ABRIL RENOUER

Aquest mes d’abril promet ser renouer en molts aspectes de la vida social i política. La "res-pública" es prepara per patir un sotrac que s’anticipa des de fa mesos. En faig ràpid el recompte.

Estic pensant en el sòrdid espectacle de la immensa (pressumpta) corruptel·la del Partit Popular i el Cas Gürtel, les proves del qual estan contingudes en un sumari de 50.000 folis, l’obra literària per excel·lència del nostre temps; en el cas Millet que potser farà que el duet buffo Millet-Montull ingressin a la presó pel lladronici al Palau de la Música, després de les incomprensibles imatges que ens han servit els mitjans de comunicació d’en Millet passejant pel carrer i d’en Montull practicant tenis, el seu esport preferit, com si fossin ciutadans anònims dotats de privacitat i gelosos d’ella; en la sentència del Tribunal Constitucional respecte al disminuït Estatut de Catalunya, retallat, escurçat, encongit i migrat respecte del text inicial i les altes metes a les que aspirava; en el jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón (que no és sant de la meva devoció però que també ha demostrat ser valerós en la seva feina), a qui la facció feixista i espanyola més contumaç (que ja té nassos), acusa de prevaricació per la causa que va obrir pels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i que amenaça al jutge amb vint anys d’inhabilitació.

I aquests assumptes, només per esmentar-ne alguns, potser els més vistosos, sense oblidar la crisi econòmica que encara cueja i de la qual no s’aconsegueix veure el fons.

El gran teatre de l’esperpent obre de bat a bat les seves portes i descorre obscè el teló, ensenyant sense vergonya un espectacle en el que la brutícia, la merda i la ronya han creat un crostisser, les dimensions del qual, mantenen en un estat de perpetu estupor a un públic ple de ciutadans intel·ligents.

En aquest any electoral, el primer dels següents, la gent assistim perplexa al festival de l’espantall, a la representació horrorosa de l’absurditat, el disbarat i la bestiesa i ho fem com a administrats i governats, espectadors passius de veu profunda però escanyada, només amb el dret a exercir la rebequeria que se’ns ofereix cada quatre anys (com la pastanaga lligada amb una corda a un pal i que es col·loca davant els ulls del ruc perquè camini) en forma de papereta i d’urna.

Si aquesta és la nostra força, caldrà cobrar per cada vot una mica de suor, unes quantes llàgrimes i unes gotes de sang i obligar a merèixer-lo a aquells polítics que vulguin aconseguir-los.
Es parla de desafecció, d’incertesa, de desconfiança de la gent en la "classe política", en els representants polítics de tots els àmbits i nivells. Què esperen? Jo penso que no es pot enganyar sempre a la gent amb un afalagador però buit "apoyaré" ni amb un somriure d’orella a orella, una encaixada, un petonet a la canalla i una floreta pansida en plena campanya electoral.

Afortunadament, encara vivim en una democràcia i en un estat de dret en el qual no només es pot sinó que és una obligació qüestionar els líders i debatre sobre les seves actuacions, decisions i finalitats i és en mans de la ciutadania que una situació determinada doni un gir en el moment de dipositar un vot que contingui unes o altres sigles. I sobretot, cal ser conscients en tot moment que fins i tot havent reflexionat i havent decidit lliurement i en secret quina és la opció menys dolenta, sempre planejarà sobre els votants, l’ombra grisa del dubte.

LA VERGONYA I LA MISÈRIA

Quina vergonya el paperot que ha fet el Felip Puig ara fa una estona, al TN. Resulta que segons ell, l'acord de finançament retalla l'Estatut i té baixes expectatives per ser insuficient. Fa petar de riure que ho digui aquest home, cap visible d'una coalició, CiU, que en el seu dia va anar a menjar-li l'orella (i ves a saber què més de cintura avall) al Rodríguez Zapatero, per tal que fessin president a l'Artur Mas a canvi d'una baixada de pantalons històrica que passava el ribot industrial pel damunt del text estaturari, negociant-lo no a la baixa, sinó a la mínima. Afortunadament per Catalunyai ni per aquestes se'n van sortir. L'oposició els escau d'allò més bé. Ha quedat demostrat, una vegada més, que el compliment de l'Estatut, el benestar de la ciutadania de Catalunya, l'avenç ferm del país entre els altres països europeus, és el que menys els importa. Només els fa feliços la confrontació, les capelletes i el manteniment del ridícul hortet que han anat alimentant durant anys i anys, fent-nos creure a la gent de mires i ambicions més àmplies, que l'horitzó s'acaba aquí i que més val conservar el poc que es té, sense tenir més expectatives. Ara sé que amb ERC mantenint-se ferma i forta, sense retrocedir ni el més mínim pas davant un govern d'Espanya que es creu totpoderós, el país que vull és possible i més proper. Primer, però, caldrà erradicar la tumoració cancerosa i repugnant d'una CiU que crea una metàstasi que anula els sentits d'un país ple de ciutadans intel·ligents. Els ha sortit malament la jugada a CiU i a PP (de Ciutadans ja ni en parlo per resultar-me vagarós) i me n'alegro... no ho sap ningú com me n'alegro. El Joan Herrera deia aquesta tarda que ara el que el preocupa és l'odi que aquest acord de finançament pot despertar en altres autonomies. Tant de bo en desperti molt i que ens odiin amb raó i ens tinguin molta enveja, perquè si fins ara s'ha odiat Catalunya des de la maldat i la mentida, ara estarà bé que ho facin amb raons fonamentades i mentre, que Catalunya creixi, es modernitzi, avanci amb força i amb orgull de ser el que som i de ser com som. Els catalans, al capdavall, després de tanta submissió, ens mereixem recrear-nos en aquest orgull, tot fent bo allò que deia el president Companys: tornarem a vèncer!.

CASETA I HORTET

La setmana passada el Jordi Basté explicava a RAC 1 una notícia que em va fer gràcia: l’hortet de la Michelle Obama ja dóna els seus fruits, exactament enciams, tomàquets i un cogombre. Ella mateixa va organitzar l’hortet "al sector sud dels jardins de la Casablanca" i també ella mateixa es va enfundar dins unes botes per començar a cavar, arrencar males herbes i procurar que les plantes creixin ufanoses i saludables, ja que aquest hortet és completament ecològic: terra, sol i aigua. Bé.
Si l’exemple té èxit ja em veig a la Carla Bruni arremangant-se per plantar quatre cols als Champs Elisés, a la Sonsoles cavant forats a la Moncloa i a la dona del Berlusconi escaldant les patates a les que el seu home, prèviament, hagi donat el vist-i-plau.
És curiós que una primera dama com la Michelle Obama s’hagi buscat una afició tan poc glamurosa per ocupar el seu temps, però també és cert que amb aquesta activitat dóna un exemple que si bé les altres primeres dames potser no seguiran, sí que potser ho faran les mestresses de casa d’arreu, de tot tipus i condició. De fet, no és gens estrany veure tomaqueres en alguns balcons, enfilant-se per les parets, lligades precàriament als murs, però donant, agraïdes, els seus fruits. És una gran satisfacció veure com creixen les plantes. Al terrat de casa, sense anar més lluny, hi ha una bona munió de plantes amb flor, pròpies d’un jardí, però la Dorothy, just al terrat del costat, té plantades tomaqueres, gira-sols, carbassons i també flors com gladiols que creixen alts i esponerosos i per aquesta mateixa raó es vinclen.
Sempre m’ha fet il·lusió tenir un pam de terra per disposar-hi un hortet, ho dic amb el cor a la mà. A casa hi tinc una olivera de mida mitjana, un presseguer petit, una figuera que creix amunt, maduixeres, un parell de frambueses i algunes plantes aromàtiques. M’encanten.
Fa una colla d’estius (més de dotze, si no calculo malament), a la casa del Vendrell vaig plantar tres tomaqueres juntes, en una mateixa torreta grossa. Les regava cada dia (fins al punt que la meva àvia, beneïda sigui, em deia que parés de tirar-hi aigua, perquè potser les ofegaria), les mimava i les vetllava, fins al punt que es van fer enormes, grandioses i donaven uns tomàquets grossos com punys. Aquell estiu la Maia no va comprar ni un tomàquet a la botiga, donat que teníem l’assortiment necessari per a l’amanida i el pa, a casa mateix. L’experiència va valer la pena. Aquells tomàquets van ser el millor d’aquell estiu.
Tal i com està el tema de la crisi, potser la gent haurem de fer un pensament i en comptes de tenir geranis a casa, hi haurem de fer tota mena de plantes hortícoles d’aquelles que creixen d’una manera moderada. Amb la seva senzillesa, amb una modèstia infinita i requerint ben poques atencions, donen resultats fantàstics. Potser serà qüestió de provar-ho amb molt d’interès i si tota una primera dama s’arremanga i s’ajup, què no farem la resta. Serà qüestió de provar-ho.

