JOAN

Vull sumar-me al post que el Salvi (Les meves veritats), fa respecte a un amic nostre que ha mort recentment. Bé, de fet, el Joan era més que un amic, perquè també era el padrí del nostre nen, el Marcel. El Joan Mínguez tenia 59 anys i va morir sobtadament fa quinze dies. He deixat passar uns quants dies abans d'escriure res d'ell perquè, a cop calent, resulta dolorós i les paraules s'amunteguen en un discurs disbauxat que no acaba d'arribar ben bé a cap lloc. En canvi, amb el pas dels dies, les idees s'assenten i és molt més fàcil recordar i ordenar unes vivences compartides amb el Joan que a hores d'ara, més que recordar-les, cal atresorar.

El Joan era molt amic del Salvi i quan ell i jo ens vam casar, va passar a formar part també del meu nou elenc d'amistats. Em va encantar quan, el dia del nostre casament, se'ns acosta i ens diu a tots dos: "m'encantaria ser el padrí del vostre primer fill". El Salvi i jo ens vam mirar i vam dir alhora: encara queda molt per tenir fills. De fet, no quedava pas tant, perquè al cap d'un any i mig neixia l'Ariadna. En aquella ocasió, el padrinatge no va poder ser, però li vam prometre que si teníem un segon fill, ja hi podia comptar. Recordo que em va dir: "D'acord, però afanyeu-vos que tinc pressa". Ara aquestes paraules se'm fan estranyament misterioses i premonitòries.

El mes de maig passat, potser a primers de juny, un dia, mentre l'Ariadna i jo feiem temps per arribar a casa, el vam trobar passejant els seus gossos. Tot va ser veure'm i exclamar mentre m'assenyalava la panxa que tot just començava a notar-se: "estàs?" i naturalment, jo li vaig dir que sí. Em va abraçar d'una revolada i tan fort, que la seva alegria es va fer completament encomanadissa amb la que jo ja sentia. "M'has fet molt feliç", anava repetint mentre els ulls se li omplien d'aigua. "Tindrà la mona des del primer dia, no li faltarà cap any".

La realitat de vegades sotraga amb la força de cent martells i, de fet, el Joan només ha pogut lluir el títol de padrí del Marcel per espai d'uns pocs dies, perquè la seva mort sobtada ha esmicolat totes les seves esperances i la nostra il.lusió per aquest padrinatge.

Creieu-me que se n'ha anat una persona tan bona com el pa amb el que treballava i que era, de fet, el seu ofici. Quan el Salvi va anunciar-me la seva mort sobtada, em vaig quedar un moment en blanc, em va rodar el cap i vaig exclamar: "Òstia, segur que és el nostre Joan?". I tant si ho era.

D'això ja fa quinze dies. Ara ja sé què passara: el temps anirà enriquint les vivences que vam compartir amb ell: una coca de Sant Joan dolça i ensucrada menjada a Sant Fructuós, trobades casuals en alguns actes puntuals, com ara l'Onze de Setembre, rialles i acudits, petons i abraçades cada cop que ens vèiem... Tot això ha passat, però queda i mentre ho tinguem, nosaltres, la seva família, la resta de gent que el coneixia, ell seguirà aquí i seguirà sent tan entranyable i tendre com quan era entre nosaltres. Em fa sentir contenta saber que, en un moment molt determinat de la seva vida, el Salvi i jo, amb l'embaràs del Marcel, amb el seu naixement, vam fer realitat una de les seves il.lusions i això el va fer molt feliç.

Des d'aquest pobre bloc vull fer arribar les meves més sentides condolences a la seva família, a l'Araceli, la seva dona, als seus fills. Una abraçada i la meva plena disposició si en alguna cosa puc servir d'utilitat, encara que sé perfectament que a hores d'ara, només el pas del temps pot començar a mitigar el dolor i l'enyor.

Adéu, benvolgut Joan. Fins que ens tornem a veure.

CICLE DE NADAL INTERROMPUT

Interromput per una mala notícia. Ahir vaig saber que un bon amic meu ha mort aquests dies de Nadal. Aquí a Tarragona no sé si era tan conegut però al Penedès en general i al Baix Penedès (la meva comarca) en particular, era tot un personatge: en Miquel Roso Claver. Escric el seu nom i rescato la seva fotografia de les moltes pàgines d'Internet que a hores d'ara estan parlant de la seva mort i no puc creure'm que estigui parlant de la mateixa persona.

