RESSACA POST SANT JORDI

Ara que ja han passat uns quants dies de la diada de Sant Jordi i que tots els mitjans han fet els seus balanços i anàlisis de com han anat les vendes, crec que és l'hora que els lectors habituals diguem la nostra. Us commino a fer-ho, si us abelleix. Us explico què en penso jo de tot plegat.

Quan era petita i anava al cole, sovint la setmana d'abril en la que queia Sant Jordi, també ho feia la Mare de Déu de Montserrat. A la meva època se'n dia Setmana Cultural Catalana, perquè la resta de setmanes, sí que es podien considerar culturals, però no pas centrades en la "cultura catalana". Fer-ho era una excepció i un motiu de trencar la rutina. En aquelles jornades, les monges ens explicaven la llegenda de Sant Jordi una i una altra vegada, ens feien resar una colla d'avemaries a la Verge de Montserrat, feiem una ofrena floral divendres abans de marxar cap a casa, i a córrer, ja s'havia acabat amb el compromís (sempre feixuc) de tractar aquestes qüestions mundanes que no feien altre cosa més que destorbar el curs del curs escolar. Què hi farem. Els records que en tinc no són pas del tot dolços, però a la canalla ens agradava saltar-nos algunes classes de matemàtiques, de "Lenguaje", de "Naturaleza y Sociedad", i vaguerejar pel pati mentre pels altaveus sonaven repetidament un parell de sardanes. Trist, no trobeu?

Aquest any, cap a les onze del matí més o menys, amb el Marcel dins el cotxet i carregada de paciència i bona predisposició, vaig anar a donar un tomb per la Rambla de Tarragona, amb la sana intenció de veure què es coïa a les parades de llibres i a les de roses. Potser perquè vermelles com són criden més l'atenció, la veritat és que vaig veure moltes més persones portant roses que no pas llibres, però malgrat això, accedir a les parades va resultar una odisea increïble. Gent i més gent conformant fins a tres, quatre i cinc fileres davant els llibres, entretinguts davant els distints volums posats a la venda, amb cara de fingida curiositat intel.lectual instal.lada a les fesomies només aquesta jornada a l'any.

Sant Jordi és una festa que em fa ràbia, què voleu que us digui. Em fa molta ràbia que la gent es decideixi a comprar llibres només perquè és el dia de fer-ho, com si les llibreries només obrissin les seves portes el 23 d'abril i prou. Sempre penso que Sant Jordi es pot equiparar tranquil.lament a la Missa del Gall, a la que assisteix moltíssima gent que només va a missa en aquesta ocasió, i aprofiten per lluïr les pells i les joies, unes hores abans de l'àpat de Nadal. Quanta misèria moral i personal... Amb Sant Jordi passa el mateix: com que la tradició parla de llibres, doncs au, és el dia de comprar-lo (i si us plau, que sigui petit, amb poques pàgines i ple de dibuixos, que d'altra manera, a molta gent els roda el cap).

Tinc el mal vici de comprar llibres en totes les ocasions de l'any i no em cal que cap gilipolles mediàtic tregui quatre pàgines mal escrites i relligades amb seda dental, aprofitant que, com que els lectors són tontos, vendran, per Sant Jordi, el que serien incapaços de col.locar la resta de l'any.

L'altre aspecte que també em fa molta ràbia és que s'estableixin rànquings de vendes entre els escriptors, com si es tractés d'una cursa de cavalls. A més, aquest any ja sabíem d'entrada que el Ruíz Zafón s'enduria el guardó a casa, igual com l'any passat, ho va fer "La Catedral del Mar". Els mitjans de comunicació ja s'han encarregat oportunament de publicitar aquests llibres i de "rentar el cervell" dels compradors perquè s'inclinessin cap a aquests títols i no pas cap a alguns altres. Si és que està tot apanyat per fer caure als compradors (que possiblement no lectors), en els paranys de la moda. Sincerament us he de dir que després de llegir "Los pilares de la Tierra", "La Catedral del Mar" em sembla una autèntica presa de pèl. Però això només ho puc dir a casa, perquè si ho dic a fora em titllen d'heretge.

