dijous, 27 de maig del 2010

John Malkovich obre les portes de l'infern a l'escenari del Metropol

Tant aviat es va saber que John Malkovich vindria a Tarragona, l’expectació va créixer i la curiositat per veure de tant a la vora a algú tan carismàtic, influent i conegut com aquest actor nord-americà.

La seva visita a la ciutat tenia dos objectius: el primer participar en la conferència que es va realitzar sobre l’arquitecte tarragoní Josep M. Jujol en motiu del centenari del Teatre Metropol, creació de l’artista i el segon, portar sobre l’escenari del “teatret”, com ell mateix el va anomenar, la seva darrera producció 'The Infernal Comedy'.

Anem a pams. És sorprenent que algú que pot semblar tan llunyà, sigui un fervent admirador de Jujol. Proclamada als quatre vents la seva devoció per l’arquitecte, Malkovich es declara rendit als encants del modernisme català, fins al punt que la seva immensa curiositat i ganes de saber, l’han portat a convertir-se en un expert en la matèria capaç de pronunciar conferències sobre el tema!.

Pel que fa a The Infernal Comedy. Vaig tenir la immensa fortuna d’aconseguir una entrada (abans que s’exhaurissin en cosa de poques hores) per a la representació del divendres 21. El primer comentari que em neix del cor és: uf, impressionant!. I ara, entrem en els matisos, que n’hi ha i molts.

De moment, en entrar a la sala del Metropol, quedava ben desvetllada la hipotètica sorpresa que acostumen a amagar els telons tancats, perquè en aquest cas, les cortines descorregudes deixaven a la vista els mínims elements amb els quals Malkovich portaria a terme la seva ficció: una taula amb una cadira de despatx, una ampolla de vidre amb aigua, un got, una làmpara i això sí, deu o dotze exemplars d’un llibre de memòries a la portada del qual, hi havia fotografiada a la fesomia de l’actor, fent un posat entre sorprès i trist. Al darrera d’aquesta trista ambientació, una trentena llarga de cadires esperaven als seus ocupants: ni més ni menys que els integrants de la prestigiosa Orchester Wiener Akademie i el seu director Martín Haselböck.

Els músics s’asseuen i comença la funció. Unes notes vibrants de la Dança dels esperits i les fúries de Gluck sacseja el recinte anunciant que a continuació apareixerà un monstre. I ho fa. John Malkovich, vestit amb la pell de Jack Unterweger, comença a explicar la seva història. L’acompanyen a l’escenari les dues sopranos (quines veus, mare de déu!), que conduiran el fil de la narració: Marie Arnet i Bernarda Bobro. Elles faran de mare d’Unterweger, de prostitutes, d’amants abandonades, d’assassinades per la brutalitat d’aquest criminal en sèrie que va commoure la societat austríaca i nord-americana entre els anys 70 i 90.

La seva història és esgarrifosa, més encara, perquè l’explica després d’haver-se suïcidat sense que s’acabés d’aclarir si en realitat era o no era ell, l’assassí d’aquelles dotze prostitutes que van aparèixer nues, escanyades amb els seus sostenidors. “El públic vol saber la veritat”, deia Malkovich amb un anglès mastegat i molt comprensible. I feia aquells ulls de boig que el caracteritzen i aquell posat de no haver trencat mai cap plat.

És en aquests moments quan Malkovich desperta odi i tendresa a parts iguals i demostra que els assassins més abjectes poden despertar comprensió i tendresa, fins i tot en les seves víctimes. Per què va (presumptament) mata Unterweger? No se sap ni se sabrà, donat que es va endur el secret a la tomba. Probablement perquè va tenir una infantesa desgraciada sense la seva mare al costat; segurament perquè li agradaven tant les dones que volent seduir-les com un amant trastornat, acabava amb la seva vida; potser perquè estava boig per tancar i era molt perillós. Però la veritat… ai la veritat!. Malkovich se la guarda per a ell i és amb aquest acabament que es tanca l’obra després de 100 minuts de música barroca en directe (Vivaldi, Haydn, Boccherini, Gluck, Weber i també Mozart i Beethoven) i de l’actuació magistral de Malkovich, al qual no li feien falta més elements que la taula, l’aigua, el got, els llibres i el llum per fer entrar als espectadors en la història duríssima i carregada de dolor d’un assassí furiós que no sabia ben bé perquè matava.

L’espectacle va ser en anglès i tot i que la traducció anava a tres-quarts de quinze i traduïa una de cada quatre frases, anant bé, el geni de Malkovich va fer la resta i qui més qui menys va poder seguir l’espectacle sense respirar, sense moure’s de la cadira, sense poder apartar els ulls de l’escenari ni un sol instant. Heus aquí un espectacle digne de ser esmentat en el llibre històric del Metropol. Difícilment en vindrà cap altre com aquest.

