diumenge, 30 de setembre del 2007

TARDOR



A l'acabament del mes de setembre cada any passa igual: la vida torna a la normalitat després del desori de l'estiu. Festes majors, actes al carrer, sortides fins a les tantes, nits de marxa i de borratxera, vacances, tot queda enrera. Arriba l'hora del retorn a les escoles, de la reincorporació a les feines, de la normalització de la vida, en tots els seus sentits, especialment quan es reemprenen els horaris inflexibles i les obligacions imposposables.

També comença amb la tardor el curs polític, amb els daltabaixos propis de l'època. Enguany, el debat parlamentari ha estat calentet, ric en acusacions i retrets entre el president de la Generalitat i el cap de l'oposició. S'han fet propostes i s'han marcat directrius? Possiblement, però els mitjans de comunicació s'han fet ressò i han escampat als quatre vents, especialment, les parts més sucoses i grogues del debat: que si vostè no ha obtingut el suport de les urnes i jo sí, que si vostè a ho ha provat dos cops, això de ser president de la Generalitat, tots dos cops ha fracassat i no el veig pas en camí d'ensortir-se'n, que si les eleccions es guanyen a les urnes i no pas tenint socis, etc., etc., etc.
Em pregunto si és això el que interessa al país: la crítica mediocre, el debat mediatitzat de retrets personals i acusacions mútues entre dos "fulanitos de tal" (molt il.lustres i honorables, respectivament, això sí), o bé si el que li cal a Catalunya és una empenta definitiva envers un futur una mica millor per a la ciutadania, en forma de projectes realitzables a curt termini que apaivaguin el cabreig creixent del personal. Som tots molt diplomàtics, això sí que ho tenim, però a l'hora de la veritat, el més calent és a l'aigüera, almenys a curt termini. Trens que no van ni amb rodes, hospitals que es queden a les fosques, autopistes col.lapsades, aeroports antiquats, l'Estatut penjant d'un fil en mans de la facció més conservadora del Tribunal Constitucional, el continuat atac espanyolista, el Barça que no acaba de tirar i el Nàstic a 2 A perdent ridículament contra el cuer, només per esmentar uns quants desgavells de la immensa llista d'incompetències.
Aquesta tardor, doncs, promet ser mogudeta. Suposo que ara que els dies s'escurcen i ve més de gust quedar-se a casa, cada ovella entrarà al seu corral per llepar-se les ferides de guerra i mirar de traçar el pla corresponent per ensorrar a l'altre, sense tenir massa en compte a la tropa, que és qui sustenta el ramat, especialment quan és cridada a les urnes.
Tal i com han anat aquests primers dies de tardor, una tardor esperada, enyorada any rera any, buscada amb delit, ja veurem si no tenim "castanyes avançades".

divendres, 28 de setembre del 2007

L'HOME VALENT


Avui de cop i volta, el butlletí horari del migdia donava la notícia: el lehendakari Ibarretxe, passant-se el sagrat text constitucional pels gloriosos i pensant especialment, per sobre de tot i per damunt de qualsevol altre qüestió, en el poble basc, ha fet pública la bomba informativa del dia: el proper 25 d'octubre de 2008, és a dir, d'aquí a poc més d'un any, el poble basc serà cridat a les urnes per decidir, per ell mateix, el seu futur.
Les butllofes del sector més espanyolista, conservador, pepero i antinacionalista, han començat a supurar de cop i volta, com si fossin ferides d'un estigmatitzat, i ràpidament s'han afanyat a culpar la política de Zapatero i el seu tracte envers els nacionalistes de tots colors i menes, d'aquest futur daltabaix que amenaça la sagrada unitat d'Espanya.
Estic convençuda que el lehendakari tenia molt clar què passaria en el mateix moment en el que fes pública la seva decisió, que naturalment, és fruit d'un intens debat intern entre els distints sectors de la societat basca. Tanmateix, la metxa del canó ja està encesa.
Les reaccions dels partits catalans? Ben variades, vagues i disperses.
Per un cantó, Carod-Rovira, president d'ERC, abanderat dels nacionalistes més pressumptament extrems, s'ha afanyat a descavalcar del seu cavall de la vicepresidència per, parlant només en nom del partit que lidera, afirmar que cada país sap la seva situació i que no pot extrapolar-se l'actuació dels uns a casa dels altres.
Els verds, per boca del seu portaveu parlamentari, han manifestat així "de soslayo, soslayadamente", el seu convenciment que ningú farà res, ni al País Basc ni a cap altre lloc, que vagi en contra dels dictats de la Constitució.
Els socialistes s'han afanyat a tancar files dient que això no és cosa de la seva incumbència i fins i tot, que cal veure si aquesta "amenaça" de revolta popular, es porta finalment a terme, o no.
Els convergents, com sempre tan tebis, tan fluixos, tan puerils, en el fons del fons, tan infantils, han fet saber als mitjans de comunicació que la realitat dels bascos no té res a veure amb la dels catalans i que cadascú a casa seva i Déu en la de tots.
Finalment el PPC, estripant-se les vestidures, ha declarat per boca del seu president Cirera, mig esbufegant i perdent aire i oli per tot arreu, que se sent més que ofès per la temptativa basca de llibertat i pau, anunciant mesures contra el PSOE i esperant que Zapatero prengui la iniciativa per posar fre a aquest atac de bogeria.
Està clar que a partir d'ara i tot l'any que ve, la ciutadania del País Basc, el lehendakari Ibarretxe i, en general, els distints partits que conformen l'arc polític basc, estaran al punt de mira, i no pas dels terroristes, sinó dels espanyols. La pressió es preveu que serà fortíssima, però jo espero sincerament, que el lehendakari, tan solitari en ocasions, tan pensatiu en d'altres, tan valent tot sovint, no cedeixi davant els pobres arguments d'uns quants polítics que només són en aquest món traidor de la política, de passada. I espero també que en el moment en el que el poble basc decideixi lliurement el seu futur, per la via del sobiranisme, de la federació, de la independència o de qualsevol altre opció que li sembli justa, ho faci serenament, sense interferències, sense pressions mediàtiques, sense que ningú l'emprenyi ni l'amenaci. La societat basca està esgotada per l'amenaça terrorista d'ETA, per la constant pressió del govern de l'Estat espanyol, pels del PP que sempre tenen la última paraula, sigui amb raó o sense. Se n'han dit tantes de bestieses al llarg d'aquests darrers anys per part del sector més conservador del país. Ara els bascos tenen al davant una oportunitat única. Tant de bo els catalans la tinguessim igual i se'ns presentés al davant un futur una mica més galdós que el que tenim ara.
Estic convençuda que el lehendakari Juan José Ibarretxe treurà la son a més d'un i a més de dos, però jo brindo per ell, perquè té el que cal tenir, perquè és un home valent.

