FOLLETS DE TARDOR

M'encanta aquesta època de l'any, a mig camí entre una tardor ja pràcticament gastada i un hivern que al matí, deixa sentir-se amb tota la seva força. Cada dia quan acompanyo a la meva Ariadna al col.legi, la temperatura no puja dels quatre graus i aquests darrers dies que ha fet tant de vent, l'he ben tapat amb anorak, guants, bufanda i gorra de llana i quan hem arribat al col.legi, ben ràpid el nostre pas, la pitufeta ha tingut les mans fredes. M'agrada encalfar-li les seves manetes infantils fregant-els-hi amb les meves en un atzar de carícies ràpides i decidides. Ella somriu i sé segur que es sent protegida i estimada.

Ara que l'Ariadna té quatre anys i mig entén molt millor tots els canvis que es van produint en el temps, tant el meteorològic com l'interior, a mesura que van passant les estacions. La primavera és la seva estació, perquè va néixer un venturós mes de maig de 2003 i per tant, és, com diu aquella òpera, una "flor que floreix al maig", però a l'estiu la torna boja anar a la platja i enfarinar-se tota ella de cap a peus amb la sorra fina que rau a ran de mar. Aleshores es converteix en "Ariadna, la increïble croqueta humana". Però la tardor té un aire especial, un deix de melanconia encomanadissa, quan tota la natura canvia de color, els dies s'escurcen i de mica en mica, tot sembla endormiscar-se i aturar el seu alè. A l'Ariadna li agrada trepitjar les fulles seques dels arbres quan caminem pel carrer. Li agrada sentir sota la seva petjada el cruixir característic de les fulles arrugades i resseques que cauen dels arbres i recollir de terra els pàmpols amples i vermellosos dels plataners. Me'ls ofereix com un tresor i em diu: "Té mama, que a tu el vermell t'agrada". No és que m'agradi el vermell: és que em torna boja. M'encén la sang i fa que em circuli més depressa. Ella ho sap i sap també que oferint-me fulles vermelles, que recull amb moltíssima cura perquè no es desintegrin al seu tacte, em fa un regal que jo aprecio d'allò més. Fins al punt que les guardo dins les pàgines tortuoses dels llibres antics que dormen als estants superiors del despatx de casa.

Trobo que la tardor converteix el infants en follets que corren enjogasats empaitant i perseguint qualsevol fulla que voleia empesa pel vent i que s'arremolina en qualsevol racó en el que encara hi toqui un sol que ja no escalfa. La seva vestimenta també els converteix en follets divertits: guants i bufandes a joc, gorres de llana virolades i amb grans borles que tapen boca i orelles i que només deixen entreveure uns ullets entremaliats. Quan plou, els paraigües s'obren per tot arreu formant autèntics boscos de bolets multicolors a les entrades i les sortides de les escoles i l'espectacle, per a qui el contempla d'un tros lluny, és entretingut i entranyable. Pares i mares sovint no presten atenció a aquest fet, però sempre hi ha qui s'hi fixa i li dóna molta, molta importància.

D'aquí a poques jornades celebrarem Nadal, l'època de l'any dedicada a la canalla. La meva Ariadna ja fa uns quants dies que li pregunta al seu pare si vindrà el tió i ell li diu que segurament sí, si ha fet prou bondat. Ella em mira buscant la meva complicitat i assentiment, que sempre troba. Segur que arribarà tió de l'Ariadna i l'alimentarem amb taronges i mandarines, amb espurnes de pernil dolç i trocets de formatge, perquè el dia de Nadal, al so del Parenostre del Tió, cagui força coses que ella ja espera. Estic convençuda, a més, que aquestes vacances de Nadal seran molt especials, perquè pel voltant d'aquestes jornades vindrà al món el nostre Marcel i així, l'Ariadna ja no estarà mai més sola. Em tranquil.litza saber que es tindran l'un a l'altre i el meu desig és que siguin dos germans que s'estimin i s'avinguin.

Ja fa dies que anem assajant el famós Parenostre del Tió, que ella repeteix amb una canarella ben concreta, aquell que diu: Parenostre del tió,/ tió gloriós. Ara venen festes, / festes glorioses, / gallineta a l'olla, / carn a la cassola, / cueta de mixó, / caga tió. Tu que va per les teulades, / caga neules ensucrades. Tu que vas pels corralons, / caga torrons. Tu que m'ets padrí, / caga torrons per a mi". Em sento impacient quan penso en aquestes dates. Fa tot just tres dies enrera, aquesta cançó la cantava jo envoltada de la meva família (sento goig i dolor en recordar-ho), i ara és la meva filla de quatre anys qui en té el relleu, i d'aquí a dos dies, també el meu fill. Que sigui per molt anys. Ja us ho explicaré.

