SANT SALVADOR, tants ous

Avui es celebra la festivitat del Sant Salvador. De fet, no hi va existir pas un sant que es digués Salvador i que pel seu martiri fos pujat als altars, sinó que aquesta festivitat es refereix al Salvador, és a dir, a Jesucrist, transfigurat. Hi ha una colla de tradicions i creences al voltant d'aquest dia però potser de totes la més estesa és aquella que creu que dels ous de les gallines, en aquest dia, es pot escollir quants pollets en naixeran mascles (cantadors) i quants gallines (ponedores), i les nostres besàvies deien "Sant Salvador, tantes gallines; Sant Salvador, tants cantadors", dient en cada ocasió el nombre que volien que nasqués, per exemple, cinc gallines i dos galls. Es veu que això funcionava només en aquest dia, i que l'atzar hi tenia molt a veure, especialment en les aproximacions. Ai senyor, el que és la fe popular!...

Avui el meu post va precisament d'això, d'ous.

S'ha de veure quin rebombori s'ha format amb la Candidatura de Tarragona als Jocs del Mediterrani, i quins ous la gent que sense saber, n'opina intentant dinamitar-ho abans de néixer. Ahir algú em va dir: "això passa molt a Tarragona, que abans de saber res i de valorar si un assumpte és prou bo, d'entrada sempre es té un no per resposta". I jo contestava: "però això dels Jocs no és un projecte que hauria de ser il.lusionador, engrescador, que hauria de venir a promoure la ciutat, a impulsar-la en tots els sentits?" I la persona amb la que parlava em deia: "Sí, però ja veus. Això és típic de Tarragona, criticar i carregar-se les coses abans de saber-ne tots els detalls". I jo vaig pensar: no en sóc de Tarragona, però pel que veig, a tot arreu ve a passar més o menys el mateix i per tant, no em perdo res per no ser nadiua de la capital.

Al llarg d'aquests darrers dies he sentit tota mena de punts de vista i d'opinions al voltant d'aquest tema dels Jocs del Mediterrani. Està clar que a casa tinc en el Salvi un referent en el que confio plenament i com que a ell el veig tan il.lusionat amb el projecte, tan emocionat pel futur i tan content per la feina que es va fent cada dia, que no se'm va ni passar pel cap que hi hagués unes quantes persones (que no crec que arribin ni a la cinquantena), que públicament en mostrin una aversió tan ferotge, especialment contra la persona del senyor Mario Rigau, al que he tingut el gust de conèixer en aquesta ocasió i les facècies i aventures passades del qual, si és que en té, desconec. Aquí, qui més qui menys, ha trencat algun plat alguna vegada, especialment si és l'encarregat de rentar-los; però ara la vaixella no ve al cas.

Vaig sorprendre'm moltíssim davant la roda de premsa de la setmana passada dels senyors Aregio (CiU) i Fernández (PP), dient que si bé tot el referent a la candidatura dels Jocs i el seu desenvolupament fins al moment, fins i tot amb la contractació d'alguns serveis, s'havia fet segons la legalitat, els mètodes no havien sigut prou elegants i per tant, això s'havia convertit en reprobable i demanaven que fins i tot l'alcalde Ballesteros sortís al pas donant unes explicacions que, a banda de poder-se donar perfectament, amb les corresponents xifres i lletres, potser no li corresponen a ell, donat que l'alcalde deu tenir assumptes més importants per tractar que l'envejosa "pataleta" de dos polítics que no saben què fer per sortir als diaris, especialment al mes d'agost, que sembla que el món s'aturi. Tot plegat no ha servit absolutament per a res perquè si el que volien era descavalcar al Sr. Rigau o fins i tot aturar el projecte, està clar que han ficat la pota fins al clatell i que a més, són ells els qui han quedat en evidència. Jo pensava que tan l'un com l'altre tenien taules polítiques i una llarga experiència en els afers de la ciutat, però està clar que m'equivocava a l'hora de valorar-los positivament i de tenir-los en consideració. Jo també peco molt sovint d'ingènua.

Tots els grans projectes han tingut els seus detractors: en Maragall quan va proposar Barcelona per organitzar els Jocs Olímpics i més recentment, en l'organització del Fòrum de les Cultures, el van deixar a caldo; Sevilla amb la seva Expo; Saragossa amb la seva, també, i sense anar tan lluny, hi havia molta gent que es preguntava quina utilitat tindria per Tarragona ser Patrimoni de la Humanitat. Quan Tarragona ho va ser, tot déu muts i a la gàvia i endavant amb el Seguici Popular per celebrar-ho. En tots els casos els organitzadors han sabut tirar endavant, convençuts del que tenien entre mans i coneixedors dels aventatges de fer-ho d'aquesta manera, aliens als comentaris, als rumors malintencionats o a les mentides descarades que es traboquen sobre els projectes i les persones que els encapçalen. És tan dolenta l'enveja i la misèria personal que mou els motors fent-los girar enrera... Qui és que pot assenyalar amb dit acusador a un altre, havant d'amagar els propis pecats?.

