LA BOSSA DEL "RUXIL"

(Article publicat a Tarragona21.cat)

Heu escoltat algun cop aquesta expressió: "Et penses que tinc la bossa del 'Ruxil'"?

La meva àvia (beneïda sigui), sovint la feia anar quan s'enfrontava al dilema sempre complicat de comprar o no alguna cosa que, a causa del seu preu, li feia trontollar els esquemes. La seva reflexió solia ser aquesta: "Es deuen pensar que tinc la bossa dels 'Ruxil'". De fet, aquesta expressió indica la dificultat o fins i tot la impossibilitat, de desemborsar una quantitat determinada de diners i dóna a entendre que qui parla no té una bossa que es van reomplint automàticament.

Anem a pams. La família Rothschild és una dinastia de banquers d'origen jueu-alemany, que des del segle XVIII i fins als nostres dies ha exercit una enorme influència en el món de l'economia i de la política. El nom prové d'un escut vermell (rot Schild), que adornava la seva casa pairal, situada al ghetto de Frankfurt. El fundador va ser Mayer Amschel, qui va especialitzar el seu negoci en els préstecs a la noblesa i a la monarquia europea, orientació que li va permetre en relativament poc temps, amassar una fortuna que no ha deixat de créixer en aquests darrers 200 anys.

Penso que banquers, govern i altres instàncies de major o menor volada, es deuen pensar que la gent tranquil·la, la que no s'altera ni quan li trepitgen l'ull de poll de forma reiterada i que surt a diari de casa seva contenta de tenir una nòmina que frega els 1.000 'eurillus', es deuen imaginar, deia, que tenim la bossa del Ruxil.

Els creadors de la crisi pretenen que a cop d'impost, la gent normaleta fem surar una economia que porta enfonsant-se als abismes de la mala gestió, des de fa ben bé un parell d'anys. Tinc la sensació que som tontos: paguem i no diem res, tot i saber del cert que no se'ns escoltarà quan sortim en ridícules manifestacions amb més pinta d'aplec popular que de protesta massiva i evidentment, som xais camí de l'escorxador quan ens aixequen de la nòmina, el percentatge de l'inefable IRPF.

Però a veure, no havíem quedat que pagarien més el que més tenen? Doncs com és que sento una sensació de desconcert i de creixent angoixa des que vaig llegir al diari que mercès a la pujada d'impostos del govern Zapatero, cada català haurà de pagar cada any 560 euros més del que ho feia fins ara?. Els càlculs del Ministerio de Hacienda són clars: Catalunya aportarà a les esquàlides arques estatals més de 2.300 milions d'euros, més d'un 21% d'ingressos extres, que aniran cap a Espanya i no tornaran mai més.

Penso que potser és una mica massa feixuga la creu que ens toca traginar, ni que la traginem col·lectivament. I ara pregunto: tindrà compensacions proporcionals aquest esforç econòmic que ens demanen? Catalunya tindrà les inversions promeses en equipaments públics i infrastructures? O ens vindran de les espanyes, novament, amb un "apoyaré"?

A hores d'ara començo a fer càlculs de com ho farem per arribar a fi de mes, allargassant com una goma elàstica un sou que arriba fins allà on arriba i que no cedeix ni un cèntim a les seves evidents limitacions. La meva agenda està plena de càlculs, de combinacions i d'equilibris, i com la meva, la de tanta gent que conec.

La campanya de Nadal serà dura, això està clar, i agafaré una emprenyada de cal deu si algú em diu, a més, que, o consumim o tots a l'atur. Ara som a la tardor i tot té tendència a assecar-se i decaure. Encara ens espera un hivern dolorosament llarg i no està clar que de cara a la propera primavera neixin els esperats 'brots verds'.

Mentre, a la butxaca, no m'hi queden ni mosques d'estiu.

LUÍS AGUILÉ. HOMENATGE A UN VISIONARI

Corria l'any 1976 quan el gran Luís Aguilé actuava així de divertit a un programa que dirigia el mític Valerio Lazarov, i que es deia "La hora de... Fernando Esteso", naturalment, a TVE.
A mi sempre m'ha agradat el Luís Aguilé i de petita li vaig agafar apreci perquè em feia gràcia. Sempre me n'ha fet. Era un cubà establert a Espanya i casat amb una catalana, que actuava sempre amb unes corbatotes immenses, amb unes cançons desenfadades i divertides i amb uns ademans perfectament reconeixibles i absolutament imitables. De fet, la imitació que en fa l'Esteso (un altre mític de l'època), demostra que Luís Aguilé era un tipus molt personal, característic i dotat d'un enorme sentit de l'humor.
Avui m'han comunicat que aquest migdia ha mort Luís Aguilé. Aquesta notícia no m'ha deixat indiferent i per això, m'afanyo a fer-vos saber a través del bloc que em sap greu la seva marxa i que amb ell se'n va un altre artista d'aquests que he vist i sentit tota la meva vida; probablement, d'aquí el sentit de familiaritat i melanconia que em desperta, fent-me tirar molts anys enrera en la memòria. Heu de tenir present que quan Luís Aguilé feia aquesta actuació, jo només tenia 5 anys. Recordo d'ell cançons com Camina, camina, Dile, Cuando salí de Cuba o el clàssic entre els clàssics El Tio Calambre. Què dir del Tio Calambre?
En fi, que reposi en pau i es mantingui viu en la nostra memòria.
Fins a sempre.

L'ÀNIMA DE LA FESTA

D'aquí a pocs dies, Tarragona celebrarà les festes en honor a la seva patrona, SantaTecla, i la Festa Major recorrerà la ciutat de dalt a baix, trasbalsant-la i convertint-la en un autèntic niu de tarrabastall. Jo que no sóc de Tarragona sinó del Vendrell, he de dir-vos que Tarragona en aquestes dates, no es pot descriure amb paraules: s'ha de veure i sobretot i primordialment, s'ha de viure.

Us explicaré una anècdota que sempre refereixo, al voltant de la celebració de Santa Tecla. Quan vaig traslladar-me del Vendrell a Tarragona per viure amb el que ara és el meu marit, el Salvi i jo compartíem un piset molt petit al carrer La Nau (un d'aquells que en diuen "ideal parejas"). Amb la primera Tecla ja em vaig adonar que és sobretot als carrers costeruts i dificultosos de la Part Alta on la Tecla té el seu protagonisme. Un dels dies de la celebració, sense que vingués a compte de res, vaig veure passar, a ritme de passeig, al gegant del Cós del Bou. Anava caminant ell sol carrer Major amunt, en direcció a la catedral. Podeu imaginar la meva estranyesa de veure caminant pel carrer al gegant. "On va ara aquest?" em vaig preguntar. Només uns instants després, vaig veure passar la geganta, però ella no anava sola, sinó que l'acompanyaven tres sonats de la vida que, a falta de gralles, feien giravoltar a la geganta, mentre cantaven l'"Amparito Roca" i picaven de mans. La geganta brandava d'un cantó a l'altre i el carrer Major se li feia estret. Era l'hora de dinar i feia calor. Pel carrer Major no hi havia ningú, excepte els gegants i els seus tres acompanyants, però a ells els donava la sensació que estaven fent ballar a la geganta enmig d'una gran multitud. I encara si estaven sols, millor, perquè així podien gaudir-la només ells. Un bocí de la Tecla amb caràcter privat.

Des del meu punt de vista està molt clar què tenien tots plegats: tenien un atac de festa, unes ganes imparables de passar-ho bé, un desig impacient de prendre els carrers participant en tots els actes, populars, lúdics, tradicionals, cada cop més populars i multitudinaris.

De vegades, el Salvi m'explica amb entusiasme però també amb nostàlgia, com eren les"seves Tecles": alegres, disbauxades, boges, improvisades, insomnes i aclaparadores. D'això no fa tants anys, però era un moment en el que les festes de la patrona es llevaven de la boira que les havia empolsegat en altres temps (més obscurs, llunyans i miserables) i els havien robat el llustre, el vernís i les lluentors. Penso que és aquí on rau l'ànima de la Festa Major de Santa Tecla: en els tarragonins i els foranis que l'han feta seva i la viuen plenament.

D'aquí a poques jornades deixarem d'estirar els fulls del calendari d’aquest tarragoní compte enrera i direm, enmig d'una tronada monumental: Bona Festa Major! i per descomptat, "Santa Tecla Gloriosa / Mare dels tarragonins, / què farem avui per dinar? / Espineta amb cargolins." I per acomodar-ho al païdor, un bon glop de Chartreuse.

MOLTA TARDOR

A la fi ja treu el nas. Ha arribat furient, rabiosa, encara no ben establerta al calendari però sí en la rutina del dia a dia. Beneïda tardor!. Els nens a l'escola, els grans a la feina (i gràcies de tenir-ne), els guiris a casa seva, els turistes i els estiuejants, tots als seus respectius corrals i cadascú a casa seva.

M'encanta aquesta sensació de calma que desplaça a la rauxa esvalotada i aclaparadora de l'estiu. La temperatura s'ha desinflat de cop i han arribat les primeres pluges, acompanyades a estones d'un solet que promet fer néixer bolets. M'encanta la tardor, no sé si us ho havia comentat. M'encanta i m'emociona veure com l'esdevenir cíclic de la natura segueix continuadament, any rera any, el seu ritme inalterable. M'encanta aquest ordre i aquesta serenor. Potser sigui perquè em començo a fer gran, potser sigui perquè tinc el cor una mica cansat de tanta polseguera seca que l'estiu m'ha deixat en l'ànim. Tinc ganes de tancar les portes dels balcons de casa i dormir tapada entre els llençols i una manta, encara que de moment, sigui primeta. Ja aniré afegint capes de ceba una sobre l'altra. Deixar-me caure a dins, enmig de la seva flonjositat, especialment quan s'acaba el dia i estic cansada i adolorida de tant anar amunt i avall, és una sensació que no té preu. Tenir al Salvi al meu costat per abraçar-me i donar-me la mà fins que m'adormo, em salva la vida a diari i fa que les meves nits de tardor i d'hivern siguin, sí o sí, completament estrellades. L'Ariadna i el Marcel ja dormen en aquests moments de la nit i estic tranquil·la sabent que tots som a casa.

Estimo la pausa de les fulles caient dels arbres, el roig guerrer de les plantes quan es transmuten i sobretot, l'aire fred que travessa Tarragona passant ben bé pel mig de la Rambla. L'esgarrifança que em provoca em fa pensar en l'hivern, i l'hivern en el Nadal, l'època de l'any que més estimo. Ja us en parlaré un altre dia, si us abelleix, com avui, llegir-me.

L'HOME BANDA

Aquest curt és tant o més genial que l'anterior.

GERI'S GAME

Cada cop que veig aquest curt de la Pixard em sembla genial. Avui, amb molt de goig, el compareixo amb vosaltres.
Que el gaudiu!.

