I que sigui per molts anys, al teu costat.
dijous, 30 d’octubre del 2008
PER MARCEL
dimecres, 29 d’octubre del 2008
CLARS I FOSCOS
I ara ve la part obscura, fastigosa i rabiant del mateix assumpte. Al mateix temps que l'Ariadna i jo ens ho passàvem la mar de bé cantant i ballant amb les Black Voices, algú, d'entre els assistents al concert familiar, em va mangar el telèfon mòbil de dins la meva bossa. Quan vaig entrar a la sala portava el mòbil i ja no el portava quan l'actuació es va acabar i en vam sortir. Me'n vaig adonar immediatament que no el portava i fins i tot des de La Caixa mateix vam suspendre la línia. Però és que el mòbil era un bombó de Nokia que jo portava ple de fotografies dels nens i d'òpera. Fins i tot quan em trucaven sonava l'ària més flamígera que canta Radamés: Celeste Aida, de Verdi. Decebuda? Cansada? Desorientada? Dolorida? Enfadada? Rabiosa? I tant, i molt més. És que ja no es pot estar tranquil enlloc? Trobo increïble que algú trobés oportú robar-me el telèfon mòbil envaint, a més, la meva part de privacitat en un espectacle públic, com és la meva bossa. Tan desesperats estem? Fins a on som capaços d'arribar?
Quan vaig queixar-me i lamentar-me a la gerent del Centre Social em va dir que trobava molt fort que algú pogués haver fet una cosa així i que enmig d'un públic familiar... vaja, que "to er mundo e bueno". Doncs molt bé, però jo m'he quedat sense mòbil. No cal ni dir que La Caixa, en tot aquest assumpte, com a entitat, no té prevista cap tipus d'assegurança ni de responsabilitat civil i per tant, un altre dia, a vigilar més.
D'acord, però no deixa de ser indignant. Aquest és un dels efectes de la crisi? On queda la dignitat? I on queda la honradesa?
Deixaré d'anar algun dia amb el lliri a la mà?
dissabte, 25 d’octubre del 2008
DISSABTE DE TARDOR
divendres, 17 d’octubre del 2008
SENSE NOM, PERQUÈ NO EL TROBO
De vegades ens posem les mans al cap quan escoltem per la ràdio o veiem a la televisió (sovint cruament i descarnada) algunes notícies que ens arriben a fiblar fins al més profund de l'enteniment. A mi em toquen especialment les que fan referència als animals i més encara, a les criatures. Em fa mal, molt mal, especialment d'ençà que sóc mare, el maltractament a la infantesa, l'abandó, les penúries dels més petits i sempre penso que si tingués prou diners, si em toqués una bona loteria, el primer que faria seria iniciar els tràmits per a una adopció internacional. Caldrà esperar, de moment, a la loteria de Nadal.
D'ençà que ahir va sortir la notícia als mitjans, no surto del meu estupor: al barri de Campclar de Tarragona dos tios romanesos, pare i oncle respectivament, pretenien vendre a les seves dues nenetes de 2 i 4 anys per 30.000 euros. Quan la mare s'hi va oposar li van pegar i ella no va tenir més nassos que demanar ajut extern a la pròpia família. Tot això, segons va informar ahir la premsa. Després de ser detinguts els dos familiars i el pressumpte comprador, el jutge els va prendre declaració i a hores d'ara estan en llibertat provisional. No surto del meu estupor, repeteixo, pels dos fets: per intentar vendre (és que ho trobo fortíssim) les dues nenes i perquè a hores d'ara campen pel carrer només amb una ordre d'allunyament de la mare i de les nenes. A saber què més pot passar ara, però si jo fos d'aquesta mare, prendria les meves filles tan lluny com pogués, si cal, a l'altra punta de món. És horrible.
