Al llarg d'aquest mes de gener i el que portem de febrer, no he estat massa pel món blocaire, especialment perquè de cop i volta, a la família Guinart-Pros se'ns ha girat molta feina, amb l'arribada, tot just avui fa un mes, del nou membre de la nostra família i amb la meva lenta, dolorosa, penosa en ocasions, recuperació.
Un mes després, la cesària i l'operació subsegüent que us comentava en un altre post, han quedat només en un ensurt, tot i que encara no tinc l'alta mèdica, i avui el Marcel compleix el seu primer mes de vida. En aquest moment està dormint plàcid, tranquil, al seu bressol, còmodament acotxat entre els llençols i les mantes. No té cap preocupació ni una, excepte reclamar el seu biberó puntualment cada tres hores, fer notar que el bolqué està brut (cosa que es flaire a l'aire) i queixar-se perquè sobtadament, el xumet li ha caigut de la boqueta. Així doncs, queda clar que la seva principal activitat és dormir, amb aquell son profund i tranquil.litzador amb el que dormen els infants quan se senten segurs i estimats, amb els dits de les mans ben estesos, perquè està satisfet, completament relaxat. Si voleu que us digui la veritat, jo fa anys i anys que no dormo d'aquesta manera i quan el veig, m'agafa una nyonyeta a mi també...
Un mes després, la gent sovint em pregunta com s'ho ha pres l'Ariadna, això de tenir un germanet. Amb el cor a la mà us he de dir que no s'ho podia prendre millor, perquè d'entrada, ella sempre va voler un germanet i en cap moment va parlar d'una germaneta, o sigui que fins aquí anem força bé, però és que a banda, quan el veu tan petitet, a l'Ari se li desperten els instints protectors que tots portem a dins i no para d'acaronar-lo, de vetllar-lo, de procurar-li qualsevol cosa que li pugui facilitar, com el xumet o una micona d'aigua i a més, és la veu d'alarma de qualsevol cosa que li passi al nen. Ve a on jo estigui i em diu: mama, em xembla que el Marcel vol biberó, o que vol xumet, o que té soneta i corre pel passadís per agafar la maneta menuda del seu germanet i consolar-lo dient-li: no ploris guapo, no ploris que la mama ja ve. Me la menjaria (i de fet me la menjo sempre que puc i ella es deixa) a petons.
Un mes després del naixement del Marcel, avui serà el primer dia que no aniré a l'hospital, en cap moment del dia, per curar-me la ferida, que encara tinc mig oberta i de la que fins ara em rajava un seroma ben emprenyador, que m'ha obligat a anar diàriament a la clínica MATT per rebre-hi les cures pertinents. Avui tinc tot el temps per dedicar-lo a la meva nena i al meu nen, a la meva família, a fer una passejadeta per la Rambla si el temps acompanya. Ha hagut de passar tot un mes i a hores d'ara, el terra encara s'ondula, en ocasions, sota els meus peus, i sento que m'he d'asseure, ni que siguin només dos minuts. Sento que encara em falta una mica de sang, però que vaig de cara a bé, afortunadament. No vull ni pensar què hauria passat en cas contrari.
Bé, ara espero tenir una mica més de temps i d'humor per tornar a dedicar-me, a estones, a passejar pels blogs amics que tan m'agraden.
Encara que sigui un mes després, estic feliç d'estar de tornada.
