EL COS EM DEMANA CRIDAR BEN FORT: ADÉU ESPANYA!

Ara que segons el Tribunal Constitucional els símbols de Catalunya (la Senyera, Els Segadors i la Diada de l'11 de setembre), no són representacions nacionals sinó pura curiositat autonòmica, una mostra més de tipisme i de rusticitat i poca cosa més, totes les visions més o menys amistoses que fins ara havien pogut venir d'Espanya, s'han enfonsat en un pou profund.

Curt i ras, penso que la broma ja comença a passar de taca d'oli. Reconec que quan Zapatero va sortir elegit president vaig pensar que una mica d'aire nou no vindria malament a la ja més que rància política espanyola i que polítiques més d'esquerres, modernes, innovadores, imaginatives i obertes a noves mires, podrien aportar un bri d'esperança per aconseguir unes relacions més fluïdes, en el futur i a curt termini, entre Catalunya i Espanya. Almenys, més amistoses i amables del que havien estat en els molts anys que el PP de l'Aznar havia dominat el cotarro de les decisions polítiques que inclouen, no cal dir, als pobrets catalans. Pobrets però alegrets, com diu el meu sogre, perquè malgrat la quantitat de bastonades que ens arriben de tot arreu des de fa molt de temps, els catalans posem al mal temps bona cara i quan és l'hora de la veritat, va i revalidem la confiança, ja tirant a escadussera, que ZP ens havia inspirat temps enrera.

Ara, amb l'Estatut rebaixat al màxim, l'economia reduïda a la mínima expressió, els incompliments de traspàs de competències a l'ordre del dia i l'ànim pel terra, als catalans ens han etzibat la darrera de les moltes plantofades que es veu que encara han de venir: el que fins ara havien estat els nostres símbols nacionals per excel·lència, ara ja no ho són perquè no tenen el reconeixement que es requereix perquè tinguin aquest rang. És a dir, la senyera, els Segadors i la Diada Nacional es veuen només reflexades al títol I del nou i encara no estrenat Estatut, perquè a efectes pràctics, no tenen cap vinculació legal. Aquesta ja és la última, vaja!.

Cada cop més les espanyes ens tenen en posició de "mirando pa Cuenca" (i entengui cadascú el que vulgui) i el catalanets, paga que és gata, calla i no facis soroll, no sigui que a més, s'enfadin i així un dia i un altre des de fa, quants? Més de tres-cents anys?. Les xifres em ballen perquè pot molt ben ser que siguin encara més antigues, les dates en les que els espanyols van decidir que amb el cul "en pompa" els catalans fem millor goig.

De les més de tres-centes competències que s'havien de traspassar, el govern espanyol n'ha cedit 10; "ni apoyo ni apoyaré" res de l'Estatut; el finançament està penjat per les orelles i l'autogovern dels polzes i a més, ens sacseja una crisi global que fa que les empreses tronollin, es deslocalitzin o simplement, tanquin portes i fins a un altre dia, germà!. En protesta per aquesta situació a partir d'ara, cada cop que escrigui Espanya, deixaré d'escriure la primera en majúscula, retirant a espanya d'aquesta manera, la importància que una majúscula reporta.

Fins quant podem aguantar aquesta situació? Fins quant hem de mantenir-nos calladets i obedients? Quant de temps falta per tornar a aixecar les fals, tal i com es va fer temps enrera? Fins quant aquesta actitud ciutadana que ens mina l'ànim, deixarà de ser tan complaent per tornar-se més beligerant i activa?

Fins quan ens caldrà encara aguantar el ser banyuts i pagar el beure? Deixo la preguna a l'aire, sospiro i espero una resposta que sé que no vindrà, almenys en breu. Potser la generació dels meus fills, o la dels fills dels seus fills veuran complert el meu somni, que és també el dels meus avis i besavis: una Catalunya sobirana, lliure i nacional. I poder dir amb veu ben alta, tal i com va cantar el poeta, tot creuant un braç amb l' altre més o menys a l'alçada del colze al temps que l'altre braç, repetidament i fortament es flexiona: Adéu, espanya!. I més planerament, A cagar a espanya!.