SENTO UN CREIXENT CANSAMENT

Hem deixat ja enrera la última comtessa electoral. No sé si coincidireu amb mi i amb les sensacions que em desperten les convocatòries a les urnes: una inacabable campanya electoral, els corresponents espais a les cadenes de televisió, els eslògans repetitius, els candidats i candidates aigualits, els oportunistes, els que van sempre a la contra, els que no tenen res a fer i fins i tot els friquis totals amb ínfules de polític de carrera d’aquells que remouen masses amb missatges messiànics. Creieu-me que estic cansada i també desil·lusionada, decebuda, desenganyada i una mica trista. Permeteu-me, tinc la sensació cada cop més intensa, que la gent, en general, estem farts de la política i dels polítics, potser perquè la immensa majoria de polítics espanyols i alguns de catalans que coneixem, a nivell de la Generalitat i a nivell municipal, tenen un perfil baixíssim, que han entrat en política per casualitat i han aconseguit la confiança dels partits perquè eren al lloc oportú en el moment propici. Tant de bo m’equivoqui però és la percepció que tinc, nascuda de molts moments i moltes experiències tristament negatives d’ara i d’abans.
Arran de les darreres eleccions al Parlament Europeu i dels resultats que s’han obtingut, penso que els partits polítiques i els seus representants haurien de fer un treball profund i sincer d’autocrítica i treure conclusions sobre quin és el missatge que la ciutadania vol fer arribar als polítics amb l’orientació del seu vot.
Els del PP contra els del PSOE; a Catalunya, els del tripartit contra la resta que queden fora del poder del govern; i sobretot i molt especialment, què hi ha hagut tanta abstenció, perquè tants vots en blanc i perquè tants vots nuls. Que la gent vagi a votar és important, per descomptat, però que ho facin en un sentit o un altre té significats definitius. No tothom ha guanyat, malgrat que el cava va córrer a totes les seus electorals de tots els partits, i tots han fet la lectura que més els ha convingut segons els seus interessos, intentant manipular, una vegada més, a l’opinió pública: que si CiU han tingut bons resultats perquè la gent està cansada del tripartit, que si el tripartit ha aguantat bé la batzegada, que si hi ha hagut molt vot de càstig i al mateix temps molt de bipartidisme, etc., etc., etc.
Tot plegat, molt de cansament. El cas és que el Parlament Europeu es constituirà d’aquí a uns quants dies i pràcticament no en tornarem a saber res més de significatiu fins d’aquí a cinc anys, quan tornin a demanar-nos el vot.
Jo vaig anar a votar diumenge i si voleu més dades, vaig votar l’Oriol Junqueras i ERC (no crec que això sigui una sorpresa per a ningú), i aquesta vegada ho vaig fer convençuda i esperançada en la feina i la persona de l’amic Oriol. A la seu electoral en la qual em toca votar no hi havia exactament un clima massa electoral ni massa alegre; més aviat al contrari, l’ànim de la gent que pul·lulava pel col·legi Saavedra era més aviat la d’un pur tràmit que tocava la pera més que no pas ajudava, més encara tenint en compte el bon temps que va fer diumenge. Un excel·lent dia de platja completament desaprofitat.
Què hi voleu fer? Res de res. Ara els mitjans de comunicació, els tertulians, els comentaristes, els columnistes, faran el seu agost durant una setmana i després, "a otra cosa, mariposa".
Una viva recomanació: si teniu una estona aquest estiu, comenceu a llegir un magnífic llibre de José Saramago que porta per títol "Ensayo sobre la lucidez" i després, si voleu, en tornem a parlar.

MOLTS ENDEMÀS

Fa només uns quants dies va saltar la notícia: el govern d’Espanya ha decidit, sense consulta prèvia ni a farmacèutics ni a metges, és a dir, sense encomanar-se a Déu ni a sa mare, que la píndola del dia després es vendrà a totes les farmàcies sense recepta, sense prescipció mèdica i sense cap condicionant. Lliurement una noia de 16 anys o fins i tot més jove, la podrà adquirir amb la mateixa facilitat que a la botiga del costat pot comprar un xupa-xups.
Ja tenim servida la controvèrsia.
Per un cantó aquesta facilitat per adquirir la píndola evitarà embarassos no desitjats en adolescents que mantenen relacions sexuals, tal i com argumenta la ministra, però per altra banda, aquesta liberalitat no fa, des del meu punt de vista, més que oferir la sensació de tenir una solució a l’abast si per aquelles coses de la vida, es té una fortuïta relliscada sense l’adequada protecció o si amb les presses, el condó ha quedat ben embolicat, degudament envasat, al costat del llum de la tauleta de nit.
Bé, ja se sap que de vegades la passió, la urgència, la pressa i la clandestinitat, condueixen a situacions en les que d’una altra manera, mantenir un encontre sexual fora impossible.
Ara bé, per damunt de tot i en tota situació, cal actuar amb responsabilitat i aquesta és una premissa insalvable, indiscutible i inobjectivable. Cal ser responsable i punt. No hi ha més cera que la que crema i penso que això caldria inculcar-ho en els i les joves igual com els nostres pares ho havien fet amb nosaltres quan teníem l’edat aquella tan tonta en la que tot ens feia gràcia. Tots i totes hi hem passat per això.
No dic que la gent hagi d’arribar verge al matrimoni, ni molt menys, però sí que ha de tenir el cap una mica moblat, especialment quan parlem d’un tema tan sensible com és el de les relacions sexuals. No crec que sigui oportú que la gent tingui la sensació que si tenen relacions estranyes, prenent-se aquesta píndola del dia després, tot arreglat i "a otra cosa mariposa", perquè aquesta píndola no és, ni s’ha de convertir, en un mitjà contraceptiu. Tal i com veig enfocat el tema als mitjans de comunicació, als fòrums d’opinió i escoltant el punt de vista d’algunes persones, penso que no s’ha entès bé quina és la funció d’aquesta píndola (que com a medicament pot tenir contraindicacions i ben serioses) o no s’ha sabut explicar a les persones més susceptibles de ser-ne consumidors per la força i esperant que causi els efectes oportuns: evitar l’embaràs no desitjat.
Cal explicar molt i molt bé, quan toqui, sigui el moment i a qui escaigui, que de mètodes anticonceptius n’hi ha una colla, començant pels més simples, com l’ús del condó o de la pastilla antibaby, fins als més sofisticats i definitius com la lligadura de trompes o la vasectomia.
Tenir una bona educació sexual és la clau de l’èxit en les decisions a prendre i la primera decisió, que és la política, crec que de moment, ja comença a anar fora de mare. Com a mínim, una visita al CAP corresponent, una visita del facultatiu de torn i una oportuna recepta fan que aquest mínim protocol vagi acompanyat un pensament reflexiu abans d’una actuació determinada. I Déu ens en guard d'un "ja està fet".
Veurem en els propers mesos què és el que passa.

UNA SOLEDAT MANIFESTA

Cada dia me n’adono més i suposo que ell també. Em refereixo al president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero. Cada dia el veig més sol i se’m fa cada cop més desconcertant la seva actuació i decisions de govern, especialment si tinc en compte que havia dipositat en ell una part important de les meves esperances. Va ser tan nefasta l’etapa Aznar (especialment quan va tenir majoria absoluta),que la possibilitat Zapatero l’albirava com una alenada d’aire fresc (malgrat la poca originaltiat de l’expressió). Em vaig equivocar. No el vaig votar, perquè com ja sabeu el meu cor és d’Esquerra, però és cert que allotjava algunes il·lusions pel fet que un govern d’esquerres sempre és més fàcilment suportable que no pas un de dretes, especialment si és de dretes reaccionàries i limítrofs amb la dictadura.
El temps no m’ha donat la raó quan jo deia que Zapatero es presentava com un magnífic candidat, com l’abanderat d’un projecte de futur a mig i llarg termini, més d’acord amb les polítiques europees que no pas amb les actuacions més pròpies dels anys 30 del segle passat que no pas del XXI.
És molt gran la decepció que sento del govern Zapatero i del seu equip. Si tenim en compte tot el que ha fet i encara més, el que no ha fet, el que ha deixat de fer i el que ha fet malament i barroera, el balanç aboca inevitablement a aquesta soledat manifesta que ara pateix el govern Zapatero. Només cal començar a tenir en compte totes les promeses que s’han incomplit a partir de la primera proposta d’Estatut de Catalunya i aquell famós "apoyaré". Mentida!. I el finançament de Catalunya i de les comunitats autònomes? El més calent a l’aigüera. I pel que fa a la gestió de la crisi? Tinc tant la sensació d’anar caminant fent tentines dins d’una habitació fosca que quan hi hagi un petit raig de llum, probablement tampoc sabré apreciar-lo. El remat final ha estat l’ajut de finançament per a la gent que es compra un cotxe, passant "a saco Paco" per damunt dels respectius governs autonòmics, que van rebre aquesta mesura amb un gran estupor. Això va ser un "Sorpresa…!". Ja veus tu.
Ara Zapatero es troba sol a l’hora d’aprovar segons quines mesures, agafat per les parts nobles democràtiques per una CiU, una ERC i d’altres, que aparentment no saben exercir la pressió convenient en membre tan delicat.
Què passarà a partir d’ara? Jo crec que es sortirà de la crisi quan els mitjans de comunicació diguin que de mica en mica ens n’anem sortint tots plegats. La crisi s’acabarà quan els mitjans de comunicació ho diguin. Ja sé que no és una teoria científica ni viable des del punt de vista de la ciència econòmica, però socialment trobo que és determinant tenir el convenciment induït de les coses.
Televisivament tinc la sensació de pèrdua, de navegar sense rumb i de posar pedaços en alguns aspectes econòmics: ara els concessionaris dels cotxes, abans d’ahir algunes entitats bancàries, etc., mentre a algunes famílies se’ls acaba, se’ls exhaureix, se’ls esgota, el subsidi d’atur, en el pitjor dels casos i es veuen fent fallida, d’altres. I ara què? (… silenci i apujada d’espatlles…).
D’aquí a quatre dies començarà la campanya europea i veurem de seguida l’abast de la crisi o si la crisi la patim els quatre de sempre: veurem si hi ha paperassa, cartells, publicitat diversa i actes multitudinaris amb coca i xocolata per tutti, amb la única finalitat d’entabanar a la gent. Veurem què passarà a partir d’ara.

