CLARS I FOSCOS

Tinc interès en explicar-vos dues coses que em van passar el mateix dia i pràcticament el mateix moment: una preciosa i l'altra desastrosa i rabiant. Us explico.

Diumenge passat, a la tarda, l'Ariadna i jo vam assistir a un concert familiar dels que organitza el CaixaFòrum. L'actuació anava a càrrec d'un quintet de veus femenines (i quines veus...), que responen al nom de Black Voices. El petit auditori del Centre Social de La Caixa estava ple de gom a gom i no hi cabia ni una ànima més que acompanyés a les 250, aproximades, que omplíem la sala esperant sentir les Black Voices. Van aparèixer majestuoses a l'escenari, completament vestides de negre i negres com són elles mateixes, creaven un gran impacte. Van començar molt bé, amb cançons poc conegudes que cantaven a capel.la, amb una gran saviesa i economia d'esforços. Les anaven presentant en anglès, perquè elles són angleses tot i que d'origen afroamericà i de cop i volta ens diuen que com que l'actuació s'emmarcava dins un concert familiar, volien que tots cantéssim i balléssim. Ho van aconseguir immediatament, creant llaços de profunda complicitat amb el públic, al que no van trigar gens a ficar-se a la butxaca. Van estar sensacionals i ho vam passar molt bé l'hora i escaig de la seva actuació.

Black Voices és un dels conjunts vocals més importants del Regne Unit i des de fa més de vint anys, passegen el seu art per tot el món. Estan especialitzades en la música jazz, el blues, el soul i els espirituals. Va ser una delícia veure-les cantar en directe i encomanar-se de l'enorme energia i bon rotllo que desprenen. Aquesta és la part clara, alegre i lluminosa de l'assumpte. Us n'adjunto una petita mostra perquè us feu a la idea.

Són Black Voices: Carol Pemberton (veu i direcció musical), Sandra Francis (veu), Shereece Storrod (veu), Cecelia Wickham-Anderson (veu) i Jennifer Wallace (veu).

I ara ve la part obscura, fastigosa i rabiant del mateix assumpte. Al mateix temps que l'Ariadna i jo ens ho passàvem la mar de bé cantant i ballant amb les Black Voices, algú, d'entre els assistents al concert familiar, em va mangar el telèfon mòbil de dins la meva bossa. Quan vaig entrar a la sala portava el mòbil i ja no el portava quan l'actuació es va acabar i en vam sortir. Me'n vaig adonar immediatament que no el portava i fins i tot des de La Caixa mateix vam suspendre la línia. Però és que el mòbil era un bombó de Nokia que jo portava ple de fotografies dels nens i d'òpera. Fins i tot quan em trucaven sonava l'ària més flamígera que canta Radamés: Celeste Aida, de Verdi. Decebuda? Cansada? Desorientada? Dolorida? Enfadada? Rabiosa? I tant, i molt més. És que ja no es pot estar tranquil enlloc? Trobo increïble que algú trobés oportú robar-me el telèfon mòbil envaint, a més, la meva part de privacitat en un espectacle públic, com és la meva bossa. Tan desesperats estem? Fins a on som capaços d'arribar?

Quan vaig queixar-me i lamentar-me a la gerent del Centre Social em va dir que trobava molt fort que algú pogués haver fet una cosa així i que enmig d'un públic familiar... vaja, que "to er mundo e bueno". Doncs molt bé, però jo m'he quedat sense mòbil. No cal ni dir que La Caixa, en tot aquest assumpte, com a entitat, no té prevista cap tipus d'assegurança ni de responsabilitat civil i per tant, un altre dia, a vigilar més.

D'acord, però no deixa de ser indignant. Aquest és un dels efectes de la crisi? On queda la dignitat? I on queda la honradesa?

Deixaré d'anar algun dia amb el lliri a la mà?

DELÍCIES TARDORALS

Aquells de vosaltres que em conegueu bé sabreu que m'encanta la tardor. De fet, espero tot l'any el moment màgic i precís en el que l'estiu es desinfla, les temperatures ambientals perden força i el termòmetre del mapa de previsió de l'home del temps marca una línia descendent que tira més als tons grocs i blaus que no pas als vermells.