GENS D'ESTOICISME

Ahir una persona es va suïcidar a Tarragona. Era un home jove. Jo no el coneixia. En un moment determinat va decidir posar fi a la seva vida i ho va fer d’una manera radical i extrema: saltant per una finestra i deixant-se caure al buit des del quart pis de casa seva. És trist tot plegat.
Què devia portar-lo a prendre aquesta determinació? Diuen que una situació molt poc galdosa que se li presentava, després d’haver perdut la feina i a més, en un moment de crisi, tot plegat és molt complicat.
Penseu que posar a la pràctica l’opció de tirar pel suïcidi és un acte de valentia o de covardia? Per un cantó és un acte de valentia, donat que cal tenir el cap molt fred, tenir moltes agalles i tenir molt clar que un instant després de balancejar-se a l’ampit de la finestra, es deixarà d’existir per sempre i que tot i tothom continuarà caminant mentre el futur ja no existeix per al suïcida. Per una altra banda, és un acte de covardia decidir enllestir-ho tot i d’un sol cop, sense presentar cap batalla ni cap lluita. Aquest estat de deixadesa és trist i de difícil solució. Està clar que sempre existeix la possibilitat de buscar ajudar terapèutica a aquestes tristeses mentals i del cor que porten a saltar daltabaix d’una finestra si no es compta amb l’assistència adequada.
No sé quina era ben bé la circumstància del suïcida d’ahir a Tarragona. Déu el tingui ben a prop.
Els membres de l’escola estoica ho tenien molt clar i dins la seva doctrina deien, i fins i tot en ocasions practicaven, la premissa que deia que "si la vida ha d’enllestir-se amb la mort, el millor és que la mort arribi el més aviat possible" i per tant, també es suïcidaven. Si em demaneu el meu punt de vista us diré que no sóc gens estoica i que la mort arribi quan ho hagi de fer, quan toqui i prou. Mentre, què més podem desitjar més que la vida estigui plena de felicitats, de joies, de satisfaccions, de motius d’orgull, de triomfs i d’èxits? Al capdavall, què és la vida sinó una infinita successió de plaers i de dolors?

70è ANIVERSARI DE L'INICI DE LA SEGONS GUERRA MUNDIAL

Avui, 1 de setembre, és un dia per recordar i per reflexionar, perquè la fita històrica del dia, l'efemèride, no té cap altra comparació coneguda. Tal dia com avui va iniciar-se la Segona Guerra Mundial.

Us aporto unes quantes frases cèlebres per reflexionar al voltant d'aquest tema.

- Albert Camus (1913-1960) Escriptor francès: "Per a la majoria dels homes la guerra és la fi de la soledat. Per a mi és la soledat infinita".

- Thomas Mann (1875-1955) Escriptor alemany: "La guerra és la sortida cobarda als problemes de la pau".

- Isabel Allende (1942) Escriptora xilena: "La guerra és l'bra d'arte dels militars, la coronació de la seva formación, el punt daurat de la seva professió. No han estat creats per brillar en la pau".

- Groucho Marx (1890-1977) Actor estadounidenc: "Intel·ligència militar són dos termes contradictoris".

- Marc Tuli Ciceró (106 AC-43 AC) Escriptor, orador i polític romà: "Preferiria la pau més injusta a la més justa de les guerres".

- John Lennon (1940-1980) Cantant i compositor britànic: "No puc creure que me condecorin. Jo crèia que era necessari conduir tancs i guanyar guerres".

- Blaise Pascal (1623-1662) Científic, filòsof i escriptor francès: "Pot haver-hi alguna cosa més ridícula que la pretensió que un home tingui dret a matar-me perquè viu a l'altre costat de l'aigua i el seu príncep té una querella amb el meu, encara que jo no la tingui amb ell?"

LA SERENOR I LA CALMA D'UNA POSTA COLOR ROIG ROBÍ

Ahir al vespre, cap a 2/4 de 9 més o menys, estava passejant la meva gosseta, la Turandot, per la Rambla de Tarragona. L'ambient era més fresc del que havia estat al llarg del dia i l'aire era, tot i que humit, agradable. Una mena de sostre de núvols tapava una part del cel tarragoní tenyint la volta celeste d'un gris de ratolí cada cop més fosc. Tanmateix, allà al lluny, damunt de les muntanyes, la posta continuava la seva evolució, tenyint l'horitzó d'un vermell robí exaltat i aclaparador. Vaig caminar amb la gosseta fins que els arbres de la Rambla van deixar de fer-me nosa per veure l'espectacle que gratuïtament i gentilment se m'oferia, com si fos per a mi, només per a mi, que el cel s'encenia. De cop i volta, els fanals van començar a fer una llum blanquinosa, com lletosa i la màgia silenciosa del moment es va trencar amb la irrupció sobtada d'una nova il·luminació que en aquell moment, em va fer més nosa que servei. Em vaig asseure en un banc i vaig esperar que l'espectacle toqués a la seva fi. Va ser al cap d'uns instants. El cel es va enfosquir i va començar la nit.

En aquest estat de serenor i predisposició que sempre m'encomanen els capvespres, em plantejo: com s'ho devien prendre tot això els homes primitius, les antigues civilitzacions, que no tenien a l'abast, encara, els avenços científics dels que disposem avui dia? Entenc en aquest moment la necessitat d'explicació i perquè van néixer les creences en les divinitats que regien, cadascuna d'elles, els distints meteors amb els que ens obsequia la natura: la pluja, la neu, el sol, la collita, el riu, la pesca, l'obtenció d'aliments per al sustent i la supervivència. Així mateix, no devien ser grans misteris els naixements i les morts d'animals, plantes i persones? Els antics veien com els éssers naixien, vivien i a la llarga, emmalaltien i morien per tornar a néixer novament forts, joves i sans. Com no voleu que s'ideés tot un corpus de funcionament per a tots aquests mecanismes naturals, molts dels quals ja tenim desentrallats i controlats a hores d'ara? La ment de l'home primitiu no anava, però, tant enllà i vivia feliç amb les seves creences nascudes de l'observació de les infinites repeticions dels fenòmens, en cicles vitals que es reiniciaven una vegada i una altra, des de l'inici dels temps i fins que s'apaguin les estrelles. Posteriorment, posar noms als déus i a les deeses, inventar explicacions màgiques, fabuloses, mitològiques, de les seves vides i avatars, va ser feina dels poetes: els de Grècia, els de Roma, els més destacats prohoms dels pobles que habitaven les vores del Mediterrani i d'aquí, a tot el món. Els déus sempre són els mateixos, pam amunt o pam avall i al capdavall, el Déu del catolicisme, el Déu Totpoderós, omnipresent, posseidor d'una ment universal i ordenadora, també té les seves arrels en les primeres creences. Ara, del cistell de fès i credos, que cadascú prengui el seu, si vol.

Ahir em vaig mirar la posta del sol, vermella i passional, amb la mateixa mirada observadora i curiosa amb la qual devien fer-ho els primers habitants de Tarragona, ubicats dalt d'un turó que havia de donar peu a la ciutat. Aquells antics ibers vigilaven el sol marxar, la nit arribar i ensumaven, com ho feia jo, l'amenaçador aire d'una tempesta que finalment, va passar de llarg. Ells ho feien, però, sense destorbs, sense pre-judicis, sense esperar res més que l'espectacle increïble que avui passa, per habitual, tan desapercebut. No hi ha prou temps per mirar al cel, aturar el cotxe i gaudir de la posta, irrepetible i única, que es reitera dia a dia.

El meu ànim es va asserenar; la meva ànima va reposar uns breus segons i em vaig sentir bé amb el món i amb mi mateixa. Un moment d'espiritualitat màgica. Uns instants pel pensament i la calma.

TARRAGONA AL BON PUNT DEL MATÍ

De bon matí he hagut de sortir de casa per fer un encàrrec. Ja sé que això, en plenes vacances, sona una mica estrany, però així ha estat. De manera que a les 8 en punt ja era al lloc i com que he enllestit la feina relativament depressa, he tingut una estoneta, una mica menys de mitja hora de fet, per fer un tomb per Tarragona.

No en tinc gaires oportunitats donat que en dies feiners normals, a les 8 del matí estic asseguda al despatx i per tant, la vida que corre i es desvetlla per Tarragona em passa completament per alt.

Avui però, he tingut la oportunitat d'anar fins a la Plaça de la Font, tot fent una passejada pel carrer Comte de Rius, quan faltaven uns minutets per dos quarts de nou. Tot just acabada de despertar, a aquesta hora primerenca els comerciants preparen les seves botigues, alguns aparadors, i especialment bars i cafeteries ja estan en marxa per servir els primers esmorzars, igual aquells de forquilla i ganivet o entrepà salat i cervesa, com aquells més tiquis-miquis i afrancesats del croisant i el cafè amb llet. Entre l'un i l'altre, tanmateix, hi ha tota una varietat de salats, flautes, minis i brioixeria diversa a base de pasta de pa.

Molt al principi de viure jo a Tarragona, al Salvi a mi ens encantava (quan érem solters o acabats de casar però en tot cas sense criatures) anar a esmorzar a la granja del Carrer Major. Des del Carrer la Nau ja es sentia la flaire del cafè i dels croisants acabats de desenfornar, enllustrats amb una capa espessa i enganxifosa de caramel. Encara els fan igual, crec. El millor d'aquells esmorzars, tanmateix, era la companyia, la conversa i la planificació del dia: gaudir d'una sensació d'una certa llibertat.

M'he assegut cinc minuts escassos en un banc de la Plaça de la Font. Es respirava tranquil·litat i una mica de silenci. Per la plaça pràcticament no hi caminava ningú i en direcció a l'Ajuntament, per treballar-hi per exemple, ni de conya. He pres aire i he pensat fins a quin punt és d'agrair aquesta pausa de benestar. El Carrer del Portalet ja està guarnit amb els penons i estendards que anuncien la propera festa de Sant Magí. Com passa de ràpid l'any. El mes entrant, Santa Tecla i el seu brogit. Però ja en parlarem quan toqui.

Un bon dia cordial, una salutació ràpida, una mica de conversa i la vida que remunta la seva energia per convertir a Tarragona en la ciutat que coneixem a plena llum del dia: sorollosa, transitada, visitada i inevitablement bruta, però amb amples mires i grans horitzons en el seu futur immediat, com els Jocs del Mediterrani del 2017.

De retorn cap a casa he passat per la Rambla Nova. Els aspersors de reg de la gespa que envolta la rambla a banda i banda estaven engegats. M'ha cridat l'atenció veure alguns coloms prendre una dutxa freda al costat mateix dels aspersors, gaudint de la seva aigua, aprofitant la seva fresca, estirant les ales i separant les plomes, preparant-se per la xafogor del migdia. Aquests sí que en saben de viure bé. Sempre hi ha qui els hi tira menjar, dormen als arbres, ningú els amoïna i només han de vigilar l'atac furtiu d'algun gat ocasional. De fet, sovint ni això perquè els gats d'avui dia van tan tips que només es dediquen a prendre el sol de panxa enlaire i a escalfar racons. Aquests també, mereixen un comentari a part.

A casa a aquesta hora hi ha una gran tranquil·litat. Els nens encara dormen, estic sola davant l'ordinador i ni tant sols he posat música. M'agrada aquest bri de silenci, aquest repiquetejar dels dits sobre les tecles de les lletres, com si es tractés de pluja i sobretot, m'agrada abocar els meus pensaments sense pressa i amb calma. Flueixen sols com un riu d'aigua i de vegades, em sembla que escric al dictat de la meva pròpia ment.

El dia que comença promet ser calurós i humit, però no tant calurós ni humit com la passada nit...

