fer, la criatura, quan la van despertar d'aquella manera tan bèstia. És que en aquest hospital no saben que dormir i descansar també ajuda a curar-se i a refer-se? És impossible dormir en aquest centre, una sola trista nit sencera.

3.- Si des del primer moment en el que em vaig queixar del dolor que sentia, se m'hagués fet cas, potser no hagués calgut tornar a passar novament per un quiròfan, us sembla? Sento molt dir que la negligència del personal sanitari, la paguem els malalts, més encara perquè aquests són els únics professionals que tenen llicència per matar.

4.- Si no tinguessin pressupost, potser entendria la precarietat del tracte, l'aspecte i utilitat lamentable de les habitacions i dels serveis que s'hi ofereixen, la negligència a l'hora d'escoltar els malalts, però pel que sé, no és pas aquest el tema, i que no és pas una qüestió de diners sinó de falta de ganes d'invertir-lo en els malalts, que han de viure durant un temps en un hospital que sembla més un hospital de guerra que no pas l'hospital modern i competent que necessita una ciutat com Tarragona.

5.- La cirereta final a tota aquesta patètica situació la posa el menjar que serveixen a cada àpat. En tota la meva vida havia menjat res més dolent, mal cuinat, fastigós i avorrit com el menjar que he tastat aquests dies a Santa Tecla. Deu tenir moltes virtuds nutricionals, no dic que no, però per arrencar gana, com hi ha món que no és la millor manera, que et serveixin un pollastre que no només està fred, sinó al que és impossible separar-li la pell de la carn, perquè encara està cru, mig bullit, damunt un llit de xampinyons també bullits en aigua, sense ni gota de sal, que encara tenien terra i cruixien en menjar-los. Molt apropiat per arrencar gana!.

6.- La diferència que he trobat d'ara respecte a quatre anys enrera quan va néixer l'Ariadna, l'he trobada abismal en tots els sentits: en el tracte, en l'atenció, en el menjar, en les visites mèdiques, en els controls, en el descans, en tot. Ara és, amb una gran diferència, molt pitjor. No em vull ni imaginar què passarà d'aquí a uns quants anys més. Com no inverteixin uns quants milions en allò que realment necessita un hospital, Santa Tecla deixarà de ser un centre hospitalari per convertir-se en una cova, en una caverna. De fet, ja està posada en aquest camí.

I ara un prec: si mai em trobo malament, si caic desmaiada pel carrer i algú m'ha de socórrer, si prenc mal o sóc víctima de qualsevol accident, si us plau, no em porteu mai a Santa Tecla, perquè allí entres pel teu propi peu i no saps amb què o en què podràs sortir-ne. No vull córrer riscos innecessaris i més encara, ara més que mai, estimo la meva salut i de la Tecla, d'aquella cova infecta, no vull ni sentir-ne a parlar mai més.

Serveixi aquest post com a crítica i denúncia. Ara ja sabeu el perquè de tants dies sense comentaris i sense contacte.

MARCEL

Avui he entrat al blog per primera vegada en un munt de dies. No sabia ben bé què hi trobaria i la veritat és que he estat molt contenta quan he vist que el marcador de les visites ha continuat pujant el seu número. Des del cicle de Nadal que no he escrit res de res i la veritat és que ara quan ho faig, les forces m'abandonen una mica. En aquest moment em sento dèbil i estranya, però guardo al meu interior una mena d'escalfor que m'ha acompanyat al llarg d'aquests darrers mesos d'embaràs, des de l'abril fins al dia 8 de gener, que neixia el nostre segon fill, el Marcel.

Què voleu que us en digui? És una preciositat. Va néixer a través d'una cesària programada, de manera que el Salvi i jo ens vam plantar a l'hospital de Santa Tecla amb l'equipatge corresponent i davant el mostrador vam dir: bones, venim a parir!.

El Marcel va néixer rosat, rodó, sense esforç, amb 4.290 g. i 52,5 cm., amb els ullets grisos tancats i un piulet a la veu que ni el mateix Pavarotti hauria pogut millorar, per l'agut i el fort que va mostrar-se. Un primer plor que no va ser un plor sinó més aviat un "ja sóc aquí". La comadrona va acostar-me'l després de la primera revisió i em va dir que havia nascut el Nenuco (recordeu aquell nino?). Vaig sentir-me feliç, alleugerida tant del pes físic com de l'ànsia de les darreres jornades abans del seu naixement i, no és pas perquè sigui meu, però el Marcel és una preciositat, un tresor, un autèntic regal.

Fins aquí la part bonica, tendra, encantadora i feliç de l'assumpte.

Ara us preguntareu: n'hi ha alguna altra de part de la història, que no sigui així? Doncs sí, i tant que sí, per descomptat que sí, rotundament que sí, i quan us l'expliqui, quedareu astorats i fins i tot, potser una mica indignats, però en aquest moment estic recordant i el cap se me'n va al moment feliç del desenllaç del meu embaràs. Tenir el Marcel en braços, igual que tenir en braços a l'Ariadna, em provoca una sensació, no pas propera, sinó ben bé igual a la de la felicitat.

Deixo els retrets, les queixes i la meva indignació amb el personal de Santa Tecla, per a una propera ocasió, que no es farà esperar massa.

Mentre, estic encantada, contentíssima, immensament feliç, de presentar-vos al meu Marcel. A la fotografia podeu veure'l unes quatre hores després de néixer. És un plaer enorme per a mi el fer-ho.

CICLE DE NADAL IV - Frenètics de frenopàtic

Aquest matí el meu marit i jo hem fet algunes compres per ajudar als Reis Mags a complir amb la seva missió anual. Algunes joguines pels petits de la família, algun detall pels grans, el consabut obsequi per als més propers, per recordar-els-hi, una vegada més, que estem per ells, malgrat els preus desmesurats i fora d'òrbita de qualsevol objecte susceptible a convertir-se en regal nadalenc.

A casa nostra seguim la tradició d'una manera estricta: el dia de Nadal fem cagar el Tió i el dia 6 arriben els Reis d'Orient. Punt i final. A casa encara no ha aparegut mai el Pare Noel ni cap altra herba mutant d'aquestes festes portada "d'allende los mares", vestida de vermell, ulleretes sobre el nas i rostre rialler. No, el Pare Noel no sap ni que existim, malgrat que l'Ariadna em va preguntar fa uns quants dies, com és que aquest bon home anava a algunes cases dels seus amiguets i en canvi a casa seva, no hi havia posat mai els peus. Li vaig dir que és perquè el Pare Noel té una llista de cases de nens i nenes i com que a casa nostra ja tenim Tió i Reis, ja anàvem servits i l'home podia estalviar-se una feina. De moment, va colar i no m'ho ha tornat a dir més. Els seus tendres quatre anyets fan que sovint el que li explico vagi a missa i no em qüestiona. Repeteixo, de moment.

Bé, com us deia, avui hem estat de compres. Ha estat una bogeria i hem arribat a casa cansadíssims de veure joguines, productes, marques, de comparar preus, d'establir diferències que afavoreixin la nostra economia en equilibri, però per molt que ens hi hem esforçat, avui han sortit del nostre compte corrent, una colla d'euros. Per algun motiu que no m'explico, sembla que no es pot lluitar contra aquesta situació i és molt difícil no deixar-se emportar pel corrent consumista del regal i de l'àpat, perquè una s'hi sent obligada, donat que la gent propera també fa regals i obsequis i crec que no hi ha res més lleig que deixar de correspondre en la justa mesura, a algú que de cor et fa arribar un regal, per senzill i innecessari que sigui. Per tant, tots a comprar com a bojos.

Hi ha hagut un moment aquest matí, en una gran superfície amb els passadissos plens de tota mena de joguines, excepte la que nosaltres buscàvem, que el meu marit i jo ens ho hem mirat tot amb una mica de perspectiva, primer, perquè cercàvem una cosa tan concreta que, ni que l'haguèssin tingut al davant, tampoc l'hauríem vista, i en segon lloc, perquè la gent semblava boja comprant tota mena de coses que després, ves a saber, aniran a parar al contenidor o al fons més profund de l'armari empotrat del passadís i, fins l'any que ve, si Déu vol.

Les prestatgeries estaven aquest matí carregades, plenes fins al sostre de tota mena de capses, de tots els tamanys, mides, mesures i formes, que contenien tot tipus de joguines, mecàniques, de drap, de plàstic, de fusta, amb piles, sense piles, d'aquelles que ho fan tot elles soles i tu t'asseus a mirar com ho fan, nines, ninots, accessoris de totes les menes, models i qualitats i sobretot i especialment, molt de plàstic i molt de cartró. La gent omplia els seus carros de la compra com si el món s'acabés i el temps s'estés exhaurint per moments, amb una mena de competència insana que semblava més una amenaça que no pas l'activitat lúdica, divertida i agradosa que entenc que ha de ser anar a comprar regals.