Fa una colla d'anys enrera, a la vora d'aquesta època de l'any, tan aviat començava a fer un temps una mica més rúfol i les primeres pluges fresques prometien temporada favorable pels amants dels bolets, jo li preguntava a la Maia (la meva enyorada Maia) si ja s'havia acabat la calor i ella, mirant el calendari sempre acostumava a respondre'm el mateix: "Si, a partir d'ara ja no en farà més de calor. Això no vol dir que algun dia faci més bo, però ara l'estiu ja està enllestit. D'aquí a una mica vindrà l'Estiuet de Sant Martí, però vaja, això ja està". I jo sentia que el cor em bategava feliç. Havia arribat el temps de podar la parra immensa, vellíssima, que arrencant des del garaig de casa, alçava el seu tronc tres pisos i anava a espetegar, ara ja vermella i intensa, a dalt del terrat, estirant-se en llargues redoltes i ardents pàmpols. Era pràcticament un ritual anual i a casa, gairebé una festa que s'anava repetint any rera any, amb les tisores de podar en una mà i un sac ben gros a l'altra, on anaven caient les redoltes envellides per la perduda primavera i el recent estiu. Les mans quedaven ben tenyides del morat dels grans de raïm bords d'aquesta parra i costava uns quants dies esborrar-ne els rastres, però tan se valia. El temps anava passant.

Penso que la tardor és l'estació més dotada i afavorida per tot el món de les olors. La tardor té la seva pròpia olor, com les persones, cadascuna dotada d'una olor corporal distinta, com una mena de denominació d'origen (compte! no estic parlant de pudors de les més diverses contrades orgàniques, sinó de la olor que té la pell de cadascú quan és ben neta). La tardor fa olor de ceps acabats de veremar, de raïm portat a la cooperativa i emmagatzemat als cups, una olor dolçona, una mica intensa, a mig camí entre l'originalitat primigènia i el producte enllestit i fermentat, a punt per al tast i el delit. La tardor també es veu reflectida en els tractors que circulen lents per les carreteres secundàries de la meva comarca, el Baix Penedès, carregats de garrofes i de les olives, encara verdes i ben amargues, que donaran l'oli novell de la primera premsada i que tastarem sobre rostes ben amarades, cruixents després del seu pas per les brases. La tardor és també (quins bons records!) la posada en marxa de la premsa de lliura de Sant Vicenç de Calders. Déu meu, quina colosal màquina, quina imaginació a l'hora de dissenyar-la i quin encert a l'hora de preservar-la i procurar fer-la anar, ni que sigui un cop cada uns quants anys. Creieu-me, és tot un espectacle.

La tardor té també el seu sabor especial, fet d'ametlles madures, acabades de pelar, prèviament assecades al sol per tal que la goma que contenen no taqui en excés els dits. L'avi Joan i jo ens n'havíem fet autèntics tips de pelar ametlles que llençàvem en senalles. L'ametlla, encara dins la closca de fusta (per a mi tot un misteri), en un cantó i la pela, verda i vellutada, en un altra, per les vaques del Jan Pau. Les hores de la infantesa passaven depressa desgranant faves o triant mongetes pel sopar.

La tardor té l'olor del Nadal que ja s'acosta a grans gambades. Els panellets en són un bon anticip i l'olor de les primeres llars de foc enceses, tan aviat el temps gira i les temperatures, ja decididament, baixen. Els dies més curts conviden al recolliment. Recordo la iaia Roseta apuntant-me la lliçó: "quan surtis del col·legi, cap a les sis de la tarda, ja avoi serà fosc".

Per la tardor mengem aliments que de ben segur, no ens venen de gust en cap altra època de l'any: fruita seca, castanyes, moniatos, panellets, figues i sobretot, bolets. Quina festa els primers rovellons fets a la brasa i quin gust el pa sucat en l'oli novell que els amania i que deixava la platra ben tacada. N'hauria menjat tant com me n'haguessin donat. Encara ara m'encanta aquesta olor, que acompanya la de la carn a la brasa i la de l'escalivada. Enguany, que sembla que té ganes de ploure, segur que menjarem rovellons de carn generosa, i ceps i cama-grocs i tantes altres varietats que es fan a les nostres contrades. Som molt afortunats, en aquest sentit.

Sento la tardor ben endins. La sento bategar i sé que s'acosten bons moments. M'encanta recollir pàmpols caiguts, vermells, encesos i guardar-ne almenys un, dins d'algun llibre, perquè s'acabi d'assecar i es conservi durant uns quants anys. Això ho he fet nombroses vegades i em resulta sorprenent i entranyable cada cop que en trobo algun, que ja havia oblidat, dins un llibre que fa temps que no obro.