LA DAMETA DEL PARAIGUA

Aquest matí hem sortit l'Ariadna, el Marcel i jo a fer un tomb i a complir amb uns encàrrecs que teníem pendents. De retorn a casa queia al damunt les nostres testes tota la força del sol canicular i amb ànsia i encert, hem anat resseguint els carrers pels que circula més aire i ofereixen més ombra, intentant allunyar-nos de l'asfíxia que suposa la bufetada a la cara de l'aire calent que s'alça al migdia. De cop i volta l'Ariadna m'ha dit: "és que no hi ha ni una mica d'ombra". I tenia raó. Jo li he respòs: "Vols un paraigua?" i ella, tota estranyada, m'ha mirat amb incertesa al temps que expressava un tímid i dubtós "sí". Aleshores he tret de la bossa del cotxet del Marcel un mini-paraigua d'aquests de viatge, que sempre acostumo a portar-hi per si s'escapen les vint-i-set gotes de torn que solen enganxar a tothom desprevingut. Ella ha obert el paraigua i col·locant-se'l sobre el cap, immediatament ha gaudit d'una mínima ombra que almenys, ha servit per apaivagar-li el cop de calor. "No en porta ningú de paraigua", m'ha dit. I té raó. La gent es posa gorres, barrets i fins i tot alguna pamela, però no porten paraigua, tot i el bé que s'hi va a sota, gaudint del seu sopluig. "La gent em mirarà", m'ha dit, però no ha sigut així, la gent no se la mirava per portar un paraigua obert al damunt del cap. La gent ja tenim tots plegats prou feina.

Si aquesta escena hagués passat anys enrera, posem per cas 80 anys enrera, portar un paraigua obert per resguardar-se del sol hauria estat el més normal, sempre que la propietària del paraigua hagués estat una senyora o una senyoreta benestant, vestida amb elegància per a l'ocasió de l'hora del passeig. Cap als anys 20 i 30 del segle passat, la moda dictava que les dames havien de tenir la pell ben blanca i ben fina i per tant, no podia tocar-les ni el més mínim raig de sol que els donés color de bronze, exactament al contrari del que passa avui. La pell colrada, espessa, morena i dura era per a les pageses, les pescadores, les minyones i serventes, les dones que havien de treballar i que no podien dedicar-se als primmiraments de la classe alta i les seves cabòries estètiques. Prou feines tenien, aquelles besàvies nostres, en tenir preparat un plat per portar a la taula.

Portar enmig de l'estiu, paraigua, enagües, cotilles, mitges i sabates amb talons i grans i vistosos vestits de coll alt i màgina llarga, plens de cintes, llaços i blondes, demostrava la classe a la que pertanyia la dama i sobretot, els seus costums i maneres de viure. Un bon exemple d'aquest tipus de dama a la que em refereixo és aquella que l'escriptor Eugeni d'Ors va descriure tan meravellosament en el seu llibre "La ben plantada" i que també va ser objecte d'estudi i tema principal d'uns dels llibres més encantadors de la Maria Aurèlia Capmany, "Aquelles dames d'altres temps". Qualsevol dels dos llibres us donarà una idea del tipus de dama a la que em refereixo. Suposo que avui, 100 anys després, aquelles dames s'han convertit, salvant evidents diferències d'elegància i educació, amb les dones de la jet-set, aquestes "celebritats" de duro i aixeta, vingudes del no-res, que ni tant sols es poden considerar noves riques, sovint perquè la riquesa els ha vingut en herència per part dels pares o apriant un casori beneficiós amb algú que es pugui deixar enlluernar per dues tetes operades i col·locades a l'alçada del ganyot.

Avui m'he adonat que a casa també hi tinc una dameta, una "dameta sota un paraigua", que lluia el seu paraigua beix amb graciosa senzillesa, donant-li exactament la utilitat per a la qual ha estat concebut i tret avui de la seva funda: proporcionar una mica d'ombra i una mínima fresca. És curiós com passa el temps. Ja ha passat més de mig dia.

I A LA FI, VACANCES!

Que llarg se m'ha fet el mes de juliol. 31 dies que no semblaven arribar a la seva fi i és que en el fons del fons, he patit una mica pels nens, tot i que a simple vista, ells ho han passat la mar de bé tota aquesta mesada. Millor que sigui així.

Veureu, com totes les famílies amb criatures, a casa també ens hem d'inventar les mil-i-una per poder compaginar els horaris dels nens amb els nostres de la feina i de totes les obligacions i compromisos que a diari ens lliguen. I tot i així, considero que el nostre cas és força afortunat perquè el meu horari de funcionària, ens permet jugar al Salvi i a mi amb les combinacions horàries que ens hem d'inventar a cada ocasió que es presenta. Així doncs, mentre nosaltres hem treballat tot el juliol, l'Ariadna ha assistit al Casal d'Estiu del seu col·le i el Marcel ha anat cada dia a la Llar Infantil del mateix col·legi. Encara bo que ens ho hem pogut muntar així.

L'Ariadna, al Casal d'Estiu, s'hi ha divertit la mar, perquè han anat d'excursió en diverses ocasions, han jugat, han vist pel·lícules, s'han banyat en les piscines enormes, de lona, que el col·legi els ha muntat al pati principal, justament a ple sol perquè l'aigua no fos molt freda, i han fet activitats de tota mena, tant de les que embruten com de les que no. En fi, que quan divendres passat va acabar d'aclarir que el Casal ja estava enllestit li van faltar instants per preguntar-me quan començaria les classes de Primària. "D'aquí a un mes" li vaig respondre, però ella està impacient per estrenar llibres, classe i mestra.

El Marcel, a la Llar d'Infants, també ha anat fent les seves activitats. De fet, tot aquest hivern, amb la seva professora Sílvia, ha estat actiu, content, divertit i espavilat, sobretot, espavilat. És curiós com la interacció amb altres nens i nenes de la seva mateixa edat li han proporcionat una sèrie d'experiències que d'altra manera, a casa, per descomptat que no hauria tingut. El cas del Marcel és molt especial perquè als seus 18 mesos d'edat, "s'ho passa pipa", com se sol dir vulgarment i riu divertit mentre assaja les seves primeres paraules. Ara amb claretat diu papa, mama, nen, nena, bo, gos, gat i la millor de totes: NO. No hase falta disir nada mas.

L'agost ha entrat a les nostres vides amb una gran tranquil·litat. Aquest mes faig vacances jo i el mes entrant, el compromès mes de setembre, les farà el Salvi i d'aquesta forma, salvem les festes de Tarragona, Sant Magí i Santa Tecla i també, de retruc, els primers dies de setembre en els els quals l'Ariadna segueix tenint vacances.

De moment, només entrat l'agost, les ganetes de fer activitats i d'anar i venir lliurement, segueixen ben vives i estic convençuda que uns dies de descans i convivència ens aniran la mar de bé. Quan em preguntes on aniré de vacances jo sempre dic el mateix: "a la Costa Daurada". De fet, un bon destí turístic si us ho mireu fredament.

Ja us aniré explicant i de moment, bones vacances.

UN ANIVERSARI FELIÇ (Dedicat a la meva amiga Anna PO)

Dissabte passat la família Guinart-Pros vam anar convidats a la festa d'aniversari de la nostra amiga Anna. De fet, més que amiga, és la meva germana gran, jo que sóc filla única i sobretot i especialment, és la feliç padrina del meu petit Marcel i la tieta de l'Ariadna.

Ara tampoc us diré quants anys feia, perquè tot i que a ella segurament no li faria res desvetllar aquest secret tan personal, una simple qüestió de coqueteria fa que també jo, mantingui aquesta data en la més estricta intimitat familiar.

Bé, sigui com sigui, per festejar la seva nova edat, el seu marit Miquel li va organitzar una festa d'aniversari. I quina festa!. No hi va faltar música (en directe, per descomptat), un bon sopar, animació, família i amics per celebrar-ho amb ella. Tots plegats, ben bé una seixantena llarga de persones, comptant-les al vol.

Està clar, només de parents i parentes per part de l'Anna ja sumaven la meitat ben bona dels convidats i convidades, perquè l'Anna té ni més ni menys que 10 germans, 9 més grans, ella fa 10 i al darrera encara en té un de més jove que és el que fa 11. Si a aquesta germanada s'hi sumen "els afegits", com ells mateixos en diuen, és a dir, les respectives parelles, els fills i filles nascuts de tots aquests matrimonis, etc., etc., formen ells sols un grup col·losal de persones, meravellosament ben avingudes.

Personalment, vaig gaudir molt d'aquesta estona amb l'Anna i em vaig sentir feliç per poder compartir aquesta entrada a una nova edat, i sobretot i especialment, em va fer molta gràcia i il·lusió veure al complert "la germanada", de qui en infinitat d'ocasions he sentit a parlar però que encara no havia pogut veure.

Quan va néixer el Marcel, l'Anna, com a bona padrina i "germana gran", es va quedar al meu costat totes les llargues nits que vam passar a l'hospital. Un cop juntes i amb el nadó ben adormit, les nostres nits eren amenes explicant-nos històries familiars. Jo aviat ho tinc enllestit perquè a casa s'ha seguit, al llarg de tres generacions, una curiosa tradició de fills únics, que jo he trencat portant al món a dues criatures. Ella en canvi, m'explicava fabuloses històries dels seus oncles, dels seus pares, dels seus germans i germanes, de quan eren petits, del seguiment dels oficis i les carreres a través dels pares i els fills. Les històries de la família de l'Anna no s'acaben mai i penso sincerament que un dia caldria registrar i deixar per escrit totes aquestes anècdotes familiars, abans que la boira del temps no desprengui de la memòria dels seus descendents, als seus protagonistes. És una proposta que llenço a l'aire. Ben amanit amb una mica de literatura, penso que quedaria un retrat familiar ben curiós i amè.

Aquest dissabte la germanada al complert va actuar tal i com només ells saber fer-ho: alhora i conjuntament. Veient-los tots junts vaig pensar que la vida, de vegades, ofereix aquests regals, sense demanar cap prevenda a canvi: gaudir d'estones de màgica realitat, de brillant felicitat que fan créixer i augmentar el nostre tresor vital; l'únic, al capdavall, que ens emportarem amb nosaltres quan arribi el moment.

Estimada Anna: moltes felicitats!. Per tot plegat: pels teus anys, per la teva festa (que tu ni sospitaves), per la teva germanada, per fer-nos els teus amics i ser la tieta de l'Ariadna i la padrina del Marcel, per despenjar-me el telèfon, per respondre els meus mails, per ser exactament tal i com ets. Petons.

G. Rossini - William Tell Overture (Finale) - Karajan 1983

Quan Herbert von Karajan va dirigir aquesta obertura de Guillem Tell, de Rossini, comptava ja amb 78 anys a la seva esquena. Tanmateix, encara es trobava en forma per dirigir a la Berliner Philarmoniker, el vespre de cap d'any del 1983. Moria sis anys després.
Tothom ha vist en alguna ocasió o altra a Herbert von Karajan dirigint l'orquestra i durant una colla d'anys va ser el director titular del concert d'Any Nou que es celebra a Viena i que TVE té la delicadesa de transmetre any rera any, en rigorós directe.
Com se'l troba a faltar...
Genial en les seves maneres, educadíssim i sobri en el tracte, la seva forma de dirigir l'orquestra rascava, en moltes ocasions, la teatralitat, la mímica i sobretot i per damunt de tot, el sentiment, l'interiorització de la música i la seva comprensió. Que n'és això de difícil en molts altres professionals de la música, i inabastable, m'atreviria a dir, per molts "músics" que rasquen una guitarra al so de l'"olailà la masovera, la masovera" o que cruixeixen la pell tibant d'un rústic tambor a batzegades primitives i sense gràcia.
Té un successor en Herbert von Karajan? És difícil de dir perquè cadascú sent la música a la seva manera i altres directors d'orquestra també tenen la seva pròpia genialitat posada a la pràctica. Estic pensant, per exemple, en Loreen Maazel, o en Daniel Baremboin, només per esmentar-ne alguns de ben coneguts.
Ara fa 20 anys de la mort d'en Herbert von Karanjan i m'ha vingut de gust (molt de gust), recordar-lo des d'aquest míser bloc i al mateix temps, deixar els sentits volar lliures seguint els moviments de la seva batuta.
Gaudiu-ne, si us abelleix.