La setmana passada, davant la imminència del Nadal, va passar exactament el mateix, però en el camp de l'alimentació. Penso que per fer-se amb un canapé de pastisseria a Tarragona, calia demanar audiència al rei (no al mag, a l'altre), i tot i així, ja ho hauríem vist. Les botigues de congelats, les parades del mercat, les superfícies on venen coses que es poden menjar, estaven plenes que no s'hi cabia i tot, a uns preus que, d'entrada, en alguns productes, em semblaven abusius, amb l'ànim clar dels botiguers de fer l'agost, el setembre, l'octubre i el novembre a les acaballes de desembre.

Sembla que per aquestes dates tots plegats perdem la xaveta i frenèticament comprem, consumim, fem veure que som feliços, ens llancem a un desenfrè desequilibrat que, a la llarga, ves que no ens porti directament al frenopàtic. Sabíeu que existeix una malaltia en la que es tracta a les persones que compren compulsivament tota mena d'objectes als que després no donaran cap ús? I sabeu que aquesta és una malaltia psiquiàtrica molt difícil de tractar i que necessita solucions dràstiques, com ara acabar amb sanya amb totes les targes de crèdit alhora que es bloquegen els comptes? No ho trobeu molt trist?

Tot just estem només a dia 2 de gener, però estic esperant amb ganes i amb ànsia que arribi el dia 5 per començar a desempallegar-me de la sensació que el temps s'acaba i que cal que compleixi amb els meus compromisos pel que fa a regals i bones intencions. Miro de tenir el cap al seu lloc, però caram, que n'és de difícil. Tot té un límit i el meu sé molt bé a on és: no vull anar a parar, de cap de les maneres, al frenopàtic, i menys encara, per celebrar com cal unes dates que haurien de ser de joia, germanor, il.lusió i tranquil.litat. Com deia sempre la meva besàvia: nena, tingues seny, molt de seny!...

I espereu, que això no s'ha acabat aquí, perquè acte seguit després de les jornades de Nadal, amb la seva borratxera consumista, arribarà el moment de les rebaixes i les matrones entraran als establiments "en tropel", com bèsties ferotges, per fer-se amb la millor peça.

Això mereixerà, per descomptat, un comentari a part.

CICLE DE NADAL, NOVAMENT: Nadal amb consciència

En aquest mateix moment sento les passes de la nostra gossa, la Turandot, caminant pel passadís de casa. A aquesta hora cada dia la treiem al carrer i ella, que de tonta no té ni un pèl, ja ho sap i tranquil.lament va cap a la porta a esperar el moment en el que el Salvi li posi el collaret i surtin tots dos a fer un tomet no massa llarg per la Rambla. De vegades sembla que calculi l'hora exacta i, com hi ha món, no s'equivoca. Quan arriba l'hora del passeig, es posa tan contenta que la seva alegria es fa encomanadissa i no sap gens de greu treure-la, malgrat el bé que s'està a casa.

Aquest Nadal passarà el mateix que els nadals d'anys anteriors: la gent comprarà mascotes, gats, gossos, conills, cadells que tard o d'hora creixeran i hauran d'enfrontar-se a la dura realitat del canvi d'estació i a l'estiu, el personal vulgui marxar de vacances i no sàpiguen què han de fer del seu animal de companyia. Aleshores arriba el moment cruel, dolorós, horrorós, en el que el deixaran tirat a qualsevol lloc, a qualsevol carretera, autopista o població, amb l'esperança de treure-se'l del damunt perquè no destorbi les tan esperades vacances. A aquesta gent els fotria dos tiros. I ho dic de debò. Si manés, enduriria les lleis de tal manera, que no hi hauria qui s'atrevís a abandonar ni a maltractar cap animal, sigui de l'espècie que sigui, perquè no tot s'acaba amb l'abandó: també hi ha el maltractament, que és tan o més dolent que l'abandonament en sí. Per exemple: aquests primers dies de desembre que va ploure, en acompanyar a la meva Ariadna al col.legi, totes dues caminant amb pas ràpid sota el paraigua, vam passar per davant d'una casa amb jardí, en el que sempre hi ha un gos, un rodwailer de gran tamany, que acostuma a burdar-nos quan passem per davant de la casa, defensant-la. Com que ja ho sabem, no en fem massa cas i ja no ens espanta. Aquest dia que plovia tant, el gos no va dir res i vaig pensar que seria dins la casa. No era pas així. El gos estava encadenat a un arbre, el mateix de sempre, damunt la terra mullada, moll tot ell de cap a peus, fet un cabdell i amb el morro entre les potes del darrera, tremolant de fred. Em va fer mal la seva mirada d'una increïble conformitat i indefensió. Ell no podia canviar la seva situació i jo tampoc, però no vaig poder-me estar de pensar en ell tot el dia, perquè tota la jornada va ploure i va fer-ho sobre el pobre gos. Aquell dia vaig mimar la Turandot especialment, i durant molta estona, ella va mantenir el seu cap damunt la meva falda, acceptant amb els ulls clucs les meves continuades carícies i ocasionals petons.