Amb els llibres de Sant Jordi penso que passa com amb els torrons de Nadal. Arriben les dates i tothom compra torrons. Al llarg de les festes nadalenques ve de gust menjar-ne i a més, acompanyar-los de polvorons, mantecades, especialitats farcides, xocolates... però tan aviat comença l'any nou, les restes de torrons que han quedat (perquè en queden sempre), acostumen a anar a parar al fons d'un armari (per si de cas algú encara vol menjar-ne) o es llencen directament a la brossa abans que es corquin. Amb els llibres igual: per Sant Jordi es compren, però només a l'endemà, ja no ve de gust llegir-los i van a parar al gruix de les coses inservibles de moltes cases. Això sí, la gent, s'ha esbatussat per aconseguir-los... Si a més porten la firma i la dedicatòria (totes iguals), dels autors/es, la cosa ja es pot considerar fins i tot un premi.

El dia de Sant Jordi, doncs, em vaig carregar de paciència, vaig sortir al carrer amb el meu nen i vaig anar donant un passeig lent i sense presses per la vorera lateral de la Rambla de Tarragona, fins al Balcó del Mediterrani. Al Passeig de les Palmeres hi feia un sol fantàstic i des d'allí em vaig entretenir una estona veient l'espectacle (vergonyós en ocasions), de Sant Jordi i agraïnt que els rosers que tinc a casa, floreixin d'una manera tan espectacular sense haver-los d'adobar amb bitllets de deu euros. El Salvi s'enfada perquè a ell li faria gràcia regalar-me una rosa per Sant Jordi i jo sistemàticament m'hi nego. No em dona la gana. No ho vull, detesto la rosa, el llibre i la festa de Sant Jordi. Sabent-ho i sabent com m'agraden les plantes, aquest any ha tingut el detall de regalar-me una gervera vermella preciosa, que curosament he trasplantat del seu test de plàtic a un altre de terrissa. Estic segura que tindré la gervera florida tot l'estiu i potser fins i tot, tot l'any.

I Sant Jordi... bon vent!...

CICLE DE NADAL IV - Frenètics de frenopàtic

Aquest matí el meu marit i jo hem fet algunes compres per ajudar als Reis Mags a complir amb la seva missió anual. Algunes joguines pels petits de la família, algun detall pels grans, el consabut obsequi per als més propers, per recordar-els-hi, una vegada més, que estem per ells, malgrat els preus desmesurats i fora d'òrbita de qualsevol objecte susceptible a convertir-se en regal nadalenc.

A casa nostra seguim la tradició d'una manera estricta: el dia de Nadal fem cagar el Tió i el dia 6 arriben els Reis d'Orient. Punt i final. A casa encara no ha aparegut mai el Pare Noel ni cap altra herba mutant d'aquestes festes portada "d'allende los mares", vestida de vermell, ulleretes sobre el nas i rostre rialler. No, el Pare Noel no sap ni que existim, malgrat que l'Ariadna em va preguntar fa uns quants dies, com és que aquest bon home anava a algunes cases dels seus amiguets i en canvi a casa seva, no hi havia posat mai els peus. Li vaig dir que és perquè el Pare Noel té una llista de cases de nens i nenes i com que a casa nostra ja tenim Tió i Reis, ja anàvem servits i l'home podia estalviar-se una feina. De moment, va colar i no m'ho ha tornat a dir més. Els seus tendres quatre anyets fan que sovint el que li explico vagi a missa i no em qüestiona. Repeteixo, de moment.