De vegades, quan sentim parlar d'aquestes coses tan horroroses, d'aquesta falta d'humanitat, els fets que es relaten ens cauen lluny, però és que això passava ahir a Campclar, aquí mateix a Tarragona. No tinc paraules perquè el següent que em surt són insults i exabruptes que tampoc em deixen satisfeta. La justícia, tampoc m'hi deixa.
Què passarà ara, què passarà?
dilluns, 13 d’octubre del 2008
TARRAGONA PRESA
divendres, 10 d’octubre del 2008
LA TARDOR ESCAMPA...
Avui vull tenir un record per una de les catorze poblacions de la meva comarca, el Baix Penedès. En certa ocasió, l'any 1999, uns amics de Sant Jaume dels Domenys em van demanar que escrivís un text sobre el poble, i el que segueix, és el producte d'aquell encàrrec que vaig acceptar encantada i que va ser publicat en una revista local. Hi va haver un temps, fa una colla d'anys, en el que em vaig dedicar per qüestions de feina, a tombar molt per la meva comarca i el cert és que me'n vaig enamorar. Vaig trobar que cada poble tenia el seu encant, especialment els que toquen més a l'interior, com Sant Jaume. Avui recupero un dels textos, després de nou anys, a veure què us sembla.
"La comarca del Baix Penedès s’ajeu al costat del mar, s’estira tot desempallegant-se de la mandra, obre els ulls envers la muntanya i saluda amb emoció el naixement del nou dia. Com una deessa vinguda directament de l’antigor, del temps en el que els déus trescaven per la Terra i bescanviaven experiències i coneixements amb els mortals, la comarca alça els braços amorosida i rep al seu sí tots i cada un dels pobles que conformen la seva abrupta anatomia, composada de muntanyes i turons d’ermites encimbellades, de marges de pedra que delimiten vinyes i sembrats, planes i camins al seu interior, de carreteres i autopistes (perquè el progrés també ha fet els seus estralls aquí) i roques erosionades pel va-i-vé continu de l’aigua del mar, que la bressola als capvespres de tardor, quan el sol ja no escalfa.
Cap racó de la comarca és sobrer ni fora de lloc, i els pobles, grans i petits, mantenen la seva història, la seva tradició, les arrels en les que s’enfonsen el seu origen. El viatger de pas, el comarcà amb inquietuds o el lector d’aquest text, pot passejar per on vulgui, per l’indret que li resulti més plaent, amb la seguretat que trobarà nous alicients per continuar el seu viatge, i un nou motiu per aprendre i conèixer.
Quan l’haureu vista tota de dalt a baix, nua i ben neta, quan l’haureu tastada sense deixar d’assaborir cap dels seus secrets, reconeixereu, de ben segur, que els pobles del Baix Penedès conserven intacte el seu regust, al paladar fi que els sap comprendre. I si així esdevé amb els diferents pobles, que si bé veïns ens resulten més aliens, què no passarà amb el propi poble? Els dolmenyencs porten Sant Jaume dels Domenys i els seus nuclis, al bell mig del cor, sense que cap altre indret del món els hi planti competència.
Enguany, la tardor m’ha sorprès cobrint-ho tot amb el seu mantell de fulles seques. Sant Jaume dels Domenys i els seus nuclis no han pogut fugir de la influència d’aquesta tardor tot just encetada, per mantenir-se en un continu estiu fragant i fresc com les fulles de les vinyes. No, no ha estat possible, ni convenient. Si Sant Jaume s’hagués mantingut en una eterna estiuada, el visitant hauria vist com els seus infants corren lliures i ociosos pels carrers, i com els més grans, mig mandrejant, busquen l’ombra benefactora dels plataners i les moreres, de les seves parets encarades al nord, de les places i racons ombrívols i dels seus rebosts curulls de conserves.
