Aquest mes d’abril promet ser renouer en molts aspectes de la vida social i política. La "res-pública" es prepara per patir un sotrac que s’anticipa des de fa mesos. En faig ràpid el recompte.
Estic pensant en el sòrdid espectacle de la immensa (pressumpta) corruptel·la del Partit Popular i el Cas Gürtel, les proves del qual estan contingudes en un sumari de 50.000 folis, l’obra literària per excel·lència del nostre temps; en el cas Millet que potser farà que el duet buffo Millet-Montull ingressin a la presó pel lladronici al Palau de la Música, després de les incomprensibles imatges que ens han servit els mitjans de comunicació d’en Millet passejant pel carrer i d’en Montull practicant tenis, el seu esport preferit, com si fossin ciutadans anònims dotats de privacitat i gelosos d’ella; en la sentència del Tribunal Constitucional respecte al disminuït Estatut de Catalunya, retallat, escurçat, encongit i migrat respecte del text inicial i les altes metes a les que aspirava; en el jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón (que no és sant de la meva devoció però que també ha demostrat ser valerós en la seva feina), a qui la facció feixista i espanyola més contumaç (que ja té nassos), acusa de prevaricació per la causa que va obrir pels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i que amenaça al jutge amb vint anys d’inhabilitació.
I aquests assumptes, només per esmentar-ne alguns, potser els més vistosos, sense oblidar la crisi econòmica que encara cueja i de la qual no s’aconsegueix veure el fons.
El gran teatre de l’esperpent obre de bat a bat les seves portes i descorre obscè el teló, ensenyant sense vergonya un espectacle en el que la brutícia, la merda i la ronya han creat un crostisser, les dimensions del qual, mantenen en un estat de perpetu estupor a un públic ple de ciutadans intel·ligents.
En aquest any electoral, el primer dels següents, la gent assistim perplexa al festival de l’espantall, a la representació horrorosa de l’absurditat, el disbarat i la bestiesa i ho fem com a administrats i governats, espectadors passius de veu profunda però escanyada, només amb el dret a exercir la rebequeria que se’ns ofereix cada quatre anys (com la pastanaga lligada amb una corda a un pal i que es col·loca davant els ulls del ruc perquè camini) en forma de papereta i d’urna.
Si aquesta és la nostra força, caldrà cobrar per cada vot una mica de suor, unes quantes llàgrimes i unes gotes de sang i obligar a merèixer-lo a aquells polítics que vulguin aconseguir-los.
Es parla de desafecció, d’incertesa, de desconfiança de la gent en la "classe política", en els representants polítics de tots els àmbits i nivells. Què esperen? Jo penso que no es pot enganyar sempre a la gent amb un afalagador però buit "apoyaré" ni amb un somriure d’orella a orella, una encaixada, un petonet a la canalla i una floreta pansida en plena campanya electoral.
Es parla de desafecció, d’incertesa, de desconfiança de la gent en la "classe política", en els representants polítics de tots els àmbits i nivells. Què esperen? Jo penso que no es pot enganyar sempre a la gent amb un afalagador però buit "apoyaré" ni amb un somriure d’orella a orella, una encaixada, un petonet a la canalla i una floreta pansida en plena campanya electoral.
Afortunadament, encara vivim en una democràcia i en un estat de dret en el qual no només es pot sinó que és una obligació qüestionar els líders i debatre sobre les seves actuacions, decisions i finalitats i és en mans de la ciutadania que una situació determinada doni un gir en el moment de dipositar un vot que contingui unes o altres sigles. I sobretot, cal ser conscients en tot moment que fins i tot havent reflexionat i havent decidit lliurement i en secret quina és la opció menys dolenta, sempre planejarà sobre els votants, l’ombra grisa del dubte.