EL COS EM DEMANA CRIDAR BEN FORT: ADÉU ESPANYA!

Ara que segons el Tribunal Constitucional els símbols de Catalunya (la Senyera, Els Segadors i la Diada de l'11 de setembre), no són representacions nacionals sinó pura curiositat autonòmica, una mostra més de tipisme i de rusticitat i poca cosa més, totes les visions més o menys amistoses que fins ara havien pogut venir d'Espanya, s'han enfonsat en un pou profund.

Curt i ras, penso que la broma ja comença a passar de taca d'oli. Reconec que quan Zapatero va sortir elegit president vaig pensar que una mica d'aire nou no vindria malament a la ja més que rància política espanyola i que polítiques més d'esquerres, modernes, innovadores, imaginatives i obertes a noves mires, podrien aportar un bri d'esperança per aconseguir unes relacions més fluïdes, en el futur i a curt termini, entre Catalunya i Espanya. Almenys, més amistoses i amables del que havien estat en els molts anys que el PP de l'Aznar havia dominat el cotarro de les decisions polítiques que inclouen, no cal dir, als pobrets catalans. Pobrets però alegrets, com diu el meu sogre, perquè malgrat la quantitat de bastonades que ens arriben de tot arreu des de fa molt de temps, els catalans posem al mal temps bona cara i quan és l'hora de la veritat, va i revalidem la confiança, ja tirant a escadussera, que ZP ens havia inspirat temps enrera.

Ara, amb l'Estatut rebaixat al màxim, l'economia reduïda a la mínima expressió, els incompliments de traspàs de competències a l'ordre del dia i l'ànim pel terra, als catalans ens han etzibat la darrera de les moltes plantofades que es veu que encara han de venir: el que fins ara havien estat els nostres símbols nacionals per excel·lència, ara ja no ho són perquè no tenen el reconeixement que es requereix perquè tinguin aquest rang. És a dir, la senyera, els Segadors i la Diada Nacional es veuen només reflexades al títol I del nou i encara no estrenat Estatut, perquè a efectes pràctics, no tenen cap vinculació legal. Aquesta ja és la última, vaja!.

Cada cop més les espanyes ens tenen en posició de "mirando pa Cuenca" (i entengui cadascú el que vulgui) i el catalanets, paga que és gata, calla i no facis soroll, no sigui que a més, s'enfadin i així un dia i un altre des de fa, quants? Més de tres-cents anys?. Les xifres em ballen perquè pot molt ben ser que siguin encara més antigues, les dates en les que els espanyols van decidir que amb el cul "en pompa" els catalans fem millor goig.

De les més de tres-centes competències que s'havien de traspassar, el govern espanyol n'ha cedit 10; "ni apoyo ni apoyaré" res de l'Estatut; el finançament està penjat per les orelles i l'autogovern dels polzes i a més, ens sacseja una crisi global que fa que les empreses tronollin, es deslocalitzin o simplement, tanquin portes i fins a un altre dia, germà!. En protesta per aquesta situació a partir d'ara, cada cop que escrigui Espanya, deixaré d'escriure la primera en majúscula, retirant a espanya d'aquesta manera, la importància que una majúscula reporta.

Fins quant podem aguantar aquesta situació? Fins quant hem de mantenir-nos calladets i obedients? Quant de temps falta per tornar a aixecar les fals, tal i com es va fer temps enrera? Fins quant aquesta actitud ciutadana que ens mina l'ànim, deixarà de ser tan complaent per tornar-se més beligerant i activa?

Fins quan ens caldrà encara aguantar el ser banyuts i pagar el beure? Deixo la preguna a l'aire, sospiro i espero una resposta que sé que no vindrà, almenys en breu. Potser la generació dels meus fills, o la dels fills dels seus fills veuran complert el meu somni, que és també el dels meus avis i besavis: una Catalunya sobirana, lliure i nacional. I poder dir amb veu ben alta, tal i com va cantar el poeta, tot creuant un braç amb l' altre més o menys a l'alçada del colze al temps que l'altre braç, repetidament i fortament es flexiona: Adéu, espanya!. I més planerament, A cagar a espanya!.

HISTÒRIA D'UNA AMPOLLA

La història que avui us explicaré fa referència a una ampolla. És una ampolla verda, d'un litre de capacitat, de ventre allargat i coll estret. El seu contingut, espumejant i una mica àcid, queda retingut dins el recipient per un tap de suro d'autèntica i genuïna alzina surera. Al seu damunt hi va una placa i un morrió relliga tot el conjunt, procurant protegir el contingut i donant a l'ampolla en sí, un aire d'elegància i d'ociosa distracció.

Efectivament, ho haureu endevinat a aquestes alçades. L'ampolla de la qual us parlo és una ampolla de cava.

Quan el mestre que la va elaborar la va donar per enllestida i la va posar a la venda sota l'auspici d'una gran marca, que fa publicitat per la televisió, especialment en aquestes dates properes a Nadal, no s'imaginava pas que amb aquest producte enllestit i etiquetat, a punt només de ser paladejat, crearia un lligam d'autèntica complicitat amb els seus compradors i potencials usuaris, perquè aquesta ampolla de cava, sense ella saber-ho, ha nascut per complir una finalitat de celebració i de joia.

Déu sabrà per quantes mans haurà passat aquesta ampolla de cava. Fem una mica de recompte: les del fabricant de vidre, les de l'artesà que la va omplir, la d'un altre artesà que li va anar donant un quart de volta cada x dies, submergida en la foscor d'una cava, les altres mans de la persona que la va donar per bona i la va fer anar a parar dins una caixa juntament amb tot d'ampolles similars o iguals a l'ampolla de la que us parlo, les de la persona que traient-la de la caixa la va dipositar en un estant de cara al públic per a la seva comercialització, les mans de la caixera que en va cobrar l'import i finalment, les nostres mans, quan el Salvi i jo la vam comprar, tot just fa uns quants dies.

És estrany pensar en tots els passos i processos que aquesta ampolla de cava ha hagut de passar, conservant el seu preciós contingut, fins que ha arribat als seus destinataris finals: nosaltres, que l'obrirem quan toqui i amb ella brindarem joiosos, seguint la tradició dels de casa.

Quan serà que l'obrirem? La data exacta està escrita en un calendari a les estrelles i només l'univers ho sap. La única dada que nosaltres tenim és que l'obrirem el dia precís i esperat en el que un dels últims feixistes que encara cuejen, amb la seva maldat, els seus exabruptes, la seva creixent demència i la seva atàvica indolència, abandoni aquesta Terra amb els peus per davant.

Sí amics i amigues. L'ampolla de cava de la que us parlo està esperant amb paciència que el Manuel Fraga Iribarne faci l'últim espatarrec i mori amb ell el verí amb el que ha viscut tota la seva repugnant i estalviable vida. Ja sabeu: morta la cuca, mort el verí. Mort el Fraga, mort el darrer feixista, la signatura del qual, figura encara en unes quantes dotzenes de sentències de mort de la postguerra. El feixista sobre el qual ha de pesar com una llosa, la consciència de tanta sang innocent vessada per defensar unes idees concretes: la República, el país, la llibertat, la democràcia, allí on amb més cor i amb més força van florir i es mantenen encara: Catalunya, el País Basc i Galícia.

Sóm una nació sobirana. Això no cal que ens ho vingui a contradir la vergonyant ignorància del Fraga que es va ajuntar amb altres tan ignorants i desgraciats com ell per fer creure a l'"españolito de a pie" que la "sagrada unidad de la patria" estava amenaçada. Quin cony de pàtria és aquesta que es dedica a matar als seus fills? Quina merda de nacionalistes són aquests que defensant els feixisme i amagant-se rera el seu escut, es van dedicar a odiar sistemàticament a espanyols, catalans, bascos, gallecs de tot pelatge i tota criatura visquent que se'ls posés per davant?

És per això que quan fa uns quants dies vam escoltar el Fraga dient que als nacionalistes se'ls hauria de penjar "de algun sitio" el Salvi i jo vam fer el compte i pensament que tenir una ampolla de cava preparada i en fresc a la nevera, esperant que el Fraga finalment la guinyi (ja sé que a simple vista sembla immortal, però de debò , a l'hora de la veritat, no ho és), l'obrirem i en prendrem el contingut a glopadetes curtes i gratificants. L'avi Roca ja ho va fer amb el Franco, ja us ho vaig explicar fa uns quants dies, i nosaltres també ho hem fet en alguna altra ocasió anterior, com per exemple, quan va morir el Serrano Suñer.

Pressa? Cap ni una, però el temps, implacable i eficaç, li va a la contra de l'amic Fraga Iribarne i l'ampolla de cava que celebrarà la seva mort, la tenim ja en fresc i reservada a la nevera. Això rai que no es passa i que mentre no vol pà.

Si es mor aquestes properes festes de Nadal, quina ocasió més bona per celebrar tantes coses alhora!. A veure si per un cop a la seva refutuda vida, el Fraga fa alguna cosa bé. Si és així, només ens caldrà una mica més de paciència. Nadal ja treu el cap aquí, a la volta de la cantonada. Si no és així i aquesta mala bèstia encara té l'oportunitat de veure néixer un altre any, cap problema. L'ampolla continuarà a la nostra nevera, esperant pacient. Si per Nadal no matem el gall, no cal patir, ja arribarà l'hora i com diu aquell, "a cada cerdo le llega su san Martín".

