Conec la Turandot des de fa prop de dos anys. Va ser un dia de novembre, cap al tard, després d'haver plogut tot el dia. Feia força fred i de tant en tant, les ratxes d'un vent gelat, empitjoraven encara més l'hora tardana d'aquells dies que tant s'escurcen. Conèixer-la em va reportar calor, saber que s'estan fent les coses bé, que és aquella i no una altra. I la vaig encertar de ple. De fet, la vam encertar tots els de casa.
La Turandot té uns cinc anys, és suau, peluda, de talla mitjana, marró i blanca, sense pedigrí ni raça coneguda, tot i que sembla una mescla de Déu sabrà què i un gos d'atura, molt càlida i molt bona. Quan va morir el nostre gos de sempre, el Bobi (un gos amb un cor enorme, tot sigui dit de pas), vam decidir anar a la gossera per adoptar un altre gosset. Hi vam anar sense cap idea prefixada, sense tenir cap preferència prèvia. Només volíem adoptar un gosset per donar-li una llar, escalfor i estima.
De la Turandot rebem a diari amor incondicional, remedades de cua quan està contenta, càlides benvingudes quan fa hores que no ens veu i venim del carrer, quan sent les claus del pis entrant al pany i ella ens espera ajaguda pacientment al rebedor, sense comptar el temps, només esperant i esperant la nostra arribada. És molt agradable rebre tanta alegria i tanta energia només traspassant la porta de casa.
El proper mes de novembre farà dos anys que la vam treure de la gossera. És una de les millors coses que he fet mai: adoptar un animal tan necessitat. La Turandot feia més de tres anys que vivia a la protectora. Els seus anteriors amos la van abandonar, segons sembla, perquè no sabia caçar i no els era útil. Malviatge!. Quan la vam adoptar, la Turandot va arribar a casa desorientada, espantada, freda, trista. La seva mirada ho deia tot. D'entre la gran multitud de gossos que esperen dia rera dia que alguna família els aculli, ella em va semblar la més necessitada. No pas perquè estés malalta, sinó per la seva mirada d'una immensa amargor, d'una tristesa infinita. Tots els altres gossos bordaven, cridaven, provaven de captar la nostra atenció. Ella no. Mullada i tremolosa, només s'arrepenjava contra la tanca de la seva gàvia i mirava cap a fora sense esperança. Quan la vaig veure, vaig saber a l'instant que la Turandot era el gos que volia, el gos que ens feia falta, i nosaltres, la família que ella havia desitjat llargament.
L'enamorament va ser immediat. Li vam posar el nom de Turandot perquè, encara que a casa som tots republicans, Turandot és nom de princesa (com evoco aquell "Nessun Dorma" que brodava el meu plorat Pavarotti).
Ara ho és, una princesa: la princesa canina de casa. Va costar una mica que s'adaptés a les nostres anades i vingudes marcades pels horaris i la feina, però ara que coneix els nostres costums i ens coneix a nosaltres, crec que no canviaria per res la seva vida. Dorm al sofà de casa enmig de coixins que li acomoden el son, menja a hores regulars menjar comprat especialment per a ella, té les seves hores de sortida i comparteix al cent per cent, els jocs de la meva filla, a la que adora.
La seva infinita paciència l'ha fet mereixedora de tot el nostre amor, que ella ens retorna multiplicat per mil.
Ara que s'ha acabat l'estiu, els índex d'abandonament d'animals de companyia ha crescut a Catalunya, igual com ho ha fet en anys anteriors. No hi ha dret tractar als animals amb aquesta crueltat. Estic convençuda que quan un animal, un gat o un gos, es veuen abandonats, el cor se'ls trenca en mil bocins. Sovint em demano si les lleis són prou dures. Caldria un correctiu exemplar per a la gentussa que abandona els seus animals. I per aquells que els maltracten, i per aquells que no els tenen en consideració. Ningú mana tenir un animal, però sí que tenir-lo vol dir assumir unes responsabilitats. I això caldria portar-ho a l'extrem.
La Turandot encara va estar de sort, perquè al capdavall, quan va veure's sense llar, a la protectora de Tarragona va trobar-hi un sostre i menjar, tot i el molt mancada d'amor que estava i que amb tant afany necessitava.
Ara mateix la sento caminar pel passadís de casa. Les seves ungles emeten, sobre el parquet, un sorollet molt característic. Crec-crec-crec. Em busca. Entra al despatx des del qual escric. M'ha trobat. Em mira amb els seus ullets de color mel i amb el morro prova d'aixecar-me el braç esquerra perquè l'abraci i li acaroni el cap. No emet cap paraula, ni li cal. La seva comunicació és perfecta. No evito estampar-li sobre el cap un petó sincer i amorós. Ella em mira complaguda i s'ajeu al meu costat.
Tornaria a fer-ho. Tornaria a convèncer al meu marit per anar a la gossera, per adoptar un altre gos necessitat, o un altre gat, que també n'hi ha. Només aquelles persones que hem pres aquesta decisió tenim el goig de sentir aquesta càlida sensació de benestar que reporta tenir un amic incondicional a casa, que ben poca cosa demana a canvi.
I és que, amics meus, com més conec a "algunes persones", més i més estimo i aprecio els animals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada