John Malkovich obre les portes de l'infern a l'escenari del Metropol

Tant aviat es va saber que John Malkovich vindria a Tarragona, l’expectació va créixer i la curiositat per veure de tant a la vora a algú tan carismàtic, influent i conegut com aquest actor nord-americà.

La seva visita a la ciutat tenia dos objectius: el primer participar en la conferència que es va realitzar sobre l’arquitecte tarragoní Josep M. Jujol en motiu del centenari del Teatre Metropol, creació de l’artista i el segon, portar sobre l’escenari del “teatret”, com ell mateix el va anomenar, la seva darrera producció 'The Infernal Comedy'.

Anem a pams. És sorprenent que algú que pot semblar tan llunyà, sigui un fervent admirador de Jujol. Proclamada als quatre vents la seva devoció per l’arquitecte, Malkovich es declara rendit als encants del modernisme català, fins al punt que la seva immensa curiositat i ganes de saber, l’han portat a convertir-se en un expert en la matèria capaç de pronunciar conferències sobre el tema!.

Pel que fa a The Infernal Comedy. Vaig tenir la immensa fortuna d’aconseguir una entrada (abans que s’exhaurissin en cosa de poques hores) per a la representació del divendres 21. El primer comentari que em neix del cor és: uf, impressionant!. I ara, entrem en els matisos, que n’hi ha i molts.

De moment, en entrar a la sala del Metropol, quedava ben desvetllada la hipotètica sorpresa que acostumen a amagar els telons tancats, perquè en aquest cas, les cortines descorregudes deixaven a la vista els mínims elements amb els quals Malkovich portaria a terme la seva ficció: una taula amb una cadira de despatx, una ampolla de vidre amb aigua, un got, una làmpara i això sí, deu o dotze exemplars d’un llibre de memòries a la portada del qual, hi havia fotografiada a la fesomia de l’actor, fent un posat entre sorprès i trist. Al darrera d’aquesta trista ambientació, una trentena llarga de cadires esperaven als seus ocupants: ni més ni menys que els integrants de la prestigiosa Orchester Wiener Akademie i el seu director Martín Haselböck.

Els músics s’asseuen i comença la funció. Unes notes vibrants de la Dança dels esperits i les fúries de Gluck sacseja el recinte anunciant que a continuació apareixerà un monstre. I ho fa. John Malkovich, vestit amb la pell de Jack Unterweger, comença a explicar la seva història. L’acompanyen a l’escenari les dues sopranos (quines veus, mare de déu!), que conduiran el fil de la narració: Marie Arnet i Bernarda Bobro. Elles faran de mare d’Unterweger, de prostitutes, d’amants abandonades, d’assassinades per la brutalitat d’aquest criminal en sèrie que va commoure la societat austríaca i nord-americana entre els anys 70 i 90.

La seva història és esgarrifosa, més encara, perquè l’explica després d’haver-se suïcidat sense que s’acabés d’aclarir si en realitat era o no era ell, l’assassí d’aquelles dotze prostitutes que van aparèixer nues, escanyades amb els seus sostenidors. “El públic vol saber la veritat”, deia Malkovich amb un anglès mastegat i molt comprensible. I feia aquells ulls de boig que el caracteritzen i aquell posat de no haver trencat mai cap plat.

És en aquests moments quan Malkovich desperta odi i tendresa a parts iguals i demostra que els assassins més abjectes poden despertar comprensió i tendresa, fins i tot en les seves víctimes. Per què va (presumptament) mata Unterweger? No se sap ni se sabrà, donat que es va endur el secret a la tomba. Probablement perquè va tenir una infantesa desgraciada sense la seva mare al costat; segurament perquè li agradaven tant les dones que volent seduir-les com un amant trastornat, acabava amb la seva vida; potser perquè estava boig per tancar i era molt perillós. Però la veritat… ai la veritat!. Malkovich se la guarda per a ell i és amb aquest acabament que es tanca l’obra després de 100 minuts de música barroca en directe (Vivaldi, Haydn, Boccherini, Gluck, Weber i també Mozart i Beethoven) i de l’actuació magistral de Malkovich, al qual no li feien falta més elements que la taula, l’aigua, el got, els llibres i el llum per fer entrar als espectadors en la història duríssima i carregada de dolor d’un assassí furiós que no sabia ben bé perquè matava.

