Ara que ja han passat uns quants dies de la diada de Sant Jordi i que tots els mitjans han fet els seus balanços i anàlisis de com han anat les vendes, crec que és l'hora que els lectors habituals diguem la nostra. Us commino a fer-ho, si us abelleix. Us explico què en penso jo de tot plegat.
Quan era petita i anava al cole, sovint la setmana d'abril en la que queia Sant Jordi, també ho feia la Mare de Déu de Montserrat. A la meva època se'n dia Setmana Cultural Catalana, perquè la resta de setmanes, sí que es podien considerar culturals, però no pas centrades en la "cultura catalana". Fer-ho era una excepció i un motiu de trencar la rutina. En aquelles jornades, les monges ens explicaven la llegenda de Sant Jordi una i una altra vegada, ens feien resar una colla d'avemaries a la Verge de Montserrat, feiem una ofrena floral divendres abans de marxar cap a casa, i a córrer, ja s'havia acabat amb el compromís (sempre feixuc) de tractar aquestes qüestions mundanes que no feien altre cosa més que destorbar el curs del curs escolar. Què hi farem. Els records que en tinc no són pas del tot dolços, però a la canalla ens agradava saltar-nos algunes classes de matemàtiques, de "Lenguaje", de "Naturaleza y Sociedad", i vaguerejar pel pati mentre pels altaveus sonaven repetidament un parell de sardanes. Trist, no trobeu?
Aquest any, cap a les onze del matí més o menys, amb el Marcel dins el cotxet i carregada de paciència i bona predisposició, vaig anar a donar un tomb per la Rambla de Tarragona, amb la sana intenció de veure què es coïa a les parades de llibres i a les de roses. Potser perquè vermelles com són criden més l'atenció, la veritat és que vaig veure moltes més persones portant roses que no pas llibres, però malgrat això, accedir a les parades va resultar una odisea increïble. Gent i més gent conformant fins a tres, quatre i cinc fileres davant els llibres, entretinguts davant els distints volums posats a la venda, amb cara de fingida curiositat intel.lectual instal.lada a les fesomies només aquesta jornada a l'any.
Sant Jordi és una festa que em fa ràbia, què voleu que us digui. Em fa molta ràbia que la gent es decideixi a comprar llibres només perquè és el dia de fer-ho, com si les llibreries només obrissin les seves portes el 23 d'abril i prou. Sempre penso que Sant Jordi es pot equiparar tranquil.lament a la Missa del Gall, a la que assisteix moltíssima gent que només va a missa en aquesta ocasió, i aprofiten per lluïr les pells i les joies, unes hores abans de l'àpat de Nadal. Quanta misèria moral i personal... Amb Sant Jordi passa el mateix: com que la tradició parla de llibres, doncs au, és el dia de comprar-lo (i si us plau, que sigui petit, amb poques pàgines i ple de dibuixos, que d'altra manera, a molta gent els roda el cap).
Tinc el mal vici de comprar llibres en totes les ocasions de l'any i no em cal que cap gilipolles mediàtic tregui quatre pàgines mal escrites i relligades amb seda dental, aprofitant que, com que els lectors són tontos, vendran, per Sant Jordi, el que serien incapaços de col.locar la resta de l'any.
L'altre aspecte que també em fa molta ràbia és que s'estableixin rànquings de vendes entre els escriptors, com si es tractés d'una cursa de cavalls. A més, aquest any ja sabíem d'entrada que el Ruíz Zafón s'enduria el guardó a casa, igual com l'any passat, ho va fer "La Catedral del Mar". Els mitjans de comunicació ja s'han encarregat oportunament de publicitar aquests llibres i de "rentar el cervell" dels compradors perquè s'inclinessin cap a aquests títols i no pas cap a alguns altres. Si és que està tot apanyat per fer caure als compradors (que possiblement no lectors), en els paranys de la moda. Sincerament us he de dir que després de llegir "Los pilares de la Tierra", "La Catedral del Mar" em sembla una autèntica presa de pèl. Però això només ho puc dir a casa, perquè si ho dic a fora em titllen d'heretge.
Amb els llibres de Sant Jordi penso que passa com amb els torrons de Nadal. Arriben les dates i tothom compra torrons. Al llarg de les festes nadalenques ve de gust menjar-ne i a més, acompanyar-los de polvorons, mantecades, especialitats farcides, xocolates... però tan aviat comença l'any nou, les restes de torrons que han quedat (perquè en queden sempre), acostumen a anar a parar al fons d'un armari (per si de cas algú encara vol menjar-ne) o es llencen directament a la brossa abans que es corquin. Amb els llibres igual: per Sant Jordi es compren, però només a l'endemà, ja no ve de gust llegir-los i van a parar al gruix de les coses inservibles de moltes cases. Això sí, la gent, s'ha esbatussat per aconseguir-los... Si a més porten la firma i la dedicatòria (totes iguals), dels autors/es, la cosa ja es pot considerar fins i tot un premi.
El dia de Sant Jordi, doncs, em vaig carregar de paciència, vaig sortir al carrer amb el meu nen i vaig anar donant un passeig lent i sense presses per la vorera lateral de la Rambla de Tarragona, fins al Balcó del Mediterrani. Al Passeig de les Palmeres hi feia un sol fantàstic i des d'allí em vaig entretenir una estona veient l'espectacle (vergonyós en ocasions), de Sant Jordi i agraïnt que els rosers que tinc a casa, floreixin d'una manera tan espectacular sense haver-los d'adobar amb bitllets de deu euros. El Salvi s'enfada perquè a ell li faria gràcia regalar-me una rosa per Sant Jordi i jo sistemàticament m'hi nego. No em dona la gana. No ho vull, detesto la rosa, el llibre i la festa de Sant Jordi. Sabent-ho i sabent com m'agraden les plantes, aquest any ha tingut el detall de regalar-me una gervera vermella preciosa, que curosament he trasplantat del seu test de plàtic a un altre de terrissa. Estic segura que tindré la gervera florida tot l'estiu i potser fins i tot, tot l'any.
I Sant Jordi... bon vent!...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada