John Malkovich obre les portes de l'infern a l'escenari del Metropol

Tant aviat es va saber que John Malkovich vindria a Tarragona, l’expectació va créixer i la curiositat per veure de tant a la vora a algú tan carismàtic, influent i conegut com aquest actor nord-americà.

La seva visita a la ciutat tenia dos objectius: el primer participar en la conferència que es va realitzar sobre l’arquitecte tarragoní Josep M. Jujol en motiu del centenari del Teatre Metropol, creació de l’artista i el segon, portar sobre l’escenari del “teatret”, com ell mateix el va anomenar, la seva darrera producció 'The Infernal Comedy'.

Anem a pams. És sorprenent que algú que pot semblar tan llunyà, sigui un fervent admirador de Jujol. Proclamada als quatre vents la seva devoció per l’arquitecte, Malkovich es declara rendit als encants del modernisme català, fins al punt que la seva immensa curiositat i ganes de saber, l’han portat a convertir-se en un expert en la matèria capaç de pronunciar conferències sobre el tema!.

Pel que fa a The Infernal Comedy. Vaig tenir la immensa fortuna d’aconseguir una entrada (abans que s’exhaurissin en cosa de poques hores) per a la representació del divendres 21. El primer comentari que em neix del cor és: uf, impressionant!. I ara, entrem en els matisos, que n’hi ha i molts.

De moment, en entrar a la sala del Metropol, quedava ben desvetllada la hipotètica sorpresa que acostumen a amagar els telons tancats, perquè en aquest cas, les cortines descorregudes deixaven a la vista els mínims elements amb els quals Malkovich portaria a terme la seva ficció: una taula amb una cadira de despatx, una ampolla de vidre amb aigua, un got, una làmpara i això sí, deu o dotze exemplars d’un llibre de memòries a la portada del qual, hi havia fotografiada a la fesomia de l’actor, fent un posat entre sorprès i trist. Al darrera d’aquesta trista ambientació, una trentena llarga de cadires esperaven als seus ocupants: ni més ni menys que els integrants de la prestigiosa Orchester Wiener Akademie i el seu director Martín Haselböck.

Els músics s’asseuen i comença la funció. Unes notes vibrants de la Dança dels esperits i les fúries de Gluck sacseja el recinte anunciant que a continuació apareixerà un monstre. I ho fa. John Malkovich, vestit amb la pell de Jack Unterweger, comença a explicar la seva història. L’acompanyen a l’escenari les dues sopranos (quines veus, mare de déu!), que conduiran el fil de la narració: Marie Arnet i Bernarda Bobro. Elles faran de mare d’Unterweger, de prostitutes, d’amants abandonades, d’assassinades per la brutalitat d’aquest criminal en sèrie que va commoure la societat austríaca i nord-americana entre els anys 70 i 90.

La seva història és esgarrifosa, més encara, perquè l’explica després d’haver-se suïcidat sense que s’acabés d’aclarir si en realitat era o no era ell, l’assassí d’aquelles dotze prostitutes que van aparèixer nues, escanyades amb els seus sostenidors. “El públic vol saber la veritat”, deia Malkovich amb un anglès mastegat i molt comprensible. I feia aquells ulls de boig que el caracteritzen i aquell posat de no haver trencat mai cap plat.

És en aquests moments quan Malkovich desperta odi i tendresa a parts iguals i demostra que els assassins més abjectes poden despertar comprensió i tendresa, fins i tot en les seves víctimes. Per què va (presumptament) mata Unterweger? No se sap ni se sabrà, donat que es va endur el secret a la tomba. Probablement perquè va tenir una infantesa desgraciada sense la seva mare al costat; segurament perquè li agradaven tant les dones que volent seduir-les com un amant trastornat, acabava amb la seva vida; potser perquè estava boig per tancar i era molt perillós. Però la veritat… ai la veritat!. Malkovich se la guarda per a ell i és amb aquest acabament que es tanca l’obra després de 100 minuts de música barroca en directe (Vivaldi, Haydn, Boccherini, Gluck, Weber i també Mozart i Beethoven) i de l’actuació magistral de Malkovich, al qual no li feien falta més elements que la taula, l’aigua, el got, els llibres i el llum per fer entrar als espectadors en la història duríssima i carregada de dolor d’un assassí furiós que no sabia ben bé perquè matava.

L’espectacle va ser en anglès i tot i que la traducció anava a tres-quarts de quinze i traduïa una de cada quatre frases, anant bé, el geni de Malkovich va fer la resta i qui més qui menys va poder seguir l’espectacle sense respirar, sense moure’s de la cadira, sense poder apartar els ulls de l’escenari ni un sol instant. Heus aquí un espectacle digne de ser esmentat en el llibre històric del Metropol. Difícilment en vindrà cap altre com aquest.

Era car? Sí, ho era. Almenys a mi com a públic, em va semblar en un primer moment, que 40 euros picaven una mica, però després els vaig donar per ben emprats i hi tornaria si en tingués la oportunitat. Està clar, però, que no tothom ho va veure així i que algunes ments petites i escarransides de Tarragona, trobaven que en temps de crisi, portar a en Malkovich valia molts cèntims. Me’ls imagino fregant-se míserament les mans i corrent a casa a llepar el cristo del capçal del llit mentre Unterweger assassinava a una prostituta davant els ulls astorats de la crema de la intel·lectualitat tarragonina. Ja ho deia en Napoleon Hill: “Pensa en gran i els teus fets creixeran; pensa en petit i quedaràs enrera.”

No serveix de res retornar les invitacions de l’espectacle, tal i com van fer públicament i de forma ben pomposa PP i CiU (qui, sinó?), més que per posar-se en evidència i fer el ridícul. La crisi segueix exactament allà on era, però per als qui vam tenir la fortuna de veure a en Malkovich, durant aquelles dues hores, va passar més lleugera. De debò, un espectacle vivament recomanable i un actoràs de proporcions gegantines. I molt emocionant, tot plegat.

Publicat al diari digital Tarragona21.cat

ABRIL RENOUER

Aquest mes d’abril promet ser renouer en molts aspectes de la vida social i política. La "res-pública" es prepara per patir un sotrac que s’anticipa des de fa mesos. En faig ràpid el recompte.

Estic pensant en el sòrdid espectacle de la immensa (pressumpta) corruptel·la del Partit Popular i el Cas Gürtel, les proves del qual estan contingudes en un sumari de 50.000 folis, l’obra literària per excel·lència del nostre temps; en el cas Millet que potser farà que el duet buffo Millet-Montull ingressin a la presó pel lladronici al Palau de la Música, després de les incomprensibles imatges que ens han servit els mitjans de comunicació d’en Millet passejant pel carrer i d’en Montull practicant tenis, el seu esport preferit, com si fossin ciutadans anònims dotats de privacitat i gelosos d’ella; en la sentència del Tribunal Constitucional respecte al disminuït Estatut de Catalunya, retallat, escurçat, encongit i migrat respecte del text inicial i les altes metes a les que aspirava; en el jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón (que no és sant de la meva devoció però que també ha demostrat ser valerós en la seva feina), a qui la facció feixista i espanyola més contumaç (que ja té nassos), acusa de prevaricació per la causa que va obrir pels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i que amenaça al jutge amb vint anys d’inhabilitació.

I aquests assumptes, només per esmentar-ne alguns, potser els més vistosos, sense oblidar la crisi econòmica que encara cueja i de la qual no s’aconsegueix veure el fons.

El gran teatre de l’esperpent obre de bat a bat les seves portes i descorre obscè el teló, ensenyant sense vergonya un espectacle en el que la brutícia, la merda i la ronya han creat un crostisser, les dimensions del qual, mantenen en un estat de perpetu estupor a un públic ple de ciutadans intel·ligents.

En aquest any electoral, el primer dels següents, la gent assistim perplexa al festival de l’espantall, a la representació horrorosa de l’absurditat, el disbarat i la bestiesa i ho fem com a administrats i governats, espectadors passius de veu profunda però escanyada, només amb el dret a exercir la rebequeria que se’ns ofereix cada quatre anys (com la pastanaga lligada amb una corda a un pal i que es col·loca davant els ulls del ruc perquè camini) en forma de papereta i d’urna.

Si aquesta és la nostra força, caldrà cobrar per cada vot una mica de suor, unes quantes llàgrimes i unes gotes de sang i obligar a merèixer-lo a aquells polítics que vulguin aconseguir-los.
Es parla de desafecció, d’incertesa, de desconfiança de la gent en la "classe política", en els representants polítics de tots els àmbits i nivells. Què esperen? Jo penso que no es pot enganyar sempre a la gent amb un afalagador però buit "apoyaré" ni amb un somriure d’orella a orella, una encaixada, un petonet a la canalla i una floreta pansida en plena campanya electoral.

Afortunadament, encara vivim en una democràcia i en un estat de dret en el qual no només es pot sinó que és una obligació qüestionar els líders i debatre sobre les seves actuacions, decisions i finalitats i és en mans de la ciutadania que una situació determinada doni un gir en el moment de dipositar un vot que contingui unes o altres sigles. I sobretot, cal ser conscients en tot moment que fins i tot havent reflexionat i havent decidit lliurement i en secret quina és la opció menys dolenta, sempre planejarà sobre els votants, l’ombra grisa del dubte.

L'ÀNIMA DE LA FESTA

D'aquí a pocs dies, Tarragona celebrarà les festes en honor a la seva patrona, SantaTecla, i la Festa Major recorrerà la ciutat de dalt a baix, trasbalsant-la i convertint-la en un autèntic niu de tarrabastall. Jo que no sóc de Tarragona sinó del Vendrell, he de dir-vos que Tarragona en aquestes dates, no es pot descriure amb paraules: s'ha de veure i sobretot i primordialment, s'ha de viure.

