Ahir a la tarda l'Ariadna, el Marcel i jo vam anar a la Biblioteca de Tarragona, perquè un bon amic meu, vendrellenc, l'Albert Solé Galí (a la fotografia), donava una conferència sobre Pau Casals. Com a bona vendrellenca em sento molt a prop del mestre però com a melòmana, sento i pressento que el món trigarà a veure i escoltar un talent profund, ampli i inspirat com el de Pau Casals. La conferència portava per nom: "Pau Casals: un músic més enllà de la música". El verb ràpid, locuaç i àgil de l'Albert Solé va destriar, amb precisió i sense ni el més mínim apunt que li servís de "xuleta", la vida del mestre, les dades que les biografies oficials ofereixen i que es poden trobar per dotzenes escrites en les més diverses publicacions. Ara bé, també va afegir les anècdotes personals, algunes de les vivences del mestre, alguns detalls de la vida quotidiana d'un Vendrell antic que ja fa molt ha deixat d'existir però que en el fons del fons més profund de la seva ànima, encara batega amb un deix melancònic i romàntic de cosa viscuda, passada i estimada. Les explicacions de l'Albert Solé van remetre a la trentena de persones que ocupàvem la sala de la Biblioteca Pública a la història biogràfica del mestre que enllaça amb la història del món, i tot i que Pau Casals no va poder donar el cop de batuta necessari (imprescindible encara avui dia) perquè els esdeveniments polítics anessin per un altre cantó, sense dictadura, sense feixisme, sense guerra, el cert és que fent callar el seu violoncel va alçar més forta i cridanera que mai la seva veu d'ancià i el món recorda, especialment, el seu clam contra la guerra i en favor de la pau.
Una anècdota de les que ens va explicar ahir l'Albert Soler és especialment colpidora: l'any 1936, quan Barcelona va caure als seus del feixisme i la confrontació oberta omplia els carrers de la ciutat, el mestre Casals, que en aquell mateix moment estava dirigint l'Orquestra Popular que ell mateix havia creat, va dir als músics que la gent s'estava matant pels carrers i que tornessin cadascú cap a casa seva, però abans, els va demanar que toquessin junts, per última vegada, com si d'un concert en directe es tractés i no pas d'un assaig, la peça que estaven assajant justament en aquell moment: la Simfonia n. 9 de Beethoven in D menor Op.125, més concretament, el conegudíssim Himne a l'Alegria. És a dir, que mentre la guerra ho assolava tot, deixant nombrosos morts pels carrers de Barcelona, Pau Casals, en un últim i llastimós gest, va acabar el seu assaig amb l'immortal himne de Beethoven. Crec que això diu molt, moltíssim del caràcter del mestre i el trobo lloable i dolorós.
En alguna altra ocasió he escrit sobre Pau Casals aquí al bloc, però és que ahir, no em vaig voler perdre aquesta conferència de cap de les maneres i tot i que anava amb els nens i tots sabem el que costa fer-los estar quiets i callats, el cert és que no es va notar que a la sala hi hagués una criatura de cinc anys i un nadó. Es van portar tots dos la mar de bé i van estar especialment atents quan el violoncel.lista Marcel Solé va interpretar, per tancar aquest acte, El Cant dels Ocells.
Aquest mes, el dia 22, farà 34 anys de la desaparició de Pau Casals, però el seu record continua visquent i el seu esperit de lluita pacífica, d'una tossuderia sense límits, segueix tan vigent com el primer dia, i tan necessari com ens és.
Una anècdota de les que ens va explicar ahir l'Albert Soler és especialment colpidora: l'any 1936, quan Barcelona va caure als seus del feixisme i la confrontació oberta omplia els carrers de la ciutat, el mestre Casals, que en aquell mateix moment estava dirigint l'Orquestra Popular que ell mateix havia creat, va dir als músics que la gent s'estava matant pels carrers i que tornessin cadascú cap a casa seva, però abans, els va demanar que toquessin junts, per última vegada, com si d'un concert en directe es tractés i no pas d'un assaig, la peça que estaven assajant justament en aquell moment: la Simfonia n. 9 de Beethoven in D menor Op.125, més concretament, el conegudíssim Himne a l'Alegria. És a dir, que mentre la guerra ho assolava tot, deixant nombrosos morts pels carrers de Barcelona, Pau Casals, en un últim i llastimós gest, va acabar el seu assaig amb l'immortal himne de Beethoven. Crec que això diu molt, moltíssim del caràcter del mestre i el trobo lloable i dolorós.
En alguna altra ocasió he escrit sobre Pau Casals aquí al bloc, però és que ahir, no em vaig voler perdre aquesta conferència de cap de les maneres i tot i que anava amb els nens i tots sabem el que costa fer-los estar quiets i callats, el cert és que no es va notar que a la sala hi hagués una criatura de cinc anys i un nadó. Es van portar tots dos la mar de bé i van estar especialment atents quan el violoncel.lista Marcel Solé va interpretar, per tancar aquest acte, El Cant dels Ocells.
Aquest mes, el dia 22, farà 34 anys de la desaparició de Pau Casals, però el seu record continua visquent i el seu esperit de lluita pacífica, d'una tossuderia sense límits, segueix tan vigent com el primer dia, i tan necessari com ens és.
Us recomano molt vivament el llibre que va escriure l'amic Joan Descals i que porta simplement per nom "Pau Casals" i que edita March Editor (ISBN: 84-95608-93-6), perquè és un recull magnífic.
Si us plau, mireu-vos amb atenció i amb carinyo el vídeo que us adjunto i si us abelleix, deixeu que la carn se us posi de gallina, igual com a mi. El mestre Leonard Bernstein dirigeix la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks, Staatskapelle Dresden, Kirov Orchestra, London Symphony Orchestra, New York Philharmonic, Orchestre de Paris, i als solistes June Anderson, Sarah Walker, Klaus Konig, Jan-Hendrik Rootering, en un concert que es va portar a terme a Berlin el dia de Nadal de l'any 1989.