LA VERGONYA I LA MISÈRIA

Quina vergonya el paperot que ha fet el Felip Puig ara fa una estona, al TN. Resulta que segons ell, l'acord de finançament retalla l'Estatut i té baixes expectatives per ser insuficient. Fa petar de riure que ho digui aquest home, cap visible d'una coalició, CiU, que en el seu dia va anar a menjar-li l'orella (i ves a saber què més de cintura avall) al Rodríguez Zapatero, per tal que fessin president a l'Artur Mas a canvi d'una baixada de pantalons històrica que passava el ribot industrial pel damunt del text estaturari, negociant-lo no a la baixa, sinó a la mínima. Afortunadament per Catalunyai ni per aquestes se'n van sortir. L'oposició els escau d'allò més bé. Ha quedat demostrat, una vegada més, que el compliment de l'Estatut, el benestar de la ciutadania de Catalunya, l'avenç ferm del país entre els altres països europeus, és el que menys els importa. Només els fa feliços la confrontació, les capelletes i el manteniment del ridícul hortet que han anat alimentant durant anys i anys, fent-nos creure a la gent de mires i ambicions més àmplies, que l'horitzó s'acaba aquí i que més val conservar el poc que es té, sense tenir més expectatives. Ara sé que amb ERC mantenint-se ferma i forta, sense retrocedir ni el més mínim pas davant un govern d'Espanya que es creu totpoderós, el país que vull és possible i més proper. Primer, però, caldrà erradicar la tumoració cancerosa i repugnant d'una CiU que crea una metàstasi que anula els sentits d'un país ple de ciutadans intel·ligents. Els ha sortit malament la jugada a CiU i a PP (de Ciutadans ja ni en parlo per resultar-me vagarós) i me n'alegro... no ho sap ningú com me n'alegro. El Joan Herrera deia aquesta tarda que ara el que el preocupa és l'odi que aquest acord de finançament pot despertar en altres autonomies. Tant de bo en desperti molt i que ens odiin amb raó i ens tinguin molta enveja, perquè si fins ara s'ha odiat Catalunya des de la maldat i la mentida, ara estarà bé que ho facin amb raons fonamentades i mentre, que Catalunya creixi, es modernitzi, avanci amb força i amb orgull de ser el que som i de ser com som. Els catalans, al capdavall, després de tanta submissió, ens mereixem recrear-nos en aquest orgull, tot fent bo allò que deia el president Companys: tornarem a vèncer!.

"INSTANTS" A L'ESGLÉSIA

És sorprenent escoltar als Lax'n'Busto a l'Església del Vendrell, però com hi ha món que no desmereixen, més aviat al contrari. Ho fan de meravella, com sempre. Deixeu-me que avui exerceixi, orgullosament, la meva condició de vendrellenca i perdoneu-me el goig que sento en fer-ho.
Aquesta actuació dels Lax'n, juntament amb el cor, és en el marc de l'Església Arxiprestal del Sant Salvador del Vendrell. Si encara no l'heu vista mai, no perdeu l'ocasió de fer-hi una visita, perquè us trobareu envoltats per una meravella arquitectònica i artística amb una acústica sorprenent. Podeu visitar-la qualsevol dia de l'any, a qualsevol hora del dia, perquè l'església, d'ençà que hi ha Mn. Barenys al capdavant, i d'això deu fer més de 40 anys, està oberta a tota hora perquè la gent hi faci la visita, escolti l'assaig de l'organista o tingui un moment per a la pregària i l'oració, si així ho vol. No la trobareu sempre oberta, l'església, a gaires poblacions, comproveu-ho només per gust i ja m'ho sabreu dir.
Sigui com sigui, els Lax'n, amb el Salva Racero al capdavant, es mostren amb tot el seu esplendor i tota la seva saviesa. Un goig pels sentits en aquest "marc d'incomparable bellesa". M'encanten els Lax'n perquè més de la meitat dels seus membres són amics meus i ens coneixem de fa una colla d'anys, de molt abans de ser tan famosos i un referent de la música en català. Me n'alegro moltíssim per ells i des d'aquí, una salutació calurosa i molts ànims per seguir endavant com fins ara.
Sobre l'actuació en sí, res més a dir: Genial!.

UNA ANÈCDOTA BREU AL VOLTANT DE MICHAEL JACKSON

Aquells que em coneixeu de fa força temps sabreu que hi va haver una època de la meva vida, tot just entrada l'adolescència, en aquella edat tan tonta que ronda els 13, 14, 15 i 16 anys, que m'encantava el Michael Jackson. L'hauria seguit, a ell i a les seves cançons, al llarg de temps i temps i si l'hagués pogut veure en directe, crec que hauria embogit directament. Una mica després, quan als 16 anys vaig començar a sortir amb el Jordi, el meu punt de vista va canviar radicalment i el Michael Jackson va deixar d'interessar-me de la manera poderosa i atraient que ho havia fet fins aquell moment. El Jordi em va descobrir un camí que probablement, jo sola no hauria resseguit mai: el camí del heavy i de retruc, el de la música clàssica (posteriorment, a l'òpera ja hi vaig entrar jo sola). Reconec que sempre li agrairé al Jordi la paciència que va tenir per ensenyar-me peces úniques del heavy i les grans dificultats que va haver de vèncer per fer-me entendre un món, el del heavy, que jo no acceptava. Ara, estigui el Jordi allà on estigui, li reconec el meu agraïment per haver-me fet donar un pas tan important dins el món de la música. Quanta excel·lència m'hauria perdut, si no hagués estat per ell, i quantes hores de plaer indiscutible escoltant música. El meu reconeixement en aquest sentit, serà etern.
Pero bé, torno allà on era. Un dia que el Jordi i jo parlàvem de música, com molt sovint féiem tancats dins l'estudi petit de la ràdio, ell defensava apassionadament els seus punts de vista al voltant de la música i perquè li agradava el heavy i em deia que si bé respectava que a mi el Michael Jackson m'agradés, no comprenia com no queia en el més ferotge avorriment després d'haver-ne escoltat tres o quatre cançons. Jo esgrimia arguments i arguments, però res feia caure la seva armadura i al final li vaig dir: I què em dius com balla el Michael Jackson, eh? Dubto que hi hagi ningú més del món que balli com ell". El Jordi, mirant-me amb aquell posat impertorbable tan seu es va treure lentament la cigarreta de la boca (el seu etern Marlboro) i amb la seva ironia fina i encertada va i m'espetega: "A no, ningú més del món?" I jo: no, ningú més del món. I ell: "I què em dius de tots els ballarins que l'acompanyem? No per res, però fan exactament el mateix que fa ell". Em vaig haver de rendir a l'evidència: el Michael Jackson ballava millor que cantava però el cos de ball que sempre portava al darrera, repetien exactament la mateixa sincopada i elèctrica coreografia. La nostra discussió es va acabar aquí i em vaig haver de rendir a l'evidència: 0 a 1. KO.
Avui, mig somrient, li explicava aquesta anècdota a l'Ariadna. Ella no sap res del Michael Jackson, excepte que l'ha vist una colla de vegades per la tele aquesta dies i que ha mort. Per a ella, que només té 6 anys, una mort gens sentida. Tot plegat m'ha fet pensar en el pas del temps i com la gent marxa, com canvien les coses i com es forgen les llegendes i els mites. Potser d'aquí a 20 anys encara hi hagi molta gent que recordi a Michael Jackson, però d'aquí a 150, ho pronostico, algú ja li haurà passat la mà per la cara i el seu nom, la seva veu, la seva energia, es perdrà vol.latilitzant-se en l'aire. Res és etern, com deia el poeta. Mentre, però, sense pressa, gaudim del moment i d'aquest Carpe Diem del nostre dia a dia.
Temps a venir... qui lo sà.

PESCARA 2009

En aquests mateixos dies la ciutat italiana de Pescara, ubicada a l'Abruzzo, està celebrant els Giochi del Mediterraneo.
Alguns dels membres de la candidatura de Tarragona s'hi han traslladat, convidats oficialment pel COE, per prendre bona nota de tot el que hi passi i tenir en compte, tant del que s'ha de fer com del que no, de cara a una propera organització dels Jocs a casa nostra.
Sens dubte aquest és un projecte engrescador per a la ciutat de Tarragona, que la projectarà, no només a tots els països de les ribes del mediterrani, sinó a nivell internacional, a tots els indrets del planeta, deixant de ser Barcelona l'únic referent olímpic de Catalunya. Això passarà, si tot va com ha d'anar, de cara a l'any 2017.
Aquest que us adjunto és l'espot oficial de Pescara. Està narrat en italià, per descomptat, però la seva comprensió és fàcil i assequible.
Que el gaudiu.

ET TROBO A FALTAR

Fa ja 10 anys que et trobo a faltar. 10 anys en els que la vida ha canviat tant... la meva vida. Saps? Hi va haver un moment, després que tu marxessis per sempre, que vaig veure també perduda la meva vida, però després, mica a mica, la llum es va fer cada cop més forta a l'altre banda de la tristesa i el dolor i vaig poder seguir endavant.
Crec que si ara em veiessis potser no reconeixeries a aquella persona que vas deixar enrera. Tu en canvi, aturat en el temps, et veig igual en els meus somnis, et tinc present en els meus pensaments de cada dia, parlo de tu sense voler-ho, apareixes en els instants més inesperats perquè en el fons del fons, ets aquí. De vegades et sento tan proper que penso que puc veure't, que puc tocar-te i quan veig que no, sento dolor, sento pena, sento enyor i aleshores és quan amb més força et trobo a faltar. Avui sento molt aquest buit, avui que fa 10 anys que no hi ets.
Que sàpigues que mai m'he curat i que suposo que mai sanaré del tot. M'he esforçat per omplir aquest forat que has deixat, amb molt d'amor, amb tot l'amor que sempre t'he tingut i que es manté, com sempre intacte.