Us explicaré una anècdota que sempre refereixo, al voltant de la celebració de Santa Tecla. Quan vaig traslladar-me del Vendrell a Tarragona per viure amb el que ara és el meu marit, el Salvi i jo compartíem un piset molt petit al carrer La Nau (un d'aquells que en diuen "ideal parejas"). Amb la primera Tecla ja em vaig adonar que és sobretot als carrers costeruts i dificultosos de la Part Alta on la Tecla té el seu protagonisme. Un dels dies de la celebració, sense que vingués a compte de res, vaig veure passar, a ritme de passeig, al gegant del Cós del Bou. Anava caminant ell sol carrer Major amunt, en direcció a la catedral. Podeu imaginar la meva estranyesa de veure caminant pel carrer al gegant. "On va ara aquest?" em vaig preguntar. Només uns instants després, vaig veure passar la geganta, però ella no anava sola, sinó que l'acompanyaven tres sonats de la vida que, a falta de gralles, feien giravoltar a la geganta, mentre cantaven l'"Amparito Roca" i picaven de mans. La geganta brandava d'un cantó a l'altre i el carrer Major se li feia estret. Era l'hora de dinar i feia calor. Pel carrer Major no hi havia ningú, excepte els gegants i els seus tres acompanyants, però a ells els donava la sensació que estaven fent ballar a la geganta enmig d'una gran multitud. I encara si estaven sols, millor, perquè així podien gaudir-la només ells. Un bocí de la Tecla amb caràcter privat.

Des del meu punt de vista està molt clar què tenien tots plegats: tenien un atac de festa, unes ganes imparables de passar-ho bé, un desig impacient de prendre els carrers participant en tots els actes, populars, lúdics, tradicionals, cada cop més populars i multitudinaris.

De vegades, el Salvi m'explica amb entusiasme però també amb nostàlgia, com eren les"seves Tecles": alegres, disbauxades, boges, improvisades, insomnes i aclaparadores. D'això no fa tants anys, però era un moment en el que les festes de la patrona es llevaven de la boira que les havia empolsegat en altres temps (més obscurs, llunyans i miserables) i els havien robat el llustre, el vernís i les lluentors. Penso que és aquí on rau l'ànima de la Festa Major de Santa Tecla: en els tarragonins i els foranis que l'han feta seva i la viuen plenament.

D'aquí a poques jornades deixarem d'estirar els fulls del calendari d’aquest tarragoní compte enrera i direm, enmig d'una tronada monumental: Bona Festa Major! i per descomptat, "Santa Tecla Gloriosa / Mare dels tarragonins, / què farem avui per dinar? / Espineta amb cargolins." I per acomodar-ho al païdor, un bon glop de Chartreuse.

70è ANIVERSARI DE L'INICI DE LA SEGONS GUERRA MUNDIAL

Avui, 1 de setembre, és un dia per recordar i per reflexionar, perquè la fita històrica del dia, l'efemèride, no té cap altra comparació coneguda. Tal dia com avui va iniciar-se la Segona Guerra Mundial.

Us aporto unes quantes frases cèlebres per reflexionar al voltant d'aquest tema.

- Albert Camus (1913-1960) Escriptor francès: "Per a la majoria dels homes la guerra és la fi de la soledat. Per a mi és la soledat infinita".

- Thomas Mann (1875-1955) Escriptor alemany: "La guerra és la sortida cobarda als problemes de la pau".

- Isabel Allende (1942) Escriptora xilena: "La guerra és l'bra d'arte dels militars, la coronació de la seva formación, el punt daurat de la seva professió. No han estat creats per brillar en la pau".

- Groucho Marx (1890-1977) Actor estadounidenc: "Intel·ligència militar són dos termes contradictoris".

- Marc Tuli Ciceró (106 AC-43 AC) Escriptor, orador i polític romà: "Preferiria la pau més injusta a la més justa de les guerres".

- John Lennon (1940-1980) Cantant i compositor britànic: "No puc creure que me condecorin. Jo crèia que era necessari conduir tancs i guanyar guerres".

- Blaise Pascal (1623-1662) Científic, filòsof i escriptor francès: "Pot haver-hi alguna cosa més ridícula que la pretensió que un home tingui dret a matar-me perquè viu a l'altre costat de l'aigua i el seu príncep té una querella amb el meu, encara que jo no la tingui amb ell?"

LA DAMETA DEL PARAIGUA

Aquest matí hem sortit l'Ariadna, el Marcel i jo a fer un tomb i a complir amb uns encàrrecs que teníem pendents. De retorn a casa queia al damunt les nostres testes tota la força del sol canicular i amb ànsia i encert, hem anat resseguint els carrers pels que circula més aire i ofereixen més ombra, intentant allunyar-nos de l'asfíxia que suposa la bufetada a la cara de l'aire calent que s'alça al migdia. De cop i volta l'Ariadna m'ha dit: "és que no hi ha ni una mica d'ombra". I tenia raó. Jo li he respòs: "Vols un paraigua?" i ella, tota estranyada, m'ha mirat amb incertesa al temps que expressava un tímid i dubtós "sí". Aleshores he tret de la bossa del cotxet del Marcel un mini-paraigua d'aquests de viatge, que sempre acostumo a portar-hi per si s'escapen les vint-i-set gotes de torn que solen enganxar a tothom desprevingut. Ella ha obert el paraigua i col·locant-se'l sobre el cap, immediatament ha gaudit d'una mínima ombra que almenys, ha servit per apaivagar-li el cop de calor. "No en porta ningú de paraigua", m'ha dit. I té raó. La gent es posa gorres, barrets i fins i tot alguna pamela, però no porten paraigua, tot i el bé que s'hi va a sota, gaudint del seu sopluig. "La gent em mirarà", m'ha dit, però no ha sigut així, la gent no se la mirava per portar un paraigua obert al damunt del cap. La gent ja tenim tots plegats prou feina.

Si aquesta escena hagués passat anys enrera, posem per cas 80 anys enrera, portar un paraigua obert per resguardar-se del sol hauria estat el més normal, sempre que la propietària del paraigua hagués estat una senyora o una senyoreta benestant, vestida amb elegància per a l'ocasió de l'hora del passeig. Cap als anys 20 i 30 del segle passat, la moda dictava que les dames havien de tenir la pell ben blanca i ben fina i per tant, no podia tocar-les ni el més mínim raig de sol que els donés color de bronze, exactament al contrari del que passa avui. La pell colrada, espessa, morena i dura era per a les pageses, les pescadores, les minyones i serventes, les dones que havien de treballar i que no podien dedicar-se als primmiraments de la classe alta i les seves cabòries estètiques. Prou feines tenien, aquelles besàvies nostres, en tenir preparat un plat per portar a la taula.

Portar enmig de l'estiu, paraigua, enagües, cotilles, mitges i sabates amb talons i grans i vistosos vestits de coll alt i màgina llarga, plens de cintes, llaços i blondes, demostrava la classe a la que pertanyia la dama i sobretot, els seus costums i maneres de viure. Un bon exemple d'aquest tipus de dama a la que em refereixo és aquella que l'escriptor Eugeni d'Ors va descriure tan meravellosament en el seu llibre "La ben plantada" i que també va ser objecte d'estudi i tema principal d'uns dels llibres més encantadors de la Maria Aurèlia Capmany, "Aquelles dames d'altres temps". Qualsevol dels dos llibres us donarà una idea del tipus de dama a la que em refereixo. Suposo que avui, 100 anys després, aquelles dames s'han convertit, salvant evidents diferències d'elegància i educació, amb les dones de la jet-set, aquestes "celebritats" de duro i aixeta, vingudes del no-res, que ni tant sols es poden considerar noves riques, sovint perquè la riquesa els ha vingut en herència per part dels pares o apriant un casori beneficiós amb algú que es pugui deixar enlluernar per dues tetes operades i col·locades a l'alçada del ganyot.

Avui m'he adonat que a casa també hi tinc una dameta, una "dameta sota un paraigua", que lluia el seu paraigua beix amb graciosa senzillesa, donant-li exactament la utilitat per a la qual ha estat concebut i tret avui de la seva funda: proporcionar una mica d'ombra i una mínima fresca. És curiós com passa el temps. Ja ha passat més de mig dia.

LA VERGONYA I LA MISÈRIA

Quina vergonya el paperot que ha fet el Felip Puig ara fa una estona, al TN. Resulta que segons ell, l'acord de finançament retalla l'Estatut i té baixes expectatives per ser insuficient. Fa petar de riure que ho digui aquest home, cap visible d'una coalició, CiU, que en el seu dia va anar a menjar-li l'orella (i ves a saber què més de cintura avall) al Rodríguez Zapatero, per tal que fessin president a l'Artur Mas a canvi d'una baixada de pantalons històrica que passava el ribot industrial pel damunt del text estaturari, negociant-lo no a la baixa, sinó a la mínima. Afortunadament per Catalunyai ni per aquestes se'n van sortir. L'oposició els escau d'allò més bé. Ha quedat demostrat, una vegada més, que el compliment de l'Estatut, el benestar de la ciutadania de Catalunya, l'avenç ferm del país entre els altres països europeus, és el que menys els importa. Només els fa feliços la confrontació, les capelletes i el manteniment del ridícul hortet que han anat alimentant durant anys i anys, fent-nos creure a la gent de mires i ambicions més àmplies, que l'horitzó s'acaba aquí i que més val conservar el poc que es té, sense tenir més expectatives. Ara sé que amb ERC mantenint-se ferma i forta, sense retrocedir ni el més mínim pas davant un govern d'Espanya que es creu totpoderós, el país que vull és possible i més proper. Primer, però, caldrà erradicar la tumoració cancerosa i repugnant d'una CiU que crea una metàstasi que anula els sentits d'un país ple de ciutadans intel·ligents. Els ha sortit malament la jugada a CiU i a PP (de Ciutadans ja ni en parlo per resultar-me vagarós) i me n'alegro... no ho sap ningú com me n'alegro. El Joan Herrera deia aquesta tarda que ara el que el preocupa és l'odi que aquest acord de finançament pot despertar en altres autonomies. Tant de bo en desperti molt i que ens odiin amb raó i ens tinguin molta enveja, perquè si fins ara s'ha odiat Catalunya des de la maldat i la mentida, ara estarà bé que ho facin amb raons fonamentades i mentre, que Catalunya creixi, es modernitzi, avanci amb força i amb orgull de ser el que som i de ser com som. Els catalans, al capdavall, després de tanta submissió, ens mereixem recrear-nos en aquest orgull, tot fent bo allò que deia el president Companys: tornarem a vèncer!.

CASETA I HORTET

La setmana passada el Jordi Basté explicava a RAC 1 una notícia que em va fer gràcia: l’hortet de la Michelle Obama ja dóna els seus fruits, exactament enciams, tomàquets i un cogombre. Ella mateixa va organitzar l’hortet "al sector sud dels jardins de la Casablanca" i també ella mateixa es va enfundar dins unes botes per començar a cavar, arrencar males herbes i procurar que les plantes creixin ufanoses i saludables, ja que aquest hortet és completament ecològic: terra, sol i aigua. Bé.
Si l’exemple té èxit ja em veig a la Carla Bruni arremangant-se per plantar quatre cols als Champs Elisés, a la Sonsoles cavant forats a la Moncloa i a la dona del Berlusconi escaldant les patates a les que el seu home, prèviament, hagi donat el vist-i-plau.
És curiós que una primera dama com la Michelle Obama s’hagi buscat una afició tan poc glamurosa per ocupar el seu temps, però també és cert que amb aquesta activitat dóna un exemple que si bé les altres primeres dames potser no seguiran, sí que potser ho faran les mestresses de casa d’arreu, de tot tipus i condició. De fet, no és gens estrany veure tomaqueres en alguns balcons, enfilant-se per les parets, lligades precàriament als murs, però donant, agraïdes, els seus fruits. És una gran satisfacció veure com creixen les plantes. Al terrat de casa, sense anar més lluny, hi ha una bona munió de plantes amb flor, pròpies d’un jardí, però la Dorothy, just al terrat del costat, té plantades tomaqueres, gira-sols, carbassons i també flors com gladiols que creixen alts i esponerosos i per aquesta mateixa raó es vinclen.
Sempre m’ha fet il·lusió tenir un pam de terra per disposar-hi un hortet, ho dic amb el cor a la mà. A casa hi tinc una olivera de mida mitjana, un presseguer petit, una figuera que creix amunt, maduixeres, un parell de frambueses i algunes plantes aromàtiques. M’encanten.
Fa una colla d’estius (més de dotze, si no calculo malament), a la casa del Vendrell vaig plantar tres tomaqueres juntes, en una mateixa torreta grossa. Les regava cada dia (fins al punt que la meva àvia, beneïda sigui, em deia que parés de tirar-hi aigua, perquè potser les ofegaria), les mimava i les vetllava, fins al punt que es van fer enormes, grandioses i donaven uns tomàquets grossos com punys. Aquell estiu la Maia no va comprar ni un tomàquet a la botiga, donat que teníem l’assortiment necessari per a l’amanida i el pa, a casa mateix. L’experiència va valer la pena. Aquells tomàquets van ser el millor d’aquell estiu.
Tal i com està el tema de la crisi, potser la gent haurem de fer un pensament i en comptes de tenir geranis a casa, hi haurem de fer tota mena de plantes hortícoles d’aquelles que creixen d’una manera moderada. Amb la seva senzillesa, amb una modèstia infinita i requerint ben poques atencions, donen resultats fantàstics. Potser serà qüestió de provar-ho amb molt d’interès i si tota una primera dama s’arremanga i s’ajup, què no farem la resta. Serà qüestió de provar-ho.

SENTO UN CREIXENT CANSAMENT

Hem deixat ja enrera la última comtessa electoral. No sé si coincidireu amb mi i amb les sensacions que em desperten les convocatòries a les urnes: una inacabable campanya electoral, els corresponents espais a les cadenes de televisió, els eslògans repetitius, els candidats i candidates aigualits, els oportunistes, els que van sempre a la contra, els que no tenen res a fer i fins i tot els friquis totals amb ínfules de polític de carrera d’aquells que remouen masses amb missatges messiànics. Creieu-me que estic cansada i també desil·lusionada, decebuda, desenganyada i una mica trista. Permeteu-me, tinc la sensació cada cop més intensa, que la gent, en general, estem farts de la política i dels polítics, potser perquè la immensa majoria de polítics espanyols i alguns de catalans que coneixem, a nivell de la Generalitat i a nivell municipal, tenen un perfil baixíssim, que han entrat en política per casualitat i han aconseguit la confiança dels partits perquè eren al lloc oportú en el moment propici. Tant de bo m’equivoqui però és la percepció que tinc, nascuda de molts moments i moltes experiències tristament negatives d’ara i d’abans.
Arran de les darreres eleccions al Parlament Europeu i dels resultats que s’han obtingut, penso que els partits polítiques i els seus representants haurien de fer un treball profund i sincer d’autocrítica i treure conclusions sobre quin és el missatge que la ciutadania vol fer arribar als polítics amb l’orientació del seu vot.
Els del PP contra els del PSOE; a Catalunya, els del tripartit contra la resta que queden fora del poder del govern; i sobretot i molt especialment, què hi ha hagut tanta abstenció, perquè tants vots en blanc i perquè tants vots nuls. Que la gent vagi a votar és important, per descomptat, però que ho facin en un sentit o un altre té significats definitius. No tothom ha guanyat, malgrat que el cava va córrer a totes les seus electorals de tots els partits, i tots han fet la lectura que més els ha convingut segons els seus interessos, intentant manipular, una vegada més, a l’opinió pública: que si CiU han tingut bons resultats perquè la gent està cansada del tripartit, que si el tripartit ha aguantat bé la batzegada, que si hi ha hagut molt vot de càstig i al mateix temps molt de bipartidisme, etc., etc., etc.
Tot plegat, molt de cansament. El cas és que el Parlament Europeu es constituirà d’aquí a uns quants dies i pràcticament no en tornarem a saber res més de significatiu fins d’aquí a cinc anys, quan tornin a demanar-nos el vot.
Jo vaig anar a votar diumenge i si voleu més dades, vaig votar l’Oriol Junqueras i ERC (no crec que això sigui una sorpresa per a ningú), i aquesta vegada ho vaig fer convençuda i esperançada en la feina i la persona de l’amic Oriol. A la seu electoral en la qual em toca votar no hi havia exactament un clima massa electoral ni massa alegre; més aviat al contrari, l’ànim de la gent que pul·lulava pel col·legi Saavedra era més aviat la d’un pur tràmit que tocava la pera més que no pas ajudava, més encara tenint en compte el bon temps que va fer diumenge. Un excel·lent dia de platja completament desaprofitat.
Què hi voleu fer? Res de res. Ara els mitjans de comunicació, els tertulians, els comentaristes, els columnistes, faran el seu agost durant una setmana i després, "a otra cosa, mariposa".
Una viva recomanació: si teniu una estona aquest estiu, comenceu a llegir un magnífic llibre de José Saramago que porta per títol "Ensayo sobre la lucidez" i després, si voleu, en tornem a parlar.

RESSACA

A hores d'ara encara hi ha gent que té ressaca, després d'haver fet una celebració blau-grana de l'alçada d'un campanar gros. Quan l'altre dia el Barça va guanyar la Copa d'Europa, tota la petulèia d'exaltats, amb ànims i desitjos de celebració, van envair els carrers de pobles i ciutats, de les quals Tarragona, no va ser una excepció. Cotxes anant amunt i avall pel carrer, amb tocs de botzina, pitades, càntics, voleiar de banderes, alguna senyera també, soroll, crits, disbauxa, desordre, aldarulls i algun incident més, digne més aviat d'exclamació que de joia. Va arribar un moment en el qual, el soroll del carrer era tan fort, que amb les portes i finestres de casa tancades, no podíem escoltar la televisió, sinó era posant-la a un volum desmesurat per les hores altes de la nit en les que ens trobàvem.

Aquesta nit de dimecres a dijous va ser per a mi una nit d'insomni, de fatiga, de voler agafar el son i no poder-ho fer perquè sorolls exteriors m'ho impedien i l'endemà dijous, va ser un dia en el que tot anava al ral·lentí, començant per mi mateixa; el terra s'ondulava sota els meus peus i tanmateix, no podia pas deixar enrera les meves obligacions de cada dia.

Penso sincerament i sense ànims d'ofendre a ningú que no hi ha dret!, que tot ha de tenir un ordre just i lògic i que si uns quants milers tenien ganes de celebració, el triple o quatriple de milers teníem ganes i necessitat de dormir i a més, de fer-ho en silenci. No va ser possible. De fet, va ser impossible. A les sis, a les set del matí encara passaven cotxes conduits perillosament per gent que no havia aclucat l'ull durant tota la nit i que encara tenien ganes de més gresca. Sento molt no compartir aquest entusiasme i encara sento molt més que aquest entusiasme d'altres arribi a ser-me tan i tan emprenyador. Sóc persona tranquil·la i educada però si arribo a tenir una arma a casa, crec que aquest dia hauria fet un disbarat.

Opino que tot aquest tema s'ha de regular i ordenar convenientment i fins i tot, establir un altre lloc on portar a terme festes col·lectives que, sense estar organitzades per l'ajuntament ni per cap institució, afecten d'una manera tan directa a veïns i saludats.

Ja imagino que res del que dic serà mai a la vida tingut en consideració, però em sento millor explicant-ho i esperant que algú altre ho comparteixi amb mi.

Mentre, gràcies a Sant Collons patró de Mallorca (expressió encunyada pel meu avi Joan), la lliga ja s'ha acabat i també les principals competicions futbolístiques, de manera que espero que tinguem un estiu més o menys tranquil.

Per cert, els veïns paquiderms que viuen exactament damunt nostre, inclòs el fatxa de 2 metres d'alçada i 3 d'amplada, resulten ser del Barça. El molt imbècil es banyava a les dues de la matinada, xapotejant dins l'aigua i cridant, no, més aviat bramant, la seva alegria culé. Repeteixo, més enllà de les 2 de la matinada. El seu civisme i educació no donen per més, què voleu fer-hi.

Algun dia d'aquests, quan estigui més cremada i emprenyada del que ho estic ara, és a dir, aviat, escriuré sobre els veïns que tinc just al damunt del cap. Una família curiosa els membres de la qual no tenen desperdici. S'hi pot trobar de tot: la borratxa, el fatxa allistat voluntari a l'exèrcit, la vaca lleugera de cascos que es pensa que està estupenda i també la ventafocs, que és qui pringa amb els deliris de la seva estúpida família; a banda també hi ha dos pobres gossos dels que sí he tractat en ocasions anteriors (cliqueu aquí per recuperar el post d'en Bo). En fi, un prodigi...

MOLTS ENDEMÀS

Fa només uns quants dies va saltar la notícia: el govern d’Espanya ha decidit, sense consulta prèvia ni a farmacèutics ni a metges, és a dir, sense encomanar-se a Déu ni a sa mare, que la píndola del dia després es vendrà a totes les farmàcies sense recepta, sense prescipció mèdica i sense cap condicionant. Lliurement una noia de 16 anys o fins i tot més jove, la podrà adquirir amb la mateixa facilitat que a la botiga del costat pot comprar un xupa-xups.
Ja tenim servida la controvèrsia.
Per un cantó aquesta facilitat per adquirir la píndola evitarà embarassos no desitjats en adolescents que mantenen relacions sexuals, tal i com argumenta la ministra, però per altra banda, aquesta liberalitat no fa, des del meu punt de vista, més que oferir la sensació de tenir una solució a l’abast si per aquelles coses de la vida, es té una fortuïta relliscada sense l’adequada protecció o si amb les presses, el condó ha quedat ben embolicat, degudament envasat, al costat del llum de la tauleta de nit.
Bé, ja se sap que de vegades la passió, la urgència, la pressa i la clandestinitat, condueixen a situacions en les que d’una altra manera, mantenir un encontre sexual fora impossible.
Ara bé, per damunt de tot i en tota situació, cal actuar amb responsabilitat i aquesta és una premissa insalvable, indiscutible i inobjectivable. Cal ser responsable i punt. No hi ha més cera que la que crema i penso que això caldria inculcar-ho en els i les joves igual com els nostres pares ho havien fet amb nosaltres quan teníem l’edat aquella tan tonta en la que tot ens feia gràcia. Tots i totes hi hem passat per això.
No dic que la gent hagi d’arribar verge al matrimoni, ni molt menys, però sí que ha de tenir el cap una mica moblat, especialment quan parlem d’un tema tan sensible com és el de les relacions sexuals. No crec que sigui oportú que la gent tingui la sensació que si tenen relacions estranyes, prenent-se aquesta píndola del dia després, tot arreglat i "a otra cosa mariposa", perquè aquesta píndola no és, ni s’ha de convertir, en un mitjà contraceptiu. Tal i com veig enfocat el tema als mitjans de comunicació, als fòrums d’opinió i escoltant el punt de vista d’algunes persones, penso que no s’ha entès bé quina és la funció d’aquesta píndola (que com a medicament pot tenir contraindicacions i ben serioses) o no s’ha sabut explicar a les persones més susceptibles de ser-ne consumidors per la força i esperant que causi els efectes oportuns: evitar l’embaràs no desitjat.
Cal explicar molt i molt bé, quan toqui, sigui el moment i a qui escaigui, que de mètodes anticonceptius n’hi ha una colla, començant pels més simples, com l’ús del condó o de la pastilla antibaby, fins als més sofisticats i definitius com la lligadura de trompes o la vasectomia.
Tenir una bona educació sexual és la clau de l’èxit en les decisions a prendre i la primera decisió, que és la política, crec que de moment, ja comença a anar fora de mare. Com a mínim, una visita al CAP corresponent, una visita del facultatiu de torn i una oportuna recepta fan que aquest mínim protocol vagi acompanyat un pensament reflexiu abans d’una actuació determinada. I Déu ens en guard d'un "ja està fet".
Veurem en els propers mesos què és el que passa.

UNA SOLEDAT MANIFESTA

Cada dia me n’adono més i suposo que ell també. Em refereixo al president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero. Cada dia el veig més sol i se’m fa cada cop més desconcertant la seva actuació i decisions de govern, especialment si tinc en compte que havia dipositat en ell una part important de les meves esperances. Va ser tan nefasta l’etapa Aznar (especialment quan va tenir majoria absoluta),que la possibilitat Zapatero l’albirava com una alenada d’aire fresc (malgrat la poca originaltiat de l’expressió). Em vaig equivocar. No el vaig votar, perquè com ja sabeu el meu cor és d’Esquerra, però és cert que allotjava algunes il·lusions pel fet que un govern d’esquerres sempre és més fàcilment suportable que no pas un de dretes, especialment si és de dretes reaccionàries i limítrofs amb la dictadura.
El temps no m’ha donat la raó quan jo deia que Zapatero es presentava com un magnífic candidat, com l’abanderat d’un projecte de futur a mig i llarg termini, més d’acord amb les polítiques europees que no pas amb les actuacions més pròpies dels anys 30 del segle passat que no pas del XXI.
És molt gran la decepció que sento del govern Zapatero i del seu equip. Si tenim en compte tot el que ha fet i encara més, el que no ha fet, el que ha deixat de fer i el que ha fet malament i barroera, el balanç aboca inevitablement a aquesta soledat manifesta que ara pateix el govern Zapatero. Només cal començar a tenir en compte totes les promeses que s’han incomplit a partir de la primera proposta d’Estatut de Catalunya i aquell famós "apoyaré". Mentida!. I el finançament de Catalunya i de les comunitats autònomes? El més calent a l’aigüera. I pel que fa a la gestió de la crisi? Tinc tant la sensació d’anar caminant fent tentines dins d’una habitació fosca que quan hi hagi un petit raig de llum, probablement tampoc sabré apreciar-lo. El remat final ha estat l’ajut de finançament per a la gent que es compra un cotxe, passant "a saco Paco" per damunt dels respectius governs autonòmics, que van rebre aquesta mesura amb un gran estupor. Això va ser un "Sorpresa…!". Ja veus tu.
Ara Zapatero es troba sol a l’hora d’aprovar segons quines mesures, agafat per les parts nobles democràtiques per una CiU, una ERC i d’altres, que aparentment no saben exercir la pressió convenient en membre tan delicat.
Què passarà a partir d’ara? Jo crec que es sortirà de la crisi quan els mitjans de comunicació diguin que de mica en mica ens n’anem sortint tots plegats. La crisi s’acabarà quan els mitjans de comunicació ho diguin. Ja sé que no és una teoria científica ni viable des del punt de vista de la ciència econòmica, però socialment trobo que és determinant tenir el convenciment induït de les coses.
Televisivament tinc la sensació de pèrdua, de navegar sense rumb i de posar pedaços en alguns aspectes econòmics: ara els concessionaris dels cotxes, abans d’ahir algunes entitats bancàries, etc., mentre a algunes famílies se’ls acaba, se’ls exhaureix, se’ls esgota, el subsidi d’atur, en el pitjor dels casos i es veuen fent fallida, d’altres. I ara què? (… silenci i apujada d’espatlles…).
D’aquí a quatre dies començarà la campanya europea i veurem de seguida l’abast de la crisi o si la crisi la patim els quatre de sempre: veurem si hi ha paperassa, cartells, publicitat diversa i actes multitudinaris amb coca i xocolata per tutti, amb la única finalitat d’entabanar a la gent. Veurem què passarà a partir d’ara.

UN PAS MÉS

Moment de la recepció de la comissió que promou la Candidatura Tarragona 2017 per part del President del Parlament, Ernest Benach. D'esquerra a dreta: Pere Valls (Vicepresident Candidatura), Mario Rigau (President executiu Candidatura), Ernest Benach (President Parlament), Rafael Luna (Diputat PP), Salvador Guinart (Vicepresident Candidatura).

Aquesta és una tarda emocionant. Bé, de fet, ja fa uns quants dies que l'emoció cada cop que sento parlar dels XVIII Jocs del Mediterrani i de la Candidatura que presenta Tarragona, va en augment.

Sotto vocce us diré que no sóc la única en experimentar aquesta sensació, perquè la gent que forma la candidatura, amb el Mario Rigau al capdavant com a President Executiu, els dos Vicepresidents, en Pere Valls i el Salvador Guinart (el meu Salvi), i tota la gent que els envolta, començant per l'alcalde Ballesteros, em consta de primera mà que també tenen moltes esperances posades en aquest projecte. I quin projecte per a Tarragona!.

Fa un moment, a través del Facebook, xatejava amb en Rafael Luna Vivas, diputat pel PP, ja que per pura casualitat, l'he trobat connectat al xat. Li he demanat si tenia un moment i m'ha dit que sí, mentre assisteix al plenari que s'està portant a terme. Li he comentat que el Salvi i la resta de gent són al Parlament i ell m'ha dit que han dinat plegats i que a l'hora de la veritat, ha estat ell, com a membre de la Mesa del Parlament de Catalunya qui (i cito exteualment el que ha escrit al seu Facebook) "he tingut l'honor de llegir la Declaració del Parlament de Catalunya de suport a la candidatura de Tarragona com a seu del XVIII Jocs Mediterranis".

Immediatament el Salvi m'ha enviat un SMS en el que diu (i també copio textualment): "Nena!, una mica més i deixo anar una llagrimeta!. Que xul.lo, tot el Parlament aplaudint".

Aquest matí, a més, han estat rebuts pel President del Parlament, el Molt Honorable Ernest Benach.

Aquest és l'inici de la justa recompensa a la feina realitzada fins al moment, feina que es veurà coronada quan el dia 29 d'abril, el COE proclami Tarragona com a proposta espanyola per a ser Seu oficial dels XVIII Jocs Mediterranis. Jo crec que hi haurà una festassa, primer a Madrid i després aquí a Tarragona i si no vaig errada, la festa començarà uns quants dies abans (y hasta aquí puedo leer); només us recomanaré al respecte, que sortiu al carrer el dia de Sant Jordi. Tornareu a casa amb renovades energies.

Després de l'estiu que es va passar, amb 4 matats posant la candidatura i la seva gestió sota sospita; de 3 exaltats que demanaven no sé quins comptes a no sé quin empresari i de 2 grups polítics que baixaven d'un tren que lluny d'aturar la seva marxa, cada dia que passa és més lluny envers un horitzó ben ample, crec que després de tot això i de moltes altres coses que he vist, sentit i viscut al llarg d'aquests mesos, més d'un, de dos i de tres hauran de callar per sempre, fer cap cot i reconèixer els errors comesos en un concurs singular de "reconec el meu error i et beso el cul". I que morin ens TonTos que lluny de gestionar un mitjà de comunicació, tot just actualitzen quan hi pensen, un trist bloc ple de faltes d'ortografia.

Però no vull pensar en coses paTèTiques avui que hi ha tants motius per a l'alegria. El Parlament de Catalunya s'ha posicionat al respecte i ha donat el seu ple suport a la Candidatura de Tarragona. Estarà bé reflexionar-hi, alegrar-se'n i carregar-se de més il.lusió i energia per afrontar amb el mateix èxit que fins ara, els nous reptes que s'iniciaran a partir del dia 29.

De moment, a la gent de la Candidatura, enhorabona per la feina feta!.

SI US PLAU, QUE ALGÚ EL FACI CALLAR

Una vegada més el papa Benet XVI ha pixat fora de test. Humanament si ho voleu, perquè els papes de Roma també tenen servituds fisiològiques (o us pensàveu que no?), però les seves darreres declaracions són una autèntica cagada.

En la seva visita al Camerún, concretament a la seva capital Yaundé, en ple cor d'Àfrica, a l'home no se li ha acudit altre cosa més que tocar un dels temes més candents que afecten amb especial contundència i severitat l'Àfrica negra: la Sida. Les paraules textuals del sant pare, que recullen molts diaris d'avui han estat: "La Sida no es resol amb preservatius" i encara ha afegit: "La única via eficaç per lluitar contra l'epidèmia és una renovació espiritual i humana de la sexualitat, unida a un comportament humà moral i correcte, destinat a patir amb els patidors". I s'ha quedat tan ample, convençut, a més, que té raó i que aquesta raó li ve per gràcia divina.

Ho trobo indignant.

1) Indignant perquè l'església i els seus ministres ja fa dècades que viuen fora de la societat, malvivint del "cuentu" que els reporta 2000 anys de temor en un més enllà terrible, a les ments de poques llums i carregades de superstició de la gent que no té cultura.

2) Indignant perquè el papa aquest es permet dir bestieses a cabassos sense tenir en compte que no és ell qui té l'autoritat de dir com es pot encaminar l'aturada de l'epidèmia que afecta en aquest moment a milers de persones a tot el món, sinó que aquest paper correspon als científics.

3) Indignant perquè els assumptes de fe no tenen res a veure amb el que aquest home explica i perquè fica el nas en la vida de la gent, alliçonant-los d'afers que desconeix completament, donat que el seu vot de celibat l'obliga.

4) Indignant perquè no es pot dir a la gent que els preservatius no serveixen de res i a més són l'avantporta del pecat que els ha de condemnar per marranos.

5) Indignant perquè fa llàstima veure un home tan vell, dir tantes bestieses ultramuntanes i avantdiluvianes en nom d'un Déu que dóna als seus creients el lliure albir.

6) Indignant perquè els assumptes humans i els divins no han de tenir, al meu entendre, cap intermediari, es digui església, capellà, mossèn, litúrgia, sacrament o el que sigui.

7) I el que trobo encara més indignant de tot: com que això ho ha dit el sant pare, no hi haurà cap científic, metge ni investigador, que rebati les seves paraules amb arguments que es puguin demostrar empíricament a la llum dels microscopis i les investigacions com ara per exemple, que l'ús del preservatiu en totes els relacions sexuals que es puguin tenir, tantes com se'n puguin tenir, evita el contagi de la Sida i de tota la resta de malalties de transmissió sexual.

Aquest home i tots els de la seva camrilla pinten el sexe com algo brut i les malalties com un dictat de Déu que s'han de patir per voluntat divina i només es poden resoldre a partir d'una gran fe. Bestieses, tonteries, despropòsits, mentides supersticioses i ignoràncies irredents que pretenen vendre com a veritat supremes. Com se li pot fer cas? Qui estarà tan sonat com per fer-n'hi?

Algú s'atrevirà a fer-lo callar a aquest home? Si ha de parlar que ho faci d'assumptes que ell conegui i no pas d'altres que li cauen diametralment oposats a la institució que defensa i representa. Què en sap ell de la vida d'avui, igual de joves que de grans, visquent com viu rera la muralla vaticana? No falta que li fa, ni falta que ens fa tampoc a la resta.

Si vol ser útil per alguna cosa, que resi, que es veu que és el que millor sap fer i la seva feina al capdavall, i que deixi els assumptes importants per aquelles persones realment preparades i que sàpiguen gestionar potencial humà, científic i vital que tenen entre mans. Que resi fort, que per fer això que ningú li dirà res i si pot ser, que ho faci en silenci.

MONSTRES

Quan era petita pensava que els monstres només existien als contes que m'explicaven o llegia. A les històries infantils els monstres obraven maldats que sempre acabaven descobrint-se i resolent-se en un final d'aquells tipus "i van ser feliços i van menjar anissos". Aquells monstres emocionaven, estremien, però no espantaven. Produïen pessigolles al clatell amb la seva dolenteria i de vegades provocaven algun ensurt, com el Capdeferro, que anava pujant lentament les escales de casa la Cirereta Cireró tot dient-li amb veu cavernosa: "Cirereta, Cirereta, ja sóc a la primera escaleta", "Cirereta Cireró, ja sóc al segon graó" mentre la Cirereta s'arraulia, espantada, dins la roba del seu llit, tapada de cap i tot. Finament arribava l'ensurt amb allò del "Cirereta Cireró, ja et tinc!" (aquí la meva besàvia proferia un crit agafant-me per la cintura, mentre jo llençava un xiscle a mig camí entre la rialla i l'emoció de saber a la Cirereta Cireró atrapada. Ella ja esperava el meu esglai).

Ara els monstres ja no viuen als contes sinó que, ocultament, dissimuladament, viuen entre nosaltres. Ningú els sospita ni els espera i de cop i volta, sense buscar-ho, alguna cosa els fa sorgir i actuen, i de quina manera. Són criminals, sanguinaris, freds i calculadors. No puc entendre el seu procedir ni què els passa pel cap. Penso en Josef Friotzl, el monstre d'Amstetten, que va mentenir la seva filla tancad, violant-la per espai de 24 anys. Penso en Saturnino F.H. que abans d'ahir va assassinar a la seva companya, M. del Mar Córdoba, aquí al costat mateix, a Altafulla, i la va abandonar dins un cotxe a l'autopista A-7. Penso en els proxenetes que han detingut al Vendrell, a Calafell i a Bellvei, que prostituïen noies, comprant-les i venent-les com si fossin simple mercaderia. Penso en l'assassí de Marta del Castillo, el tal Miguel Carcaño o en el monstre que la setmana passada va matar 16 persones a Alemanya. Penso també en els pederastes, en els violadors i assassins de tot pelatge i condició i el sol pensament m'obliga a reprimir una arcada de fàstic. És esgarrifós el que fan i el que han fet. És espantós, inhumà, impropi d'homes i de bèsties.

De vegades sento por per no saber a qui tinc a la vora, em sento insegura perquè no sé què li passa pel cap al veí, al conegut, al saludat de l'altre dia i sabent que n'hi ha més a fora que a dins, caldrà viure alerta per preveure en quines circumstàncies apareixerà el proper monstre. Com es podrà evitar? Quí hi podrà evitar? (llargs i angoixats punts suspensius...)

UN ULL A CANVI DE DOS ULLS ABANS PRECIOSOS

(Aspecte de l'Ameneh abans que li tiressin l'àcid a la cara)

(Aspecte de l'Ameneh després de l'àcid, cegada i desfigurada)

Considero que és horrible el que moltes dones pateixen a alguns països com l’Afganistan, l’Iran o l’Iraq, entre d’altres. Em refereixo a la vexació, a la ignorància social, la humiliació de veure’s reduïdes a mers apèndix dels homes i fins i tot, a tenir la consideració de valer la meitat que els mascles. Aquesta porqueria que són els talibans ho tenen claríssim i fins al moment, ho han aplicat contundentment, condemnant a les seves dones a anar amagades dins una burka, a ser vigilades, tutelades, reduïdes a les tasques més domèstiques, a parir i callar submisament i a ser apedregades fins a la mort (amparant-se en una llei que ja té més de 2000 anys, recordeu que a Maria Magdalena, en els temps de Jesucrist, ja la volien lapidar) davant qualsevol sospita d’infidelitat o de sentiment romàntic inapropiat. El remat de tot això és aquesta mena de costum que han agafat darrerament, de llençar àcid a la cara d’algunes dones, pel simple fet de no voler-se casar amb un paio determinat.
Això li va fer a l’Ameneh Bahrami un pretendent company de facultat, que es va veure rebutjat per aquesta noia. Com a revenja perquè ella no va accedir a casar-s’hi la va esperar durant hores davant la porta del lloc on l’Ameneh treballava i quan ella va sortir li va llençar a la cara una quantitat suficient d’àcid com per deixar-la cega i desfigurada. El despit no té límits i amb fredor, premeditació i sabent molt bé el que feia, la va desgraciar de per vida. Això passava l’any 2004. Ara, a aquest paio serà jutjat per aquesta acció i la broma li costarà ben cara: a petició de l’Ameneh se li aplicarà la Llei del Talió, aquella que diu "Ull per ull i dent per dent" i a ell també se’l deixarà cec, però d’una forma controlada i només d’un ull donat que, com que al seu país l’Ameneh val la meitat que el capullu que la va desgraciar, si vol que la sentència s’apliqui completament, ella ha de pagar 20.000 euros. Si no els paga només se’l deixarà cec d’un sol ull. Dos ulls d’una dona valen un ull d’un home.
Ell li ha demanat perdó i li ha implorat pietat però l’Ameneh s’ha mantingut ferma en la seva decisió, considerant que ja és prou pietós que a ell l’àcid se li introdueixi a l’ull d’una manera controlada i sota els efectes de l’anestèsia, cosa que ella no va tenir.
Quan l’Ameneh va ser ruixada amb l’àcid no va comptar amb el favor de la pietat del seu botxí ni amb la comprensió dels seus conciutadans, fins al punt que espantada i desfigurada va fugir de l’Iran per refugiar-se a Barcelona, intentant refer una vida nova en un país distint del seu, amb costums que no podrà veure i convisquent amb gent de la qual mai podrà veure els rostres.
Mahatma Ghandi va dir en certa ocasió: "Ull per ull i el món quedarà cec". Probablement al sant asceta mai se li va ocórrer que en algun moment de la història als homes se’ls acudiria la retorçada idea de llençar àcid sobre els rostres de les seves companyes, causant-els-hi lesions de per vida: ceguesa, desfiguració, cremades de tercer grau i el que això comporta: la solitud, el rebuig social, l’apartament i el menyspreu. Les imatges que corren per Internet de dones cremades són colpidores, són horroroses. Potser si ho hagués previst no hauria mantingut, almenys en aquesta ocasió, la seva habitual passivitat envers la violència. Jo no puc mantenir-me indiferent.
Potser sí que la violència ha de pagar-se amb violència, igual com l’amor s’ha de pagar amb l’amor i l’Ameneh es mostra inflexible en aquest aspecte, malgrat la desigualtat en el tracte: un ull de l’imbècil que la va cegar a canvi de la seva desesperació, i llàstima que potser no serà capaç de reunir els 20.000 euros que li demanen per cegar-lo del tot, tenint en compte, a més, que viu d’una pensió de 400 euros que li té assignat el govern espanyol, amb la qual s’ha de mantenir, reclosa dins la seva petita habitació de lloguer. A la seva mare, que la cuidaria, no li concedeixen el visat per sortir de l’Iran.
És un càstig sever? Per descomptat que sí, però probablement just si tenim en compte que a posteriori, la vida posa les coses al seu lloc. Tant de bo l’Ameneh tingui més sort en el futur.

LA PE I LA "PENE/A" DEL CINEMA ESPANYOL

Des de fa dos dies pràcticament no es parla d’altra cosa: la Penélope Cruz ha guanyat un Óscar. Vale, i? Enhorabona, me n’alegro per ella, molt mona a la cerimònia de lliurament, molt emocionada, molt fingida i molt sobreactuada, però dos dies després, "a otra cosa mariposa", no?
Jo crec que d’això de la Pene ja se n’ha enterat el món mundial i ara potser ja n’hi ha prou, entre altres coses perquè aquesta és la circumstància personal d’una sola persona, que no afecta a la resta del col·lectiu que, rient-li o no les gràcies, ha hagut d’empassar-se minuts i minuts de tots els informatius i programes divulgatius diversos, al voltant d’aquest tema. Ara potser ja n’hi ha prou, no trobeu?
Us dic tot això perquè a mi, que la Pe, la Pene o la Lope o com li vulguin dir hagi obtingut el premi aquest de l’estatueta, sincerament m’importa un rave. Que li va bé? Doncs millor per ella. Que no? Doncs també. Què voleu que us digui, a mi no em desperta cap emoció ni ella, ni el Bardem (que va tenir el mateix tractament l’any passat i al que no entenc quan parla a les pel.lícules que no estan doblades) ni el cinema espanyol en general.
Penso ben sincerament (i suposo que dec estar completament equivocada) que quan el cinema espanyol va trobar-se alliberat de la censura franquista i les seves repressions i es va veure amb les ales obertes per començar a tractar altres temes distints del destape, la comicitat fàcil i l’"españolito de a pié y sus trifulcas", no va saber com tractar altres temes més crítics, seriosos, socials o, a l’antípoda de la trascendència, temes més divertits, i es va veure abocat a produir pel.lícules cutres, fosques i absurdes. Naturalment però, no totes les pel·lis són així, però és que tota la vida m’ha costat tant trobar alguna producció espanyola que m’hagi agradat… Començant pels actors i les actrius, continuant per la posada en escena i acabant pels guions, els arguments i les històries.
Perdoneu-me que us ho digui però no, el cinema espanyol, amb aquell segell tan típicament hispànic, no m’agrada. No m’ha agradat mai i salvo d’aquesta crema les comedietes intrascendents, ben intencionades, divertides i sense pretensions del Paco Martínez Soria (el meu preferit), l’Alfredo Landa o el José Luís López Vázquez, per exemple. Salvo pel.lícules com "Don erre que erre", "Atraco a las tres", "Sor Citroën" o "El astronauta", per exemple, perquè no volien ser res més del que són: un entreteniment que d’acord amb l’època en la que van ser rodades, volien portar a les sales de cinema l’únic moment d’esbarjo que tenia una societat que vivia sota els cops de pala del franquisme. Els censors tenien, de fet, ben poca feina amb aquestes pel.lícules i eren exactament això: cinema de barri.
Ara que el cinema espanyol s’ha fet important, trascendent, internacional i conegut a tot el món mundial, amb actors i actrius guardonats amb Óscars, Globus d’Or i Goyas diversos, segueixo veient a la pantalla (no puc evitar-ho) els desgavells de la M. Carmen Prendes, la rància i enganxifosa modernor de la Marisol i la veu atronadora i de pito de la Gracita Morales en la persona de la Pe i tot plegat en provoca una sensació de cansament, d’avorriment i de decepció. A veure quants dies més haurem d’aguantar els examens exhaustius del seu vestit per part dels periodistes del cor, el seu parlament o el seu monyo, però espero que en siguin pocs i que passin aviat.

SOBRE ELS PEDIATRES A, B I C

Avui escric aquest post amb una mescla de sentiments ben diversos. Per un cantó una certa preocupació; per una altra, molta sorpresa i no del tot grata i en un tercer terme, una prudent i tranquil·la alegria. Us explico.
Com ja sabeu, el meu marit i jo tenim dues criatures: l’Ariadna, que té cinc anys i el Marcel que té un anyet acabat de fer. Des del mes de setembre passat el Marcel assisteix regularment a la guarderia del mateix col·legi al que l’Ariadna va cada dia ben contenta i on cursa P-5. Ja m’ho havien advertit algunes amistats experimentades, que el primer any de guarderia les criatures agafen de tot i que sovint estan malaltones. En el cas del Marcel la cosa no va ben bé així sinó que el que el Marcel va agafar, cap a mitjans del mes d’octubre, és una autèntica simfonia de mocs. Ja veieu, una cosa tan innocent, innòcua i a simple vista inofensiva com uns simples mocs. Doncs no us penseu pas que sigui tan fàcil perquè els mocs es reprodueixen, augmenten i s’escampen a una velocitat preocupant, especialment quan parlem de criatures petites com el Marcel, que tenen un sistema immunològic encara immadur.
Tan aviat vam detectar que el Marcel s’anava carregant de mocs, ràpidament el vaig portar al pediatra que el tracta des del seu naixement. Posem que sigui el pediatra A. L’home, molt competent i amorós amb les criatures se’l mira, l’examina, se li mira detingudament les oïdes i el coll, li escolta el pit i acaba concloent que es tracta només, segons les seves pròpies paraules de "cuatro mocos" i fa la recomanació que la criatura prengui força líquids que ajudaran a fer més clars els mocs, fet que facilitarà la seva eliminació. Banys nasals amb sèrum fisiològic i aspiracions amb la pera de goma haurien de ser suficients per resoldre el problema. El cas és que el pediatra A no li dóna al problema dels mocs del meu bebè ni la més mínima importància i ens explica al Salvi i a mi tota la història de la funció que compleixen els mocs en els més petits, que serveixen de barrera per evitar mals majors, etc., etc., etc.

Passen uns quants dies (recordeu que aquesta història arrenca a partir de la tardor) seguint fil per randa les instruccions del pediatra A, però a casa ja veiem que la cosa no rutlla i que els mocs continuen, persisteixen i s’acomoden a les vies altes del Marcel. Amb tot plegat, entre petons, abraçades, jocs i moixaines, l’Ari comença també a tenir mocs i segons diu ella "tos seca", però el seu cas no és tan heavy perquè ella sap arrencar, mocar-se i fer neteja amb molta facilitat. Tot plegat més un xarop, assumpte resolt en l’Ari. Però el Marcel, ai el Marcel!.
Un bon dia, cap a les 4 de la matinada el crit desfermat del Marcel ens desperta amb un sobresalt i veiem immediatament, pel seu posat de dolor i la seva desesperació, que el Marcel té mal d’orella. L’endemà al matí el vaig portar altre cop al metge però com que el pediatra A tenia la consulta plena fins al capdamunt i no em donaven hora per visitar-lo fins al cap de no sé quants dies, decidim portar el Marcel a la pediatra del CAP, posem per cas la pediatra B. La doctora, amabilíssima i amb molta mili a l’esquena, altre cop se’l mira, l’escolta, l’examina i acaba concloent que millor que el Marcel es quedi uns quants dies a casa sense anar a la guarderia i que prengui un xarop per la quantitat de mocs que ja s’han anat desplaçant cap a les seves tendres oïdes i li causen dolor i inflamació. A més, també li recepta al meu bebè un altre xarop que, en teoria, l’ha d’ajudar a controlar la producció de mocs. Amb puntualitat britànica i mètode suís li donem al nen la medicació a les hores i en les dosis convingudes i sembla que millora, però en el fons del fons, només ho sembla. Entre una cosa i l’altra ja pràcticament havíem passat el mes de novembre.

Arribem a les vacances de Nadal novament amb una quantitat exagerada de mocs que no només provoquen en el nen 1000 molèsties i la nostra més sincera preocupació sinó que a més, segons la pediatra B, que ja ha visitat al Marcel en distintes ocasions de seguiment i de control, se li han escampat pel coll, aportant-li dolor, per les orelles, provocant-li febre i a més se’ls empassa, fet que li provoca diarrees àcides que deixen el culet del Marcel una cremada monumental. Com us ho dic, un autèntic quadre de dolor que s’allarga per espai d’uns quants dies entre antibiòtics, cremes, xarops i sèrums fisiològics. Arribats a aquest extrem la pregunta clau és: no hi ha res que li faci desaparèixer els mocs al Marcel? Més que res perquè si no hi ha mocs desapareix el problema i llestos. La resposta de la pediatra B és: "los mocos los tiene que eliminar él solo. Cuando llegue el verano estará estupendo". Em sembla perfecte que a l’estiu estigui com una rosa, però és que d’aquí a l’estiu queda mig any llarg i sincerament, no veig la sortida viable a tot aquest assumpte, sense l’ajut seriós de fàrmacs i medicaments que per algun motiu que no m’explico, els pediatres no recepten. La principal diferència entre el pediatra A i la pediatra B és que almenys la segona, sí va donar importància als mocs del nenet i li va receptar una sèrie de medicaments, però només quan aquests mocs ja havien començat a provocar més mal del que tocava, és a dir, mal de coll, tos profunda, mal d’orella, febre, diarrea i encara bo que no hem tingut cap quadre de bronquitis.

El mes de gener ha estat a casa un mes de virus: en va entrar un d’aquests d’estómac que vam patir tots quatre, acompanyat al darrera de febrades aclaparadores. Tots quatre amb grip, a casa, més d’una setmana i el Marcel mentre, mocs i més mocs i més mocs. Noves visites als pediatres A i B i el pediatra A continua opinant que són "cuatro mocos" i la pediatra B va canviant de xarop: que si Denvar, que si Flutox, que si Junifen… Segur que els que teniu fills petits coneixeu perfectament aquests noms.
De cop i volta, fa tot just quatre dies, el Marcel va comença a tenir una tos d’aquelles devastadores que el sacsegen tot sencer en cada nou atac. Suposo que el dolor a cada fuetada de tos deu ser gran perquè el nen s’ha passat tres dies irritable, cansat, apàtic, plorós i adolorit. Feia peneta veure’l. Així que el Salvi i jo prenen una decisió i anem a veure a un nou pediatra: el pediatra C.

El pediatra C és un senyor de prop de 60 anys amb una consulta, no plena sinó pleníssima de cites. Una vegada més examina el Marcel de cap a peus, el pesa, mesura i vigila la seva cartilla de vacunació i després d’obrir-li fitxa al seu ordinador li escoltar amb deteniment el pit, se li mira les oïdes i també la gola. El metge va concloure ràpidament (això passava ahir): "aquest nen té la síndrome de la guarderia". I a partir d’aquí: "se li han de fer bafs amb un aparell de vapor fred, se li han de donar ventolins , un cada dues hores i un altre cada dotze hores, se li han de donar 30 gotes durant una setmana i antibiòtic durant 10 dies més. I va postil·lar "ja veureu com en poquets dies el nen estarà millor". A més també se li ha de fer una analítica i unes plaques. El Salvi i jo al·lucinàvem. Amb una recepta llarguíssima ahir a la tarda ens vam dirigir cap a la nostra farmàcia de confiança i després de pagar una piconada per tots els productes i aparells que el metge recomanava, vam dirigir-nos cap a casa per començar a aplicar-li al Marcel les cures i medicaments que han de solucionar-li el problema dels "reconsagrats " mocs.
La bona notícia és que aquesta nit el Marcel ha dormit com un tronquet, sense ni un sol estossec. S’ha despertat amb molta gana i ha anat a la guarderia la mar de content. El Salvi i jo també hem sospirat alleugerits. Les criatures tenen una astoradora capacitat de recuperació.
Després de tot això la pregunta és ben clara: no podíem haver començat per tractar el problema dels mocs des d’un principi en comptes de sentenciar que es tractava només de "cuatro mocos" que ja marxaran sols? S’ha d’esperar a que els mocs s’infectin, vagin cap a les oïdes, provoquin febre i diarrees per començar-los a tractar? És cert que per als bebès, ni que siguin ja d’un any, no hi ha cap mena de tractament? Ens podem fiar dels metges? De quins sí i de quins no? I el més important de tot, com és que un metge li dóna tanta importància a la mateixa dolença que els altres han minimitzat completament? Cal esperar per part d’una criatura una curació miraculosa i espontània? Què hem de fer els pares i les mares en aquestes ocasions? La resposta a aquesta darrera qüestió només pot ser una: hem de fer allò que el nostre instint ens diu que és el correcte, en el nostre cas, recórrer a un tercer metge. I si aquest no hagués funcionat, a un doctor D, E, F o G.

No fotem bromes, no fotem bromes, perquè del que es tracta i del que parlem aquí és de la salut del meu bebè, del seu benestar i de la seva vida i essent així, no transigeixo.
Ja sé que com tot, el criteri dels doctors és subjectiu i el que els uns creuen que s’ha de tractar d’una certa manera, els altres no ho veuen igual, però tanta diferència de criteri i de tractament bé deu haver de respondre a algun raonament científic i empíric, que per això són metges i no pas medicinaires (altrament dits, curanderos). No serà pas perquè no ens haguem fet pesats, igual el Salvi com jo, a base d’insistència en el tema dels mocs del Marcel, però és que no hi ha hagut manera que ens resolguessin el problema fins ara, no pas per una qüestió de falta de mitjans, sinó per un tema de criteri i també d’un cert passotisme en el tractament.
M’agradaria molt saber què en penseu de tot plegat.

L'AMENAÇA DE LES VACANCES ESCOLARS FORA D'HORES

L’estiu passat va ser llarg, llarg, llarg. Inacabable, diria jo. Des del moment en el que la meva Ariadna va deixar d’anar cada dia al col·le i va començar les vacances d’estiu, fins al moment (gloriós i benhaurat) en el que va tornar a les classes, van passar tres mesos en els que pràcticament vam deixar de saber què més fer, perquè al llarg de les setmanes de juliol, agost i mig setembre, vam fer absolutament de tot: activitats per estar asseguts una estona pintant, dibuixant, escrivint i comptant, manualitats, passejos amb bicicleta o amb patinet, tardes a la platja, inacabables sessions de gronxadors, berenars a l’aire lliure, visites a la biblioteca, tallers de diverses manufactures (paper plegat, pintura de figuretes d’escaiola, fotografia, dibuix, etc., etc., etc.). Vam fer tant de tot que al final ja no sabíem què més fer. I encara gràcies que amb la meva baixa per maternitat i amb el Marcel de poquets mesos, vaig poder estar tot l’estiu a casa, despreocupant-me de la feina i completament dedicada només a la canalla.
L’anunci de la proposta del conseller Maragall d’escursar aquestes inacabables vacances estiuenques alegra les meves oïdes però la idea que aquestes setmanes en les que s’avança el curs es reparteixin al llarg dels mesos lectius, especialment pel febrer, fa que el cor se m’acceleri perquè, posem per cas, si l’Ariadna i el Marcel tenen l’escola tancada, què en faig d’ells: me’ls penjo del clatell? Els encolomo als avis? Els faig assistir a alguna mena de ludoteca o similar, pagant a més un preu addicional al que ja costa el col.legi (que no és gens barat malgrat ser una escola concertada)? Me’ls menjo amb patates?
Estic molt d’acord en que el model escolar ha d’acostar-se a l’europeu, amb les seves múltiples variants, però també ho hauria de fer, de retruc, el model d’horari i de condicions dels treballadors que sortim cada dia de casa per guanyar-nos un sou. La conciliació laboral és el gran debat des de fa anys i panys i de moment, no hi ha hagut ningú que posi la cullerada encertada dins la sopa, que arregli tots els desajustos existents avui dia.
L’argument per a aquesta pausa dins les setmanes lectives és perquè resulta que de la primera a la segona avaluació, és a dir, de Nadal a Setmana Santa, les criatures es cansen i aleshores ja no rendeixen com haurien de fer-ho perquè estan saturats. Em sembla perfecta aquesta preocupació pels estudiants, però passa el mateix amb els treballadors, o és que no és dur saber que al llarg dels mesos de gener, febrer, març i mig abril no hi haurà ni un trist pont que allargui una mica més un cap de setmana?
Reivindico amb fermesa el dret que tots i totes tenim de fer una aturada (a veure què opinen els empresaris), igual que els nostres fills i filles, cas que la proposta de la conselleria d’Educació finalment acabi convertida en llei d’aplicació a partir de l’any entrant. Jo també vull una setmana blanca, una setmana cultural i una excursió de fi de curs. Ja ho sé, ja sé què em direu: que l’edat per fer tot això ja ha passat i que les obligacions són unes altres, que cal treballar a diari per fer pujar el país, especialment ara que hi ha crisi, que la vida dels escolars i les dels seus pares van per camins molt distints. Bé, bé, rebé. Em sembla perfecte però si tot plegat tira endavant, com probablement farà, la conselleria no m’ajuda en la meva vida diària sinó que em reporta un problema, i gros. Per tant, espero i desitjo que el conseller Maragall, a banda de pensades estrambòtiques que es treu de la màniga com si fossin rauxes, m’aporti també la solució escaient al cas i que els meus nens tinguin l’alternativa de fer altres activitats al seu mateix centre i exactament en el mateix horari.
Que els pares no hem de pagar amb redoblat esforç les iniciatives populistes i electoralistes del conseller, més encara perquè no tinc clar que això als estudiants i a la canalla en general, els afavoreixi en res. Per experiència sé que després d’una pausa no es torna a la normalitat amb les piles recarregades, sinó amb una desconnexió que alenteix tots els processos de tornar als bons costums, a la disciplina dels horaris i de les obligacions que posen ordre a l’anar fent de cada dia.
Si finalment tot plegat tira endavant, espero, sincerament, una solució apropiada, perquè altrament…

