HOMENATGE A JOAN BROSSA

Seguint la feliç iniciativa que han tingut els amics de l'Ablogcedari Brossa, avui és el dia perfecte per homenatjar aquest artista, en Joan Brossa, ja que avui tot just, el recordem 10 anys després de la seva mort, produïda el 30 de desembre de 1998, a causa d'un vessament cerebral que li va produir una fortuïta caiguda per les escales del seu estudi.

Per homenatjar i recordar a Joan Brossa es podrien seguir molts camins. Jo he escollit el de la poesia visual i en comptes d'explicar-vos què significa casascun dels poemes que he escollit, prefereixo deixar-vos vagar i divagar per ells, treient-ne vosaltres mateixos/es les vostres conclussions. A mi m'han agradat i és per això que els afegeixo al post del dia.

Abans però, un apunt biogràfic de l'artista perquè tothom sàpiga qui era i què feia.

Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 de gener de 1919 – 30 de desembre de 1998) es dedicà a la poesia, la dramatúrgia i l’art plàstic, afegint al fins aleshores conegut una nota de modernor i d’innovació que és la causa que avui precisament, se li faci aquest homenatge públic, notori i col.lectiu.
Joan Brossa va néixer a Barcelona. De ben jove, l’any 1937 passà a formar part de l'exèrcit republicà i després de la derrota a la Guerra Civil, va haver de fer el servei militar a Salamanca. En tornar a Barcelona es relacionà amb poetes i artistes de prestigi reconegut com ara J.V.Foix, Joan Prats o Joan Miró, que el marcaren moltíssim en la seva obra de producció pròpia, però va ser l’amistat que va entaular amb el poeta brasiler i cònsol del Brasil a Barcelona Joao Cabral de Melo, qui el determinà a idear una obra que el vinculés per sempre més al món literari, artístic i especialment, de compromís social.
L’any 1947 amb un grup de joves artistes, fundà la revista Algol de la qual sortirà un únic exemplar. L'any següent, juntament amb Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, Modest Cuixart i d’altres fundà la revista avantguardista Dau al Set. L’any 1949 publicà el seu primer llibre de poemes i quatre anys després, el 1951 estrenà estrenà les primeres peces teatrals.
Col·laborà amb pintors, escultors, músics, fotògrafs, cineastes i artistes de tots els gèneres: entre ells Antoni Tàpies, Joan Ponç, Miró, Cuixart, Chillida, Perejaume, Carles Santos i d’altres.
Se'l considera un dels creadors de la poesia visual catalana juntament amb Carles Sindreu, amb mestratge reconegut per joves poetes com ara Enric Casasses.
Per bé que la seva obra plàstica no ocupi més que una petita part de la seva enorme producció, mercès a ella Brossa ha esdevingut un referent mundial.

HUMANS, MOLT HUMANS

Completament humans, o què us pensàveu?

La meva besàvia, quan jo era petita, de vegades deia: "endevina, endevineta, què té el rei a la bragueta?" amb la mala idea que jo, amb tota la innocència del món, li digués que hi té el pitu o alguna cosa encara més inconvenient, i aleshores ella deia: "nena, hi té el que hi tenen tots els homes: la cremallera (o els botons)". El temps ha ensenyat que tenia tota la raó del món, com sempre. La meva besàvia, no sé si us ho he comentat algun cop, era una dona molt sàbia.

Ara que ja tenim el nadal al damunt, la tradició marca que a les cases hi hagi el pessebre i als pessebres catalans, no hi pot faltar la figura emblemàtica, tradicional i tan nostrada del caganer, aquell pastor que mentre els altres anaven a adorar al nen Jesús, ell solucionava un fortuït mal de ventre amagat rera qualsevol arbre o qualsevol pedra, amb el cul a l'aire i un bon cagalló a terra. La resta de pastors i de figures del pessebre (la dona que renta, el moliner, el caçador, el ferrer, el pagès, la dona dels pollastres, la pastoreta dels xaiets, etc.) tots s'han perdut en l'anonimat per formar part de la tradició, però el caganer, el caganer és únic i qualsevol pessebre que es preui, l'ha de mostrar ajupit i fumant una pipa, amb la barretina calada i el pantalons al garró.