EL CANVI JA ÉS AQUÍ

Si avui busquem al Google el terme "Barack Obama", el buscador més conegut d'Internet troba la friolera de 80.900.000 resultats en 0,06 segons, és a dir, a una velocitat supersònica. Bé, el canvi tan esperat i tan proclamat durant la campanya presidencial americana, ja és aquí. Veurem. Avui al programa del Basté "El Món" a RAC 1 preguntaven als oïdors si tots plegats n'esperem massa de l'Obama i la majoria de la gent que ha respòs han dit que sí i per tant, ja donen a entendre que sobre l'Obama hi ha moltes esperances posades però que la confiança en que aquestes esperances es materialitzin en forma de resultats positius, queda en "standby", a la rerabotiga de les expectatives gairebé mesiàniques que giren al voltant del flamant president electe.

Aquestes eleccions han deixat en evidència diverses qüestions:

1.- Que la gent estem fins al monyo de tot,

2.- Que el món està cada cop més globalitzat i els mitjans de comunicació (en general) han tractat la informació que s'ha generat al final d'aquesta campanya americana, com si a nosaltres ens hi anés el compromís i com si fóssim nosaltres qui puguessim decidir,

3.- Que el resultat d'aquestes eleccions té ressò i efectes a tot el món, és a dir, a tot el planeta.

Des del meu punt de vista, penso que sempre és bo i positiu donar un pas endavant per canviar, encara que sigui de republicans a demòcrates, és a dir, de la dreta a la dreta i mitja.

Però l'Obama és engrescador, no ho podem negar i el seu discurs és agosarat i fresc. Potser sigui la seva joventut qui el fa actuar d'aquesta manera, més encara si partim de la base que els darrers presidents han tingut tots una mitjana de més de 70 anys. Fem memòria: Jimmy Carter, Ronald Reagan, George Bush (pare), Bill Clinton (potser l'excepció) i finalment George Bush (fill). John McCaine representava, des del meu punt de vista, la saga de dinosaures que s'ha estat prodigant al despatx oval de la Casablanca des que tinc ús de raó, partint de la base que el primer president que recordo amb claredat és Jimmy Carter.

M'agrada l'estil de Barack Obama i per a mi té un vot de confiança. Si m'haguessin deixat votar, jo també m'hauria decantat per la seva opció, ni que fos per tastar alguna cosa nova i gens gastada. La força de la seva empenta, discurs, aparença, programa, etc, s'ha afegit al ressò mediàtic immens que li han donat els mitjans de comunicació mundials i un factor barrejat amb l'altra donen, sense cap mena de dubte, un producte guanyador.

Veurem a veure què passarà a partir d'ara, més que res perquè Obama té ressons mesiànics a la seva aura i s'espera d'ell que acabi amb la guerra, que resolgui la crisi econòmica mundial, que mantingui el món en pau, que la societat prengui consciència dels més diversos assumptes i causes, que aturi el canvi climàtic, etc., etc., etc.,

Potser una mica massa per a un sol home, ni que sigui el líder de la civilització i l'home més influent del planeta.

Tot vol el seu temps. Caldrà donar-li, però, un respir, una pausa...

UNA CULTURA DEMOCRÀTICA MOLT "JUSTETA"

Amb aquesta frase "Si la classe política no aguanta un programa com aquest és que tenim una cultura democràtica molt justeta", qualificava l'Antoni Bassas tota una manera de fer i de pensar. Jo no m'atreveixo a dir ni a jutjar si el meu periodista preferit tenia raó o no; només sé que ho deia en el moment de tancar definitivament la darrera pàgina d'"El Matí de Catalunya Ràdio", després d'haver-hi estat 14 anys al davant com a presentador i dirigint el programa més important de la programació radiofònica matinal del país.

Potser sí que la seva no-renovació sigui una qüestió de falta d'acord entre les dues parts interessades, el Bassas i la direcció de l'emissora, però sabent com saben que el producte funciona i és el principal referent informatiu dels matins, líder d'audiència des de "nilo tempore", estic convençuda que amb una mica de bona voluntat tot hauria anat millor del que anirà ara.

El senyor Bassas va comentar que li van fer veure que el problema principal és la sàtira, la ironia, la crítica, la imitació i la burla de l'APM cap als polítics, de tots colors, condicions i ubicacions. I jo em pregunto: un espai tan light, de només 15 minuts els molesta? Doncs què pensen del Polònia, per exemple? Cal que el Toni Soler i el seu equip es sentin amb la soga al coll? Si és així, senyores i senyors, jo plego, emmagatzemo els bàrtols i espero que arribin temps millors, perquè sincerament, no veig diferència entre blanc i negre, entre esquerra i dreta.

Encara no fa una setmana que l'Antoni Bassas es va acomiadar i ja el trobo a faltar, perquè si bé emprendrà, i segur que amb gran èxit, altres projectes, han sigut tantes i tantes les hores, incomptables, que m'ha acompanyat i m'ha informat, i des de fa tants anys, que ara mateix em sento una mica orfe. Segurament de cara a la temporada entrant la persona que substitueixi el Bassas també ho farà prou bé i amb el temps, tots plegats ens hi acostumarem, però en aquest moment, poso el dubte m'entela la visió objectiva del que podria ser un canvi renovador i necessari. I a més, hi ha una altra qüestió: els podem permetre fer emmudir a professionals de la vàlua de l'Antoni Bassas, que té una trajectòria professional immaculada? Permeteu-me que ho dubti.

El dia que el Salvi, a l'hora de dinar, ve i em diu: saps qui plega de Catalunya Ràdio? i em diu que és el Bassas, jo vaig exclamar sonorament i incrèdula: Sí home!. I així era. El dia 18 el vaig sentir acomiadar-se amb un simple i digníssim "Adéu siau" i vaig pensar que si els motius de caràcter polític que intueixo són els causants de la seva caiguda, està clar que no anem bé i no deixa de sorprendre'm el poc que canvia el país, malgrat els anys que passen. I el que més sento, és que tinguem aquesta "cultura democràtica tan justeta" que deia el Bassas. Jo crec que no es tracta només de "cultura democràtica", sinó també de falta de coherència, de llibertat i de sentit de l'humor, qualitats totes elles que en denoten una altra de molt més important: falta d'intel.ligència.

Senyor Bassas, enhorabona per tots aquests anys. Gràcies per tot aquest temps. Ànim i bona sort!.

UN VOT DE CONFIANÇA

Els qui em coneixeu sabeu que no sóc especialment feminista, més aviat al contrari, crec que la lluita per a la igualtat dels sexes és un debat exhaurit, perquè els capquadrats que tenen a les seves empreses a algunes professionals molt qualificades i molt ben preparades, en condicions d'inferioritat respecte dels seus companys masculins, pel que fa especialment al salari i a la responsabilitat empresarial, penso que haurien de tancar el xiringuito i dedicar-se a fregar cassoles, que és el que fan moltes dones quan arriben a les seves cases després de llargues jornades laborals. Afortunadament, sempre hi ha millors opcions i no totes les empreses ni tots els empresaris gasten la mateixa política social en els seus consells d'administració. Els homes, els agradi o no, sempre toparan amb dones que aspiraran a càrrecs importants i a més, al.legaran mèrits per obtenir-los, tindran perseverància i esperit de sacrifici en el treball i a més, es mostraran entusiastes amb el que fan, obtenint així bons resultats que faran lícites i justes les seves ambicions.

Els temps estan canviant, i ben depressa. Així ho demostra el fet que el nou govern Zapatero tingui una majoria de dones dirigint els diversos ministeris. Ho trobo perfecte, ja era hora. Aplaudeixo a ZP per aquesta decisió que, amb el temps, es demostrarà segurament, espero, encertada. De moment i d'entrada, el nou executiu té el meu vot d'esperança i de confiança. Naturalment però, aquesta decisió ja ha rebut dures crítiques per part dels sectors més conservadors dels mitjans de comunicació especialment. Trobo intolerable que d'entrada, sense cap altre judici de valor més que el fet que les ministres siguin ministres, ja comencin a rebre qualificatius despectius, pejoratius i ofensius. Per descomptat, la COPE és l'abanderada d'aquestes crítiques l'amic Federico, tan espectral com sempre, ja ha alleugerat la seva ràbia escupint bilis per la boca com una mofeta bigotuda qualsevol. L'ABC, com era de preveure, tampoc es moca amb mitja màniga i en l'article d'opinió que publicava ahir Antonio Burgos, es pot llegir, textualment i copio: "ZP no ha nombrado un nuevo gobierno, sino que como medida de precaución ha organizando su Batallón de Modistillas Ministeriales, donde las señoras superan ya a los caballeros". Fins i tot el mal anomenat Cavaliere, en Berlusconi, vaticinava que Zapatero tindrà problemes amb tantes dones al govern, vomitant també una sèrie de profecies que ni el mateix Nostradamus les hauria dit de més catastròfiques. En canvi, avui surt publicat al diari que el Berlusconi s'està rumiant si fitxa, entre d'altres dones per als distints ministeris, a una model, Mara Carfagna, per al seu propi govern, la mateixa model que va ser el blanc de les poc subtils intencions lividinoses del Cavaliere quan va dir obertament "Si no estigués casat m'ho faria amb ella". Total, en qüestions de sexe, es veu que més val anar al gra i fora subtileses que només fan perdre el temps. És la remonda.