Cada cop farà més fred i això m'encanta. Ens arbres i les plantes ja ho noten i la gent també. Espero la tardor durant tot l'any i ara que ja és aquí, sento que passa molt depressa. M'encantaria retenir-la durant més temps però sé que això no és possible. Per tant, aprofito cada moment i servo els records com tresors de la meva infantesa. Hi ha tantes persones estimades que han marxat igual com marxa cada tardor... Tempus fugit.

M'encantaria seguir escrivint però tinc mitja dotzena de pomes rostint-se al forn. Les he fet amb mantega, sucre i cointreau i ara en farciré el forat que els he practicat (gairebé amb arts de cirurgia) quan els he tret el cor, amb crema que ja tinc mig enllestida. Després les cobriré amb caramel fos i esperaré que es refredin abans de donar-les a menjar a la família. Fan tanta olor i tan dolça que gairebé m'atipen.

La tardor té també la seva pròpia banda sonora. Escolto a Vivaldi mentre escric aquestes notes i és per això que us convido a gaudir del mateix plaer que jo sento. Em sap molt de greu: les pomes no us les podré passar virtualment. Caldrà esperar que la ciència i la tècnica avancin. El violinista que interpreta la Tardor és Nigel Kennedy i toca el violí gairebé com si fos una guitarra heavy. M'ha encantat i per això us el deixo aquí, perquè tinguem alguna cosa més per compartir.

PAU, PAU, PAU

Ahir a la tarda l'Ariadna, el Marcel i jo vam anar a la Biblioteca de Tarragona, perquè un bon amic meu, vendrellenc, l'Albert Solé Galí (a la fotografia), donava una conferència sobre Pau Casals. Com a bona vendrellenca em sento molt a prop del mestre però com a melòmana, sento i pressento que el món trigarà a veure i escoltar un talent profund, ampli i inspirat com el de Pau Casals. La conferència portava per nom: "Pau Casals: un músic més enllà de la música". El verb ràpid, locuaç i àgil de l'Albert Solé va destriar, amb precisió i sense ni el més mínim apunt que li servís de "xuleta", la vida del mestre, les dades que les biografies oficials ofereixen i que es poden trobar per dotzenes escrites en les més diverses publicacions. Ara bé, també va afegir les anècdotes personals, algunes de les vivences del mestre, alguns detalls de la vida quotidiana d'un Vendrell antic que ja fa molt ha deixat d'existir però que en el fons del fons més profund de la seva ànima, encara batega amb un deix melancònic i romàntic de cosa viscuda, passada i estimada. Les explicacions de l'Albert Solé van remetre a la trentena de persones que ocupàvem la sala de la Biblioteca Pública a la història biogràfica del mestre que enllaça amb la història del món, i tot i que Pau Casals no va poder donar el cop de batuta necessari (imprescindible encara avui dia) perquè els esdeveniments polítics anessin per un altre cantó, sense dictadura, sense feixisme, sense guerra, el cert és que fent callar el seu violoncel va alçar més forta i cridanera que mai la seva veu d'ancià i el món recorda, especialment, el seu clam contra la guerra i en favor de la pau.
Una anècdota de les que ens va explicar ahir l'Albert Soler és especialment colpidora: l'any 1936, quan Barcelona va caure als seus del feixisme i la confrontació oberta omplia els carrers de la ciutat, el mestre Casals, que en aquell mateix moment estava dirigint l'Orquestra Popular que ell mateix havia creat, va dir als músics que la gent s'estava matant pels carrers i que tornessin cadascú cap a casa seva, però abans, els va demanar que toquessin junts, per última vegada, com si d'un concert en directe es tractés i no pas d'un assaig, la peça que estaven assajant justament en aquell moment: la Simfonia n. 9 de Beethoven in D menor Op.125, més concretament, el conegudíssim Himne a l'Alegria. És a dir, que mentre la guerra ho assolava tot, deixant nombrosos morts pels carrers de Barcelona, Pau Casals, en un últim i llastimós gest, va acabar el seu assaig amb l'immortal himne de Beethoven. Crec que això diu molt, moltíssim del caràcter del mestre i el trobo lloable i dolorós.
En alguna altra ocasió he escrit sobre Pau Casals aquí al bloc, però és que ahir, no em vaig voler perdre aquesta conferència de cap de les maneres i tot i que anava amb els nens i tots sabem el que costa fer-los estar quiets i callats, el cert és que no es va notar que a la sala hi hagués una criatura de cinc anys i un nadó. Es van portar tots dos la mar de bé i van estar especialment atents quan el violoncel.lista Marcel Solé va interpretar, per tancar aquest acte, El Cant dels Ocells.
Aquest mes, el dia 22, farà 34 anys de la desaparició de Pau Casals, però el seu record continua visquent i el seu esperit de lluita pacífica, d'una tossuderia sense límits, segueix tan vigent com el primer dia, i tan necessari com ens és.