L’espectacle va ser en anglès i tot i que la traducció anava a tres-quarts de quinze i traduïa una de cada quatre frases, anant bé, el geni de Malkovich va fer la resta i qui més qui menys va poder seguir l’espectacle sense respirar, sense moure’s de la cadira, sense poder apartar els ulls de l’escenari ni un sol instant. Heus aquí un espectacle digne de ser esmentat en el llibre històric del Metropol. Difícilment en vindrà cap altre com aquest.

Era car? Sí, ho era. Almenys a mi com a públic, em va semblar en un primer moment, que 40 euros picaven una mica, però després els vaig donar per ben emprats i hi tornaria si en tingués la oportunitat. Està clar, però, que no tothom ho va veure així i que algunes ments petites i escarransides de Tarragona, trobaven que en temps de crisi, portar a en Malkovich valia molts cèntims. Me’ls imagino fregant-se míserament les mans i corrent a casa a llepar el cristo del capçal del llit mentre Unterweger assassinava a una prostituta davant els ulls astorats de la crema de la intel·lectualitat tarragonina. Ja ho deia en Napoleon Hill: “Pensa en gran i els teus fets creixeran; pensa en petit i quedaràs enrera.”

No serveix de res retornar les invitacions de l’espectacle, tal i com van fer públicament i de forma ben pomposa PP i CiU (qui, sinó?), més que per posar-se en evidència i fer el ridícul. La crisi segueix exactament allà on era, però per als qui vam tenir la fortuna de veure a en Malkovich, durant aquelles dues hores, va passar més lleugera. De debò, un espectacle vivament recomanable i un actoràs de proporcions gegantines. I molt emocionant, tot plegat.

Publicat al diari digital Tarragona21.cat

ABRIL RENOUER

Aquest mes d’abril promet ser renouer en molts aspectes de la vida social i política. La "res-pública" es prepara per patir un sotrac que s’anticipa des de fa mesos. En faig ràpid el recompte.

Estic pensant en el sòrdid espectacle de la immensa (pressumpta) corruptel·la del Partit Popular i el Cas Gürtel, les proves del qual estan contingudes en un sumari de 50.000 folis, l’obra literària per excel·lència del nostre temps; en el cas Millet que potser farà que el duet buffo Millet-Montull ingressin a la presó pel lladronici al Palau de la Música, després de les incomprensibles imatges que ens han servit els mitjans de comunicació d’en Millet passejant pel carrer i d’en Montull practicant tenis, el seu esport preferit, com si fossin ciutadans anònims dotats de privacitat i gelosos d’ella; en la sentència del Tribunal Constitucional respecte al disminuït Estatut de Catalunya, retallat, escurçat, encongit i migrat respecte del text inicial i les altes metes a les que aspirava; en el jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón (que no és sant de la meva devoció però que també ha demostrat ser valerós en la seva feina), a qui la facció feixista i espanyola més contumaç (que ja té nassos), acusa de prevaricació per la causa que va obrir pels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i que amenaça al jutge amb vint anys d’inhabilitació.

I aquests assumptes, només per esmentar-ne alguns, potser els més vistosos, sense oblidar la crisi econòmica que encara cueja i de la qual no s’aconsegueix veure el fons.

El gran teatre de l’esperpent obre de bat a bat les seves portes i descorre obscè el teló, ensenyant sense vergonya un espectacle en el que la brutícia, la merda i la ronya han creat un crostisser, les dimensions del qual, mantenen en un estat de perpetu estupor a un públic ple de ciutadans intel·ligents.