Era car? Sí, ho era. Almenys a mi com a públic, em va semblar en un primer moment, que 40 euros picaven una mica, però després els vaig donar per ben emprats i hi tornaria si en tingués la oportunitat. Està clar, però, que no tothom ho va veure així i que algunes ments petites i escarransides de Tarragona, trobaven que en temps de crisi, portar a en Malkovich valia molts cèntims. Me’ls imagino fregant-se míserament les mans i corrent a casa a llepar el cristo del capçal del llit mentre Unterweger assassinava a una prostituta davant els ulls astorats de la crema de la intel·lectualitat tarragonina. Ja ho deia en Napoleon Hill: “Pensa en gran i els teus fets creixeran; pensa en petit i quedaràs enrera.”

No serveix de res retornar les invitacions de l’espectacle, tal i com van fer públicament i de forma ben pomposa PP i CiU (qui, sinó?), més que per posar-se en evidència i fer el ridícul. La crisi segueix exactament allà on era, però per als qui vam tenir la fortuna de veure a en Malkovich, durant aquelles dues hores, va passar més lleugera. De debò, un espectacle vivament recomanable i un actoràs de proporcions gegantines. I molt emocionant, tot plegat.
Publicat al diari digital Tarragona21.cat

dimarts, 27 d’abril del 2010

ABRIL RENOUER


Aquest mes d’abril promet ser renouer en molts aspectes de la vida social i política. La "res-pública" es prepara per patir un sotrac que s’anticipa des de fa mesos. En faig ràpid el recompte.
Estic pensant en el sòrdid espectacle de la immensa (pressumpta) corruptel·la del Partit Popular i el Cas Gürtel, les proves del qual estan contingudes en un sumari de 50.000 folis, l’obra literària per excel·lència del nostre temps; en el cas Millet que potser farà que el duet buffo Millet-Montull ingressin a la presó pel lladronici al Palau de la Música, després de les incomprensibles imatges que ens han servit els mitjans de comunicació d’en Millet passejant pel carrer i d’en Montull practicant tenis, el seu esport preferit, com si fossin ciutadans anònims dotats de privacitat i gelosos d’ella; en la sentència del Tribunal Constitucional respecte al disminuït Estatut de Catalunya, retallat, escurçat, encongit i migrat respecte del text inicial i les altes metes a les que aspirava; en el jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón (que no és sant de la meva devoció però que també ha demostrat ser valerós en la seva feina), a qui la facció feixista i espanyola més contumaç (que ja té nassos), acusa de prevaricació per la causa que va obrir pels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i que amenaça al jutge amb vint anys d’inhabilitació.
I aquests assumptes, només per esmentar-ne alguns, potser els més vistosos, sense oblidar la crisi econòmica que encara cueja i de la qual no s’aconsegueix veure el fons.
El gran teatre de l’esperpent obre de bat a bat les seves portes i descorre obscè el teló, ensenyant sense vergonya un espectacle en el que la brutícia, la merda i la ronya han creat un crostisser, les dimensions del qual, mantenen en un estat de perpetu estupor a un públic ple de ciutadans intel·ligents.
En aquest any electoral, el primer dels següents, la gent assistim perplexa al festival de l’espantall, a la representació horrorosa de l’absurditat, el disbarat i la bestiesa i ho fem com a administrats i governats, espectadors passius de veu profunda però escanyada, només amb el dret a exercir la rebequeria que se’ns ofereix cada quatre anys (com la pastanaga lligada amb una corda a un pal i que es col·loca davant els ulls del ruc perquè camini) en forma de papereta i d’urna.
Si aquesta és la nostra força, caldrà cobrar per cada vot una mica de suor, unes quantes llàgrimes i unes gotes de sang i obligar a merèixer-lo a aquells polítics que vulguin aconseguir-los.
Es parla de desafecció, d’incertesa, de desconfiança de la gent en la "classe política", en els representants polítics de tots els àmbits i nivells. Què esperen? Jo penso que no es pot enganyar sempre a la gent amb un afalagador però buit "apoyaré" ni amb un somriure d’orella a orella, una encaixada, un petonet a la canalla i una floreta pansida en plena campanya electoral.
Afortunadament, encara vivim en una democràcia i en un estat de dret en el qual no només es pot sinó que és una obligació qüestionar els líders i debatre sobre les seves actuacions, decisions i finalitats i és en mans de la ciutadania que una situació determinada doni un gir en el moment de dipositar un vot que contingui unes o altres sigles. I sobretot, cal ser conscients en tot moment que fins i tot havent reflexionat i havent decidit lliurement i en secret quina és la opció menys dolenta, sempre planejarà sobre els votants, l’ombra grisa del dubte.

dimarts, 26 de gener del 2010

AQUESTA REMOR QUE SE SENT, NO ÉS DE VENT

(Publicat al diari digital Tarragona21.cat)

Amb molta gosadia he manllevat els versos de Miquel Martí i Pol (com no?) per explicar el que percebo des de la darrera tardor. Des de fa uns quants mesos sento que les coses estan canviant a casa nostra, en el panorama polític i social, en el sentiment i la soferta paciència de la gent, que torejant la tossudesa de la crisi, s’aixeca del llit cada dia per merèixer una nòmina amb la qual anar fent.

