CREADORS DE CRISIS

Qui son els principals creadors de crisis en situacions ben concretes? La resposta és ben clar: els mitjans de comunicació, en general. Els encanta furgar en la ferida, obrir-la fins a fer-li supurar serumen i pus infectat, veure si l'arrel del trep arriba ben endins o si queda només en la superfície d'una pell ben fina i si la ferida en qüestió és ben profunda, hi picotegen a dins com a bèsties carnívores i sanguinolentes.

Avui, veient El Club de TV3, ho he vist ben clar. Què en penseu de la crisi que hi ha a Esquerra?, preguntava l'Albert Om, amb aquell mig somriure a la cara, darrera del qual ensenya els ullals amb els que s'agafa a qualsevol mínim símptoma de merder i l'engrandeix fins que l'opinió pública ja no veu ni sent cap altra cosa i deixa de pensar per ella mateixa. Això mateix li he vist fer una colla de vegades, sovint amb entrevistes absurdes, fora de to i desencertades, com la que, sense anar més lluny, l'Om dels pebrots li va fer al José M. Íñigo fa tot just unes jornades, només per posar un exemple.

Ara el tema ja no és ni la campanya electoral, ni el paper que a partir d'ara faran els vencedors i els vençuts. Ara el tema és la pressumpta crisi oberta al sí d'ERC, que enfronta als dos caps visibles més importants de la formació: en Josep-Lluís Carod-Rovira i en Joan Puigcercós. El desencadenant, diuen, els mals resultats obtinguts en aquestes darreres eleccions. Tot plegat fa pena, és ben cert, però també és ben cert que l'opinió pública, seguint el seu propi senderi i bon criteri, no hauria de donar crèdit ni reconèixer com a pròpies les opinions d'alguns periodistes, filòfofs i escriptors del tres al quatre, que vomiten contra ERC la seva bilis, tal i com ho faria una mofeta bigotuda qualsevol.

Si és cert que dins d'ERC hi ha mala maror, possiblement no serà pitjor que en altres ocasions en les que ja hi ha hagut enfrontaments interns, picabaralles i radicals i oposats punts de vista al voltant de temes diversos. I la vida ha continuat i el partit ha seguit endavant la seva tasca, amb més o menys encert, segons les ocasions. El que trobo del tot intolerable és que a partir d'aquest moment, es comenci a parlar al carrer de crisi, només perquè els mitjans de comunicació en parlen, sense haver estat presents en cap de les reunions que la cúpula del partit ha tingut, té i tindrà, i en les que, segur, s'adoptaran les mesures que es creguin oportunes per al bé del propi partit, per les persones que l'integren i per als ciutadans als quals serveixen des del govern de la Generalitat i des de qualsevol altre institució. Al capdavall, en quin partit no hi ha hagut baralles ferotges que, en la majoria dels casos, no reboten a la premsa ni a la ciutadania.

Penso seriosament que programes com El Club i alguns altres, són l'equivalent al Diario de Patricia, tan criticat, o al desaparegut Tomate, només que en comptes de parlar de famosos roses, ho fan de polítics i de política. El trasfons, però, és el mateix: buscar l'escàndol, confondre els espectadors, crear unes opinions interessades que segueixen camins per a mi indesxifrables i inútils. I a més, si no coneixen al 100% una informació, igual com fan els altres, se la inventen i la tergiversen per fer-la més greu i escandalosa.

D'acord que en aquest moment, ERC no està passant el seu millor moment, però tampoc no està visquent en un llit de roses, per exemple IC, que també ha perdut vots i diputats. O és que aquesta baixada no és també important? Però està clar, com que no hi ha punt de vista enfrontats entre els líders del partit, la cosa no trascendeix i no se li dona la importància que realment té, més encara perquè el diputat, en aquest cas diputada, que va perdre IC, la va guanyar el PP, i amb això ja està tot dit.