Estic convençuda que la gent que impulsa la Candidatura, juntament amb les entitats, empreses i institucions que hi donen suport (el nombre de les quals creix, afortunadament, dia a dia), sabran fer la feina ben feta, igual com ho han estat fent fins ara i que posaran els ous, jugant-se'ls si cal, en el projecte en el que creuen, que no deixa de ser, al capdavall, un projecte collonut per Tarragona, que promocionarà la ciutat "allende los mares". Estic convençuda que el temps em donarà la raó. De moment, per al Comitè Promotor de la Candidatura, ànims, sort i bona signatura avui amb el Nàstic!.

IMPERDONABLES D'ESTIU

Em repeteixo a mi mateixa: no pot ser, no pot ser, no pot ser... Però és, i per desgràcia, cada cop més sovint. Us explico a continuació, tres casos que es repeteixen cada estiu, i que considero imperdonables.

CAS N.1: Quan es tanca la temporada d'estiu, cada any m'esgarrifa el número d'animals domèstics, especialment gossos encara que també gats, que són abandonats a la seva sort perquè la família amb la que havien conviscut fins al moment, té més interès en marxar de vacances que no pas a continuar fent-se'n càrrec. La xifra d'animals abandonats creix any rera any perquè sembla que la consciència no és pas un valor a l'alça, en els nostres dies. Ho trobo completament imperdonable. Algú pensa en l'animal abandonat?, en la seva desesperació? en la seva desesperança?, en el seu dolor?, en la seva dissort?.

CAS N.2: Com si fossin gossos, també es repeteix el cas de deixar a l'avi o a l'àvia de torn abandonats quan arriba l'estiu, no necessàriament en una betzinera (que també ha passat), sinó en una residència, en un hospital, en un asil qualsevol, per no tornar a portar-los a casa mai més. La part tràgica del cas és que l'ancià o anciana de torn, mantenen fins al darrer instant, que la seva família els anirà a buscar un dia o altre, mentre els dies es converteixen en setmanes i les setmanes en mesos que no acaben de passar sinó és amb la lentitud amb la que viuen les persones grans. Ho trobo completament inhumà. No podrien les lleis tipificar l'abandó i penar-lo tal i com es mereix tanta deshumanitat?.

CAS N.3: Penso ben sincerament que l'oblit i l'omissió mai de la vida poden ser justificats, més encara quan parlem de criatures, sovint d'edat molt curta. Què els passa a alguns pares, que "obliden" que porten al seu fill o filla al cotxe i el deixen tancat a dins mentre van a la compra, assisteixen a una reunió o van al seu lloc de treball? Com pots deixar oblidada la teva criatura dins el cotxe? És que hi ha pares completament imbècils o què cony els passa? És que s'han deixat el cervell a casa o és que se'ls ha ressecat de tanta falta d'ús, com les esponges de bany, que hi ha qui les usa només per les diades?. Ho trobo, ho trobo... inqualificable. Recordo que ja ens va corprendre el cas del pare d'Andorra, que es va deixar oblidada la seva neneta de 18 mesos dins el cotxe, mentre ell, el molt imbècil, assistia a una reunió i quan va recordar que la nena estava aparcada a ple sol, la neneta ja era morta. Ara, per algun motiu que se m'escapa i que no puc entendre de cap manera, la història es repeteix una i una altra vegada, fins a 14 o 15 casos cada estiu, repartits per la geografia. En què cony pensen? Què dimoni els passa? Com es pot oblidar el fill o la filla de pocs mesos i deixar que s'asfixii dins un cotxe que aparcat a ple sol, arriba a tenir la temperatura d'una caldera sobre un foc encès?.

De vegades em pregunto què ens passa a tots plegats. Hi ha qui diu que és l'estiu, que la gent passa de tot. I una merda. Perdoneu-me, però estic indignada. Molt enfadada quan es parla d'animals abandonats; molt espantada quan ja no són animals sinó persones grans, les que es veuen abandonades i completament indignada i molt enfadada, quan es parla de criatures. I no sé com s'ha d'arreglar. Penso que la gent (en general) es torna idiota a l'estiu (de fet, només cal veure com es vesteixen), però arribar a aquests extrems...

Ells són el col.lectiu social més feble: animals, ancians i criatures. Quin dolor només de pensar-hi. Quin menyspreu tan imperdonable per la vida. I no sé com es pot arreglar; no sé com es pot arreglar.