Bé, com us deia, avui hem estat de compres. Ha estat una bogeria i hem arribat a casa cansadíssims de veure joguines, productes, marques, de comparar preus, d'establir diferències que afavoreixin la nostra economia en equilibri, però per molt que ens hi hem esforçat, avui han sortit del nostre compte corrent, una colla d'euros. Per algun motiu que no m'explico, sembla que no es pot lluitar contra aquesta situació i és molt difícil no deixar-se emportar pel corrent consumista del regal i de l'àpat, perquè una s'hi sent obligada, donat que la gent propera també fa regals i obsequis i crec que no hi ha res més lleig que deixar de correspondre en la justa mesura, a algú que de cor et fa arribar un regal, per senzill i innecessari que sigui. Per tant, tots a comprar com a bojos.

Hi ha hagut un moment aquest matí, en una gran superfície amb els passadissos plens de tota mena de joguines, excepte la que nosaltres buscàvem, que el meu marit i jo ens ho hem mirat tot amb una mica de perspectiva, primer, perquè cercàvem una cosa tan concreta que, ni que l'haguèssin tingut al davant, tampoc l'hauríem vista, i en segon lloc, perquè la gent semblava boja comprant tota mena de coses que després, ves a saber, aniran a parar al contenidor o al fons més profund de l'armari empotrat del passadís i, fins l'any que ve, si Déu vol.

Les prestatgeries estaven aquest matí carregades, plenes fins al sostre de tota mena de capses, de tots els tamanys, mides, mesures i formes, que contenien tot tipus de joguines, mecàniques, de drap, de plàstic, de fusta, amb piles, sense piles, d'aquelles que ho fan tot elles soles i tu t'asseus a mirar com ho fan, nines, ninots, accessoris de totes les menes, models i qualitats i sobretot i especialment, molt de plàstic i molt de cartró. La gent omplia els seus carros de la compra com si el món s'acabés i el temps s'estés exhaurint per moments, amb una mena de competència insana que semblava més una amenaça que no pas l'activitat lúdica, divertida i agradosa que entenc que ha de ser anar a comprar regals.

La setmana passada, davant la imminència del Nadal, va passar exactament el mateix, però en el camp de l'alimentació. Penso que per fer-se amb un canapé de pastisseria a Tarragona, calia demanar audiència al rei (no al mag, a l'altre), i tot i així, ja ho hauríem vist. Les botigues de congelats, les parades del mercat, les superfícies on venen coses que es poden menjar, estaven plenes que no s'hi cabia i tot, a uns preus que, d'entrada, en alguns productes, em semblaven abusius, amb l'ànim clar dels botiguers de fer l'agost, el setembre, l'octubre i el novembre a les acaballes de desembre.

Sembla que per aquestes dates tots plegats perdem la xaveta i frenèticament comprem, consumim, fem veure que som feliços, ens llancem a un desenfrè desequilibrat que, a la llarga, ves que no ens porti directament al frenopàtic. Sabíeu que existeix una malaltia en la que es tracta a les persones que compren compulsivament tota mena d'objectes als que després no donaran cap ús? I sabeu que aquesta és una malaltia psiquiàtrica molt difícil de tractar i que necessita solucions dràstiques, com ara acabar amb sanya amb totes les targes de crèdit alhora que es bloquegen els comptes? No ho trobeu molt trist?

Tot just estem només a dia 2 de gener, però estic esperant amb ganes i amb ànsia que arribi el dia 5 per començar a desempallegar-me de la sensació que el temps s'acaba i que cal que compleixi amb els meus compromisos pel que fa a regals i bones intencions. Miro de tenir el cap al seu lloc, però caram, que n'és de difícil. Tot té un límit i el meu sé molt bé a on és: no vull anar a parar, de cap de les maneres, al frenopàtic, i menys encara, per celebrar com cal unes dates que haurien de ser de joia, germanor, il.lusió i tranquil.litat. Com deia sempre la meva besàvia: nena, tingues seny, molt de seny!...

I espereu, que això no s'ha acabat aquí, perquè acte seguit després de les jornades de Nadal, amb la seva borratxera consumista, arribarà el moment de les rebaixes i les matrones entraran als establiments "en tropel", com bèsties ferotges, per fer-se amb la millor peça.

Això mereixerà, per descomptat, un comentari a part.