Els animals senten, pensen, raonen, arriben a les seves pròpies conclusions i tenen més coneixement que no ens pensem. El seu cor està ple de sentiments i de fidelitats que ens ofereixen gratuïtament, altruïstament. Quina mena de gent és capaç de maltractar així al seu gos o al seu gat? No ho entenc, no ho puc entendre.

Un altre exemple. Fa uns quants dies, potser dos o tres abans de començar les festes, en un racó de l'entrada d'un garatge del carrer Baró de les Quatre Torres, alguna ànima caritativa va col.locar una caixa gran arrambada a una paret. A dins hi havia una gata amb els seus quatre gatets acabats de néixer. Eren tots quatre minúscols. Els vaig veure a la tarda, cap allà a les cinc més o menys i a l'endemà, cap a les nou del matí, jeien tots quatre esclafats enmig de la carretera, la gata havia desaparegut i la caixa on s'allotjaven, també. M'agradaria saber quina opinió us mereix un acte d'un salvatgisme bandàlic d'aquesta magnitud. Jo no tinc paraules per descriure la ràbia, el dolor, el greu que em va saber aquella escena dantesca de gatets morts, com els innocents, si és que val a comparar bèsties amb persones.

Els animals tenen molta memòria i són, en la majoria dels casos, extremadament agraïts. Fixeu-vos en les imatges que us adjunto, perquè no tenen preu. La dona que apareix al video va trobar un cadell de lleó a la sabana i va decidir fer-se'n càrrec. Se'l va endur i li va procurar tota mena de cures i benestars, fins que el lleó va sanar, al mateix temps que creixia. Ja un cop de mida adulta, la dona el va donar al zoològic perquè estigués en un ambient més propici i controlat. Les imatges es corresponen a la reacció del lleó en un moment en el que la dona li fa una visita. És increïble la seva reacció, ja ho veureu.

Si aquest nadal penseu regalar algun animal, feu-ho amb consciència, sabent què feu, sabent que l'animal reclamarà aliment, cures, carícies, amoretes i un mínim de benestar. No es pot tractar als animals de qualsevol manera, com tampoc es pot tractar de qualsevol manera a les persones. Si us plau, una mica de consciència, de seny i d'humanitat.

Bona sortida i entrada d'any.

HOMENATGE

Molt petit, molt sentit, molt sincer. Així vull que sigui el meu homenatge a l'amic Miquel Roso. No he buscat a Youtube aquell "Let it be" que va sonar al seu enterrament, per la seva pròpia voluntat, sinó aquest "Strawberry fields forever", que fa que el recordi fent el seu programa i dient allò de "aquest telèfon no sona i no trona".
Resulta ociós dir que et recordaré i absurd pensar que potser a hores d'ara estàs amb el John Lennon, amb el George Harrison o amb l'Elvis Presley. Prefereixo dir-te gràcies pel temps de ràdio que vam compartir. Gràcies per ensenyar-me tantes coses i gràcies per ser el meu amic en moments complicats i difícilment passables de la meva vida. Gràcies per ser-hi quan va caldre.
Per tu, aquest "Camp de maduixes, per sempre".

CICLE DE NADAL INTERROMPUT

Interromput per una mala notícia. Ahir vaig saber que un bon amic meu ha mort aquests dies de Nadal. Aquí a Tarragona no sé si era tan conegut però al Penedès en general i al Baix Penedès (la meva comarca) en particular, era tot un personatge: en Miquel Roso Claver. Escric el seu nom i rescato la seva fotografia de les moltes pàgines d'Internet que a hores d'ara estan parlant de la seva mort i no puc creure'm que estigui parlant de la mateixa persona.