MICHAEL JACKSON. ADÉU A LA LLEGENDA

Sembla una ironia, però de vegades la vida, aquestes coses ja les té.
Aquest matí m'ha assaltat amb un ensurt, la mort de Michael Jackson. Si sí, del Michael Jackson, el mateix al qual vaig seguir en moltes ocasions a través dels canals, a veure si emetien algun videoclip d'ell, del qual coneixia totes les cançons, al qual vaig admirar fins als límits que la meva jovenesa em permetia sense arribar a embogir com una fan histèrica a l'ús d'aquell moment.
He de reconèixer (amb una certa recança i un gran enyor) que l'únic póster que durant temps i temps vaig tenir penjat a la meva habitació era una imatge enorme de Michael Jackson que va regalar la revista Súper Pop. Jo tenia aleshores dotze o tretze anys com a molt, i el fet de penjar aquell póster a la meva habitació crec que va significar que deixava enrera la infantesa i saludava la meva acabada d'estrenar adolescència. No cal ni dir que la meva carpeta del col·legi estava ben farcida de fotos de Jackson i de fet, de ningú més.
Quan l'any 1982 va sortir Thriller al mercat, jo comptava només 10 anys i per tant, el seu èxit aclaparador i la revolució, insultant per a altres artistes del moment, que van representar els seus vídeo clips, em van passar força desapercebuts fins a l'any 1985, quan vaig començar a fer un programa a la ràdio i Jackson em va néixer amb tota la força del seu carisma i del seu encant personal. Una barreja explosiva d'electricitat en la seva manera de ballar, una veu infantil però potent en la seva manera de cantar i sobretot, una personalitat sensible i introvertida, pròpia d'algú que vol continuar sent un infant tota la seva vida. Un infant no, però està clar que Jackson, lamentablement, no envellirà o almenys, no ho farà més del que ho fa fet fins aquesta matinada.
De debò que la seva mort em sap molt greu. Però molt.
Quan de gran m'he decantat i he preferit altres estils musicals i altres artistes (sabeu que m'encanta l'òpera i el heavy, per estrany que resulti), no he deixat mai de tenir un racó del meu pensament per a Michael Jackson i també he lamentat, al llarg d'aquests anys, la seva decadència personal i musical. Algú que ho tenia tot a les seves mans, no va saber què fer-ne ni com dirigir la seva vida.
El Michael Jackson que avui ha mort no té, de fet, massa a veure amb el Michael Jackson que recordo, per exemple, en aquesta actuació que us adjunto, pertanyent a l'espectacle enorme que va servir per celebrar el 25è aniversari de la Motown, el segell discogràfic que el va veure néixer com a artista i amb el qual, va enregistrar per a la posteritat, alguns dels seus primers èxits.
Vagi doncs, per a Michael Jackson, aquest senzill però sentit homenatge. Billy Jean.

CASETA I HORTET

La setmana passada el Jordi Basté explicava a RAC 1 una notícia que em va fer gràcia: l’hortet de la Michelle Obama ja dóna els seus fruits, exactament enciams, tomàquets i un cogombre. Ella mateixa va organitzar l’hortet "al sector sud dels jardins de la Casablanca" i també ella mateixa es va enfundar dins unes botes per començar a cavar, arrencar males herbes i procurar que les plantes creixin ufanoses i saludables, ja que aquest hortet és completament ecològic: terra, sol i aigua. Bé.
Si l’exemple té èxit ja em veig a la Carla Bruni arremangant-se per plantar quatre cols als Champs Elisés, a la Sonsoles cavant forats a la Moncloa i a la dona del Berlusconi escaldant les patates a les que el seu home, prèviament, hagi donat el vist-i-plau.
És curiós que una primera dama com la Michelle Obama s’hagi buscat una afició tan poc glamurosa per ocupar el seu temps, però també és cert que amb aquesta activitat dóna un exemple que si bé les altres primeres dames potser no seguiran, sí que potser ho faran les mestresses de casa d’arreu, de tot tipus i condició. De fet, no és gens estrany veure tomaqueres en alguns balcons, enfilant-se per les parets, lligades precàriament als murs, però donant, agraïdes, els seus fruits. És una gran satisfacció veure com creixen les plantes. Al terrat de casa, sense anar més lluny, hi ha una bona munió de plantes amb flor, pròpies d’un jardí, però la Dorothy, just al terrat del costat, té plantades tomaqueres, gira-sols, carbassons i també flors com gladiols que creixen alts i esponerosos i per aquesta mateixa raó es vinclen.
Sempre m’ha fet il·lusió tenir un pam de terra per disposar-hi un hortet, ho dic amb el cor a la mà. A casa hi tinc una olivera de mida mitjana, un presseguer petit, una figuera que creix amunt, maduixeres, un parell de frambueses i algunes plantes aromàtiques. M’encanten.
Fa una colla d’estius (més de dotze, si no calculo malament), a la casa del Vendrell vaig plantar tres tomaqueres juntes, en una mateixa torreta grossa. Les regava cada dia (fins al punt que la meva àvia, beneïda sigui, em deia que parés de tirar-hi aigua, perquè potser les ofegaria), les mimava i les vetllava, fins al punt que es van fer enormes, grandioses i donaven uns tomàquets grossos com punys. Aquell estiu la Maia no va comprar ni un tomàquet a la botiga, donat que teníem l’assortiment necessari per a l’amanida i el pa, a casa mateix. L’experiència va valer la pena. Aquells tomàquets van ser el millor d’aquell estiu.
Tal i com està el tema de la crisi, potser la gent haurem de fer un pensament i en comptes de tenir geranis a casa, hi haurem de fer tota mena de plantes hortícoles d’aquelles que creixen d’una manera moderada. Amb la seva senzillesa, amb una modèstia infinita i requerint ben poques atencions, donen resultats fantàstics. Potser serà qüestió de provar-ho amb molt d’interès i si tota una primera dama s’arremanga i s’ajup, què no farem la resta. Serà qüestió de provar-ho.

SENTO UN CREIXENT CANSAMENT

Hem deixat ja enrera la última comtessa electoral. No sé si coincidireu amb mi i amb les sensacions que em desperten les convocatòries a les urnes: una inacabable campanya electoral, els corresponents espais a les cadenes de televisió, els eslògans repetitius, els candidats i candidates aigualits, els oportunistes, els que van sempre a la contra, els que no tenen res a fer i fins i tot els friquis totals amb ínfules de polític de carrera d’aquells que remouen masses amb missatges messiànics. Creieu-me que estic cansada i també desil·lusionada, decebuda, desenganyada i una mica trista. Permeteu-me, tinc la sensació cada cop més intensa, que la gent, en general, estem farts de la política i dels polítics, potser perquè la immensa majoria de polítics espanyols i alguns de catalans que coneixem, a nivell de la Generalitat i a nivell municipal, tenen un perfil baixíssim, que han entrat en política per casualitat i han aconseguit la confiança dels partits perquè eren al lloc oportú en el moment propici. Tant de bo m’equivoqui però és la percepció que tinc, nascuda de molts moments i moltes experiències tristament negatives d’ara i d’abans.
Arran de les darreres eleccions al Parlament Europeu i dels resultats que s’han obtingut, penso que els partits polítiques i els seus representants haurien de fer un treball profund i sincer d’autocrítica i treure conclusions sobre quin és el missatge que la ciutadania vol fer arribar als polítics amb l’orientació del seu vot.
Els del PP contra els del PSOE; a Catalunya, els del tripartit contra la resta que queden fora del poder del govern; i sobretot i molt especialment, què hi ha hagut tanta abstenció, perquè tants vots en blanc i perquè tants vots nuls. Que la gent vagi a votar és important, per descomptat, però que ho facin en un sentit o un altre té significats definitius. No tothom ha guanyat, malgrat que el cava va córrer a totes les seus electorals de tots els partits, i tots han fet la lectura que més els ha convingut segons els seus interessos, intentant manipular, una vegada més, a l’opinió pública: que si CiU han tingut bons resultats perquè la gent està cansada del tripartit, que si el tripartit ha aguantat bé la batzegada, que si hi ha hagut molt vot de càstig i al mateix temps molt de bipartidisme, etc., etc., etc.
Tot plegat, molt de cansament. El cas és que el Parlament Europeu es constituirà d’aquí a uns quants dies i pràcticament no en tornarem a saber res més de significatiu fins d’aquí a cinc anys, quan tornin a demanar-nos el vot.
Jo vaig anar a votar diumenge i si voleu més dades, vaig votar l’Oriol Junqueras i ERC (no crec que això sigui una sorpresa per a ningú), i aquesta vegada ho vaig fer convençuda i esperançada en la feina i la persona de l’amic Oriol. A la seu electoral en la qual em toca votar no hi havia exactament un clima massa electoral ni massa alegre; més aviat al contrari, l’ànim de la gent que pul·lulava pel col·legi Saavedra era més aviat la d’un pur tràmit que tocava la pera més que no pas ajudava, més encara tenint en compte el bon temps que va fer diumenge. Un excel·lent dia de platja completament desaprofitat.
Què hi voleu fer? Res de res. Ara els mitjans de comunicació, els tertulians, els comentaristes, els columnistes, faran el seu agost durant una setmana i després, "a otra cosa, mariposa".
Una viva recomanació: si teniu una estona aquest estiu, comenceu a llegir un magnífic llibre de José Saramago que porta per títol "Ensayo sobre la lucidez" i després, si voleu, en tornem a parlar.

RESSACA

A hores d'ara encara hi ha gent que té ressaca, després d'haver fet una celebració blau-grana de l'alçada d'un campanar gros. Quan l'altre dia el Barça va guanyar la Copa d'Europa, tota la petulèia d'exaltats, amb ànims i desitjos de celebració, van envair els carrers de pobles i ciutats, de les quals Tarragona, no va ser una excepció. Cotxes anant amunt i avall pel carrer, amb tocs de botzina, pitades, càntics, voleiar de banderes, alguna senyera també, soroll, crits, disbauxa, desordre, aldarulls i algun incident més, digne més aviat d'exclamació que de joia. Va arribar un moment en el qual, el soroll del carrer era tan fort, que amb les portes i finestres de casa tancades, no podíem escoltar la televisió, sinó era posant-la a un volum desmesurat per les hores altes de la nit en les que ens trobàvem.

Aquesta nit de dimecres a dijous va ser per a mi una nit d'insomni, de fatiga, de voler agafar el son i no poder-ho fer perquè sorolls exteriors m'ho impedien i l'endemà dijous, va ser un dia en el que tot anava al ral·lentí, començant per mi mateixa; el terra s'ondulava sota els meus peus i tanmateix, no podia pas deixar enrera les meves obligacions de cada dia.

Penso sincerament i sense ànims d'ofendre a ningú que no hi ha dret!, que tot ha de tenir un ordre just i lògic i que si uns quants milers tenien ganes de celebració, el triple o quatriple de milers teníem ganes i necessitat de dormir i a més, de fer-ho en silenci. No va ser possible. De fet, va ser impossible. A les sis, a les set del matí encara passaven cotxes conduits perillosament per gent que no havia aclucat l'ull durant tota la nit i que encara tenien ganes de més gresca. Sento molt no compartir aquest entusiasme i encara sento molt més que aquest entusiasme d'altres arribi a ser-me tan i tan emprenyador. Sóc persona tranquil·la i educada però si arribo a tenir una arma a casa, crec que aquest dia hauria fet un disbarat.

Opino que tot aquest tema s'ha de regular i ordenar convenientment i fins i tot, establir un altre lloc on portar a terme festes col·lectives que, sense estar organitzades per l'ajuntament ni per cap institució, afecten d'una manera tan directa a veïns i saludats.

Ja imagino que res del que dic serà mai a la vida tingut en consideració, però em sento millor explicant-ho i esperant que algú altre ho comparteixi amb mi.

Mentre, gràcies a Sant Collons patró de Mallorca (expressió encunyada pel meu avi Joan), la lliga ja s'ha acabat i també les principals competicions futbolístiques, de manera que espero que tinguem un estiu més o menys tranquil.

Per cert, els veïns paquiderms que viuen exactament damunt nostre, inclòs el fatxa de 2 metres d'alçada i 3 d'amplada, resulten ser del Barça. El molt imbècil es banyava a les dues de la matinada, xapotejant dins l'aigua i cridant, no, més aviat bramant, la seva alegria culé. Repeteixo, més enllà de les 2 de la matinada. El seu civisme i educació no donen per més, què voleu fer-hi.