Però quan el calendari ha senyalat la jornada adequada, la fredor s’ha fet la mestressa de Sant Jaume dels Domenys, dels seus nuclis i de tota la comarca del Baix Penedès. Primer lentament, amb una certa timidesa, amb una certa prudència abans de desemmascarar-se completament, de descobrir-se del tot, pintant de vermells apassionats i d’ocres plens de desesper els pàmpols de les vinyes, i fent caure, de sobtada, les fulles que fins fa ben poc respiraven la rosada de la primera hora del dia, enganxades encara a la branca mare. Ara, gairebé tocant a la fi del novembre, la tardor és evident i regna, asseguda magníficament a la plaça del poble davant mateix de la Casa de la Vila, a dues passes del temple i de la formosa rectoria.
D’aquí a no res, les tombes antropomorfes multiplicaran per cent la seva fredor, quan les pluges generoses d’aquesta estació les omplin d’aigua; una aigua estancada i verdosa que haurà d’esperar la primavera per començar a desaparèixer. Ara el passeig pels Arquets es va més rúfol i la devoció i la visita a la Verge dels Arquets, hostatjada a la seva petita ermita, requereix un dia més assolellat i més pacífic. Però les dolmenyenques piadoses no temen el fred ni la pluja, i sota el paraigua si cal, van a retre homenatge a la Verge que els és patrona, afavorint la seva influència en llurs vides, tot mantenint el seu altar ben florit, ben guarnit, malgrat el temps que fa al carrer.
Mireu on vulgueu. Ara els dies que fa més sol, la tardor és tan densa i el silenci tan benefactor, que una espurna de vent, xiulat al bell mig del dia, fa que els dolmenyencs de més edat s’arrauleixin als bancs on prenen el sol comentant les darreres novetats de la jornada. Mentre, les mestresses s’afanyen en les seves tasques domèstiques, perquè el dia passa, i més aviat del que es pot preveure, a poc que es badi, arriba l’hora de dinar. Sempre, però, hi haurà una veïna disposada a oferir una mica de sal, una mica de farina i una mica de conversa. Els dies més assolellats, els llençols treuen el nas per les balconades, voleien com blancs fantasmes penjats als fils dels terrats, i les vogades saltironegen impulsades per l’aire de la tardor, que tot ho esfulla.
En aquesta època de l’any, a primera hora del matí, Sant Jaume, Lletger, Cornudella, els Arquets, el Papiolet, l’Hostal, la Carronya, tots els nuclis, agafen un color gris que recorda llunyanament el gris d’un ratolí; una mica més tard, cap al migdia, si no plou, el sol rebota sobre les parets emblanquinades, tot esquinçant la tranquil·litat inherent dels pobles, inherent als seus habitants, característica d’una manera de viure heretada del temps en el que el temps no tenia imposat un preu ni un significatiu valor.
A mitja tarda, quan el sol amenaça amb fondre’s darrera les crestes del Montmell, els carrers inicien el seu lent procés envers les ombres, que s’allarguen, es densifiquen, es fan molt més presents, i s’avancen a la nit que succeeix al dia. Cap a les acaballes de novembre, quan a les sis de la tarda ja és fosc, Sant Jaume es prepara per dormir el seu somni de carrers buits, de fanals encesos i d’aparadors, a voltes, il·luminats.
Els dies que plou, el gris del ratolí es converteix en una escomesa. L’aigua s’escola carrers avall, rebaixant les antigues construccions històriques, ofegant les pedres centenàries, mil·lenàries, immòbils des que els seus antics arquitectes les van deixar on són. Els carrers tortuosos dels petits nuclis esdevenen aleshores més nets, més brillants, més esbravats. La gent va pel món tant poc com pot, només allò que és més indispensable, i es miren la pluja com cau, lentament, amb parsimònia, amb una llevantada que, si bé privarà del pagès entrar a la vinya, assegurarà la saó per una bona temporada. Res és endebades.
