dilluns, 31 de desembre del 2007

CICLE DE NADAL, NOVAMENT: Nadal amb consciència







En aquest mateix moment sento les passes de la nostra gossa, la Turandot, caminant pel passadís de casa. A aquesta hora cada dia la treiem al carrer i ella, que de tonta no té ni un pèl, ja ho sap i tranquil.lament va cap a la porta a esperar el moment en el que el Salvi li posi el collaret i surtin tots dos a fer un tomet no massa llarg per la Rambla. De vegades sembla que calculi l'hora exacta i, com hi ha món, no s'equivoca. Quan arriba l'hora del passeig, es posa tan contenta que la seva alegria es fa encomanadissa i no sap gens de greu treure-la, malgrat el bé que s'està a casa.
Aquest Nadal passarà el mateix que els nadals d'anys anteriors: la gent comprarà mascotes, gats, gossos, conills, cadells que tard o d'hora creixeran i hauran d'enfrontar-se a la dura realitat del canvi d'estació i a l'estiu, el personal vulgui marxar de vacances i no sàpiguen què han de fer del seu animal de companyia. Aleshores arriba el moment cruel, dolorós, horrorós, en el que el deixaran tirat a qualsevol lloc, a qualsevol carretera, autopista o població, amb l'esperança de treure-se'l del damunt perquè no destorbi les tan esperades vacances. A aquesta gent els fotria dos tiros. I ho dic de debò. Si manés, enduriria les lleis de tal manera, que no hi hauria qui s'atrevís a abandonar ni a maltractar cap animal, sigui de l'espècie que sigui, perquè no tot s'acaba amb l'abandó: també hi ha el maltractament, que és tan o més dolent que l'abandonament en sí. Per exemple: aquests primers dies de desembre que va ploure, en acompanyar a la meva Ariadna al col.legi, totes dues caminant amb pas ràpid sota el paraigua, vam passar per davant d'una casa amb jardí, en el que sempre hi ha un gos, un rodwailer de gran tamany, que acostuma a burdar-nos quan passem per davant de la casa, defensant-la. Com que ja ho sabem, no en fem massa cas i ja no ens espanta. Aquest dia que plovia tant, el gos no va dir res i vaig pensar que seria dins la casa. No era pas així. El gos estava encadenat a un arbre, el mateix de sempre, damunt la terra mullada, moll tot ell de cap a peus, fet un cabdell i amb el morro entre les potes del darrera, tremolant de fred. Em va fer mal la seva mirada d'una increïble conformitat i indefensió. Ell no podia canviar la seva situació i jo tampoc, però no vaig poder-me estar de pensar en ell tot el dia, perquè tota la jornada va ploure i va fer-ho sobre el pobre gos. Aquell dia vaig mimar la Turandot especialment, i durant molta estona, ella va mantenir el seu cap damunt la meva falda, acceptant amb els ulls clucs les meves continuades carícies i ocasionals petons.
Els animals senten, pensen, raonen, arriben a les seves pròpies conclusions i tenen més coneixement que no ens pensem. El seu cor està ple de sentiments i de fidelitats que ens ofereixen gratuïtament, altruïstament. Quina mena de gent és capaç de maltractar així al seu gos o al seu gat? No ho entenc, no ho puc entendre.
Un altre exemple. Fa uns quants dies, potser dos o tres abans de començar les festes, en un racó de l'entrada d'un garatge del carrer Baró de les Quatre Torres, alguna ànima caritativa va col.locar una caixa gran arrambada a una paret. A dins hi havia una gata amb els seus quatre gatets acabats de néixer. Eren tots quatre minúscols. Els vaig veure a la tarda, cap allà a les cinc més o menys i a l'endemà, cap a les nou del matí, jeien tots quatre esclafats enmig de la carretera, la gata havia desaparegut i la caixa on s'allotjaven, també. M'agradaria saber quina opinió us mereix un acte d'un salvatgisme bandàlic d'aquesta magnitud. Jo no tinc paraules per descriure la ràbia, el dolor, el greu que em va saber aquella escena dantesca de gatets morts, com els innocents, si és que val a comparar bèsties amb persones.
Els animals tenen molta memòria i són, en la majoria dels casos, extremadament agraïts. Fixeu-vos en les imatges que us adjunto, perquè no tenen preu. La dona que apareix al video va trobar un cadell de lleó a la sabana i va decidir fer-se'n càrrec. Se'l va endur i li va procurar tota mena de cures i benestars, fins que el lleó va sanar, al mateix temps que creixia. Ja un cop de mida adulta, la dona el va donar al zoològic perquè estigués en un ambient més propici i controlat. Les imatges es corresponen a la reacció del lleó en un moment en el que la dona li fa una visita. És increïble la seva reacció, ja ho veureu.
Si aquest nadal penseu regalar algun animal, feu-ho amb consciència, sabent què feu, sabent que l'animal reclamarà aliment, cures, carícies, amoretes i un mínim de benestar. No es pot tractar als animals de qualsevol manera, com tampoc es pot tractar de qualsevol manera a les persones. Si us plau, una mica de consciència, de seny i d'humanitat.
Bona sortida i entrada d'any.


3 comentaris:

zel ha dit...

Pobrissons, és que els animals, o allà on toca o no en tinguis, perquè s'ha de tenir clar que exigeixen sacrifici i no són joguines, d'ara et vull, ara et llenço. Jo personalment només he tingut gats, que saben fer vida sols quan convé. Ara, des que tinc fills, mai més. Estàs bé? Petons.

Jobove - Reus ha dit...

molt bonic el teu post sobre els animals de companyia, s'ha de tindre molt clar que tenir-los és per tota la vida

petons

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Zel i Té la Mà. Moltes gràcies pels vostres comentaris. Teniu raó i estic completament d'acord amb vosaltres: els animals de companyia exigeixen "sacrifici", perquè cal cuidar-los, alimentar-los, estimar-los, tenir-los en consideració, etc., etc., però és que és tant el que donen a canvi, que el "sacrifici" deixa de ser-ho per convertir-se en amistat i amor. Trobo impagable que la meva gossa em rebi cada dia, només aixecar-me del llit, amb frenètics moviments de cua i em vingui a buscar corrent pel passadís tant aviat sent la porta de casa obrint-se. Sincerament, detalls com aquests ho paguen tot i especialment, la seva mirada lànguida, aquosa i amorosa. Tant de bo tothom pogués sentir el mateix. Crec que el món aniria millor.
Zel, de moment, continuo bé, aguantant el tipus. Em queden només cinc dies per sortir de comptes. Estic expectant i a l'espera.
Una abraçada ben forta per a tots dos, Zel i Té la Mà Maria. Us desitjo el millor per aquest any que hem encetat.
Roser