Jo el vaig conèixer com a director de Calafell Ràdio, on vàrem fer programes junts per un espai de més de tres anys. Jo locutava i ell feia de tècnic. Van sortir d'aquesta unió programes que recordo especialment i als que tinc una estima més enllà del que puc expressar, com "El Salt de l'Àngel", que s'emetia cada dimarts entre 4 i 5 de la tarda, la "Nissaga Musical", que es va emetre diàriament l'estiu de 1996 entre 3 i 4 de la tarda i també alguns programes especials, com els del Nadal de 1996 i 1997, en els que donàvem a conèixer com es celebra el Nadal arreu del món, entre d'altres.

Quan en Miquel Roso va aterrar a Calafell Ràdio ja tenia darrera d'ell una trajectòria professional en el món de la ràdio, digna d'enveja per part de qualsevol, que incloïa també un premi Ondas del que ell parlava amb orgull. A la taula del seu despatx hi tenia una fotografia peculiar i única: una foto d'ell amb els Rolling Stones. No tothom pot dir-ho igual.

Recordo d'ell especialment, la seva passió per la música, el seu geni viu i decidit, el seu sentit de l'humor, la seva veu atenorada i clara i especialment, la seva febre pels Beatles i pels Rollings. Un dia em va explicar que per allà on passava sempre feia un programa musical, que portava per nom "Camp de maduixes". Era, d'alguna manera, el seu buc insígnia i així podia usar com a sintonia aquell "Strawberryfields forever", que era, segons comentava, la cançó dels Beatles que més li agradava. Crec que això ja diu molt de la seva manera de ser i de les seves fidelitats musicals.

El darrer cop que el vaig veure va ser aquí a Tarragona, una mica abans de les eleccions municipals del passat mes de maig. Vam quedar per prendre junts un cafè i xerrar una estona. En aquell moment ell era regidor d'Ensenyament i Cultura a l'ajuntament de Calafell i em va comentar, content i il·lusionat, algunes de les coses que s'havien fet i algunes que es tenia previst engegar de cara al proper mandat, si els números els afavorien. A l'hora de la veritat ell va tancar la llista de la seva opció política, independent per Calafell, i va retornar a la ràdio en la seva funció de director. Segons em va comentar, tenia grans projectes de cara als propers anys i un equip humà del que se sentia orgullós i en qui confiava.

Ahir, veure la seva esquela al diari em va sotragar. Ja sabia que s'havia infartat dues vegades i que el cor no avisa, però aquesta mort sobtada, d'una persona amiga i propera, amb la que havia compartit més d'un miler d'anècdotes (perquè uns quants anys de ràdio al seu costat, no només donen per molt sinó que també en vaig aprendre molt d'ell), la veritat és que em va deixar freda i em costa imaginar que mai més tindré un bon dia o un bona nit, quan engegui el correu electrònic o la bústia de veu del mòbil. Com podia imaginar-me que el darrer cop que el vaig veure seria això, precisament, el darrer cop?

La vida és imprevisible, atzarosa, sorprenent tot sovint, en un o altre sentit i la sorpresa d'ahir, en rebre la notícia de la mort d'un bon amic, em va deixar clavada. És en aquests moments quan desitjo que tant de bo tinguéssim més moments per als amics, tant de bo el ritme accelerat de la nostra vida no ens decidís a posposar per demà una conversa telefònica o unes ratlles al mail, tant de bo les segones oportunitats fossin certes i el temps s'allargassés, encara que fos esfilagarsant-se, fins allà on nosaltres mateixos decidíssim, i no estéssim a la mercè d'algun signe desconegut del destí, que fa i desfà quan menys ho esperem, arrencant-nos de sobtada el mínim alè vital que ens cal per sobreviure cada dia. I tanmateix, ja tenim assumit i acceptat que tard o d'hora tot s'acaba i que no quedarà ningú per llavor. Ara en aquest moment, però, em costa acceptar-ho. De mica en mica m'hi aniré acostumant, suposo.

Miquel, amic meu. Adéu per sempre.