Trobo intolerable que es posi en entredit el mèrit de les noves ministres, només pel fet de ser dones, sense donar-els-hi, almenys, l'oportunitat d'encertar-la o de cagar-la. Ni tant sols els 100 dies de confiança es mereix aquest govern? No ho crec pas. Per cert, inoblidable la imatge de la ministra Chacon, desfilant davant les tropes amb la seva panxeta de sis o set mesos. Què passa, és que una dona embarassada no pot pensar amb claredat sobre afers militars i de defensa o sobre qualsevol altre assumpte? Em sembla que totes aquestes precaucions, aquests vaticinis de desastre, aquestes crítiques gratuïtes i buides, són pròpies de ments que no han evolucionat, que no s'han posat al dia i que no saben que les dones han triplicat la seva presència al mercat laboral en aquests darrers quinze anys, que les universitats expedeixen tants títols per als homes com per a les dones i que el nombre de llicenciades, de doctores i de catedràtiques, és tan important com el dels mascles.

Suposo que els més curts d'enteniment, obtusos de pensament i estrets de mires, masclistes i reaccionaris, contemplaran aquest nou govern i determinaran que es tracta d'una mena d'harem particular de ZP, però com us deia, els i les ministres, tenen el meu vot de confiança i el dret a que se'ls concedeixi, com a mínim, el benefici del dubte, especialment, abans de començar l'exercici de la seva funció.

ZP mentre, deu pensar: "Ladran, luego cabalgamos".

BÉ LLIURE PERÒ ESCÀS

Quan estudies economia, el primer concepte que ha de quedar molt clar és la diferenciació que existeix entre un bé lliure i un bé escàs. Anem a pams: un bé escàs és un bé econòmic, és a dir, és aquell que pots adquirir, sempre i quan puguis assumir-ne el preu; el bé lliure, en canvi, és aquell que està a disposició de tothom en quantitats raonablement grans i la seva adquisició és gratuïta, o bé la quantitat de diner que s'ha de pagar per al seu gaudi, és sovint simbòlica. Exemples concrets: un bé econòmic és, per exemple, qualsevol producte que podem comprar en un mercat, mal sigui de primera necessitat, com l'aliment; en canvi, un bé lliure pot ser l'oxigen que respirem, el sol que ens toca o l'aigua, que està disponible pagant-ne un preu relativament assequible i encara, no per l'aigua en sí, sinó per la diversitat de serveis que es mouen al seu voltant, com la potabilització, les anàlisis, el seu acanalament, etc.

L'aigua és tema de debat i de polèmica des de fa un certs temps, perquè sembla que de cop i volta, n'hi ha en menys quantitat i la que hi ha, està mal repartida. Sovint els homes del temps, en els seus micro-espais, mostren imatges d'inundacions paoroses, amb un cert nombre de víctimes, a l'altre banda del planeta, mentre aquí, a casa nostra, els envassaments estan cada cop en situació més penosa i no hi ha manera que plogui una pluja en condicions mínimament decents per pal.liar i corregir aquesta situació.
Fa uns quants mesos, la família Guinart-Pros al complert, vam visitar el poble de Lilla, en busca d'enyors agradables i alguns records dolorosos. Al costat mateix del bar del poble, un cartell anunciava que la restricció d'aigua feia que la gent del poble en disposés d'una certa hora a una altra i encara, procurant moderar-ne el consum i actuant amb seny. Al cap d'uns quants dies escoltàvem per la ràdio que a l'Espluga de Francolí, el raccionament de l'aigua era el pa nostre de cada dia, i d'això ja fa uns quants mesos.
Ara resulta que aigua provinent de Tarragona se n'ha d'anar cap a Barcelona perquè d'aquesta manera, la ciutat i l'àrea metropolitana, no es vegin afectades per la manca preocupant d'aigua. Qui ho entén això? Que m'ho expliquin bé, perquè la veritat és que jo no ho veig gens clar. Naturalment, els grups ecologistes ja han posat el crit al cel i també els afectats per aquesta decisió, que es veu que són els regants de l'Ebre, tant de la riba dreta com de l'esquerra, que ja han anunciat que recorreran a mesures legals si aquesta decisió els afecta negativament.
Però es veu que la cosa ja està feta. El plenari tarragoní així ho va aprovar fa tot just unes jornades i l'alcalde Ballesteros es veu que ho té molt clar, que en contrapartida, podrà aconseguir alguns avantatges, com ara l'increment de captació d'aigua dels aqüífers tarragonins, mesura a la que l'Agència Catalana de l'Aigua, ha de cedir per trons en contraprestació pels serveis rebuts.
Jo no sóc biòloga ni geòloga, i entenc que l'alcalde Ballesteros fa el que creu millor, però a primer cop d'ull, dóna la mateixa impressió que es repeteix una i una altra vegada des de fa tota la vida: Barcelona té totes les prioritats, gaudeix de totes les premises i es fa seus tots els avantatges, en detriment, si convé, d'altres contrades que també tenen, no només dret a viure, sinó indicis de vida intel.ligent. Serà veritat que això no és pas Catalunya, sinó Barcelunya? Corregiu-me si m'equivoco, però des de la meva manera d'entendre les coses, tot plegat és prou trist.
A veure si algun company blocaire pot explicar-me quins son els avantatges d'anar fent favors a Barcelona i més encara, quan aquests favors representen posar el llit, el beure i la galta.
Per acabar aquest post de bon rotllo, us passo un vídeo que m'encanta, d'una cantant fascinadora, que enmig de les cançons crida el seu crit de guerra: AGUA!... (podeu veure'l clicant aquí). I A GOSAR, MI AMOL!

LA MEGA KRACK

És la més odiada, la que té menys prestigi, la més prepotent i xulesca, la ministra de la que tothom recorda l'arbre genealògic en algun moment del dia, quan les comunicacions no van ni amb rodes (valgui la frase), i al mateix temps, la més tossuda, orgullosa i inútil del govern ZP. I malgrat tot això, es veu que és la ministra que més quilòmetres de via ha posat en tot el que portem de democràcia. Ara bé, com i en quines condicions?

Fa molt poquets dies escoltava per la ràdio a la ministra Magdalena Álvarez dient allò de que "tiene el orgullo de la'j mujere' malagueña'" i que per tant, "ante' rota que doblá". Em sembla fantàstic, però que vagi a fer contorsions a casa seva i deixi de tocar els nassos a la gent normal que a diari ha de traslladar-se en tren, en cotxe o en autobús, fins al seu lloc de treball.

Quan abans d'ahir el diputat Joan Herrera (ICV) li retreia al plenari del Congrés espanyol, a aquesta ministra, que els que estaven doblegats eren la bona gent que pateix diàriament les molèsties d'unes inversions inexistents des de "in nilo témpore" a la xarxa ferroviària, la ministra, tota "puesta" ella, va dir que per dirigir-se a ella, havia de parlar-li com parla ella (o sigui, malament) i que ella no estava "doblada", sinó "doblá", perquè si per trons s'ha de dir "xosé lluí", a ella se li ha de parlar com parlen els andalusos (amb tots els meus respectes), i que fes el favor de no dirigir-se a ella amb aquell to ni en aquells termes. Tot això està molt bé, però el cert és que la ministra pot estar doblá, rota, torcía o fent la posició del missioner si li dóna la reial gana, però la pregunta de l'Herrera va quedar sense resposta i ningú va reclamar-li més explicacions ni exigir-li més rapidesa i efectivitat en el que és, al capdavall, la seva feina, per la que cobra, a més, un potosí mensualment. Potser tots hi guanyaríem si en comptes d'aquesta ministra tan inútil, hi hagués en el seu lloc algú amb una mica més d'esperit ciutadà i no tant elitista.

He de reconèixer que em fa ràbia que em prenguin el pèl, especialment quan ho fa algú tan indigne i tan poc solvent com la tal ministra Álvarez, que ja ha dit que no pensa deixar el càrrec ni tant sols si el ZP la dimiteix i la fot escales avall. Deu tenir cartes i triumfus molt bons amagats a la màniga perquè el ZP no prengui cartes i mesures en aquest assumpte dels trens que, a aquestes alçades, ja cansa.

Des de 1999 fins a 2002 vaig agafar el tren cada dia perquè també treballava a Barcelona i us he de dir que en aquell moment no se'n parlava tant, però el tema del viatge diari ja era un martiri, especialment perquè tenia l'obligació de fitxar cada dia quan entrava a l'oficina. Les hores que Renfe em feia perdre, havia de recuperar-les i us asseguro que me'n vaig fer un fart de fer hores perdudes, maleïnt-ho tot i recordant-me de la parentel.la de més d'un i d'una. El millor de tot és que si es busquen responsabilitats, ningú sap res, tothom és innocent i tots son funcionaris fills del mateix Déu. Però les coses passen per alguna cosa i els retards, les aturades inacabables a la via, enmig del no-res, les portes del tren que no s'obren, fins i tot havent arribat a destí, les avaries, les falles, el preu dels bitllets... tot això, bé deu tenir un nom i un cognom, no? Convindria que es sabessin tantes i tantes coses per poder posar fil a l'agulla i canviar-les radicalment, començant per aquest aire de gos messell que, en general, gastem la gent. Abaixem les orelles i paguem religiosament tot dient: "sí senyor, sí senyora ministra". Potser, pel contrari, en alguns moments, convindria dir allò que diu un amic meu fortatxó just abans de clavar el mastegot: ¿Cómo?. Quan el Xoco diu això, ja pots començar a córrer, i ben depressa.

La meva solidaritat i estima per les persones que a diari han d'agafar el tren, perquè a diari passen una malaltia. Si la cosa va bé, és pura xamba, però el més normal és que l'atzar i la sort, deixin pas a l'infortuni. Ànim perquè les vacances de Nadal ja gairebé són aquí, i de cara a l'estiu, ja es veurà...

AQUESTA REMOR QUE SE SENT, NO ÉS DE VENT

He agafat els versos de Miquel Martí i Pol (com no?) per explicar el que em passa pel cap.