En aquest any electoral, el primer dels següents, la gent assistim perplexa al festival de l’espantall, a la representació horrorosa de l’absurditat, el disbarat i la bestiesa i ho fem com a administrats i governats, espectadors passius de veu profunda però escanyada, només amb el dret a exercir la rebequeria que se’ns ofereix cada quatre anys (com la pastanaga lligada amb una corda a un pal i que es col·loca davant els ulls del ruc perquè camini) en forma de papereta i d’urna.

Si aquesta és la nostra força, caldrà cobrar per cada vot una mica de suor, unes quantes llàgrimes i unes gotes de sang i obligar a merèixer-lo a aquells polítics que vulguin aconseguir-los.
Es parla de desafecció, d’incertesa, de desconfiança de la gent en la "classe política", en els representants polítics de tots els àmbits i nivells. Què esperen? Jo penso que no es pot enganyar sempre a la gent amb un afalagador però buit "apoyaré" ni amb un somriure d’orella a orella, una encaixada, un petonet a la canalla i una floreta pansida en plena campanya electoral.

Afortunadament, encara vivim en una democràcia i en un estat de dret en el qual no només es pot sinó que és una obligació qüestionar els líders i debatre sobre les seves actuacions, decisions i finalitats i és en mans de la ciutadania que una situació determinada doni un gir en el moment de dipositar un vot que contingui unes o altres sigles. I sobretot, cal ser conscients en tot moment que fins i tot havent reflexionat i havent decidit lliurement i en secret quina és la opció menys dolenta, sempre planejarà sobre els votants, l’ombra grisa del dubte.

AQUESTA REMOR QUE SE SENT, NO ÉS DE VENT

(Publicat al diari digital Tarragona21.cat)

Amb molta gosadia he manllevat els versos de Miquel Martí i Pol (com no?) per explicar el que percebo des de la darrera tardor. Des de fa uns quants mesos sento que les coses estan canviant a casa nostra, en el panorama polític i social, en el sentiment i la soferta paciència de la gent, que torejant la tossudesa de la crisi, s’aixeca del llit cada dia per merèixer una nòmina amb la qual anar fent.

Penso que s’ha alçat una remor de gent que, descontenta de com van les coses i alerta als esdeveniments, ha decidit que estaria bé saber, com si es tractés d’un joc, d’una juguesca, què passaria si Catalunya aconseguís la seva independència; així és que van tenir la valentia d’encapçalar un moviment que pregunta: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?.”

Aquest moviment va començar a Arenys de Munt sota l’empenta del Moviment Aranyenc per a l’Autodeterminació i el resultat obtingut en aquella primera consulta popular no vinculant va resultar ser un èxit tan rotund (2.569 vots positius de 2.671 vots totals emesos, el que suposa un aclaparador 96% de respostes aformatives), que altres poblacions s’han afegit a la iniciativa de fer la mateixa pregunta als seus convilatants, de manera que el moviment s’ha anat difonent com quan tires una pedra en un llac i l’aigua s’ondula al voltant del punt on ha caigut la pedra, formant cercles concèntrics que van eixamplant el diàmetre de la pedrada sobre l’aigua.

En la darrera convocatòria del dia 13 de desembre hi van participar 115 poblacions més, d’entre les quals, la més gran va ser Sant Cugat del Vallès i la més petita Sant

Jaume de Frontanyà; el resultat obtingut va donar suport al sí, sense escletxes. A hores d’ara hi ha més referèndums convocats i amb data fixada, concretament els propers 28 de febrer i 25 d’abril d’enguany. Estic convençuda que això no ha fet més que començar perquè per arrodonir-ho, es dóna a la jornada de la consulta un aire festiu, i la gent va a les urnes amb calma, amb seny i sobretot, amb la consciència clara d’estar exercint el dret de llibertat i democràcia que proclama la Constitució Espanyola.