Penso que s’ha alçat una remor de gent que, descontenta de com van les coses i alerta als esdeveniments, ha decidit que estaria bé saber, com si es tractés d’un joc, d’una juguesca, què passaria si Catalunya aconseguís la seva independència; així és que van tenir la valentia d’encapçalar un moviment que pregunta: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?.”

Aquest moviment va començar a Arenys de Munt sota l’empenta del Moviment Aranyenc per a l’Autodeterminació i el resultat obtingut en aquella primera consulta popular no vinculant va resultar ser un èxit tan rotund (2.569 vots positius de 2.671 vots totals emesos, el que suposa un aclaparador 96% de respostes aformatives), que altres poblacions s’han afegit a la iniciativa de fer la mateixa pregunta als seus convilatants, de manera que el moviment s’ha anat difonent com quan tires una pedra en un llac i l’aigua s’ondula al voltant del punt on ha caigut la pedra, formant cercles concèntrics que van eixamplant el diàmetre de la pedrada sobre l’aigua.

En la darrera convocatòria del dia 13 de desembre hi van participar 115 poblacions més, d’entre les quals, la més gran va ser Sant Cugat del Vallès i la més petita Sant

Jaume de Frontanyà; el resultat obtingut va donar suport al sí, sense escletxes. A hores d’ara hi ha més referèndums convocats i amb data fixada, concretament els propers 28 de febrer i 25 d’abril d’enguany. Estic convençuda que això no ha fet més que començar perquè per arrodonir-ho, es dóna a la jornada de la consulta un aire festiu, i la gent va a les urnes amb calma, amb seny i sobretot, amb la consciència clara d’estar exercint el dret de llibertat i democràcia que proclama la Constitució Espanyola.

És legal tot el procés? En tot cas no és vinculant, així que, de moment, res a dir, i si les institucions i el govern ho volen prendre com un toc d’atenció, també va bé. Està clar que a un sector important de la població, tant a Catalunya com a Espanya, no els fa gens de gràcia aquesta iniciativa, i jo ho comprenc, però és així com funciona la democràcia: de vegades allò que surt de les urnes és grat i ve de gust i en altres ocasions, no. Quan agrada, perfecte i si no, no tocarà més remei que prendre paciència. Està muntat així!.

Voleu saber una cosa? Sempre he estat convençuda que quan fos el moment de donar els primers passos cap a l’autodeterminació de Catalunya (econòmica, social, política, institucional…), seria la societat qui prendria la iniciativa i així mateix, que seria aquesta societat qui començaria a avançar amb pas ferm i sense retrocessos en aquesta direcció, i que ho faria espontàniament, sense el lideratge de cap partit polític ni de cap personatge histriònic que es promogués com a salvador de la causa de Catalunya, com una mena de Moisès revingut, descolorit i passat de voltes.

Ara la societat ha avançat i ha donat un petit pas (petit i gairebé sense intenció, però irreversible) en aquesta direcció. No us vindria de gust volar i ser “i ser plenament”, com deia el poeta? Doncs bé, el camí s’ha començat a caminar i confio que el procés no s’aturarà fàcilment. S’ha alçat, com deia, una remor social que m’agrada, que em dóna esperança i que recolzo completament. I aquesta remor que se sent, no és de vent. És la que fa la gent quan comenta “sotto voce”, amb el volum d’un xiuxiueig, que si algun dia es convoqués un referèndum amb caràcter vinculant sobre l’autodeterminació de Catalunya i que signifiqués el seu divorci definitiu de les institucions de govern espanyoles, la resposta que donarien, probablement, sembla ser, fora sí i posats a fer, un cop assolida aquesta fita històrica, estarien d’acord a formar part dels pobles lliures i amb estat propi en el marc d’Europa, amb un territori ben assenyalat en els mapes, una llengua protegida i oficial i un ordre polític particular.

Si em pregunteu què faria, jo votaria que sí i ho faria amb alegria, convençuda que podem crear entre tots, un país, com deia en Pep Jai, “que no hagués de marrar mai més”. Com anirien aleshores les coses? Diferent de com van ara, això segur. I posats a preguntar, què farien a Espanya sense la nostra “solidaritat” i la nostra solvència? Deixo la pregunta a l’aire per si algú la vol respondre.

Sento remor i és el primer cop, des que tinc memòria, que aquest tipus d’oreig bufa. M’agrada el seu toc fresc i esbarriador de boires i sento que darrera seu hi ha un horitzó més gran, més ample i més esperançador, una oportunitat per començar de nou fent taula rasa. Tant de bo tots plegats hi caminem amb decisió, avui millor que demà i sense allargar l’espera, que ja va sent tard i potser vol ploure.