"Aquesta remor que se sent, no és de vent". Hi ha un run-run de fons, un zumzeig que cada cop es fa més viu, un soroll sord i apagat que incrementa la seva intensitat per moments i que amenaça en convertir-se en un clam, que jo espero que sigui el més unànim possible. Ara és potser només una remor, però només cal veure els informatius i escoltar la ràdio per adonar-se que aquesta remor que se sent, no és de vent. És la gent que es queixa, és la població que ja en té ben bé prou de sentir-se estafada, enganyada, molestada fins i tot en el més íntim de les seves llars, quan totes les famílies necessiten, reclamen i tenen dret a una mica de tranquil.litat. I trobo que, en general, la gent tenim molta, moltíssima paciència. Tanmateix, que ningú es pensi que som gossos mesells que malgrat les garrotades rebudes entre cap i esquena, seguirem llepant la mà de l'amo quan a l'amo li vingui de gust. No, perquè ara aquesta remor ja s'ha començat a aixecar, com la pols aquella que el poema del Miquel Martí i Pol deia que havien prohibit que s'alcés perquè l'aire no es fes irrespirable.

Cada dia del món escolto la ràdio, perquè el meu despatx és prou tranquil com per poder estar atenta a la meva feina i a qualsevol cosa interessant que vulguin expressar els oients quan tenen les línies de l'emissora oberta. La queixa està estesa per tot arreu: la mobilitat, el preu de la vida, el cost dels diners, l'habitatge, l'educació dels infants, la vellesa dels més grans, la sanitat pública, l'abús de moltes empreses privades, la deixadesa de molts governs espanyols consecutius envers Catalunya, etc., etc., etc. De fet, la llista de greuges, afronts i penitències que els catalans anem pagant, factura rera factura, és tan llarga, que ja pràcticament no se li veu l'acabament perquè de fet, ja fa anys i panys que dura: més de tres-cents.

Ara, però, s'esdevé un fet completament nou, i és que l'empresariat català també s'ha afegit a aquest clam que prové de la població corrent, de la gent del carrer que cada dia s'ha de moure per anar a treballar i demana, només, una mica de dignitat i de benestar per a les seves vides. Segons el pare del liberalisme modern, John Locke, els drets socials de l'individu es fonamenten sobre tres pilars fonamentals: llibertat, dignitat i propietat. A veure si els trobem avui dia, en qualsevol situació que un dels tres no es vegi amenaçat. Us proposo el joc de rumiar-hi una estona, posant de mostra un dia qualsevol de les vostres vides, especialment si us heu de moure per anar a treballar a Barcelona o la seva àrea d'influència. Veureu on queda la vostra dignitat, el vostre dret a arribar puntuals i la vostra propietat del temps que heu d'esmerçar per anar del punt A al punt B.

Però com us deia, la cosa s'està posant cada cop més interessant, perquè ara és també l'empresariat català qui està "fart" de la manca d'inversions a Catalunya, que ha rebut un 28% menys que Madrid en 10 anys (cito literalment el titular que sortia abans d'ahir al diari Avui). Ha sigut el president de Foment, Joan Rosell, qui ha posat el crit al cel i els assumptes econòmics en clar, argumentant que "en dey anys Catalunya ha rebut un 28% menys d'inversió que Madrid, percentatge que vol dir que cada tres anys Catalunya té un pressupost zero", segons es desprèn de l'informe que va presentar públicament el president d'aquesta important patronal. I tots sabem molt bé que Rosell no és precisament un afèrrim defensor dels interessos de Catalunya, sinó més aviat, un defensor dels interessos de l'empresariat fort que, qui més qui menys, ja té el ronyó alicatat. Que el govern espanyol faci públiques les balances fiscals de les comunitats autònomes, i que ho faci ja!. Segur que quedaríem tots esgarrifats. Crec que aquestes dades són el secret més ben guardat del regne d'Espanya. Hi hauria una revolta si es sabessin del cert. Les paraules del president de la patronal van ser fortes i contundents, i cito: "Estem farts d'aquesta manca d'inversió i de que a més a més es digui que els catalans d'enduen tots els diners, quan s'està fent un exercici excessiu de solidaritat manifesta". I per això, l'anunci de Rosell ha estat clar: "la patronal rebatrà a partir d'ara i allà on faci falta, de forma pedagògica, les agressions verbals i escrites que rep Catalunya respecte les inversions". Bé, ja era hora, per alguna cosa es comença.

Està clar que la remor s'extén ràpidament com una taca d'oli. Només que ho fa una mica massa tard pel meu gust. Fa més de set anys que Carod-Rovira, en nom d'ERC, això ja ho deia i ho denunciava amb el seu estil clar, directe i sense anar-se'n per les branques, perquè a en Carod potser se li poden retreure algunes coses, però que no se l'entén quan parla, no és una d'elles.

Fins i tot Montilla s'ha afegit a aquesta demanda, proferint l'amenaça (amb la poca sang i ben freda que el caracteritza), que si això no s'adoba i ràpid, es córrer el risc d'augmentar encara més la distància que a tots nivells hi ha entre Catalunya i Espanya, i que es fa cada cop més evident. També va ser clar i contundent. He de dir que venint d'un dirigent del PSOE, que a més va ser ministre de ZP i tot, aquestes declaracions em van sorprendre gratament i em van recordar l'esperança que guardava fa un temps enrera, que les coses podrien girar cap a un camí que conduís a la llibertat d'Espanya.

El cansament, l'esgotament de la paciència, la indignació, l'enuig, la desesperança i la tristor de la gent en mil àmbits de la vida quotidiana i corrent, són aquells factors que han començat a aixecar la remor i amb ella, la polseguera. M'hi afegeixo de gust perquè, encara que jo no viatgi per anar a la feina i les infraestructures viàries m'afectin ben poc, sí que ho fa el fet que amb 30 euros de compra (5000 peles de les d'abans), la meva nevera es fa un fart de riure. M'afegeixo, doncs, a la remor que s'alça des del més pla de la terra i ni que sigui bufant a cop de pulmó, comença a aixecar la tan necessària polseguera.

A veure si entre tots, anem per feina.

ES VEU QUE TÉ CORDA PER ESTONA

Que quí té corda per estona? Doncs l'Aznar. Sí, sí, aquell Aznar, el de tota la vida, aquell de les calandraques que va començar tot enclenxinat i a mesura que ha anat fent-se un lloc a la vida pública, s'ha anat depravant en tots els sentits. Sí, aquest Aznar és al que em refereixo: al José Maria Aznar López, al del PP, l'expresident del govern espanyol, per més inri. Aquell del llavi caigut, que ni gesticula ni respira i que és capaç d'avorrir a les pedres, fins i tot quan va borratxo.

Però a veure, aquest home no s'havia retirat de la vida pública ja fa més de tres anys? En què quedem, doncs, perquè de tant en tant encara surt als mitjans amb les seves brabuconades i les seves tonteries de pati de col.legi, les seves pataletes infantils i el seu no donar el braç a tòrcer i reconèixer errors de l'alçada del campanar més alt d'Espanya, en alguns assumptes de vital importància, com la política antiterrorista dels seus governs.

I ara? Ara, què? Ara, a falta de més ocupació, s'omple la boca (ecs!) d'insults i d'improperis contra el govern de ZP, acusant-lo, sense gràcia ni originalitat, d'una sèrie de falles que, segons ell, té el seu país, és a dir, Espanya. Ho fa per tot lo alt, en un llibre que ha publicat i que porta el galdós nom de "Cartas a un joven español". Estic convençuda que serà un èxit de vendes perquè en ell, l'Ansar explica el seu ideari a un imaginari jove espanyol que, sense ser un fanàtic de cervell girat, es veu que pot tenir algún interès per escoltar-lo, llegir-lo o seguir-lo a alguna banda. Que no se'n recorda l'Aznar que va deixar el sistema educatiu tan malmès que al jovent això de llegir no li fa ni fred ni calor? Si almenys aquesta imaginació que ara sembla que li ha nascut de cop i volta, l'Aznar l'hagués aprofitada quan estava al capdavant del govern, per fer alguna cosa útil, potser ara no estaríem com estem, en molts sentits. Perquè és molt fàcil encolomar les culpes de les desgràcies del món a Zapatero i als/les seus/seves ministres, però cal tenir en compte que moltes de les situacions que ara li han petat a les mans a ZP, com la de les infraestructures per posar un exemple, les ha heretades de deixadeses anteriors. I aquí l'Aznar n'és el principal culpable. I ben bé sap Déu que no sento cap simpatia ni una pel govern del Zapatero, però les coses, cadascuna al seu lloc.

L'Aznar, en la presentació del seu llibre encara va tenir la poca vergonya de repetir, aplicant-la al govern socialista i a ZP més en concret, aquella famosa frase de Groucho Marx: "Estos son mis principios, pero si no le gustan, tengo otros". Ja, ja, que original!. De principis, formes, modals i categoria política i personal, Aznar més valdria que no digués res, ni en castellà, ni en anglès, ni en ianqui, ni en cap altre idioma conegut o inventat per ell mateix. Voleu dir que no estaria més bé que es retirés sense fer soroll, fent mutis per la dreta, reconeixent les pròpies culpes, mancances i pous negres? O és que no sap que al darrera dels atemptats de l'11-M, hi havia una cèl.lula islamista i no pas ningú ni res vinculat amb ETA?. Que no, caram, que ETA no hi tenia res a veure!, que els islamistes es van enfadar molt molt perquè Espanya va entrar a la guerra juntament amb Anglaterra i amb EEUU, i això ja està sobradament provat. No hi ha manera de fer-li entendre!.