Jo el vaig conèixer com a director de Calafell Ràdio, on vàrem fer programes junts per un espai de més de tres anys. Jo locutava i ell feia de tècnic. Van sortir d'aquesta unió programes que recordo especialment i als que tinc una estima més enllà del que puc expressar, com "El Salt de l'Àngel", que s'emetia cada dimarts entre 4 i 5 de la tarda, la "Nissaga Musical", que es va emetre diàriament l'estiu de 1996 entre 3 i 4 de la tarda i també alguns programes especials, com els del Nadal de 1996 i 1997, en els que donàvem a conèixer com es celebra el Nadal arreu del món, entre d'altres.

Quan en Miquel Roso va aterrar a Calafell Ràdio ja tenia darrera d'ell una trajectòria professional en el món de la ràdio, digna d'enveja per part de qualsevol, que incloïa també un premi Ondas del que ell parlava amb orgull. A la taula del seu despatx hi tenia una fotografia peculiar i única: una foto d'ell amb els Rolling Stones. No tothom pot dir-ho igual.

Recordo d'ell especialment, la seva passió per la música, el seu geni viu i decidit, el seu sentit de l'humor, la seva veu atenorada i clara i especialment, la seva febre pels Beatles i pels Rollings. Un dia em va explicar que per allà on passava sempre feia un programa musical, que portava per nom "Camp de maduixes". Era, d'alguna manera, el seu buc insígnia i així podia usar com a sintonia aquell "Strawberryfields forever", que era, segons comentava, la cançó dels Beatles que més li agradava. Crec que això ja diu molt de la seva manera de ser i de les seves fidelitats musicals.

El darrer cop que el vaig veure va ser aquí a Tarragona, una mica abans de les eleccions municipals del passat mes de maig. Vam quedar per prendre junts un cafè i xerrar una estona. En aquell moment ell era regidor d'Ensenyament i Cultura a l'ajuntament de Calafell i em va comentar, content i il·lusionat, algunes de les coses que s'havien fet i algunes que es tenia previst engegar de cara al proper mandat, si els números els afavorien. A l'hora de la veritat ell va tancar la llista de la seva opció política, independent per Calafell, i va retornar a la ràdio en la seva funció de director. Segons em va comentar, tenia grans projectes de cara als propers anys i un equip humà del que se sentia orgullós i en qui confiava.

Ahir, veure la seva esquela al diari em va sotragar. Ja sabia que s'havia infartat dues vegades i que el cor no avisa, però aquesta mort sobtada, d'una persona amiga i propera, amb la que havia compartit més d'un miler d'anècdotes (perquè uns quants anys de ràdio al seu costat, no només donen per molt sinó que també en vaig aprendre molt d'ell), la veritat és que em va deixar freda i em costa imaginar que mai més tindré un bon dia o un bona nit, quan engegui el correu electrònic o la bústia de veu del mòbil. Com podia imaginar-me que el darrer cop que el vaig veure seria això, precisament, el darrer cop?

La vida és imprevisible, atzarosa, sorprenent tot sovint, en un o altre sentit i la sorpresa d'ahir, en rebre la notícia de la mort d'un bon amic, em va deixar clavada. És en aquests moments quan desitjo que tant de bo tinguéssim més moments per als amics, tant de bo el ritme accelerat de la nostra vida no ens decidís a posposar per demà una conversa telefònica o unes ratlles al mail, tant de bo les segones oportunitats fossin certes i el temps s'allargassés, encara que fos esfilagarsant-se, fins allà on nosaltres mateixos decidíssim, i no estéssim a la mercè d'algun signe desconegut del destí, que fa i desfà quan menys ho esperem, arrencant-nos de sobtada el mínim alè vital que ens cal per sobreviure cada dia. I tanmateix, ja tenim assumit i acceptat que tard o d'hora tot s'acaba i que no quedarà ningú per llavor. Ara en aquest moment, però, em costa acceptar-ho. De mica en mica m'hi aniré acostumant, suposo.

Miquel, amic meu. Adéu per sempre.