dijous, 27 de setembre del 2007

TURANDOT


Conec la Turandot des de fa prop de dos anys. Va ser un dia de novembre, cap al tard, després d'haver plogut tot el dia. Feia força fred i de tant en tant, les ratxes d'un vent gelat, empitjoraven encara més l'hora tardana d'aquells dies que tant s'escurcen. Conèixer-la em va reportar calor, saber que s'estan fent les coses bé, que és aquella i no una altra. I la vaig encertar de ple. De fet, la vam encertar tots els de casa.
La Turandot té uns cinc anys, és suau, peluda, de talla mitjana, marró i blanca, sense pedigrí ni raça coneguda, tot i que sembla una mescla de Déu sabrà què i un gos d'atura, molt càlida i molt bona. Quan va morir el nostre gos de sempre, el Bobi (un gos amb un cor enorme, tot sigui dit de pas), vam decidir anar a la gossera per adoptar un altre gosset. Hi vam anar sense cap idea prefixada, sense tenir cap preferència prèvia. Només volíem adoptar un gosset per donar-li una llar, escalfor i estima.
De la Turandot rebem a diari amor incondicional, remedades de cua quan està contenta, càlides benvingudes quan fa hores que no ens veu i venim del carrer, quan sent les claus del pis entrant al pany i ella ens espera ajaguda pacientment al rebedor, sense comptar el temps, només esperant i esperant la nostra arribada. És molt agradable rebre tanta alegria i tanta energia només traspassant la porta de casa.
El proper mes de novembre farà dos anys que la vam treure de la gossera. És una de les millors coses que he fet mai: adoptar un animal tan necessitat. La Turandot feia més de tres anys que vivia a la protectora. Els seus anteriors amos la van abandonar, segons sembla, perquè no sabia caçar i no els era útil. Malviatge!. Quan la vam adoptar, la Turandot va arribar a casa desorientada, espantada, freda, trista. La seva mirada ho deia tot. D'entre la gran multitud de gossos que esperen dia rera dia que alguna família els aculli, ella em va semblar la més necessitada. No pas perquè estés malalta, sinó per la seva mirada d'una immensa amargor, d'una tristesa infinita. Tots els altres gossos bordaven, cridaven, provaven de captar la nostra atenció. Ella no. Mullada i tremolosa, només s'arrepenjava contra la tanca de la seva gàvia i mirava cap a fora sense esperança. Quan la vaig veure, vaig saber a l'instant que la Turandot era el gos que volia, el gos que ens feia falta, i nosaltres, la família que ella havia desitjat llargament.
L'enamorament va ser immediat. Li vam posar el nom de Turandot perquè, encara que a casa som tots republicans, Turandot és nom de princesa (com evoco aquell "Nessun Dorma" que brodava el meu plorat Pavarotti).
Ara ho és, una princesa: la princesa canina de casa. Va costar una mica que s'adaptés a les nostres anades i vingudes marcades pels horaris i la feina, però ara que coneix els nostres costums i ens coneix a nosaltres, crec que no canviaria per res la seva vida. Dorm al sofà de casa enmig de coixins que li acomoden el son, menja a hores regulars menjar comprat especialment per a ella, té les seves hores de sortida i comparteix al cent per cent, els jocs de la meva filla, a la que adora.
La seva infinita paciència l'ha fet mereixedora de tot el nostre amor, que ella ens retorna multiplicat per mil.
Ara que s'ha acabat l'estiu, els índex d'abandonament d'animals de companyia ha crescut a Catalunya, igual com ho ha fet en anys anteriors. No hi ha dret tractar als animals amb aquesta crueltat. Estic convençuda que quan un animal, un gat o un gos, es veuen abandonats, el cor se'ls trenca en mil bocins. Sovint em demano si les lleis són prou dures. Caldria un correctiu exemplar per a la gentussa que abandona els seus animals. I per aquells que els maltracten, i per aquells que no els tenen en consideració. Ningú mana tenir un animal, però sí que tenir-lo vol dir assumir unes responsabilitats. I això caldria portar-ho a l'extrem.
La Turandot encara va estar de sort, perquè al capdavall, quan va veure's sense llar, a la protectora de Tarragona va trobar-hi un sostre i menjar, tot i el molt mancada d'amor que estava i que amb tant afany necessitava.
Ara mateix la sento caminar pel passadís de casa. Les seves ungles emeten, sobre el parquet, un sorollet molt característic. Crec-crec-crec. Em busca. Entra al despatx des del qual escric. M'ha trobat. Em mira amb els seus ullets de color mel i amb el morro prova d'aixecar-me el braç esquerra perquè l'abraci i li acaroni el cap. No emet cap paraula, ni li cal. La seva comunicació és perfecta. No evito estampar-li sobre el cap un petó sincer i amorós. Ella em mira complaguda i s'ajeu al meu costat.
Tornaria a fer-ho. Tornaria a convèncer al meu marit per anar a la gossera, per adoptar un altre gos necessitat, o un altre gat, que també n'hi ha. Només aquelles persones que hem pres aquesta decisió tenim el goig de sentir aquesta càlida sensació de benestar que reporta tenir un amic incondicional a casa, que ben poca cosa demana a canvi.
I és que, amics meus, com més conec a "algunes persones", més i més estimo i aprecio els animals.

dimecres, 26 de setembre del 2007

EL PROPÒSIT D'ENFILAR

Ara mateix, enfilo aquesta agulla,
amb el fil d'un propòsit que no dic,
i em poso a apedaçar (...).

Així resa el poema de Miquel Martí i Pol i aquestos versos constitueixen la intenció primera que guardo, en el moment que enceto aquest blogg. Això és nou per a mi. No pas el fet d'escriure i de publicar allò que he escrit, sinó que fet que estigui a l'abast de tantes i tantes persones que, de forma lliure i sense demanar cap permís ni trucar a cap porta, podran entrar-hi tants cops com vulguin, llegir allò que he pensat i he deixat escrit i podran compartir les seves opinions amb mi. Estic contenta i emocionada en el moment de posar-m'hi i penso que l'experiència, seguida amb rigorositat i amb disciplina, pot reportar-nos a tots plegats i a totes plegades, força coneixences, enriquiment i creixement personal.
I tot això, per descomptat, sense perdre de vista en cap moment la part d'oci i diversió que reporta el posar-se a escriure.
Som-hi, doncs.
Us convido a visitar-me quan vulgueu. Aquí hi teniu casa vostra. Espero que l'agulla ens meni a vores ben rectes.
Moltes gràcies.