Cada intervenció que l'Aznar fa en públic és per cobrir-se de glòria, com les declaracions que va fer al voltant del vi, la conducció i la Direcció General de Trànsit. Però és clar, és que s'ha d'entendre el context: parlava al personal de l'Academia del Vino de Castilla y León, després de rebre la medalla d'or d'aquesta entitat. Està clar que no podia pas dir que s'havia suprimir completament el consum del vi i qualsevol altre destil.lat quan s'ha d'agafar un volant i prendre'l moderadament en totes les altres ocasions. I ara!, això no va amb l'Aznar, perquè aquest hauria estat un acte d'intel.ligència i intel.ligència i Aznar són termes completament oposats.

En fi, en l'acte de presentació d'aquest llibre que ha perpetrat l'Aznar, va ser Mariano Rajoy qui va dir que l'expresident "té corda per estona", donant a conèixer que l'home té ben poques ganes de retirar-se i deixar de tocar la pera. Personalment, si l'Aznar té una corda ben llarga, penso que ens faria un favor molt gran a molts de nosaltres si s'hi pengés pel coll. Així, n'hi hauria un de menys dels que han vingut a restar.

ESCLAVOS POR LA PATRIA

Fa ja un cert temps vaig llegir un llibre que em va deixar impressionada: "Esclavos por la patria". El seu autor, Isaías Lafuente, reconegut periodista i investigador, va fer un treball de recerca extraordinari a la busca de les fonts fidedignes que indiquessin i desvetllessin, d'una vegada per totes, què havia passat amb els presoners republicans que havien caigut en mans de l'exèrcit franquista i que no havien estat afusellats en un primer moment. El resultat és esfereïdor i es recull en aquest llibre, magníficament escrit, que resulta ser un document imprescindible per entendre una part de la història d'Espanya que no només els principals implicats, sinó molta altra gent, s'ha entestat en amagar i fer fonedís de la vista de la opinió pública des de fa més de seixanta anys.

Si aquest llibre us interessa, el trobareu a l'editorial Ediciones de Hoy, SA dins la col.lecció Historia Viva. El seu ISBN és 84-8460-183-8.

Al llarg de dotze capítols Isaías Lafuente va desgranant la història que ha aconseguit estirar dels arxius més amagats i foscos de la dictadura, que encara ara, en els nostres dies, no s'han donat a conèixer per complert. Us transcric la contraportada del llibre, paraula per paraula, perquè feu una idea del seu contingut: "Para muchos españoles el horror de la guera civil no acabó el 1 de abril de 1939. Como se decía en "Las bicicletas son para el verano" con aquella fecha no llegó la paz, sino la victoria: es decir, la venganza de los vencedores, la persecución y el arresto sistemàticos de cuantos pudieran ser catalogados como opositores al régimen. Las cárceles se vieron pronto abarrotadas en un país que, a consecuencia de la guerra, podía considerarse toto él "zona devastada". Franco aprovechó esta situación para convertir a los reclusos en trabajadores forzados sobre los que recayó el sacrificio de reconstruir pueblos, hacer pantanos, trazar líneas férreas, explotar minas o erigir el monumento más emblemático de la dictadura: el Valle de los Caídos.

Obligada a trabajar en unas condiciones infrahumanas, fue la población carcenaria la que "levantó", en gran parte, aquella España hambrienta y arrasada, sin rastro de "rutas imperiales". Para los presos fue un tiempo de dolor y vejaciones sin límite. Para el régimen y sus afectos, un negocio redondo.

Isaías Lafuente traza el mapa pormenorizado de la explotación, documenta los intereses económicos que animaron desde sus inicios el sistema de redención de penas, y cuantifica, por primera vez, las ganancias que el régimen de Franco obtuvo explotando a los vencidos. Además recoge testimonios de los propios reclusos para reconstruir la tragedia personal de aquellos hombres y mujeres, auténticos "esclavos por la patria", que fueron las víctimas ocultas del franquismo".

De debò que us el recomano. Tanmateix, aquells que tingueu un estómac sensible, la sensibilitat a flor de pell i la indignació sempre a la que salta, llegiu-lo amb molta cura, perquè conté descripcions ben crues. Les coses pel seu nom i tal com són.

Ara que sembla que la Llei de la Memòria Històrica torna a estar enfilada, malgrat l'oposició dels partits més tradicionalment conservadors, aquells que encara mantenen el "rango abolengo" de fa 150 anys, no els fa cap gràcia que se sàpiga la veritat autèntica del que va passar i dels molts crims, milers d'ells, encoberts o a cara descoberta, que el franquisme va permetre i els franquistes van perpetrar.

El 20-N d'enguany no hi haurà manifestació d'exaltació al franquisme per prohibició expressa del govern, amb l'aprovació de la majoria de partits que formen el congrés, inclòs el PP que, d'una manera força extranya, deixarà passar aquesta data sense prendre partit de cap mena, mantenint-se quiet i a l'ombra de les crítiques que poguessin sorgir, més encara tractant-se de dates properes a les eleccions generals.

Us recomano aquest llibre vivament. No permetem que s'amagui la veritat. No permetem que tants milers de persones, homes, dones, grans i joves, morissin absurdament per un sol home, el nom del qual és ofensiu. Recuperar la memòria i mantenir-la no canviarà allò que van viure dues generacions senceres, però sí, potser, ajudarà a calmar la indignació dels familiars que encara queden vius d'aquelles autèntiques víctimes del franquisme.

EMOCIÓ, COMMOCIÓ, ADMIRACIÓ. Silenciós homenatge

67 anys després, a l'espera que el govern espanyol reconegui que el judici sumaríssim a Lluís Companys, va ser il.legal, i la seva mort un assassinat revengista i ple d'odi del règim franquista envers a Catalunya, el meu homenatge al president Lluís Companys vull que sigui silenciós. Al llarg d'aquests 67 anys des del seu assassinat, ja tot s'ha dit. El meu silenci és d'un profund respecte heredat dels avis. No és pas un signe de temor ni de prudència, perquè quan cal dir les coses clares i amb un to de veu ben viu les he dit i punt. I hi ha molt per dir. Ara no s'hi valen ni torxes, ni salves de matinada, ni lectures de sentències, ni visites a tombes plenes de flors fresques un cop l'any, ni xerrades universitàries, per erudites que siguin. Res serveix per a res sense la rehabilitació de la seva persona, fins a la recuperació del seu honor, fins al nostre ressorgiment com a país lliure.

HO VOLEM TOT. HO VOLEM ARA

El mes de desembre de l'any 2004 va fer-hi força fred a Salamanca. Això almenys, diuen els nadius de la zona. Catalunya, en canvi, va tenir un hivern envejablement temperat, suau, càlid amb algunes inusuals alegries. La comparativa, ja ho sé, pot resultar odiosa, però és certa, més encara perquè aquest fred o aquesta calidesa de la que tracto, no són només meteorològiques, sinó també anímiques. I de quina manera. Aquell famós desembre, Catalunya donava un pas endavant en la recuperació del seu patrimoni documental i arxivístic amb el retorn d'una part dels papers que contenia l'arxiu de Salamanca, seu central dels expolis documentals que el franquisme havia portat a terme, no només a Catalunya sinó a molts altres llocs d'Espanya. Aquest expoli de documentació a punta de fusell, tant a particulars, com a entitats, com a institucions, es va fer en el moment de més dura repressió, de més ferotge revenja contra aquells catalans que volien, en el més profund del seu sí, continuar mantenint la seva identitat com a catalans i sovint, com a patriotes. A quants d'ells i d'elles els va costar la vida aquesta tossuderia de voler ser i de voler continuar sent.

Doncs bé, segons una promesa que havia fet Zapatero en plena campanya i en posteriors moments, les portes blindades, rovellades de tant d'estar tancades, de l'arxiu de Salamanca, finalment es van obrir per deixar sortir del seu interior, com ocells que fugen de la gàvia, molts d'aquells documents expropiats i emmagatzemats de qualsevol manera. "Se ha roto la unidad del archivo", cridaven els salmantins. Bé, i què? A cadascú el que és seu i aquests papers, no eren patrimoni "de la totalidad de los españoles", sinó papers particulars que havien de retornar, per justícia, a les mans dels seus legítims propietaris.

Ara bé, això va ser només l'aperitiu, perquè el retorn total dels papers, de tots els papers, sembla que ara va per llarg. Zapatero deu ser molt conscient que després dels esdeveniments dels darrers mesos (el retorn a l'acció armada d'ETA, la lenta laminació de la moral i de l'ànim dels socialistes per part de l'oposició sempre bruta del PP, el desgast continuat en l'acció política de l'equip de govern, el seu pacte per trons amb "los nacionalistas", etc., etc., etc.), tornar a obrir les portes grinyoloses de Salamanca li podria costar el cap en una safata i el que és pitjor, la poltrona en la que tant confiadament acomoda les seves laïques posaderes. Fa ben pocs dies el ministre de Cultura, César Antonio Molina, no s'avergonyia de dir-ho descaradament en públic: no hi ha data fixada pel retorn dels papers que encara estan retinguts a Salamanca, i tampoc hi ha ànim de decidir sobre aquesta qüestió, que a hores d'ara, amb tants fronts oberts, deuen considerar "trivial". Mentrestant, el conseller Tresserras, lamentava aquest fet des de la Fira del Llibre de Frankfurt. Cal esperar que la Generalitat emprengui alguna mesura contra aquesta indecisió, contra aquesta patxorra ministerial que no fa més que acabar d'encabronar la poca paciència que ens resta als catalans.