VACANCES PAGADES

Des del moment del nostre naixement portem al damunt una mena de maledicció, convertida en la llei natural del més fort i l'instint de supervivència, però malgrat això, sabem que tard o d'hora -i més val tard que no pas d'hora-, haurem de morir. El nostre cos, amb el temps, es va transformant, desgastant, oxidant, fins que deixa de funcionar i desapareix. Així és per natura, l'aspecte físic de la vida i de la mort.

Des de l'inici del temps, la vida i la mort han anat lligades en l'ideari humà, unides per un llaç subtill, un tèl tan fi, que una alenada el desfaria, tal i com deia en Joan Vinyoli. Tanmateix, malgrat aquesta mort física, l'home vol aferrar-se a una vida que no mor, a un sense fi de possibilitats que han de fer perdurar l'essència de la persona en un Més Enllà desconegut.

Aquest és el principi de l'espiritualitat i les religions l'han fomentat amb les variants i tradicions que són pròpies de cada culte. Els catòlics creuen en una vida perdurable a la Casa del Pare pels justos i en un infern de sufriment i lamentacions eternes per als pecadors; els budistes en un sense fi de noves reencarnacions; els egipcis creien que l'ànima tornava al cos del difunt per estatjar-s'hi per sempre i per això embalsamaven els cossos, a fi i efecte que l'ànima tingués on tornar i s'hi pugués estar per sempre; els romans creien en una illa on vivien tots els morts i que per anar-hi havien de creuar un riu, anomenat Estigi o Leto, amb l'ajut d'una barca i el seu barquer Caront, i que com que aquesta travessia calia pagar-la, s'enterrava els morts amb una moneda a la boca. Les creences i les tradicions són increïblement variades i representen, a tot el que fins ara he dit, un llarg etcètera de possibilitats més.

És un no acabar de tradicions i de cultes que van a parar sempre al mateix lloc: a les ànsies de fer perdurar la vida i la immensa por que causa el pensament de la mort. Estic convençuda que qui digui el contrari, menteix. Tothom sent temor a enfrontar-se amb el desconegut, amb el misteri d'un Més Enllà del que ningú ha tornat mai per explicar-ne cap detall.

Ara bé, avui dia, tant l'espiritualitat com la mort tenen un preu. Morir-se avui, no és barat. I no es tracta ja dels elements més essencials, com les flors, el taüt i la tomba, sinó de tot el que hi ha al seu voltant.

Les companyies que s'encarreguen dels funerals, viuen amb l'esquena dreta a costa de la mort, atrevint-se a fer pagar l'"oro i el moro" per la darrera atenció que es pot tenir amb el traspassat. I això empitjora un no dir quan no es té contractada una pòlissa d'aquelles que es paguen durant tota la vida: tota la vida per pagar-se l'enterrament més senzill del catàleg. Quina cosa més freda i trista, i quin negoci més rodó. I, ai d'aquell que no ho tingui tot previst, perquè si per mala fortuna es mor sense poder-se pagar l'enterrament o el forat del cementiri, s'arrisca a que l'enterrin en qualsevol fosa o el donin directament a la ciència. La pietat no compta quan els números dels negocis han de quadrar a finals d'any amb un benefici substancial pels serveis prestats.

Ja tenim a sobre la diada de Tots Sants, la més grisa i inhòspita de l'any. Els cementiris de tots els racons del nostre país s'ompliran de flors i d'algunes llàgrimes, i les floristeries es posaran les botes a costa dels sentiments dels altres. Ja se sap, aquesta també és una llei de vida: mig món es fot a l'altre mig.

Diuen que venim a la terra per purgar pecats i defectes heretats des dels temps de la creació, per aprendre, per patir, i que el nostre pas per la vida és com ser a la universitat: després d'uns estudis vindrà el coneixement i la comprensió i amb tot això, la titulació necessària per accedir a un grau superior. Així és que, tant i tant com patim a diari i com ens fan patir els altres, més val prendre's la mort com un trist però merescut descans i, tenint en compte el que costa, crematísticament parlant, com una mena de vacances pagades.

METEOROLOGIA

Ja fa bastant de temps que sento a dir que el temps s'ha tornat boig. Al final, m'ho hauré de creure, perquè no tinc clar que això sigui del tot normal. Aquesta és la conversa trivial que sostinc pràcticament a diari amb algú o altre: - Quin bo que fa encara, no? - Doncs sí. -Oh, tu, estant embarassada, encara la deus notar més la calor? Encara bo que aquest estiu no n'ha fet tanta com en anys passats. I jo assenteixo: - Si, senyora, sí. I després ve allò de: I què portes, nen o nena? - Un nen. - A mira, la parelleta. Tothom diu el mateix: a mira, la parelleta. -I com li direu? - Doncs Marcel. - Ah ja veus, ben bonic.

Canalla a banda, el cert és que essent com som a mitjans del mes d'octubre, crec que hauria de començar a fer una mica més de fresca de la que fa. No dic que faci fred, però unes temperatures una mica més desinflades contribuirien a que no se m'inflessin els turmells i això, sempre és d'agrair.

De bon matí, quan l'Antoni Bassas comença el seu programa a Catalunya Ràdio amb un estusiàstic "Bon dia, són les set", ja estic atenta a les previsions que al cap d'un parell de minuts o tres, farà l'inefable home del temps, habitualment el Jofre Janué o bé el Francesc Mauri. Així, depen del que diuen, em vesteixo d'una manera o d'una altra, per no fregir-me al migdia i començar-me a estarrufar de cara a mitja tarda. Però, us dóna la sensació que les prediccions dels homes del temps són bones? Doncs mireu, hi ha dies que sí, i hi ha dies que no, i la majoria dels dies, tirant a no. Avui, sense anar més lluny, porto el paraigua a la bossa i m'he posat un jersei fi de coll alt, perquè l'amic Jofre ha assegurat que la temperatura es quedaria una mica més baixa i que plouria (de forma desigual, però que plouria). Apa que anem bé. Aquest migdia fa un sol radiant i la temperatura sobrepassa els 20 graus, fins i tot acostant-se als 22. Tot un encert, està clar.

De vegades em pregunto perquè serveixen tantes connexions als satèl.lits meteorològics i tants mapes isobàrics, si al capdavall, el temps fa ben bé el que li dóna la gana, passant olímpicament d'allò que els meteoròlegs han previst i anunciat en cada butlletí horari i en cada espai de notícies. Sabeu quina és, des del meu punt de vista, la millor predicció possible? Doncs aquella que se sent a la pròpia ossamenta. Segur que si algun cop us heu trencat algun os, o si teniu reuma, o us han hagut d'operar, sabeu perfectament a què em refereixo. Els ossos es converteixen en autèntics i fidedignes baròmetres, higròmetres i fins i tot termòmetres, especialment quan fa aquest temps tan canviant de la tardor. Quan el reuma punxa o l'os fibla, és que canviarà el temps. I no acostuma a fallar. Això sí que és precisió.

Quan jo era petita el meu avi tenia al damunt de la seva taula de despatx, una figura d'un frare que, de peu dret, assenyalava amb una vara llarga una columna en la qual hi havia escrites una sèrie de prediccions: "lluvia, nublado, soleado, frío, calor, húmedo, seco, ventoso". El frare, funcionant a tall d'higròmetre, anava movent el braç amb el que subjectava la vara, depenent del temps que havia de fer i us garanteixo que aquest sistema era més fiable que cap mapa isobàric d'aquells que ensenyava en el seu moment per Televisión Española l'inefable José Rubio, que es va haver d'afeitar el bigoti després de desafiar "la pertinaz sequía"o el recordat Mariano Medina amb els seus mapes plens de dibuixets infantils. Eren els primers temps de la televisió. Doncs bé, el frare del que us parlo, molt semblant al que il.lustra el post, estava fet d'un cartró ben dur i tenia el braç dret estirat i mòbil, igual que la caputxa, que també es posava tot sol quan havia de ploure. El misteri era ben senzill. Al seu darrera, dins una capseta, hi havia una fil de tripa de tonyina assecat, que es destensava quan hi havia humitat, fent moure el braç del frare en aquesta direcció en la seva columna de prediccions, i es tensava quan el temps era ventós i sec, fent-li aixecar la vara. De petita me'l mirava com una andròmina màgica i l'avi tenia força fe en aquell invent tan simple com efectiu.

Després, cap a finals dels anys 70 i primers dels 80, es van començar a comercialitzar unes figuretes que també feien prediccions força acurades. Es tractava de figuretes petites, sovint representant animals, que anaven pintades amb una mena de pintura que canviava de color, depenent del temps: blau intens per als dies assolellats i calorosos, rosa pàlid per als dies humits i de pluja i violeta tirant a malva pel temps insegur. Eren prodigioses i tampoc fallaven. De fet, ara d'aquestes figures només en veig a Cal Poblet, al Vendrell, i ignoro si es comercialitzen en cap altre lloc. Encara ara, 30 anys després, continuen funcionant i cridant l'atenció dels usuaris.

Bé amics i amigues. Espero que aquesta tardor sigui una autèntica tardor, igual com l'hivern hauria de ser un autèntic hivern, no com el de l'any passat, que amb prou feines vàrem tenir cap dia realment hivernal.

Aquesta tarda s'ha començat a tapar el cel i s'ha alçat un airet fresc que potser, assenyala la pluja que no per haver estat predita amb hores d'antelació, s'ha presentat necessàriament quan tocava.

Em burxa cap os? Amb la panxa de set mesos que llueixo, sempre tinc l'esquena carregada. No compta. A banda d'això... em fa l'efecte que no.

Caldrà esperar, doncs, a veure si l'os pedrer del Mauri, del Molina o d'algun altre meteoròleg grinyola a temps regulars que els faci veure que s'acosten algunes perturbacions. Si no són meteorològiques potser seran polítiques, o socials, però seran perturbacions al capdavall. Caldrà anar-les seguint per a properes informacions.

OCTUBRE

Potser pel fet que avui ha fet durant tot el dia, aquest cel grisós, sense acabar de decidir-se a ploure, estic amb l'ànim una mica baix. Trobo que aquests dies aixafen. Ja se sap. Som a la tardor, tot just entrat el mes d'octubre.

He de confesar-vos que m'encanta el mes d'octubre. De fet, malgrat que jo sóc nascuda a l'abril, el mes d'octubre és el meu preferit. Està en un punt intermig en el que encara no acostuma a fer fred, però que esborra d'un sol cop i en sec, la xardor empalagosa de l'estiu.

L'octubre és calmat, pausat, els seus dies s'escolen calendari avall com una pluja benèfica, deixant pas a paisatges de somni, que converteixen els seus verds rabiosos de l'estiu, en vermells, ocres, marrons i grocs que m'exalten l'ànim i al mateix temps, em fan exhalar l'aire que ja refresca.

La vida torna a la normalitat i, tot i que no m'agraden els horaris ajustats i en fujo tant com puc, sí que és cert que m'agrada un cert ordre en les nostres anades i vingudes de cada dia; i el fet que els dies s'escurcin d'una manera evident, fa que vingui de gust estar més temps a casa, al recer de la companyia familiar, de la introversió dels assumptes més íntims.

L'octubre té el color d'una ala de papallona. Ara que les vinyes ja són veremades i el fruit reposa dins els cups a punt per a la seva elaboració, els ceps s'arrauxen amb les seves tonalitats i es bressolen al pas del vent que passa per entre les seves fileres sense malmetre'n el producte. Els dies que plou prenen, com avui, el to grisós d'un ratolí que es fa fonedís i que de tant depressa com ha anat, no saps ben bé si l'has vist o no i creus que els ulls t'han enganyat amb el reflex minúscol d'un gris que ha desaparegut sense fer soroll i pràcticament sense advertir-lo.

L'octubre es menja a la brasa. M'encanta. La brasa ben calenta, el forn a tota marxa per coure-hi les castanyes i els moniatos, una mica més entrat el mes però sense la necessitat d'esperar a Tots Sants. Els pastissos de poma de la meva mare, perfumant tota la casa, i els pans de pessic de cinc dits d'alçada, flonjos com boles de cotó.

Els records s'agombolen al meu cap quan penso en l'octubre. Al terrat de casa, al Vendrell, potser una de les notes més característiques d'aquest mes era la poda de la immensa parra que corona el terrat i que un hivern va quedar gelada. Era, temps enrera pràcticament un ritual. Amb les tisores de podar a la mà i en l'altra l'escala petita de quatre graons, la maia i jo podàvem la parra, arrabassant-li les fulles vermelles, enceses, que la tardor havia començat ja a assecar en forma de llargues redoltes que, segur, creixerien novament un cop arribada la primavera. El ritual sempre acabava amb la mateixa pregunta: -Maia, ara ja no farà més calor, no? I ella sempre em responia el mateix: - Ara ja no. Potser de cara a l'estiuet de Sant Martí torni a fer bo, però la calor, ara ja fins l'any entrant. M'encantava. La trobo molt a faltar.

Això és el que té també l'octubre: una evident melangia, un punt de dolor que apareix confós amb els records de la infantesa ja perduda.

Ara la infantesa la visc d'una altra manera: en la flor de jovenesa que tinc a casa, que té només quatre anys i que corre divertida pel Parc de la Ciutat, saltironant damunt les fulles seques, només pel gust de sentir-les cruixir sota els seus peus i desfer-se en pols ben seca.

La tardor, com qui diu, tot just comença. Caldrà gaudir-la plenament perquè aquesta, com cada any que torna, serà única. I l'hivern ens portarà, aquest cop excepcionalment, l'esperat miracle de la vida i amb ell, el retorn de l'esperança. La nostra esperança té dos noms: Ariadna i properament, al cor mateix de l'hivern, Marcel.

Espero sense impacientar-me, respirant aquest aire tan plàcid de la tardor.

Tot vol el seu temps.