Algun dia d'aquests, quan estigui més cremada i emprenyada del que ho estic ara, és a dir, aviat, escriuré sobre els veïns que tinc just al damunt del cap. Una família curiosa els membres de la qual no tenen desperdici. S'hi pot trobar de tot: la borratxa, el fatxa allistat voluntari a l'exèrcit, la vaca lleugera de cascos que es pensa que està estupenda i també la ventafocs, que és qui pringa amb els deliris de la seva estúpida família; a banda també hi ha dos pobres gossos dels que sí he tractat en ocasions anteriors (cliqueu aquí per recuperar el post d'en Bo). En fi, un prodigi...

MOLTS ENDEMÀS

Fa només uns quants dies va saltar la notícia: el govern d’Espanya ha decidit, sense consulta prèvia ni a farmacèutics ni a metges, és a dir, sense encomanar-se a Déu ni a sa mare, que la píndola del dia després es vendrà a totes les farmàcies sense recepta, sense prescipció mèdica i sense cap condicionant. Lliurement una noia de 16 anys o fins i tot més jove, la podrà adquirir amb la mateixa facilitat que a la botiga del costat pot comprar un xupa-xups.
Ja tenim servida la controvèrsia.
Per un cantó aquesta facilitat per adquirir la píndola evitarà embarassos no desitjats en adolescents que mantenen relacions sexuals, tal i com argumenta la ministra, però per altra banda, aquesta liberalitat no fa, des del meu punt de vista, més que oferir la sensació de tenir una solució a l’abast si per aquelles coses de la vida, es té una fortuïta relliscada sense l’adequada protecció o si amb les presses, el condó ha quedat ben embolicat, degudament envasat, al costat del llum de la tauleta de nit.
Bé, ja se sap que de vegades la passió, la urgència, la pressa i la clandestinitat, condueixen a situacions en les que d’una altra manera, mantenir un encontre sexual fora impossible.
Ara bé, per damunt de tot i en tota situació, cal actuar amb responsabilitat i aquesta és una premissa insalvable, indiscutible i inobjectivable. Cal ser responsable i punt. No hi ha més cera que la que crema i penso que això caldria inculcar-ho en els i les joves igual com els nostres pares ho havien fet amb nosaltres quan teníem l’edat aquella tan tonta en la que tot ens feia gràcia. Tots i totes hi hem passat per això.
No dic que la gent hagi d’arribar verge al matrimoni, ni molt menys, però sí que ha de tenir el cap una mica moblat, especialment quan parlem d’un tema tan sensible com és el de les relacions sexuals. No crec que sigui oportú que la gent tingui la sensació que si tenen relacions estranyes, prenent-se aquesta píndola del dia després, tot arreglat i "a otra cosa mariposa", perquè aquesta píndola no és, ni s’ha de convertir, en un mitjà contraceptiu. Tal i com veig enfocat el tema als mitjans de comunicació, als fòrums d’opinió i escoltant el punt de vista d’algunes persones, penso que no s’ha entès bé quina és la funció d’aquesta píndola (que com a medicament pot tenir contraindicacions i ben serioses) o no s’ha sabut explicar a les persones més susceptibles de ser-ne consumidors per la força i esperant que causi els efectes oportuns: evitar l’embaràs no desitjat.
Cal explicar molt i molt bé, quan toqui, sigui el moment i a qui escaigui, que de mètodes anticonceptius n’hi ha una colla, començant pels més simples, com l’ús del condó o de la pastilla antibaby, fins als més sofisticats i definitius com la lligadura de trompes o la vasectomia.
Tenir una bona educació sexual és la clau de l’èxit en les decisions a prendre i la primera decisió, que és la política, crec que de moment, ja comença a anar fora de mare. Com a mínim, una visita al CAP corresponent, una visita del facultatiu de torn i una oportuna recepta fan que aquest mínim protocol vagi acompanyat un pensament reflexiu abans d’una actuació determinada. I Déu ens en guard d'un "ja està fet".
Veurem en els propers mesos què és el que passa.

UNA SOLEDAT MANIFESTA

Cada dia me n’adono més i suposo que ell també. Em refereixo al president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero. Cada dia el veig més sol i se’m fa cada cop més desconcertant la seva actuació i decisions de govern, especialment si tinc en compte que havia dipositat en ell una part important de les meves esperances. Va ser tan nefasta l’etapa Aznar (especialment quan va tenir majoria absoluta),que la possibilitat Zapatero l’albirava com una alenada d’aire fresc (malgrat la poca originaltiat de l’expressió). Em vaig equivocar. No el vaig votar, perquè com ja sabeu el meu cor és d’Esquerra, però és cert que allotjava algunes il·lusions pel fet que un govern d’esquerres sempre és més fàcilment suportable que no pas un de dretes, especialment si és de dretes reaccionàries i limítrofs amb la dictadura.
El temps no m’ha donat la raó quan jo deia que Zapatero es presentava com un magnífic candidat, com l’abanderat d’un projecte de futur a mig i llarg termini, més d’acord amb les polítiques europees que no pas amb les actuacions més pròpies dels anys 30 del segle passat que no pas del XXI.
És molt gran la decepció que sento del govern Zapatero i del seu equip. Si tenim en compte tot el que ha fet i encara més, el que no ha fet, el que ha deixat de fer i el que ha fet malament i barroera, el balanç aboca inevitablement a aquesta soledat manifesta que ara pateix el govern Zapatero. Només cal començar a tenir en compte totes les promeses que s’han incomplit a partir de la primera proposta d’Estatut de Catalunya i aquell famós "apoyaré". Mentida!. I el finançament de Catalunya i de les comunitats autònomes? El més calent a l’aigüera. I pel que fa a la gestió de la crisi? Tinc tant la sensació d’anar caminant fent tentines dins d’una habitació fosca que quan hi hagi un petit raig de llum, probablement tampoc sabré apreciar-lo. El remat final ha estat l’ajut de finançament per a la gent que es compra un cotxe, passant "a saco Paco" per damunt dels respectius governs autonòmics, que van rebre aquesta mesura amb un gran estupor. Això va ser un "Sorpresa…!". Ja veus tu.
Ara Zapatero es troba sol a l’hora d’aprovar segons quines mesures, agafat per les parts nobles democràtiques per una CiU, una ERC i d’altres, que aparentment no saben exercir la pressió convenient en membre tan delicat.
Què passarà a partir d’ara? Jo crec que es sortirà de la crisi quan els mitjans de comunicació diguin que de mica en mica ens n’anem sortint tots plegats. La crisi s’acabarà quan els mitjans de comunicació ho diguin. Ja sé que no és una teoria científica ni viable des del punt de vista de la ciència econòmica, però socialment trobo que és determinant tenir el convenciment induït de les coses.
Televisivament tinc la sensació de pèrdua, de navegar sense rumb i de posar pedaços en alguns aspectes econòmics: ara els concessionaris dels cotxes, abans d’ahir algunes entitats bancàries, etc., mentre a algunes famílies se’ls acaba, se’ls exhaureix, se’ls esgota, el subsidi d’atur, en el pitjor dels casos i es veuen fent fallida, d’altres. I ara què? (… silenci i apujada d’espatlles…).
D’aquí a quatre dies començarà la campanya europea i veurem de seguida l’abast de la crisi o si la crisi la patim els quatre de sempre: veurem si hi ha paperassa, cartells, publicitat diversa i actes multitudinaris amb coca i xocolata per tutti, amb la única finalitat d’entabanar a la gent. Veurem què passarà a partir d’ara.

UN MOMENT DE GLÒRIA

També un moment d'èxit, d'orgull, de satisfacció, de tenir la sensació de posar decididament el peu a les pàgines de la història de la ciutat de Tarragona.
Ahir l'Assamblea del COE va escollir Tarragona com a candidata espanyola als XVIII Jocs del Mediterrani i una nodrida delegació de la candidatura va traslladar-se a Madrid per assistir a aquesta assemblea, fer la seva exposició davant els presidents i presidentes de les distintes federacions esportives i defensar fermament i decidida, l'opció de Tarragona.
La resposta va ser en sentit afirmatiu i per aclamació unànim. És el resultat del treball fet a consciència i amb tossuderia realitzat fins ara, al llarg de més d'un any i mig. És com qui està un llarg període de temps estudiant i al capdavall, aprova amb nota l'examen al qual es presentava. L'examen no només es va apovar amb nota, sinó que es va rebre el seu resultat amb aplaudiments i entusiasme.
No n'hi ha per menys. I me n'alegro tant...
Ara Tarragona ja és ciutat olímpica però té encara un llarg camí fins arribar al 2011, quan el Comitè Olímpic Internacional decidirà la Seu organitzadora dels XVIII Jocs Mediterranis. Caldrà seguir treballant i esperar fins a aquesta data.
Mentre, però, gaudim de la festa. Especialment la gent de la Candidatura, que tant d'esforç i il.lusió i ha posat, és qui més la mereix.
I per a tots i totes, per aquells que han cregut en la Candidatura i en les immenses possibilitats de Tarragona, enhorabona!.





Un moment per a la història, quan el President del COE, Sr. Blanco, proclama Tarragona com a Candidata.

TARRACAJONEJANT CADA DIA

Des de fa una vintena de dies la paraula TARRACAJORRANI ens va assaltar a la ciutat de Tarragona, pintada als passos de peatons formant una ratlla més, enganxada a diversos fanals, fins i tot fent de coixí als ja de per sí incòmodes bancs de la Rambla Nova. La gent preguntava TARRACAJORRANI. Què significa? Es van fer especulacions, es van dir bestieses i naturalment, com no, abans de saber res de res, també es van emetre crítiques, algunes d’elles injustes, injustificades i sobreres. Els més eixerits van dir (especialment a pilota passada) que ells ja sabien què significava aquella paraula que com una mena de Supercalifragilisticoespialidoso venia a tenir les mateixes connotacions d’un Hakuna-Matata.
El misteri es va desvetllar aquest passat dia de Sant Jordi. TARRACAJORRANI significa Tarragona Candidata als Jocs del Mediterrani. Així de fàcil, i així d’agradable i engrescador.
El dia de Sant Jordi, una immensa pantalla ensenyava a la fi a tota Tarragona, la campanya que la gent de la Candidatura, com sempre amb en Mario Rigau al capdavant i amb els seus vicepresidents, van engegar per promocionar la candidatura. No em negareu pas que és una manera ben original de cridar l’atenció, no?. Genial! TARRACAJORRANI és una campanya valenta, jove, nova, per dir a tothom que ho vulgui escoltar, que Tarragona és una ferma candidata a l’organització dels XVIII Jocs del Mediterrani que es portaran a terme l’any 2017, convertint Tarragona, si finalment resulta ser elegida Seu dels Jocs l’any 2011, centre i capital de tota la mediterrània durant els quinze dies que duren els jocs. Una promoció i un impuls definitiu per Tarragona, que va més enllà del que qualsevol podria sospitar i sobretot i especialment, una aposta decidida i contundent a favor de les capacitats d’organització i de lideratge de la nostra ciutat. Un repte, per descomptat, però al mateix temps també, una il·lusió immensa.
La campanya ha enganxat, ha tingut èxit, l’han cantada, ballada i escoltada mil cops totes les persones que, des de dijous passat fins ahir diumenge, van passejar per la Rambla Nova i això és només el principi perquè si les coses van com han d’anar (com ja s’ensuma i s’espera que aniran), Tarragona serà la ciutat que el COE escollirà per representar Espanya a nivell Internacional. Això passarà aquest dimecres entrant, dia 29 d’abril. Crec que merescudament, Tarragona mereixerà tenir aquesta festa.
Tot són flors i violes? Per descomptat que no. Sempre, sempre, sempre, hi ha d’haver qui estigui en contra de les iniciatives i per sistema, les critiqui. Algú l’ha de fer aquest paper i creieu-me, hi ha qui l’exerceix des de fa molts mesos: que si això del TARRACAJORANI és poc català, que si és cacofònic, que si és només per a la gent jove (es veu que no miren Casal Rock els que diuen això), que si tot plegat no té en compte la candidatura 2016 (no crec que es puguin ni s’hagin de barrejar “churras” amb “merinas”, cadascú que aguanti la seva espelma i la terra per qui se la treballa), etc., etc., etc. Malgrat això, la candidatura corre, vola cap a la finalitat del seu èxit i no hi ha hagut qui l’aturés, per paranys que ha hagut de patir, a nivell institucional i personal. Me n’alegro moltíssim.
I ara, un secret. El primer cop que vaig sentir el rap TARRACAJORRANI i que vaig saber de la campanya, va ser el dia 9 d’abril (coincidint amb el meu aniversari i, de fet, va ser un bonic regal). En Mario Rigau ens va trucar per dir-nos al Salvi i a mi si passaríem per les oficines de la candidatura perquè tenia una cosa per ensenyar-nos si volia el nostre punt de vista. En aquell moment, els creadors de la campanya l’estaven donant a conèixer a en Mario i vam poder compartir aquell moment. Sincerament, em va encantar i no només a mi perquè quan l’Ariadna i el Marcel van escoltar la música, es van posar a ballar, especialment el Marcel. Tenint en compte que té 15 mesos us he de dir que de fingir, encara no en sap. Li va agradar i està clar que la campanya funciona. M’ha costat passar aquests 15 dies sabent el que s’estava coent i veient aparèixer el TARRACAJORRANI a distints llocs i en distints formats. Fa 10 anys que la festa de Sant Jordi no em fa cap il·lusió però enguany, les coses han canviat i esperava el dia 23 amb ganes. Les meves expectatives no es van veure decebudes i ara només tinc ganes de TARRACAJONEJAR cada dia. Estic certa de no equivocar-me: viurem d’ara endavant, moments de gran emoció que faran història per Tarragona. Aprofitem l’ocasió perquè això de TARRACAJONEJAR no se’ns ofereix cada dia. Endavant amb força!.