Després de la llevantada, els dolmenyencs saben que arribarà el vent, i amb ell, la caiguda de les quatre fulles que encara resistien. Els pàmpols s’arraconen, s’amunteguen, es fan pilons i pilons en els racons més insospitats, i de cop i volta, quan la ventada es fa viva, les alça en remolins cada cop més desesperats. Quan les fulles tornen a tocar de nou el terra, ja són més velles. Tot ja és més vell, i un cop més es repeteix el procés al que han assistit totes les generacions esdevingudes, des d’aquells romans que van establir-se a Vila Domenius i van alçar-hi un aqüeducte per bastir d’aigua la vil·la propera; els ancestrals medievals que vivien i morien anònimament i enterraven els seus senyors en tombes excavades a la mateixa roca, en terra sagrada, al costat de la rectoria; aquells que van viure i morir en guerres, en revolucions, en tants i tants episodis històrics que han contribuït a fer de Sant Jaume dels Domenys allò que és ara. Generacions i generacions de dolmenyencs i dolmenyenques, disposats, sense saber-ho, a contribuir en el futur i recrear-lo... Ells potser el somniaven. A nosaltres ens correspon, ara, viure’l. El futur esdevingut present ens demana a canvi un rèdit: crear per al proper demà, per al proper segle, per al proper mil·lenni.
Però ara és tardor, la mateixa tardor de cada any, vermella, roent, encesa, decidida i apassionada. Aviat arribarà Nadal amb les seves festes i gaudis, i les famílies tornaran a reunir-se al voltant de les llars, disposades a renovar de nou les belles tradicions, i aquí s’encetarà una altra història. Les noves generacions la continuaran, oferint a Sant Jaume nous horitzons, renovant la entusiasme i el seny que han heretat dels seus grans. I sense cap mena de dubte, arribarà una nova primavera".
dijous, 9 d’octubre del 2008
DELÍCIES TARDORALS
Penso que la tardor és l'estació més dotada i afavorida per tot el món de les olors. La tardor té la seva pròpia olor, com les persones, cadascuna dotada d'una olor corporal distinta, com una mena de denominació d'origen (compte! no estic parlant de pudors de les més diverses contrades orgàniques, sinó de la olor que té la pell de cadascú quan és ben neta). La tardor fa olor de ceps acabats de veremar, de raïm portat a la cooperativa i emmagatzemat als cups, una olor dolçona, una mica intensa, a mig camí entre l'originalitat primigènia i el producte enllestit i fermentat, a punt per al tast i el delit. La tardor també es veu reflectida en els tractors que circulen lents per les carreteres secundàries de la meva comarca, el Baix Penedès, carregats de garrofes i de les olives, encara verdes i ben amargues, que donaran l'oli novell de la primera premsada i que tastarem sobre rostes ben amarades, cruixents després del seu pas per les brases. La tardor és també (quins bons records!) la posada en marxa de la premsa de lliura de Sant Vicenç de Calders. Déu meu, quina colosal màquina, quina imaginació a l'hora de dissenyar-la i quin encert a l'hora de preservar-la i procurar fer-la anar, ni que sigui un cop cada uns quants anys. Creieu-me, és tot un espectacle.
La tardor té l'olor del Nadal que ja s'acosta a grans gambades. Els panellets en són un bon anticip i l'olor de les primeres llars de foc enceses, tan aviat el temps gira i les temperatures, ja decididament, baixen. Els dies més curts conviden al recolliment. Recordo la iaia Roseta apuntant-me la lliçó: "quan surtis del col·legi, cap a les sis de la tarda, ja avoi serà fosc".
Per la tardor mengem aliments que de ben segur, no ens venen de gust en cap altra època de l'any: fruita seca, castanyes, moniatos, panellets, figues i sobretot, bolets. Quina festa els primers rovellons fets a la brasa i quin gust el pa sucat en l'oli novell que els amania i que deixava la platra ben tacada. N'hauria menjat tant com me n'haguessin donat. Encara ara m'encanta aquesta olor, que acompanya la de la carn a la brasa i la de l'escalivada. Enguany, que sembla que té ganes de ploure, segur que menjarem rovellons de carn generosa, i ceps i cama-grocs i tantes altres varietats que es fan a les nostres contrades. Som molt afortunats, en aquest sentit.