Us recomano molt vivament el llibre que va escriure l'amic Joan Descals i que porta simplement per nom "Pau Casals" i que edita March Editor (ISBN: 84-95608-93-6), perquè és un recull magnífic.

Si us plau, mireu-vos amb atenció i amb carinyo el vídeo que us adjunto i si us abelleix, deixeu que la carn se us posi de gallina, igual com a mi. El mestre Leonard Bernstein dirigeix la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks, Staatskapelle Dresden, Kirov Orchestra, London Symphony Orchestra, New York Philharmonic, Orchestre de Paris, i als solistes June Anderson, Sarah Walker, Klaus Konig, Jan-Hendrik Rootering, en un concert que es va portar a terme a Berlin el dia de Nadal de l'any 1989.

UNA GRAN HUMANITAT, AMB UN PUNT DE NOSTÀLGIA. Dedicat al Salvi.

Els diumenges a la tarda són ben tontos. Si fa bon temps sempre es pot anar a fer un volt i sortir de casa, mal sigui per tancar-se dins un cinema. La programació de la tele és un fàstic i les hores s'esllangueixen lentament però amb pas ferm cap al dilluns feiner. El meu sogre, el Salvador, diu que els dilluns és un dia de "calces velles" i suposo que deu tenir raó.

Ara que la canalla estan calmats (l'Ariadna davant el televisor veient uns dibuixos animats i el Marcel estirat a la seva tumboneta dormint plàcid) i jo disposo d'una estona, m'he disposat a navegar per Internet sense rumb. M'encanta fer aquest exercici perquè sovint els temes es van entrellaçant els uns darrera els altres i el final del camí pot deparar algunes sorpreses. Com aquesta que avui us penjo al bloc. Es tracta d'un simple muntatge musical sobre unes imatges enregistrades al centre Strawberry Fields, en les que els seguidors i fans de John Lennon, el recordes i no el deixen morir del tot. M'ha encantat i sé que al Salvi, també li encantarà perquè tot el que fa referència al seu estimat John Lennon li humiteja els ulls i li fibla el cor amb un punt d'enyorança i de dolor.

Dedicat amorosament a ell, al Salvi, aquest post d'avui.

CHIKILIQUATRE I LA INDIGNACIÓ DE LES ESPANYES

Tot just avui fa una setmana que el Rodolfo Chikiliquatre va representar RTVE al Festival d'Eurovisió. Tela marinera. La cosa ha suscitat tanta polèmica i tantes opinions oposades que la seva actuació encara cueja. Si voleu saber la meva opinió, a mi em va agradar... però la veritat és que em va agradar des del primer moment, que representés les espanyes a Europa, un dels personatges més friquis del moment. Sembla que a Espanya no han entès que es tracta d'un actor, no d'un cantant, que es posa a la pell d'un personatge, igual com ha fet tantes vegades anteriorment, amb La Cubana, amb el Buenafuente, fent de Reyerta o de Gilipolles, i sempre ens ha fet gràcia. De fet, el Buenafuente és especialista en treure personatges que fan fortuna i incrementen la seva personal, con en Neng, per exemple o l'anyorat Sebas que interpretava el Corbacho.

Està bé i és correcte que els "valores patrios" els representi el Chikiliquatre? Sincerament, no veig pas perquè no. O no és cert que el Festival d'Eurovisió, tot sencer, és una mostra d'un friquisme que ratlla l'exageració? Sense anar més lluny, podeu clicar aquí per veure qui va guanyar en una edició anterior.

Es tracta del grup finès Lordi. Fixeu-vos bé en la seva iconografia: van disfressats al màxim, i no de qualsevol cosa, sinó de monstres, carregats de làtex i de vestiuari infernal i extravagant. Portaven també pirotècnia, coreografia i això sí, una cançó (Hard Rock Halleluja) perfectament acceptable, dins el seu estil tirant a heavy. A mi em van agradar quan els vaig veure i davant la sorpresa de tots els de casa, vaig manifestar el meu punt de vista que si jo hagués de votar, hauria fet guanyadors a Lordi, com així va ser.

El Chikiliquatre també va portar disfressa, coreografia i pirotècnia, a banda d'un ritme, el del Chiki Chiki, que s'enganxa més que un xiclet en una sola de sabata. I parlant de friquis, no ho eren potser Las Supremas de Móstoles amb aquell "Eres un enfermo" i el seu aspecte extravagant? I les Ketchup? I els triunfitos?...

Jo entendria la indignació de les espanyes si el paper del/la representant anual de RTVE sempre hagués quedat entre els primers llocs, però si la memòria no em falla, no és des de l'any de la Salomé i el seu "Vivo cantando", que Espanya no es menja ni un torrat en aquest cony de festival. Si o si?. Doncs això mateix.

De tota manera, aquesta situació és fàcil d'arreglar: només es tracta que de cara a la propera edició del festival presentin a algú amb la veu i el carisma del Plácido Domingo i la presència del Bertín Osborne, per exemple, que canti una cançó escrita amb llenguatge cervantí, i que llueixi a l'escenari l'elegància del seu "rancio abolengo". A veure si d'aquesta manera, amb aquesta barreja o una altra, es troba un producte de qualitat que no faci posar vermells de vergonya o pàlids d'indignació als espanyols que senten aquest festival com la manera més tangible d'exportar la "cultura" espanyola a l'estranger, com en l'època de les sueques.

Suposo que ens espera un estiu ple de Chiki Chiki i tenint en compte que el personatge ja ha fet fortuna i el Buenafuente sap molt bé com treure suc als seus filons, tindrem Chikiliquatre per estona. Més val prendre-s'ho amb sentit de l'humor afegint aquest a tota la llarga llista de friquis ja coneguts. Per cert, "friqui" ve de l'anglès "freeky", terme que també inclou un cert sentit de llibertat.

EL MEME, FET I TRASPASSAT

El meu marit, el Salvi (Les meves veritats), m'ha dit aquest matí: quan tinguis una estona mira't el meu blog, que t'hi he deixat una feineta. Ja m'ho he pensat que em deixaria el "meme" i com que és musical, no em sap gens de greu agafar-li el relleu i complir amb el que toca, que és buscar un moment artístic-musical que tingui significats per a mi. Després, el passaré a més gent perquè el relleu vagi corrent.

Em costa molt, moltíssim escollir un sol moment musical que m'agradi, que m'emocioni, que desperti en mi sensacions de gran alegria o de profunda tristesa, perquè d'aquests, n'hi ha una colla. Al llarg dels anys de la meva vida he anat atresorant algunes músiques, compositors, intèrprets, que m'han marcat definitivament i han influit d'una manera poderosa en la manera que tinc de veure el món i d'entendre la música.

Per al meme d'aquesta ocasió he escollit (amb un cert esforç, no us penseu), dues veus meravelloses i un moment excepcional en la història d'aquest país. Naturalment, em refereixo a les veus de la Montserrat Caballé i el Freddie Mercury cantant "Barcelona", l'himne dels Jocs Olímpics de 1992.

Cada cop que veig aquest vídeo, torno a emocionar-me. M'encanta.

No calen presentacions massa exhaustives. El Freddie Mercury va ser el cantant de la banda anglesa Queen, un gran histrió i un cantant de primera. Quan ell va desaparèixer, Queen va esfumar-se amb ell. La Montserrat Caballé és una grandíssima soprano, primadonna a tants teatres com a trepitjat al llarg dels més de 40 anys de la seva carrera, posseïdora d'una veu excepcional i única. Barcelona'92, un moment d'entusiasme, de joia, d'esplendor de la ciutat i de Catalunya. Un "Hola" absolutament espaterrant a tots els pobles de la Terra.

Espero que revisqueu aquestes imatges i que en gaudiu. Per poder-lo veure només heu de clicar aquí.

Per cert, ara traspasso la responsabilitat de continuar amb el meme a la meva amiga Zel (Ara mateix) i al meu amic Mossèn (Confessionari Mental).

Ànims, que aquest és un exercici força interessant.