BON SANT JORDI!

Molt bona diada de Sant Jordi per a tothom i per a totdon.

I feliç Tarracajorrani!...

I DE COP, SALTA LA NOTÍCIA...

... Salta la notícia i comencen a tremolar les cames de segons quins friquis amb ínfules de polític fet i dret. És com quan tens un ensurt que ignoraves tenir tant a la vora i els budells s'estarrufen i s'erissen els pèls del clatell en una esgarrifança que fa que de cop i volta, moltes imatges inesperades i insòlites travessin el cervell, intentant buscar un punt d'ordre en el caos format en un instant. La notícia la donava en Carod fa uns quants dies i des del meu punt de vista, no és que faci una passa enrera i renuncïi a ser cap de cartell a les properes eleccions al Parlament, en favor de Joan Puigcercós. Per a mi l'autèntica notícia és la que el mateix Carod, sàviament, expressava amb aquestes paraules: "Ho sento molt pels nostres adversaris, Esquerra ja no és noticia pels problemes, ho és per les solucions. Ja no ho som pels conflictes, ho som pels acords. Ja no ho som per les divisions, ho som per la suma. I deixem-ho clar també, el lloc d'Esquerra, és a l'esquerra. I fins i tot els que no tenim carnet de conduir ho sabem. S'avança per l'esquerra. És l'hora de ser valents i això implica que hem d'assumir serenament que la millor aportació al projecte nacional de país que podem fer és contribuir a construir-lo en l'amplíssim espai que va del centre cap a l'esquerra. Hem de passar del nacionalisme a la nació".

Bravo!.

M'encanta.

He de reconèixer que molts dels mítings d'en Carod m'han produït, al llarg del temps, una sensació de cremor a la panxa, d'urgència perquè es compleixin els anhels que des de fa tant de temps espero (esperem): un avenç decidit, important, inqüestionable per a Catalunya. Que Catalunya es situi a la pole position dintre d'Europa, com a estat sobirà, amb un govern fort, independent i adult, capaç de prendre les decisions que han de dur al país i a tota la seva gent, cap a un futur millor i més lliure que el que hem conegut fins ara la meva generació i 10 generacions més enrera.

Estic convençuda que en Joan Puigcercós serà un bon candidat a la presidència de la Generalitat. Tota la seva trajectòria política l'avala i a més, tindrà al costat a en Carod, amb el qual, ERC ha obtingut els millors resultats electorals des dels temps de la República i els temps dels fundadors.

Tots dos junts, entenent-se, "que tremoli l'enemic".

La bona notícia és que s'han acabat les notícies de dissensió, de baralla, de belicositat permanent entre la pròpia gent del partit. Està clar que quan un col·lectiu és gran, no tots els membres que l'integren s'entenen entre ells al 100% (això és impossible) però almenys, no es mosseguen i aquest és l'estat desitjable. L'estat òptim és que a més, treballin plegats, com passa i passarà entre en Carod i en Puigcercós. Els conec una mica a tots dos i sé que són tots dos, molt i molt tossuts i que a força d'insistència, de perseverança i de treball, aconseguiran allò que s'han proposat: arribar tant lluny com puguin i amb ells, tota la gent, tota Catalunya. Estic desitjant que arribi aquest moment.

Penso ben sincerament que Carreteros, Uriels i altres herbes (males herbes des del meu punt de vista) ja poden començar a fer les maletes i anar allà on vulguin, preferiblement a prendre pel sac (ja sé que això és políticament incorrecte, però així és com ho sento). Si en Carretero vol establir un segon PI, com en el seu dia va voler crear la llumenera d'en Colom, endavant. Serà la manera més ràpida i efectiva que desaparegui del panorama i a la fi, perdem de vista la seva insidiosa presència. En Puigcercós avui mateix ho ha dit ben clar: si no els agrada, doncs porta.

D'ençà que ha saltat la notícia tinc dins meu una sensació d'esperança i d'il.lusió en el meu partit d'una intensitat que fa temps que no sentia i això em posa de molt bon humor. Avui al Telenotícies he escoltat com la resta de partits es permeten opinar i donar el seu punt de vista (sovint erroni i portat pel desconeixement d'ERC i de les persones que lideren el projecte) sobre aquest fet. Cadascú hi diu la seva i naturalment, estan en el seu dret, però és una llàstima veure com pixen fora de test dient bajanades de l'alçada d'un campanar. Potser la més gruixuda i mancada de veritat sigui la de la Sánchez-Camacho (com no), que ha dit que "la situació interna a Esquerra està afectant "directament" el tripartit". Mentida. Això és mentida i a més, una cosa no té res a veure amb l'altra. En fi, els diaris en van plens.

Veurem què és el que passa en aquest futur immediat que se'ns promet feliç i tranquil als militants d'ERC. Estic convençuda que hi ha molt camí per endavant i com moltes vegades cita en Carod, tal i com deia el poeta, "tot està per fer i tot és possible".

BO (Sobre la cara i la creu dels gossos)

Abans de ser president dels Estats Units, Barak Obama ja era notícia a tots els informatius. D'ençà que ocupa la presidència, no només és notícia tot el que fa i diu sinó que a més, apareix davant l'opinió pública com un home fort, de caràcter decidit, ferm en les seves conviccions i inflexible en les determinacions que pren. El càrrec li imposa aquesta imatge, però tot i així, es mostra també humà, molt humà, quan tracta amb les seves filles o amb la seva muller Michelle. Fa molt poquets dies els Obama tenen un nou membre a la família: un gos d'aigües portuguès que respon al nom de Bo. En Bo té sis mesos, és blanc i negre, juganer i pelut. Sembla ben suau i ha passat a ser un dels cans més famosos del món, juntament amb el Rex (de la sèrie policíaca), el Pancho (de l'anunci de la loteria), el Valentín (d'Aquí no hay quien viva) i algun més.

Trobeu oportú que el Barak Obama convoqui als mitjans de comunicació als jardins de la Casablanca per presentar al món el Bo? Alguns direu que només és un gos i que no té més importància que la que la família, en la seva intimitat, vulguin donar-li, però jo penso que sí, que en té molta d'importància i que el gest d'Obama l'humanitza, el fa proper i sensible. Trobo que és un gest decididament favorable per als cànids, sobretot i especialment si tenim en compte la situació trista, patètica, injusta i malvada en la que es troben molts gossos i molts altres animals domèstics. Potser sí que a la gent els cal un referent com l'Obama per adonar-se que fins i tot l'home més poderós del món té temps per cuidar del seu gos, per jugar-hi i per dedicar-li les carícies que segur que el Bo li reclama. Espero i desitjo que hi hagi més gent que segueixi el seu exemple.

Els gossos necessiten cures, carícies, neteja i companyia tant com necessiten menjar, beure i sortir a unes hores determinades per fer les seves necessitats. En aquest sentit, l'Ajuntament de Girona ha donat un pas endavant força important i és que han aprovat unes ordenances en les que multaran els amos que no treguin a passejar el gos. Ras i curt. Les multes per aquests amos irresponsables i cruels seran força substancioses: entre 100 i 400 euros. No és pas poca cosa. L'ordenança, doncs, obliga a passejar els gossos durant 20 minuts al dia, com a mínim i també multarà els amos que tinguin els seus gossos en espais reduïts com per exemple, un balcó i a la nit, es prohibeix que el gos estigui al balcó o a la terrassa. A més, el gos haurà d'estar censat i els amos hauran de fer-se responsables de les seves caques sota multa d'entre 30 i 300 euros. Aplaudeixo aquesta iniciativa i espero i desitjo que aquestes ordenances es compleixin fil per randa i sense miraments a partir d'ara mateix. I també vull que aquest exemple s'estengui a d'altres ajuntaments de ciutats, a fi i efecte que els gossos tinguin una bona vida, si més no, una vida digna.

I ara una denúncia pública: els veïns que tenim damunt els nostres caps tenen una gossa que es diu Brownie. És una gossa rossa, prima i escardalenca que viu al balcó interior del pis, just damunt del terrat. Al llarg dels sis anys que fa que conec al gos l'he vist passejant pel carrer potser (i crec que sóc generosa), una vintena de vegades. La seva mestressa està molt ocupada, massa ocupada per fer-se'n càrrec i en canvi, em va confessar en certa ocasió, que només el gos apaibagava la seva solitud quan els fills havien volat de casa. Ara tenen una altra gosseta, un chihuahua que respon al nom de Milú. És una gosseta jove que encara no coneix els tristos costums de la casa perquè ningú s'ha amoinat a explicar-els-hi, de manera que intueixo que el gos fa el que pot quan pot i sobretot, que es fa caca i pix dins el pis. Per això rep autèntiques pallisses (des de casa sento un cop, i els compto, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou... catorze, quinze...), que deixen a la Milú baldada, plorant i treta d'una puntada de peu al balcó: Marrana, més que marrana, que ets una marrana! li crida la histèrica beguda de la seva mestressa. I la Milú es queda fora el balcó plorant hores i hores. Creieu-me que trenca el cor. Ho ha sentit tot el veïnat perquè si alguna cosa són aquests veïns és cridaners, baladrers, excessius i mala gent. Tant de bo visquessin a Girona, perquè els posaria una denúncia per tot lo alt i desitjant veure'ls ben lluny, tant de bo se'n vagin al centre mateix de la merda. Són gent que si entre ells ja es passen el dia (i sovint la nit) barallant-se, com han de tenir cura d'un pobre gos (dos, de fet), que està completament indefens davant la borratxa desatenció de la que és objecte. Perdoneu però és que no ho suporto. Em remou les entranyes cada cop que sento la pobre Milú plorant desesperada i l'intueixo gratant la porta per tornar als braços de qui amb tanta crueltat la tracta diversos cops al dia. Pel carrer no l'he vista mai. Mai.