Sento la tardor ben endins. La sento bategar i sé que s'acosten bons moments. M'encanta recollir pàmpols caiguts, vermells, encesos i guardar-ne almenys un, dins d'algun llibre, perquè s'acabi d'assecar i es conservi durant uns quants anys. Això ho he fet nombroses vegades i em resulta sorprenent i entranyable cada cop que en trobo algun, que ja havia oblidat, dins un llibre que fa temps que no obro.
Cada cop farà més fred i això m'encanta. Ens arbres i les plantes ja ho noten i la gent també. Espero la tardor durant tot l'any i ara que ja és aquí, sento que passa molt depressa. M'encantaria retenir-la durant més temps però sé que això no és possible. Per tant, aprofito cada moment i servo els records com tresors de la meva infantesa. Hi ha tantes persones estimades que han marxat igual com marxa cada tardor... Tempus fugit.
M'encantaria seguir escrivint però tinc mitja dotzena de pomes rostint-se al forn. Les he fet amb mantega, sucre i cointreau i ara en farciré el forat que els he practicat (gairebé amb arts de cirurgia) quan els he tret el cor, amb crema que ja tinc mig enllestida. Després les cobriré amb caramel fos i esperaré que es refredin abans de donar-les a menjar a la família. Fan tanta olor i tan dolça que gairebé m'atipen.
La tardor té també la seva pròpia banda sonora. Escolto a Vivaldi mentre escric aquestes notes i és per això que us convido a gaudir del mateix plaer que jo sento. Em sap molt de greu: les pomes no us les podré passar virtualment. Caldrà esperar que la ciència i la tècnica avancin. El violinista que interpreta la Tardor és Nigel Kennedy i toca el violí gairebé com si fos una guitarra heavy. M'ha encantat i per això us el deixo aquí, perquè tinguem alguna cosa més per compartir.
dimecres, 8 d’octubre del 2008
PAU, PAU, PAU
Una anècdota de les que ens va explicar ahir l'Albert Soler és especialment colpidora: l'any 1936, quan Barcelona va caure als seus del feixisme i la confrontació oberta omplia els carrers de la ciutat, el mestre Casals, que en aquell mateix moment estava dirigint l'Orquestra Popular que ell mateix havia creat, va dir als músics que la gent s'estava matant pels carrers i que tornessin cadascú cap a casa seva, però abans, els va demanar que toquessin junts, per última vegada, com si d'un concert en directe es tractés i no pas d'un assaig, la peça que estaven assajant justament en aquell moment: la Simfonia n. 9 de Beethoven in D menor Op.125, més concretament, el conegudíssim Himne a l'Alegria. És a dir, que mentre la guerra ho assolava tot, deixant nombrosos morts pels carrers de Barcelona, Pau Casals, en un últim i llastimós gest, va acabar el seu assaig amb l'immortal himne de Beethoven. Crec que això diu molt, moltíssim del caràcter del mestre i el trobo lloable i dolorós.
En alguna altra ocasió he escrit sobre Pau Casals aquí al bloc, però és que ahir, no em vaig voler perdre aquesta conferència de cap de les maneres i tot i que anava amb els nens i tots sabem el que costa fer-los estar quiets i callats, el cert és que no es va notar que a la sala hi hagués una criatura de cinc anys i un nadó. Es van portar tots dos la mar de bé i van estar especialment atents quan el violoncel.lista Marcel Solé va interpretar, per tancar aquest acte, El Cant dels Ocells.
Aquest mes, el dia 22, farà 34 anys de la desaparició de Pau Casals, però el seu record continua visquent i el seu esperit de lluita pacífica, d'una tossuderia sense límits, segueix tan vigent com el primer dia, i tan necessari com ens és.