CICLE DE NADAL III - La Nadala

Avui, després de l'àpat de Nadal que ha ajuntat tota la família al voltant de la taula de casa, i érem una dotzena de persones ben avingudes, la meva filla Ariadna ha cantat la seva cançó de Nadal i ha recitat la seva dècima. Tots ens hem sentit una mica més infants quan li hem sentit entonar amb la seva veueta infantil aquells "Pastorets de la muntanya, que viviu amb gran rassel, amb gran rassel, desperteu, veniu depressa, que ja és nat el Rei del Cel; dsperteu, veniu depressa, que ja és nat el Rei del Cel...".
Ella l'ha cantat a poc a poc, gesticulant cada frase i mastegant bé cada paraula, tal i com al col.legi li han ensenyat i tal i com ho hem assajat a casa des de fa una colla de dies.
El seu verset també ha estat un encant: "A Betlem vaig tot fent via, mentre canto la cançó: Què li darem, al fillet de Maria, què li darem que li sàpiga bo? Uns li donen xais i ovelles, altres formatge i mató, però com que jo sóc petiteta, li dono el meu cor. Tot per tu Jesús te'l dono però a canvi et faig prec: que donis als de casa Pau, Amor i un Goig complert. Bones i Santes Festes". I acte seguit ha saludat doblegant el cos, com si fos a dalt d'un escenari, mentre nosaltres l'aplaudíem sorollosament. Estic segura que ella s'ha sentit contenta; la seva carona així ho demostrava. Ai al papa de la nena, com li regalima la baba cara avall...! No n'hi ha per menys. Ha estat la mar de bonic. Després, el tió ha cagat un munt de regals per a tots, però especialment per a ella, que és l'estrella del nostre nadal.
La nadala que avui us convido a veure i escoltar per gentilesa de Youtube, no és ni tan bonica ni tan entranyable com la de l'Ariadna, però també està força bé i a més, està cantada col.lectivament per bons cantants i grups de casa nostra: Jofre Bardagí, Lax'n'Busto, Miqui Puig i d'altres.
"Quan somrius" és el seu títol.
Gaudiu-la mentre païu i prepareu-vos per l'àpat de demà, que això tot just comença i demà és Sant Esteve i toquen canelons amb la carn que ha sobrat avui. Ai com enyoro els canelons de la iaia Roseta i els rostits de la maia. Ara si no m'hi poso jo, em quedo amb les ganes.
No em fa res posar-me davant els fogons i avui he omplert amb una paciència digna d'elogi, gairebé un quilo de galets. No és per dir-ho, però hem gaudit del dinar d'avui. Deu ser perquè encara conservo en mi una mica de l'alquímia de les meves dones.
Tornem-hi, doncs, que no ha estat res.

CICLE DE NADAL II - L'hora del conte

Temps era temps la gent s'explicava moltes més històries que no pas ara. Després de sopar, quan a l'hivern es feia fosc, és a dir, ben aviat, a la vora del foc, la gent s'explicava moltes històries, algunes de les quals, han passat de pares a fills fins arribar als nostres dies. Ara ens limitem a posar la televisió i xarrupem els programes que hi emeten, siguin bons o dolents, empassant-nos, de vegades, la nostra pròpia frustració i falta de comunicació amb la gent que tenim més a la vora.
S'ha perdut, en moltíssimes ocasions, l'hora del conte, en el que els adults, especialment els avis i les àvies, contaven als més menuts històries fantàstiques i imaginatives que sovint, eren fruit de la seva pròpia fantasia. Jo vaig créixer amb les històries que la besàvia Roseta m'explicava: la Cirereta Cireró, la Cisca de la Bisbal o les aventures del Cavaller del Nas Roig d'en Folch i Torres, la meva preferida, només per esmentar-ne algunes. A la meva filla Ariadna, li encanta que el seu pare o jo li llegim un conte abans de dormir-se, quan ja està ben tapadeta i calentona dins el seu llit, quan les parpelles ja li pesen i s'endinsa en el món dels somnis acaronada per les paraules que sorgeixen dels textos dels contes populars, els mateixos amb els que també nosaltres vàrem créixer: la Blancaneus, la Ventafocs, el Patufet... Contes plens de bons boníssims i de dolents malvats, bruixes i dimonis, envejosos i malcarats que només volen el mal a aquells que protagonitzen les històries. La meva nena sol dir: mama, oi que és molt dolenta aquesta bruixa? I jo li dic que sí, que n'és molt i per exemplificar-li, busco a la meva ment la imatge d'algunes persones que conec i que saluden amb mà tova fent veure que senten una sincera amistat però que a la mínima de canvi t'apunyalen per l'esquena. Sense esforçar-m'hi massa, em venen algunes imatges de persones ben concretes. Encara bo que el temps ho posa tot al seu lloc i el món és rodó, i gira... En fi.
A Tarragona no sol nevar i quan ho fa, el meteor es converteix en tot un esdeveniment. Quatre volves de neu significa que en algun punt o altre de la ciutat, algú farà un ninot de neu, que es fondrà pacientment un cop hagin tornat a pujar les temperatures.
Conec la història d'un home de neu "Snowman" que va fer-se amic d'un noiet, per art de màgia i de l'encanteri que omple les festes nadalenques. A la meva neneta li ha encantat la història. Mireu-vos-la si us abelleix i després, expliqueu-li als vostres fills. No els enxufeu davant el monitor: ompliu amb les vostres pròpies paraules les imatges que veureu. Segur que serà una experiència maca.