Bo, el gos de l'Obama, és la cara i la Brownie i la Milú, la creu.

I quina creu la nostra d'haver d'aguantar aquesta... púrria...

UN PAS MÉS

Moment de la recepció de la comissió que promou la Candidatura Tarragona 2017 per part del President del Parlament, Ernest Benach. D'esquerra a dreta: Pere Valls (Vicepresident Candidatura), Mario Rigau (President executiu Candidatura), Ernest Benach (President Parlament), Rafael Luna (Diputat PP), Salvador Guinart (Vicepresident Candidatura).

Aquesta és una tarda emocionant. Bé, de fet, ja fa uns quants dies que l'emoció cada cop que sento parlar dels XVIII Jocs del Mediterrani i de la Candidatura que presenta Tarragona, va en augment.

Sotto vocce us diré que no sóc la única en experimentar aquesta sensació, perquè la gent que forma la candidatura, amb el Mario Rigau al capdavant com a President Executiu, els dos Vicepresidents, en Pere Valls i el Salvador Guinart (el meu Salvi), i tota la gent que els envolta, començant per l'alcalde Ballesteros, em consta de primera mà que també tenen moltes esperances posades en aquest projecte. I quin projecte per a Tarragona!.

Fa un moment, a través del Facebook, xatejava amb en Rafael Luna Vivas, diputat pel PP, ja que per pura casualitat, l'he trobat connectat al xat. Li he demanat si tenia un moment i m'ha dit que sí, mentre assisteix al plenari que s'està portant a terme. Li he comentat que el Salvi i la resta de gent són al Parlament i ell m'ha dit que han dinat plegats i que a l'hora de la veritat, ha estat ell, com a membre de la Mesa del Parlament de Catalunya qui (i cito exteualment el que ha escrit al seu Facebook) "he tingut l'honor de llegir la Declaració del Parlament de Catalunya de suport a la candidatura de Tarragona com a seu del XVIII Jocs Mediterranis".

Immediatament el Salvi m'ha enviat un SMS en el que diu (i també copio textualment): "Nena!, una mica més i deixo anar una llagrimeta!. Que xul.lo, tot el Parlament aplaudint".

Aquest matí, a més, han estat rebuts pel President del Parlament, el Molt Honorable Ernest Benach.

Aquest és l'inici de la justa recompensa a la feina realitzada fins al moment, feina que es veurà coronada quan el dia 29 d'abril, el COE proclami Tarragona com a proposta espanyola per a ser Seu oficial dels XVIII Jocs Mediterranis. Jo crec que hi haurà una festassa, primer a Madrid i després aquí a Tarragona i si no vaig errada, la festa començarà uns quants dies abans (y hasta aquí puedo leer); només us recomanaré al respecte, que sortiu al carrer el dia de Sant Jordi. Tornareu a casa amb renovades energies.

Després de l'estiu que es va passar, amb 4 matats posant la candidatura i la seva gestió sota sospita; de 3 exaltats que demanaven no sé quins comptes a no sé quin empresari i de 2 grups polítics que baixaven d'un tren que lluny d'aturar la seva marxa, cada dia que passa és més lluny envers un horitzó ben ample, crec que després de tot això i de moltes altres coses que he vist, sentit i viscut al llarg d'aquests mesos, més d'un, de dos i de tres hauran de callar per sempre, fer cap cot i reconèixer els errors comesos en un concurs singular de "reconec el meu error i et beso el cul". I que morin ens TonTos que lluny de gestionar un mitjà de comunicació, tot just actualitzen quan hi pensen, un trist bloc ple de faltes d'ortografia.

Però no vull pensar en coses paTèTiques avui que hi ha tants motius per a l'alegria. El Parlament de Catalunya s'ha posicionat al respecte i ha donat el seu ple suport a la Candidatura de Tarragona. Estarà bé reflexionar-hi, alegrar-se'n i carregar-se de més il.lusió i energia per afrontar amb el mateix èxit que fins ara, els nous reptes que s'iniciaran a partir del dia 29.

De moment, a la gent de la Candidatura, enhorabona per la feina feta!.

MARI TRINI, DE CAMÍ CAP A L'ESTRELLA DEL SEU JARDÍ (1985)

Ahir va moirir Mari Trini, cantant que forma part de la generació de cantants que la meva mare acostumava a fer sonar a casa quan jo era petita, digna representant d'un tipus de música coneguda com a "melòdica" o "lleugera". Tota la vida, doncs, que escolto les seves cançons, tot i que aquesta "Estrella en mi jardín", és la que més recordo. Aquesta cançó i els ulls de la Mari Trini, intensament blaus.
Fa una colla d'anys, recordo un programa d'aquells de Cap d'Any que acostumaven a fer-se a TV1, macro-festivals amb la presència dels principals artistes del moment. Us parlo de mitjans dels anys 80, més o menys. Aquell any i el següent el programa especial de Cap d'Any el presentava la Concha Velasco. La recordo vestida amb un vestit blau espaterrant i molt guapa (també força més jove), explicant a càmera que s'havia sentit una mica aclaparada a l'hora de preparar una presentació per a la següent artista, la Mari Trini. Aleshores, com que no sabia ben bé què havia de dir d'ella, la Concha s'havia posat en contacte amb el seu amic Miguel Delibes perquè li preparés quatre ratlles i en Delibes li havia dit que s'ho pensaria; també li havia demanat el mateix a Buero Vallejo, instant-lo a que el que s'havia de dir havia de ser breu, concís, tenint en compte la premura de la televisió i finalment havia parlat també amb Camilo José Cela. Cela li va dir: (recordeu la veu gruixuda de Cela?) "¿A quién dices que tienes que presentar?" i la Concha "Pues a Mari Trini, usted la conoce, es una gran cantante" i el Cela: "Claro que la conozco y nada es más fácil. Sólo tienes que decir: ¡coño, Mari Trini!".
...

UN COMPTABLE I UN ROURE. Dedicat al meu amic FAA

Tinc un amic que és comptable. Crec que un bon comptable. Vaig coincidir amb ell en una empresa fa uns quatre anys. De fet, ben a la vora del mar, sèiem en taules encarades, un davant de l'altre, de manera que va sorgir entre nosaltres una bona amistat que anys després, fins i tot havent deixat de fitxar tots dos per aquesta empresa, encara mantenim.

Asseguts com estàvem l'un davant de l'altra, tal i com us dèia, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una colla d'escenes turbulentes i escandaloses que el meu amic comptable va assumir valentament, per mantenir a flot l'empresa en un moment en el que aquesta feia aigua. Us explico què va passar, perquè l'acabament d'aquesta història, completament veritable, té la seva pròpia moralina aplicable a altres molts casos que es van repetint en les empreses més diverses.

Tal i com us dèia, el meu amic comptable i jo treballàvem en una empresa que es trobà amb un seriós problema de diner en un moment clau de creixement i expansió.

Cada matí, a les vuit en punt, a l'oficina tot el personal estava ja en ple apogeu. Una fuga inesperada de diner havia deixat l'empresa immersa en un greu problema financer i el Gran Cap, fent-se càrrec de la situació, tenia pressa per ajustar el daltabaix que havia excavat els fonaments financers de l'empresa, en un termini extra-ràpid de temps. Una forta entrada de diners seria el pegat que resoldria el problema de les arques financeres de la firma i retornaria a l'empresa el prestigi que havia aconseguit en el mercat de competències del sector (Riscos Laborals), però l'operació no era en absolut fàcil. Era precís buscar nous inversors i saber gestionar els diners, mentre el capital es convertia en membre del Consell d'Administració, babejant pels beneficis que haurien d'obtenir-se al final de l'any.

Mentre aquestes circumstàncies es discutien a la planta superior de l'empresa, a la planta inferior, la tropa es disposava a deixar la seva sang en el projecte de remuntar l'empresa i deixar així contents als nous socis capitalistes. El treball pendent de fer era tan immens que la tropa es va decidir a sacrificar-se sense comptar les hores, sense demanar res a canvi, deixant la seva vida i el seu esforç en tan lloable tasca.

El meu amic, ascendit ara a Cap de Comptabilitat (departament que comptava amb un sol treballador: ell), va transformar-se en una peça clau en l'estaf directiu, i arribaren fins i tot a instal.lar-li un ordinador al seu domicili (a càrrec de l'empresa, per descomptat), perquè anés passant comptabilitat endarrerida en les seves estones mortes d'oci. A casa seva, doncs, tenia línia ADSL, connexió a internet 24 hores i correu electrònic, amb la finalitat que el comptable es trobés en un ambient completament familiar quan passés al programa informàtic les dades de les incomptables factures que passaven per les seves mans, els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí, perquè les muntanyes de papers (factures, albarans, compres, pagaments, extractes bancaris, etc., etc., etc.) demanaven a crits l'ordre i la gestió que una inspecció sorpresa d'Hisenda no hagués pogut passar per alt sense la corresponent sanció.

Els dies es van convertir en treball que mai acabava de veure's finalitzat i el comptable, adonant-se del percal, va demanar un augment de sou ja que, malgrat les hores incomptables dedicades al treball, no aconseguia arribar a final de mes amb elegància.

- M'ho pensaré i li donaré una resposta- li va dir el Gran Cap, acompanyant la trista esperança del comptable amb un copet a l'esquena; però com que passaven dies i dies i l'ansiada resposta no arribava, el comptable va decidir que treballaria, fart ja i fins i tot esgotat de sentir que li prenien el pèl, en el seu horari estricte i punt i que la resta de temps que li sobrés, es dedicaria a viure'l com millor li semblés. I així ho va fer.

En adonar-se d'aquesta situació, el Gran Cap el va fer cridar al seu despatx i li va anunciar, enmig d'un gran misteri, que els membres del Consell d'Administració havien decidit, finalment, donar-li l'esperat (i més que merescut) augment de sou. Aquest es veuria reflectit a partir de la seva següent nòmina i en endavant, sempre amb la condició (perquè no hi ha res en aquesta vida que sigui gratuït) que reprengués el ritme de treball anterior i dediqués el seu esforç i el seu alè a remuntar l'empresa.

Sense concretar la xifra de l'augment, el meu amic comptable va confiar en el Gran Cap i recuperà el seu ritme de treball a domicili, esperant amb il·lusió la seva nova nòmina. I aquesta arribà. I l'augment es va veure reflectit en ella, però era tan mínim, tan insignificant, tan ridícul, que al comptable li va semblar una galeta de recompensa que se li dóna a un gos quan fa una gràcia.

Aquests va ser el cas del meu amic comptable, que deixà de ser amic de l'empresa en la que treballàvem quan va considerar que ja li havien pres prou el pèl.

El cop de porta que va donar en deixar l'empresa va ser tan fort que el trofeig del campionat anual de golf es desplomà sobre el cap pelat del Gran Cap qui, orgullós de la seva proesa, el tenia exposat en una lleixa del seu despatx, justament sobre el seu cap, a la seva esquena, il.luminat per una llum alògena directa.

I aquí es va acabar la història del comptable a l'empresa. Però la història té la seva moralina en forma de dita popular: "No es pot donar de menjar un aglà i demanar que et caguin un roure".

Cert?