diumenge, 11 d’octubre del 2009

LA BOSSA DEL "RUXIL"

(Article publicat a Tarragona21.cat)

Heu escoltat algun cop aquesta expressió: "Et penses que tinc la bossa del 'Ruxil'"?

La meva àvia (beneïda sigui), sovint la feia anar quan s'enfrontava al dilema sempre complicat de comprar o no alguna cosa que, a causa del seu preu, li feia trontollar els esquemes. La seva reflexió solia ser aquesta: "Es deuen pensar que tinc la bossa dels 'Ruxil'". De fet, aquesta expressió indica la dificultat o fins i tot la impossibilitat, de desemborsar una quantitat determinada de diners i dóna a entendre que qui parla no té una bossa que es van reomplint automàticament.

Anem a pams. La família Rothschild és una dinastia de banquers d'origen jueu-alemany, que des del segle XVIII i fins als nostres dies ha exercit una enorme influència en el món de l'economia i de la política. El nom prové d'un escut vermell (rot Schild), que adornava la seva casa pairal, situada al ghetto de Frankfurt. El fundador va ser Mayer Amschel, qui va especialitzar el seu negoci en els préstecs a la noblesa i a la monarquia europea, orientació que li va permetre en relativament poc temps, amassar una fortuna que no ha deixat de créixer en aquests darrers 200 anys.

Penso que banquers, govern i altres instàncies de major o menor volada, es deuen pensar que la gent tranquil·la, la que no s'altera ni quan li trepitgen l'ull de poll de forma reiterada i que surt a diari de casa seva contenta de tenir una nòmina que frega els 1.000 'eurillus', es deuen imaginar, deia, que tenim la bossa del Ruxil.

Els creadors de la crisi pretenen que a cop d'impost, la gent normaleta fem surar una economia que porta enfonsant-se als abismes de la mala gestió, des de fa ben bé un parell d'anys. Tinc la sensació que som tontos: paguem i no diem res, tot i saber del cert que no se'ns escoltarà quan sortim en ridícules manifestacions amb més pinta d'aplec popular que de protesta massiva i evidentment, som xais camí de l'escorxador quan ens aixequen de la nòmina, el percentatge de l'inefable IRPF.

Però a veure, no havíem quedat que pagarien més el que més tenen? Doncs com és que sento una sensació de desconcert i de creixent angoixa des que vaig llegir al diari que mercès a la pujada d'impostos del govern Zapatero, cada català haurà de pagar cada any 560 euros més del que ho feia fins ara?. Els càlculs del Ministerio de Hacienda són clars: Catalunya aportarà a les esquàlides arques estatals més de 2.300 milions d'euros, més d'un 21% d'ingressos extres, que aniran cap a Espanya i no tornaran mai més.

Penso que potser és una mica massa feixuga la creu que ens toca traginar, ni que la traginem col·lectivament. I ara pregunto: tindrà compensacions proporcionals aquest esforç econòmic que ens demanen? Catalunya tindrà les inversions promeses en equipaments públics i infrastructures? O ens vindran de les espanyes, novament, amb un "apoyaré"?

A hores d'ara començo a fer càlculs de com ho farem per arribar a fi de mes, allargassant com una goma elàstica un sou que arriba fins allà on arriba i que no cedeix ni un cèntim a les seves evidents limitacions. La meva agenda està plena de càlculs, de combinacions i d'equilibris, i com la meva, la de tanta gent que conec.

La campanya de Nadal serà dura, això està clar, i agafaré una emprenyada de cal deu si algú em diu, a més, que, o consumim o tots a l'atur. Ara som a la tardor i tot té tendència a assecar-se i decaure. Encara ens espera un hivern dolorosament llarg i no està clar que de cara a la propera primavera neixin els esperats 'brots verds'.

Mentre, a la butxaca, no m'hi queden ni mosques d'estiu.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

LUÍS AGUILÉ. HOMENATGE A UN VISIONARI

Corria l'any 1976 quan el gran Luís Aguilé actuava així de divertit a un programa que dirigia el mític Valerio Lazarov, i que es deia "La hora de... Fernando Esteso", naturalment, a TVE.
A mi sempre m'ha agradat el Luís Aguilé i de petita li vaig agafar apreci perquè em feia gràcia. Sempre me n'ha fet. Era un cubà establert a Espanya i casat amb una catalana, que actuava sempre amb unes corbatotes immenses, amb unes cançons desenfadades i divertides i amb uns ademans perfectament reconeixibles i absolutament imitables. De fet, la imitació que en fa l'Esteso (un altre mític de l'època), demostra que Luís Aguilé era un tipus molt personal, característic i dotat d'un enorme sentit de l'humor.
Avui m'han comunicat que aquest migdia ha mort Luís Aguilé. Aquesta notícia no m'ha deixat indiferent i per això, m'afanyo a fer-vos saber a través del bloc que em sap greu la seva marxa i que amb ell se'n va un altre artista d'aquests que he vist i sentit tota la meva vida; probablement, d'aquí el sentit de familiaritat i melanconia que em desperta, fent-me tirar molts anys enrera en la memòria. Heu de tenir present que quan Luís Aguilé feia aquesta actuació, jo només tenia 5 anys. Recordo d'ell cançons com Camina, camina, Dile, Cuando salí de Cuba o el clàssic entre els clàssics El Tio Calambre. Què dir del Tio Calambre?
En fi, que reposi en pau i es mantingui viu en la nostra memòria.
Fins a sempre.