UNA DECISIÓ CONTROVERTIDA

Avui aquest matí ha saltat la notícia que l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona ha decidit que els menors de 10 anys no poden agafar el transport públic sols i que per anar bé han d'anar acompanyats d'un adult. La polèmica està servida perquè, arran d'aquesta decisió, una es pregunta quina és la finalitat última que s'hi amaga al darrera, donat que aquests menors, si a més pertanyen al club dels Tarraconins, tenen l'autobús de franc. Ara bé, si han d'anar acompanyats, aquest/a acompanyant obligatòriament ha de pagar el seu bitllet, amb la qual cosa, l'un compensa l'altra i l'empresa pública de mitjans de transport, respira tranquil.la. Tot plegat fa pensar malament, digueu-me suspicaç si ho voleu, perquè veig més fàcil que l'equip de govern hagin pensat en l'aspecte crematístic de l'assumpte més que no pas en la bona intenció de procurar evitar que els menors prenguin mal, que vagin protegits, segurs i ben guiats per un adult que en tinguin cura des del moment de sortir de casa fins a l'instant d'entrar a l'escola.

Els menors, que són els principals interessats en tot aquest assumpte, són els que menys tenen a dir perquè, com a menors, faran allò que els adults els diguin, però ara el tema tindrà el seu ressò en els pares i mares que a diari veuen als seus fills/lles enfilar-se a l'autobus municipal i respiren amb calma perquè al matí a primera hora, que ja resulta de per sí estressant, tenen el desplaçament fins a l'escola de la canalla, solucionat. Doncs no, això s'ha acabat. O els acompanyen ells mateixos o els escolars menors d'edat, que són tots, s'hauran de quedar a terra o anar a l'escola com tota la vida, xino-xano.

Ignoro si l'equip de govern que ha pres aquesta decisió és conscient de la repercussió i les conseqüències que tindrà, però sigui com sigui, estic convençuda que al llarg dels propers dies algú haurà de donar explicacions i haurà de posar un pegat calent a una nova pífia municipal. Els meus nens, que són Tarraconins, van rebre a casa una carta dient-els-hi que ja podien anar a recollir el seu carnet que els acredita com a membres del club i que amb ell, i en cumpliment d'una promesa de l'alcalde Ballesteros, tindrien l'autobús escolar de franc. A nosaltres, sortosament, no ens cal anar a buscar l'autobús que arribar-nos fins al col·le, però entenc que per a les famílies a les que sí els cal, aquesta decisió representarà més una molèstia que no pas un aventatge, més encara perquè si els pares deixen als fills pujar sols als autobusos municipals és perquè els veuen capacitats per fer-ho i tenen dipositada en ells la confiança suficient per deixar-los anar sols.

En fi, la polèmica està servida i segur que els propers dies en sentirem a parlar. Ja tindrem temps de comentar-ho.

SANT SALVADOR, tants ous

Avui es celebra la festivitat del Sant Salvador. De fet, no hi va existir pas un sant que es digués Salvador i que pel seu martiri fos pujat als altars, sinó que aquesta festivitat es refereix al Salvador, és a dir, a Jesucrist, transfigurat. Hi ha una colla de tradicions i creences al voltant d'aquest dia però potser de totes la més estesa és aquella que creu que dels ous de les gallines, en aquest dia, es pot escollir quants pollets en naixeran mascles (cantadors) i quants gallines (ponedores), i les nostres besàvies deien "Sant Salvador, tantes gallines; Sant Salvador, tants cantadors", dient en cada ocasió el nombre que volien que nasqués, per exemple, cinc gallines i dos galls. Es veu que això funcionava només en aquest dia, i que l'atzar hi tenia molt a veure, especialment en les aproximacions. Ai senyor, el que és la fe popular!...

Avui el meu post va precisament d'això, d'ous.

S'ha de veure quin rebombori s'ha format amb la Candidatura de Tarragona als Jocs del Mediterrani, i quins ous la gent que sense saber, n'opina intentant dinamitar-ho abans de néixer. Ahir algú em va dir: "això passa molt a Tarragona, que abans de saber res i de valorar si un assumpte és prou bo, d'entrada sempre es té un no per resposta". I jo contestava: "però això dels Jocs no és un projecte que hauria de ser il.lusionador, engrescador, que hauria de venir a promoure la ciutat, a impulsar-la en tots els sentits?" I la persona amb la que parlava em deia: "Sí, però ja veus. Això és típic de Tarragona, criticar i carregar-se les coses abans de saber-ne tots els detalls". I jo vaig pensar: no en sóc de Tarragona, però pel que veig, a tot arreu ve a passar més o menys el mateix i per tant, no em perdo res per no ser nadiua de la capital.

Al llarg d'aquests darrers dies he sentit tota mena de punts de vista i d'opinions al voltant d'aquest tema dels Jocs del Mediterrani. Està clar que a casa tinc en el Salvi un referent en el que confio plenament i com que a ell el veig tan il.lusionat amb el projecte, tan emocionat pel futur i tan content per la feina que es va fent cada dia, que no se'm va ni passar pel cap que hi hagués unes quantes persones (que no crec que arribin ni a la cinquantena), que públicament en mostrin una aversió tan ferotge, especialment contra la persona del senyor Mario Rigau, al que he tingut el gust de conèixer en aquesta ocasió i les facècies i aventures passades del qual, si és que en té, desconec. Aquí, qui més qui menys, ha trencat algun plat alguna vegada, especialment si és l'encarregat de rentar-los; però ara la vaixella no ve al cas.

Vaig sorprendre'm moltíssim davant la roda de premsa de la setmana passada dels senyors Aregio (CiU) i Fernández (PP), dient que si bé tot el referent a la candidatura dels Jocs i el seu desenvolupament fins al moment, fins i tot amb la contractació d'alguns serveis, s'havia fet segons la legalitat, els mètodes no havien sigut prou elegants i per tant, això s'havia convertit en reprobable i demanaven que fins i tot l'alcalde Ballesteros sortís al pas donant unes explicacions que, a banda de poder-se donar perfectament, amb les corresponents xifres i lletres, potser no li corresponen a ell, donat que l'alcalde deu tenir assumptes més importants per tractar que l'envejosa "pataleta" de dos polítics que no saben què fer per sortir als diaris, especialment al mes d'agost, que sembla que el món s'aturi. Tot plegat no ha servit absolutament per a res perquè si el que volien era descavalcar al Sr. Rigau o fins i tot aturar el projecte, està clar que han ficat la pota fins al clatell i que a més, són ells els qui han quedat en evidència. Jo pensava que tan l'un com l'altre tenien taules polítiques i una llarga experiència en els afers de la ciutat, però està clar que m'equivocava a l'hora de valorar-los positivament i de tenir-los en consideració. Jo també peco molt sovint d'ingènua.

Tots els grans projectes han tingut els seus detractors: en Maragall quan va proposar Barcelona per organitzar els Jocs Olímpics i més recentment, en l'organització del Fòrum de les Cultures, el van deixar a caldo; Sevilla amb la seva Expo; Saragossa amb la seva, també, i sense anar tan lluny, hi havia molta gent que es preguntava quina utilitat tindria per Tarragona ser Patrimoni de la Humanitat. Quan Tarragona ho va ser, tot déu muts i a la gàvia i endavant amb el Seguici Popular per celebrar-ho. En tots els casos els organitzadors han sabut tirar endavant, convençuts del que tenien entre mans i coneixedors dels aventatges de fer-ho d'aquesta manera, aliens als comentaris, als rumors malintencionats o a les mentides descarades que es traboquen sobre els projectes i les persones que els encapçalen. És tan dolenta l'enveja i la misèria personal que mou els motors fent-los girar enrera... Qui és que pot assenyalar amb dit acusador a un altre, havant d'amagar els propis pecats?.

Estic convençuda que la gent que impulsa la Candidatura, juntament amb les entitats, empreses i institucions que hi donen suport (el nombre de les quals creix, afortunadament, dia a dia), sabran fer la feina ben feta, igual com ho han estat fent fins ara i que posaran els ous, jugant-se'ls si cal, en el projecte en el que creuen, que no deixa de ser, al capdavall, un projecte collonut per Tarragona, que promocionarà la ciutat "allende los mares". Estic convençuda que el temps em donarà la raó. De moment, per al Comitè Promotor de la Candidatura, ànims, sort i bona signatura avui amb el Nàstic!.