Malgrat els esforços de la Comissió de la Dignitat, malgrat els acostaments Generalitat-Ministerio de Cultura, malgrat les protestes al carrer, malgrat els articles publicats als diaris, malgrat tot i tot, i especialment malgrat viure en un estat democràtic i de dret, són precisament els drets dels catalans a recuperar el nostre passat aquells que sistemàticament ens neguen. Els actes es succeeixen, és clar, i ara la Comissió de la Dignitat ha organitzat per d'aquí a una setmana, un concert reivindicatiu al Palau Sant Jordi, en el que actuaran els de sempre: la M. del Mar Bonet, el Raimon i algun més, comptant amb el suport d'alguns escriptors, com el Xosé Saramago, entre d'altres. Tot molt bonic, però molt poc efectiu perquè al capdavall, Madrid i Espanya, faran el que hagin de fer i més els convingui, "y punto". I els catalanets, una vegada més, doblegarem l'esquena i amusgarem les orelles com si fossim gossos messells, no sigui que els espanyols sentin que estan sent atacats pel nacionalisme català i pel nostre sentit patriòtic d'orgull i de reivindicació.

Caldrà, novament, aixecar el crit de guerra dient allò que "HO VOLEM TOT I NO HO VOLEM AVIAT. HO VOLEM ARA". Volem el que és nostre, volem el que ens van prendre, volem la nostra llibertat, volem la independència, i la volem JA.

(Sé que crido però com en aquells malsons en els que la veu no surt de la gola i només vocalitzo desesperadament sense emetre cap tipus de so. Ningú em sent. Com he de fer-ho? Com he de fer-ho?)...

EL DRET A SER

Aquesta setmana que començarem és més curta del normal, laboralment parlant, perquè divendres és dia 12 d'octubre, diada de la Hispanitat, jornada declarada festiva. Tanmateix, molts negocis seguiran el seu curs diari i la majoria de botigues estaran obertes al públic, com passa cada any. Sembla que per a molts de nosaltres, aquesta festa no acaba de ser ben bé la nostra, perquè a Catalunya, celebrem com a símbol propi la Diada de l'11 de Setembre i ens prenem el 12 d'octubre com un dia més de festa al que, si a més, es pot afegir una altra jornada de pont, benvinguda sigui. Gràcies per les molèsties que ens causa.

Ara bé, com totes les jornades que tenen un rerafons històric, aquesta del 12 d'octubre també està farcida de reivindicació i de ferotge autoafirmació espanyolista, com si alguns espanyols esperessin aquest dia per sortir dels seus respectius armaris i caus en els que s'amaguen la resta de l'any, proclamant la seva espanyolitat, com els gays proclamen el seu orgull un cop a l'any. I compte!, no és pas una crítica. A mi, mentre no se'm posin a casa i m'obliguin a pensar com ells, que facin el que vulguin. Com diu aquella dita, "cadascú a casa seva i Déu en la de tots".

Aquest any sembla que el Partit Popular està una mica remogut, en especial, les seves joventuts, els integrants de les "Nuevas Generaciones", que aprofitaran aquesta jornada del proper divendres per reafirmar-se proclamant orgullosament que son espanyols. Ho faran amb actes festius i reivindicatius, paral.lels als actes oficials que es portin a terme. És el primer cop que el PP engega un acte d'aquest tipus i, deixeu-me ser malpensada, voleu dir que no ho fan perquè s'acosten eleccions? Diuen que aquesta crida a la mobilització és per fer front a la rauxa radical i esbojarradament antiespanyola que s'ha instal·lat a Catalunya i al País Basc en aquests darrers mesos, segons el parer de Nacho Uriarte, cap de les Nuevas Generaciones. Segur que alguna cosa amb més imaginació es podran treure de la màniga en els dies que falten des d'avui fins divendres, per justificar tant de soroll. Per molt acte festiu que organitzin al carrer, a mi, ja us ho dic ara, no m'hi trobaran ni enguany ni mai en tot el que em queda de vida, amén.

Perquè si els espanyols proclamen el seu dret a ser (dret que mai a la vida s'ha posat en dubte, perquè és evident que si són d'Espanya és que són espanyols, com els francesos són de França i els italians d'Itàlia), la nacionalitat dels catalans i dels bascos, que no no només s'ha posat en dubte sinó que s'ha anorreat, s'ha dissolt, s'ha intentat fer fondre enmig de tortures i assassinats que es compten per milers a tot el llarg i ample de la història, hauria de ser una constant en el nostre fer de cada dia. Em sembla que ja és el colmo dels colmos que els espanyols vulguin reclamar allò que ja són, com si algú ho amenacés o ho posés en dubte. Al contrari, som els altres que sempre hem d'estar atents per anar esquivant les etzibades que ens claven per tot arreu, a la mínima que badem. I encara, si proclamem el nostre dret històric a ser, i pretenem posar-ho negre sobre blanc, per exemple, a l'Estatut, posen el morro tort, miren amb la desconfiança d'aquell que pensa que el fotran d'un moment a l'altre, i s'amparen amb els dictats del Tribunal Constitucional i la seva branca més ultradretana i conservadora, esperant que els magistrats aturin el que ni la voluntat del poble ni les pròpies institucions, Congrés i Senat, han frenat, de noment. Sincerament, no vull pertànyer a una nació com Espanya, que proclama a veu en crit que ser espanyol és una gràcia de Déu, que assenyala amb el dit als desgraïts que pensem diferent i no ens acollim, cofois, al mantell protector de l'Espanya profunda, ancorada encara en les coples de la Juanita Reina. Ho sento, no em sento espanyola. No m'ho sentiré mai.

D'Espanya només n'hi ha una, diuen. Gràcies a Déu, perquè si n'hi hagués dues o més, plenes d'espanyols ultres, fatxes, conservadors i miserables, el món fora insuportable. I que les tropes espanyoles, carregades d'orgull patri, desfilin davant el rei, que mentre fan això, no fan res que sigui encara més inútil.

MAR DE FONS

Benvolguts amics, hi ha un seriós mar de fons. No sé si és una moda i, per tant, serà passatgera, o si és un profund estat de cansament que es va consolidant dia a dia entre la plebs. El cas és que en aquests darrers temps, hi ha mar de fons, una remor que va creixent fins a convertir-se en una mena de crit. I qui hi ha al centre mateix d'aquest malestar? Doncs ni més ni menys que els reis. I no pas els d'Orient, sinó els Borbons.

D'ençà que els guionistes de les Crónicas Marcianas li van posar al Manel Fuentes una banda i la seva imitació del rei (que mai abans s'havia fet per una qüestió de respecte institucional i perquè ens havien fet creure que la figura del rei era intocable) va causar hilaritat i morbo entre els espectadors d'aquell caduc programa, es va alçar la veda per fotre's del rei. Què passa? On és el problema? Que no diu la Constitució que tots els ciutadans són iguals davant la normativa constitucional i que no n'hi ha cap que tingui més privilegis que un altre? Doncs perquè el rei Joan Carles, i de retruc la seva cada cop més extensa família, han de ser diferents? Però es veu que allò de la sang blava no és una contarella, sinó la més pura veritat, i és clar, davant d'això, encara que la sang sigui hemofílica i passada de data, no s'hi pot fer res més.

A més, com que el sobirà és tan "campechanu" i bonhomiós, la gent se'l mira com si fos un més de casa, sense tenir en compte el que arriben a costar a la butxaca del contribuent els seus desmans reials: que si vacances a la neu, que si passejos en iot, que si caceres d'óssos ebris... Recordo una intervenció d'un oient que, entrant en una famosa tertúlia radiofònica va demanar-li al periodista que moderava les intervencions, que com que el iot del rei el paguem entre tots, on calia apuntar-se per esperar el torn per passar-hi uns dies solcant el Mediterrani allende los mares. El comentari va aixecar rialles. Està clar que tots els luxes del rei i la seva parentela valen pasta gansa i la gent, especialment els espanyolets, paga que és gata i muts i a la gàbia. Però com que el rei és tan simpàtic. A l'apropament a la plebs ha contribuit molt el casament per amor de l'hereu, que va i es casa amb una periodista divorciada, de força mala fama, que no té a les seves venes, no ja la dita sang blava, sinó ni un bri de noblesa. Les portes de la casa reial, des d'aquell moment, estan obertes als comentaris, als murmuris més o menys d'amagat o, directament, a la més agra de les crítiques. I perquè no? Si s'ha de repartir llenya, que rebi tothom.

El remat final va ser el segrest del Jueves després d'aquella portada tant encertada en la que es veu el príncep Felip i la seva santa muller, fornicant al llit com el més vulgar dels mortals. El sector més conservador es va estripar les vestimentes i la cosa encara no ha vist el seu acabament. Ara la darrera moda és que les fotos del rei es cremin enmig de les places d'alguns pobles i per això la Fiscalia ha decidit agafar els criminals que han comès un acte tan execrable com declarar públicament i sense embuts, que en comptes d'un rei s'estimarien més un president de república. Si els espanyols volen corona, que se la quedin. Com canten els Mesclat, "Si el rei vol corona, corona li darem; que vingui a Barcelona que el coll li tallarem."

I mentre, la casa reial, encara no ha dit ni xiu ni miu. Deuen pensar que més val deixar passar el mar de fons i callar, perquè qui calla otorga, especialment quan en aquest silenci, hi van les garrofes que mai a la vida, cap Borbó, ha guanyat treballant.

Veurem què passa en un futur proper.

Per cert, la vinyeta, encertadíssima com sempre, i carregada d'un sibil.lí humor, la signa el Napi.