CICLE DE NADAL - El Pessebre

Quan vaig escoltar per primer cop l'Oratori del Pessebre, amb música del mestre Pau Casals i el poema de Joan Alavedra, jo devia tenir potser set o vuit anys. L'avi Llorenç el va posar, amb molta cura, en un tocadiscos d'aquells dels anys seixanta, que havia saltat de dècada i estava a punt d'entrar als vuitanta, en el que la tapadora era al mateix temps l'altaveu i, a poc que la cosa marxés bé, semblava com si de fons, fregissin patates en una paella al foc viu.
Ell va treure el disc de la funda amb una cura semblant a la que usaria per manipular qualsevol objecte fràgil de cristall que es pogués esberlar pel mig en qualsevol moment, perdent així el tresor guardat entre els seus surcos. Vaig escoltar "El Pessebre" i, tot i que de moment, no vaig entendre massa cosa degut a la meva curta edat, aquella música, aquelles veus que cantaven, crec que van deixar petjada en mi i sempre, sempre, he guardat aquella imatge de l'avi Pros, coix, gras, una mica tremolós, tractant aquell objecte amb una tan enorme delicadesa.
Anys després he pogut sentir la música en millors condicions, però llastimosament, mai en directe perquè, malgrat tot, aquesta no és una interpretació que s'acostumi a repetir durant el cicle nadalenc. Caldria preguntar als programadors, perquè.
El fragment que avui us convido a veure i escoltar està interpretat per l'orquestra i cor del Palacio de las Bellas Artes de Mèxic, sota la direcció del mestre Enrique Gimeno. Va ser aquest un homenatge pòstum al mestre, ja que es va interpretar tot just un parell de mesos després de la seva mort, és a dir, a cavall de l'any 1973 i 1974.
Es tracta només d'un petit fragment d'uns cinc i escaig minuts, pertanyents a l'obertura, però espero que us serveixi d'estímul per anar a buscar tot el disc sencer i deixar-vos amarar per les seves àries. És Nadal. Deixem que la música i les bones intencions, qui les tingui, flueixin.

HUMANS, MOLT HUMANS

Completament humans, o què us pensàveu?

La meva besàvia, quan jo era petita, de vegades deia: "endevina, endevineta, què té el rei a la bragueta?" amb la mala idea que jo, amb tota la innocència del món, li digués que hi té el pitu o alguna cosa encara més inconvenient, i aleshores ella deia: "nena, hi té el que hi tenen tots els homes: la cremallera (o els botons)". El temps ha ensenyat que tenia tota la raó del món, com sempre. La meva besàvia, no sé si us ho he comentat algun cop, era una dona molt sàbia.

Ara que ja tenim el nadal al damunt, la tradició marca que a les cases hi hagi el pessebre i als pessebres catalans, no hi pot faltar la figura emblemàtica, tradicional i tan nostrada del caganer, aquell pastor que mentre els altres anaven a adorar al nen Jesús, ell solucionava un fortuït mal de ventre amagat rera qualsevol arbre o qualsevol pedra, amb el cul a l'aire i un bon cagalló a terra. La resta de pastors i de figures del pessebre (la dona que renta, el moliner, el caçador, el ferrer, el pagès, la dona dels pollastres, la pastoreta dels xaiets, etc.) tots s'han perdut en l'anonimat per formar part de la tradició, però el caganer, el caganer és únic i qualsevol pessebre que es preui, l'ha de mostrar ajupit i fumant una pipa, amb la barretina calada i el pantalons al garró.

Des de fa uns quants anys cap aquí, el caganer té noms, cognoms i un aspecte ben concret, que serveix al mateix temps de mofa i d'homenatge, perquè ara es representa en fang, amb figures de bon tamany, als personatges de la vida pública del moment: polítics, artistes, esportistes, tots ajupits, amb els pantalons arran de turmell i cagant humanament. Aquest any hi ha multitud de Montillas, Turas, Sauras, Carods, Zapateros, Ronaldinhos, E'toos, Ratzingers i també, com no, el rei, la reina, el príncep i la Letízia. Ni tant sols tan altes dignitats s'han lliurat de veure's exhibint el cul i realitzant una acció que en principi, hauria d'estar reservada a la plebs més baixa. Però com ja sabem, això no és així: fins i tot el rei, caga. De fet, cagar ho deu fer cada dia (suposo) i cagar-la, només tot sovint. Veure les figuretes del príncep Felip i la Letízia cagant, plasmats i reproduïts en fang, em va fer pensar en tota la història aquella del Jueves. Si va alçar-se tota aquella polseguera perquè se'ls va dibuixant fornicant (o follant, si ho preferiu), ara que se'ls representa cagant, pot passar qualsevol cosa, no? O és que la primera acció és més íntima que la segona? A mi em fa l'efecte que no, però també podria ben bé passar que els membres de l'Audiència Nacional, o bé no s'hagin enterat de la facècia catalana, o bé hagin descartat, per inútil i escandalós, qualsevol possible moviment encaminat a evitar que les reials personalitats es veiessin, es guardessin i sortissin cada any, enmig de la pràctica d'una funció orgànica tan elemental com és cagar, arrupits tots ells, com qualsevol fill de veí. Això demostra també, que ni la reina ni la princesa caguen dretes, com es solia dir antigament, que les dames no s'ajupien a causa de la seva dignitat i cagaven dretes per, malgrat tot, mantenir ben alt el pavelló de la seva noblesa, embrutida per un acte tan mundà com és el cagar. Però veuràs, no caguis, no...

Les paraules se les endú el vent; el paper queda als arxius; la pedra és el material més perdurable, però el fang tampoc és valadí, de manera que podem veure el rei, la reina i els prínceps, en posició de cagona, durant molts i molts anys.

Si és que en el fons som tots plegats humans, molt humans: els uns per admetre sense embuts que cal cagar cada dia i els altres, que ens ho mirem des de fora, per saber-nos enfotre del mort i de qui el vetlla. I que regni la pau, que al capdavall, ja toquem a les festes.

NO ME'N SÉ ESTAR

Fa una bona estona que navego per Youtube. Sovint m'entreté fer-ho, perquè a mesura que vaig obrint fitxers i visionant vídeos me n'adono de les bestieses que fa la gent. Ho trobo divertit i de vegades hi perdo una mica de temps. Però sol passar-me que, no sé ben bé per quins viaranys, acabo finalment als videos de les distintes òperes i cantants que hi ha penjats en aquesta pàgina. Què voleu que us digui. Aquells que em coneixeu ja sabeu que m'encanta l'òpera, que m'apassiona i que admiro tantíssim a la gent que s'hi dedica perquè poden fer-ho, perquè reuneixen les qualitats necessàries per entrar en aquest món tan complex i al mateix temps tan eteri. En toquen els sentiments i la sensibilitat, què voleu que us digui.
El video que avui us adjunto és de l'any 1974, quan la Montserrat Caballé estava en ple apogeu. Aquesta interpretació es correspon a l'ària "Casta Diva", de l'òpera Norma, de Bellini i en el seu moment, va ser interpretada a l'aire lliure al Festival d'Oranje. Mireu com el vent fa voleiar els vels dels intèrprets, mentre la Caballé sobresurt per damunt de tots ells com una estàtua, inamovible, immutable, presa d'una concentració que res ni ningú pot trencar. La imatge dels vels, de la música, la meravellosa interpretació de la Caballé, transporta a un altre món, possiblement més cristal.lí i més pur.
Deixeu-vos transportar, deixeu-vos captivar per aquestes imatges i si us vaga, tanqueu els ulls, com faig jo, i escolteu només la música i la veu, confoses en una harmonia difícilment superables. És l'elegància, la sublimitat, el sentiment, la Caballé i els seus fils de veu. Deixeu-vos emocionar i seduir perquè, quan torneu després a la crua realitat, passats aquests cinc minuts que dura l'ària, ja res tornarà a ser igual i us sentireu més lliures i més capaços, més emotius i més humans.
Gaudiu-la en tota la seva plenitud. No me'n sé estar. Deu ser perquè us desitjo el millor.