A L'ALBA VINCERÒ (A l'alba venceré)

Aquesta propera matinada farà un mes (un mes, ja), que va morir Luciano Pavarotti. Era la nit del 5 de setembre quan el seu cos ja no va poder suportar més el càncer que arrosegava des de feia temps, i la matinada del dia 6 va morir a la seva casa de Mòdena. El món va callar per retre-li un homenatge i per sentir-lo cantar per darrer cop, potser l'ària més romàntica i sublim de la seva vida: la seva ària final.
Jo crec que si haguéssim de relacionar un cantant amb una cançó o, en aquest cas, una ària operística en particular, de ben segur la veu de Luciano Pavarotti aniria íntimament lligada amb el "Nessun dorma" de Turandot, de Puccini. Tanmateix, no és ben bé aquest estil d'òpera el que millor anava amb la seva veu (poderosa, profunda, treballada, d'un altre món), de Pavarotti, perquè a ell sempre li havia anat millor l'òpera romàntica. Tanmateix, les seves interpretacions del "Rodolfo" de La Boheme, per exemple, amb aquella preciosíssima ària "Che gelida manina", han marcat un abans i un després en les interpretacions belcantistes, igual com algunes òperes de Bellini o de Donizetti, especialment complicades.
Pavarotti tenia unes característiques vocals tan formidables, que era capaç de cantar notes agudes sense pràcticament obrir la boca per deixar sortir l'aire i la seva tècnica era tan depurada que no només no feia patir als profans, sinó que era un plaer immesurable per als entesos.
Quan l'any 1988 Luciano Pavarotti va treure al mercat el seu disc "Tutto Pavarotti", potser el més conegut i popular de la seva àmplia discografia, jo crec que va donar un pas endavant seriosíssim perquè gent que en aquell moment no teníem cap coneixement del món de l'òpera, ens hi enganxéssim d'una manera definitiva. No s'hi pot fer res: l'òpera o t'agrada moltíssim o no t'agrada gens. No hi ha punts mitjos. A mi m'agrada l'òpera, m'agrada molt, i he de reconèixer que moltíssima culpa d'això la té el Pavarotti i aquest doble disc, que he escoltat centenars, potser milers de vegades.
Estimo especialment a Luciano Pavarotti perquè la seva veu m'ha acompanyat en infinitat d'ocasions i és una de les bandes sonores de la meva joventut, que m'ha impulsat definitivament cap a l'adultesa. Pavarotti m'ha encomanat sentiments exaltats i energètics cantant "Se quel gerrier io fossi... Celeste Aida", d'Aida, de Verdi, o "Di quella pira" d'Il Trovatore, amb aquell agut final tan extraordinari, m'atreviria a dir, tan estratosfèric. En altres ocasions ha consolat el meu dolor amb aquella "Una furtiva lagrima" de l'Elisir d'amore, de Donizetti, només per esmentar-ne algunes. Pavarotti ha tingut una veu fenomenal, i l'ha sabuda emprar d'una manera magistral.
Luciano sempre somreia. La seva imatge va associada a la gruixudesa del seu cos i al seu inseparable mocador blanc agafat d'una mà. I quan no cantava, mostrava una imatge multicolor, amb aquells mocadors grans, amples, amb els que solia embolicar la seva humanitat. Perquè d'humanitat no n'hi va faltar, més aviat al contrari. Ara que és mort s'han donat a conèixer moltes de les seves obres altruïstes de caritat: contribucions desinteressades a hospitals, a ONG's, a gent necessitada, sense comptar amb els seus popularíssims concerts "Pavarotti and friends", que l'han fet tant i tant popular arreu del món, i en els que ha ajuntat la seva veu amb altres cantants tan diversos com Frank Sinatra, Zucchero o Michael Bolton, només per anomenar-ne alguns. I tots aquests concerts tenien trasfons benèfic. Es va convertir en un dels tenors més populars del món per aquestes iniciatives i pels concerts que van oferir "Els tres tenors": Domingo, Carreras i Pavarotti. Una idea fenomenal.
Fa un mes que escolto la veu de Pavarotti en els meus discos. Quan vaig saber de la seva mort, la notícia em va agafar per sorpresa, em va deixar gelada i encara ara sento com una mena d'estúpid nus a la gola cada cop que en veig algunes imatges. Mai podré oblidar-lo i mai podré prescindir-ne. Fins i tot he aviciat al meu marit en aquests afers. A ell la música clàssica ja li agradava, però que no havia conegut ningú que li donés l'empenta definitiva cap a l'òpera. Ara, sense voler-ho, sense premeditar-ho, de cop i volta, xiula qualsevol ària que li agrada mentre fa qualsevol feina per casa o mentre s'anusa la corbata. M'encanta.
El Luciano Pavarotti cantava aquell "Nessun dorma" en el que el príncep Kalaf demanava a la cort de Turandot que ningú dormís i assegurava que a l'alba, venceria. Pavarotti també ho va fer: quan trencava l'albada del dia 6 de setembre, va vèncer la seva vida i va descobrir, beneït sigui, el misteri de l'eternitat.