Des de fa uns quants anys cap aquí, el caganer té noms, cognoms i un aspecte ben concret, que serveix al mateix temps de mofa i d'homenatge, perquè ara es representa en fang, amb figures de bon tamany, als personatges de la vida pública del moment: polítics, artistes, esportistes, tots ajupits, amb els pantalons arran de turmell i cagant humanament. Aquest any hi ha multitud de Montillas, Turas, Sauras, Carods, Zapateros, Ronaldinhos, E'toos, Ratzingers i també, com no, el rei, la reina, el príncep i la Letízia. Ni tant sols tan altes dignitats s'han lliurat de veure's exhibint el cul i realitzant una acció que en principi, hauria d'estar reservada a la plebs més baixa. Però com ja sabem, això no és així: fins i tot el rei, caga. De fet, cagar ho deu fer cada dia (suposo) i cagar-la, només tot sovint. Veure les figuretes del príncep Felip i la Letízia cagant, plasmats i reproduïts en fang, em va fer pensar en tota la història aquella del Jueves. Si va alçar-se tota aquella polseguera perquè se'ls va dibuixant fornicant (o follant, si ho preferiu), ara que se'ls representa cagant, pot passar qualsevol cosa, no? O és que la primera acció és més íntima que la segona? A mi em fa l'efecte que no, però també podria ben bé passar que els membres de l'Audiència Nacional, o bé no s'hagin enterat de la facècia catalana, o bé hagin descartat, per inútil i escandalós, qualsevol possible moviment encaminat a evitar que les reials personalitats es veiessin, es guardessin i sortissin cada any, enmig de la pràctica d'una funció orgànica tan elemental com és cagar, arrupits tots ells, com qualsevol fill de veí. Això demostra també, que ni la reina ni la princesa caguen dretes, com es solia dir antigament, que les dames no s'ajupien a causa de la seva dignitat i cagaven dretes per, malgrat tot, mantenir ben alt el pavelló de la seva noblesa, embrutida per un acte tan mundà com és el cagar. Però veuràs, no caguis, no...

Les paraules se les endú el vent; el paper queda als arxius; la pedra és el material més perdurable, però el fang tampoc és valadí, de manera que podem veure el rei, la reina i els prínceps, en posició de cagona, durant molts i molts anys.

Si és que en el fons som tots plegats humans, molt humans: els uns per admetre sense embuts que cal cagar cada dia i els altres, que ens ho mirem des de fora, per saber-nos enfotre del mort i de qui el vetlla. I que regni la pau, que al capdavall, ja toquem a les festes.

EMOCIÓ, COMMOCIÓ, ADMIRACIÓ. Silenciós homenatge

67 anys després, a l'espera que el govern espanyol reconegui que el judici sumaríssim a Lluís Companys, va ser il.legal, i la seva mort un assassinat revengista i ple d'odi del règim franquista envers a Catalunya, el meu homenatge al president Lluís Companys vull que sigui silenciós. Al llarg d'aquests 67 anys des del seu assassinat, ja tot s'ha dit. El meu silenci és d'un profund respecte heredat dels avis. No és pas un signe de temor ni de prudència, perquè quan cal dir les coses clares i amb un to de veu ben viu les he dit i punt. I hi ha molt per dir. Ara no s'hi valen ni torxes, ni salves de matinada, ni lectures de sentències, ni visites a tombes plenes de flors fresques un cop l'any, ni xerrades universitàries, per erudites que siguin. Res serveix per a res sense la rehabilitació de la seva persona, fins a la recuperació del seu honor, fins al nostre ressorgiment com a país lliure.