FLORS DE ROMANÍ

A l'altre banda de l'oceà, el mateix dia que aquí celebràvem la Candelera, amb aquella famosa dita popular "Si la Candelera riu, el fred és viu; si la Candelera plora, el fred és fora però tant si plora com si riu, el fred és viu", la marmota Phil va decidir que encara queden ben bé sis setmanes més d'hivern, malgrat que quan va sortir del seu cau, es va veure l'ombra, fet que vol dir que feia sol, és a dir, que la Candelera reia. Aquesta darrera Candelera ha estat variable i al matí va plorar una mica, després cap al migdia va fer mitja rialleta i es va tornar a ennuvolar de cara a la tarda i al vespre, de manera que aquest dia 2 de febrer no ha acabat d'aclarir quin temps farà de cara a le sproperes setmanes. Ai Senyor, el que és la tradició popular!.

No passava any, en aquestes dates, en el qual la meva besàvia Roseta deixés de recitar la dita popular que acompanyava amb allò de "La Candelera 2, sant Blai 3, endevina quin mes és". La resposta és clara: febrer.

Les ànsies per preveure quin temps ha de fer vénen de molt lluny, especialment d'un temps en el qual la gent depenia moltíssim de la climatologia (pescadors, pagesos, pastors...) perquè dels seus capricis en derivava el sustent estacional o fins i tot, per a la resta de l'any.

La gent buscava signes al cel, als arbres, als núvols, al comportament dels animals, a les brises i als vents, per poder preveure amb el màxim encert possible el comportament immediat de les estacions.

La meva besàvia Roseta, que era una dona molt sàvia, en sabia força de tot plegat i també de remeis casolans que van marxar amb ella quan va morir ja fa 20 anys.

A casa la iaia Roseta hi acostumava a tenir un test amb distintes plantes aromàtiques i medicinals, com la menta, la ruda, l'hipericó, la sàlvia, la farigola i també, com no, el romaní. Al terrat ella tenia muntat el seu petit jardí botànic, completament domèstic, però que requeria la seva atenció i cures per mantenir les plantes amb la frescor necessària per usar-les després en emplastos, cataplasmes, infusions i tisanes que alleugerien dolors, encostipats, congestions i malestars de diversa naturalesa. La recordo perfectament pujant treballosament les escales que condueixen al terrat i al seu trosset de muntanya portada a casa. Tocava les plantes i després s'olorava els dits. Jo crec que també recitava alguna oració mentre es dedicava als seus quefers de jardinera. Ella sabia quan calia tallar, plantar, transplantar, regar, assecar i usar les plantes a casa.

Un dels records que conservo d'ella amb gran estima me la retorna recol.lectant les tiges llargues de les plantes, lligant-les i col.locant-les cap per avall en algun lloc fresc i sec perquè perdessin l'humitat i en canvi, conservessin tot el seu aroma i propietats per ser usades després en receptes de cuina, en coccions i en maceracions delicioses. Ella feia licors, postres casolanes, sabó, melmelades, confitures i conserves de la forma més artesanal possible, a banda, naturalment, de les seves receptes que proporcionaven a casa dinars saborosos.

De totes les plantes que ella conreava, la seva preferida era el romaní. Acostumava a dir: "romaní, menta i valeriana salven a tota persona nada", és a dir, que de totes les plantes aromàtiques, aquestes tres són les que tenen més propietats per curar els mals més corrents. També deia "de flors de romaní i de noies per casar, tot l'any n'hi ha".

El romaní, doncs, és la planta que amb més força em retorna el record benvolgut de la iaia Roseta. Quan ella va marxar jo tenia 16 anys i massa ocells al cap per aprendre d'ella el coneixement que havia aplicat tota la seva vida. Cal tenir en compte que la iaia anava amb el segle i que quan era jove no s'havia inventat encara la penicilina. Sona pràcticament a prehistòria, però és així. Ara tindria 109 anys.

Es diu que el romaní porta bona sort, que espanta els mosquits, que endolça l'aire amb el seu aroma i que afavoreix la vista amb la seva bellesa humil. És una planta que creix en gairebé qualsevol tipus de terra, fins i tot en un test petit. De seguida aixeca les seves tiges verdes i brosta amb força a la muntanya. Per cert, si trobeu romaní pel camí n'heu d'agafar una tija petita i recordar que "quien va al monte y no coge romero no tiene su amor verdadero".