Només espero i confio en que la ciutadania, passi olímpicament dels escàndols que alguns mitjans de comunicació creen i de les crisis que atien, amb dit acusador i boca plena d'improperis. No en creieu ni una paraula, més aviat feu-vos vosaltres mateixos la vostra pròpia composició de lloc. Que no vam néixer ahir, coi, i ja sabem que d'alguna cosa han de viure aquests periodistillus de pacotilla!... Que en fa d'anys que estic dient que TV3 és com TV Vendrell, només que amb més recursos. Igual de cutres, maldestres i desastrosos. I encara bo que és "la nostra".

CICLE DE NADAL IV - Frenètics de frenopàtic

Aquest matí el meu marit i jo hem fet algunes compres per ajudar als Reis Mags a complir amb la seva missió anual. Algunes joguines pels petits de la família, algun detall pels grans, el consabut obsequi per als més propers, per recordar-els-hi, una vegada més, que estem per ells, malgrat els preus desmesurats i fora d'òrbita de qualsevol objecte susceptible a convertir-se en regal nadalenc.

A casa nostra seguim la tradició d'una manera estricta: el dia de Nadal fem cagar el Tió i el dia 6 arriben els Reis d'Orient. Punt i final. A casa encara no ha aparegut mai el Pare Noel ni cap altra herba mutant d'aquestes festes portada "d'allende los mares", vestida de vermell, ulleretes sobre el nas i rostre rialler. No, el Pare Noel no sap ni que existim, malgrat que l'Ariadna em va preguntar fa uns quants dies, com és que aquest bon home anava a algunes cases dels seus amiguets i en canvi a casa seva, no hi havia posat mai els peus. Li vaig dir que és perquè el Pare Noel té una llista de cases de nens i nenes i com que a casa nostra ja tenim Tió i Reis, ja anàvem servits i l'home podia estalviar-se una feina. De moment, va colar i no m'ho ha tornat a dir més. Els seus tendres quatre anyets fan que sovint el que li explico vagi a missa i no em qüestiona. Repeteixo, de moment.

Bé, com us deia, avui hem estat de compres. Ha estat una bogeria i hem arribat a casa cansadíssims de veure joguines, productes, marques, de comparar preus, d'establir diferències que afavoreixin la nostra economia en equilibri, però per molt que ens hi hem esforçat, avui han sortit del nostre compte corrent, una colla d'euros. Per algun motiu que no m'explico, sembla que no es pot lluitar contra aquesta situació i és molt difícil no deixar-se emportar pel corrent consumista del regal i de l'àpat, perquè una s'hi sent obligada, donat que la gent propera també fa regals i obsequis i crec que no hi ha res més lleig que deixar de correspondre en la justa mesura, a algú que de cor et fa arribar un regal, per senzill i innecessari que sigui. Per tant, tots a comprar com a bojos.

Hi ha hagut un moment aquest matí, en una gran superfície amb els passadissos plens de tota mena de joguines, excepte la que nosaltres buscàvem, que el meu marit i jo ens ho hem mirat tot amb una mica de perspectiva, primer, perquè cercàvem una cosa tan concreta que, ni que l'haguèssin tingut al davant, tampoc l'hauríem vista, i en segon lloc, perquè la gent semblava boja comprant tota mena de coses que després, ves a saber, aniran a parar al contenidor o al fons més profund de l'armari empotrat del passadís i, fins l'any que ve, si Déu vol.

Les prestatgeries estaven aquest matí carregades, plenes fins al sostre de tota mena de capses, de tots els tamanys, mides, mesures i formes, que contenien tot tipus de joguines, mecàniques, de drap, de plàstic, de fusta, amb piles, sense piles, d'aquelles que ho fan tot elles soles i tu t'asseus a mirar com ho fan, nines, ninots, accessoris de totes les menes, models i qualitats i sobretot i especialment, molt de plàstic i molt de cartró. La gent omplia els seus carros de la compra com si el món s'acabés i el temps s'estés exhaurint per moments, amb una mena de competència insana que semblava més una amenaça que no pas l'activitat lúdica, divertida i agradosa que entenc que ha de ser anar a comprar regals.

La setmana passada, davant la imminència del Nadal, va passar exactament el mateix, però en el camp de l'alimentació. Penso que per fer-se amb un canapé de pastisseria a Tarragona, calia demanar audiència al rei (no al mag, a l'altre), i tot i així, ja ho hauríem vist. Les botigues de congelats, les parades del mercat, les superfícies on venen coses que es poden menjar, estaven plenes que no s'hi cabia i tot, a uns preus que, d'entrada, en alguns productes, em semblaven abusius, amb l'ànim clar dels botiguers de fer l'agost, el setembre, l'octubre i el novembre a les acaballes de desembre.

Sembla que per aquestes dates tots plegats perdem la xaveta i frenèticament comprem, consumim, fem veure que som feliços, ens llancem a un desenfrè desequilibrat que, a la llarga, ves que no ens porti directament al frenopàtic. Sabíeu que existeix una malaltia en la que es tracta a les persones que compren compulsivament tota mena d'objectes als que després no donaran cap ús? I sabeu que aquesta és una malaltia psiquiàtrica molt difícil de tractar i que necessita solucions dràstiques, com ara acabar amb sanya amb totes les targes de crèdit alhora que es bloquegen els comptes? No ho trobeu molt trist?

Tot just estem només a dia 2 de gener, però estic esperant amb ganes i amb ànsia que arribi el dia 5 per començar a desempallegar-me de la sensació que el temps s'acaba i que cal que compleixi amb els meus compromisos pel que fa a regals i bones intencions. Miro de tenir el cap al seu lloc, però caram, que n'és de difícil. Tot té un límit i el meu sé molt bé a on és: no vull anar a parar, de cap de les maneres, al frenopàtic, i menys encara, per celebrar com cal unes dates que haurien de ser de joia, germanor, il.lusió i tranquil.litat. Com deia sempre la meva besàvia: nena, tingues seny, molt de seny!...

I espereu, que això no s'ha acabat aquí, perquè acte seguit després de les jornades de Nadal, amb la seva borratxera consumista, arribarà el moment de les rebaixes i les matrones entraran als establiments "en tropel", com bèsties ferotges, per fer-se amb la millor peça.

Això mereixerà, per descomptat, un comentari a part.

TURANDOT

Conec la Turandot des de fa prop de dos anys. Va ser un dia de novembre, cap al tard, després d'haver plogut tot el dia. Feia força fred i de tant en tant, les ratxes d'un vent gelat, empitjoraven encara més l'hora tardana d'aquells dies que tant s'escurcen. Conèixer-la em va reportar calor, saber que s'estan fent les coses bé, que és aquella i no una altra. I la vaig encertar de ple. De fet, la vam encertar tots els de casa.

La Turandot té uns cinc anys, és suau, peluda, de talla mitjana, marró i blanca, sense pedigrí ni raça coneguda, tot i que sembla una mescla de Déu sabrà què i un gos d'atura, molt càlida i molt bona. Quan va morir el nostre gos de sempre, el Bobi (un gos amb un cor enorme, tot sigui dit de pas), vam decidir anar a la gossera per adoptar un altre gosset. Hi vam anar sense cap idea prefixada, sense tenir cap preferència prèvia. Només volíem adoptar un gosset per donar-li una llar, escalfor i estima.

De la Turandot rebem a diari amor incondicional, remedades de cua quan està contenta, càlides benvingudes quan fa hores que no ens veu i venim del carrer, quan sent les claus del pis entrant al pany i ella ens espera ajaguda pacientment al rebedor, sense comptar el temps, només esperant i esperant la nostra arribada. És molt agradable rebre tanta alegria i tanta energia només traspassant la porta de casa.

El proper mes de novembre farà dos anys que la vam treure de la gossera. És una de les millors coses que he fet mai: adoptar un animal tan necessitat. La Turandot feia més de tres anys que vivia a la protectora. Els seus anteriors amos la van abandonar, segons sembla, perquè no sabia caçar i no els era útil. Malviatge!. Quan la vam adoptar, la Turandot va arribar a casa desorientada, espantada, freda, trista. La seva mirada ho deia tot. D'entre la gran multitud de gossos que esperen dia rera dia que alguna família els aculli, ella em va semblar la més necessitada. No pas perquè estés malalta, sinó per la seva mirada d'una immensa amargor, d'una tristesa infinita. Tots els altres gossos bordaven, cridaven, provaven de captar la nostra atenció. Ella no. Mullada i tremolosa, només s'arrepenjava contra la tanca de la seva gàvia i mirava cap a fora sense esperança. Quan la vaig veure, vaig saber a l'instant que la Turandot era el gos que volia, el gos que ens feia falta, i nosaltres, la família que ella havia desitjat llargament.

L'enamorament va ser immediat. Li vam posar el nom de Turandot perquè, encara que a casa som tots republicans, Turandot és nom de princesa (com evoco aquell "Nessun Dorma" que brodava el meu plorat Pavarotti).

Ara ho és, una princesa: la princesa canina de casa. Va costar una mica que s'adaptés a les nostres anades i vingudes marcades pels horaris i la feina, però ara que coneix els nostres costums i ens coneix a nosaltres, crec que no canviaria per res la seva vida. Dorm al sofà de casa enmig de coixins que li acomoden el son, menja a hores regulars menjar comprat especialment per a ella, té les seves hores de sortida i comparteix al cent per cent, els jocs de la meva filla, a la que adora.

La seva infinita paciència l'ha fet mereixedora de tot el nostre amor, que ella ens retorna multiplicat per mil.

Ara que s'ha acabat l'estiu, els índex d'abandonament d'animals de companyia ha crescut a Catalunya, igual com ho ha fet en anys anteriors. No hi ha dret tractar als animals amb aquesta crueltat. Estic convençuda que quan un animal, un gat o un gos, es veuen abandonats, el cor se'ls trenca en mil bocins. Sovint em demano si les lleis són prou dures. Caldria un correctiu exemplar per a la gentussa que abandona els seus animals. I per aquells que els maltracten, i per aquells que no els tenen en consideració. Ningú mana tenir un animal, però sí que tenir-lo vol dir assumir unes responsabilitats. I això caldria portar-ho a l'extrem.

La Turandot encara va estar de sort, perquè al capdavall, quan va veure's sense llar, a la protectora de Tarragona va trobar-hi un sostre i menjar, tot i el molt mancada d'amor que estava i que amb tant afany necessitava.

Ara mateix la sento caminar pel passadís de casa. Les seves ungles emeten, sobre el parquet, un sorollet molt característic. Crec-crec-crec. Em busca. Entra al despatx des del qual escric. M'ha trobat. Em mira amb els seus ullets de color mel i amb el morro prova d'aixecar-me el braç esquerra perquè l'abraci i li acaroni el cap. No emet cap paraula, ni li cal. La seva comunicació és perfecta. No evito estampar-li sobre el cap un petó sincer i amorós. Ella em mira complaguda i s'ajeu al meu costat.

Tornaria a fer-ho. Tornaria a convèncer al meu marit per anar a la gossera, per adoptar un altre gos necessitat, o un altre gat, que també n'hi ha. Només aquelles persones que hem pres aquesta decisió tenim el goig de sentir aquesta càlida sensació de benestar que reporta tenir un amic incondicional a casa, que ben poca cosa demana a canvi.

I és que, amics meus, com més conec a "algunes persones", més i més estimo i aprecio els animals.