És legal tot el procés? En tot cas no és vinculant, així que, de moment, res a dir, i si les institucions i el govern ho volen prendre com un toc d’atenció, també va bé. Està clar que a un sector important de la població, tant a Catalunya com a Espanya, no els fa gens de gràcia aquesta iniciativa, i jo ho comprenc, però és així com funciona la democràcia: de vegades allò que surt de les urnes és grat i ve de gust i en altres ocasions, no. Quan agrada, perfecte i si no, no tocarà més remei que prendre paciència. Està muntat així!.

Voleu saber una cosa? Sempre he estat convençuda que quan fos el moment de donar els primers passos cap a l’autodeterminació de Catalunya (econòmica, social, política, institucional…), seria la societat qui prendria la iniciativa i així mateix, que seria aquesta societat qui començaria a avançar amb pas ferm i sense retrocessos en aquesta direcció, i que ho faria espontàniament, sense el lideratge de cap partit polític ni de cap personatge histriònic que es promogués com a salvador de la causa de Catalunya, com una mena de Moisès revingut, descolorit i passat de voltes.

Ara la societat ha avançat i ha donat un petit pas (petit i gairebé sense intenció, però irreversible) en aquesta direcció. No us vindria de gust volar i ser “i ser plenament”, com deia el poeta? Doncs bé, el camí s’ha començat a caminar i confio que el procés no s’aturarà fàcilment. S’ha alçat, com deia, una remor social que m’agrada, que em dóna esperança i que recolzo completament. I aquesta remor que se sent, no és de vent. És la que fa la gent quan comenta “sotto voce”, amb el volum d’un xiuxiueig, que si algun dia es convoqués un referèndum amb caràcter vinculant sobre l’autodeterminació de Catalunya i que signifiqués el seu divorci definitiu de les institucions de govern espanyoles, la resposta que donarien, probablement, sembla ser, fora sí i posats a fer, un cop assolida aquesta fita històrica, estarien d’acord a formar part dels pobles lliures i amb estat propi en el marc d’Europa, amb un territori ben assenyalat en els mapes, una llengua protegida i oficial i un ordre polític particular.

Si em pregunteu què faria, jo votaria que sí i ho faria amb alegria, convençuda que podem crear entre tots, un país, com deia en Pep Jai, “que no hagués de marrar mai més”. Com anirien aleshores les coses? Diferent de com van ara, això segur. I posats a preguntar, què farien a Espanya sense la nostra “solidaritat” i la nostra solvència? Deixo la pregunta a l’aire per si algú la vol respondre.

Sento remor i és el primer cop, des que tinc memòria, que aquest tipus d’oreig bufa. M’agrada el seu toc fresc i esbarriador de boires i sento que darrera seu hi ha un horitzó més gran, més ample i més esperançador, una oportunitat per començar de nou fent taula rasa. Tant de bo tots plegats hi caminem amb decisió, avui millor que demà i sense allargar l’espera, que ja va sent tard i potser vol ploure.

LA BOSSA DEL "RUXIL"

(Article publicat a Tarragona21.cat)

Heu escoltat algun cop aquesta expressió: "Et penses que tinc la bossa del 'Ruxil'"?

La meva àvia (beneïda sigui), sovint la feia anar quan s'enfrontava al dilema sempre complicat de comprar o no alguna cosa que, a causa del seu preu, li feia trontollar els esquemes. La seva reflexió solia ser aquesta: "Es deuen pensar que tinc la bossa dels 'Ruxil'". De fet, aquesta expressió indica la dificultat o fins i tot la impossibilitat, de desemborsar una quantitat determinada de diners i dóna a entendre que qui parla no té una bossa que es van reomplint automàticament.

Anem a pams. La família Rothschild és una dinastia de banquers d'origen jueu-alemany, que des del segle XVIII i fins als nostres dies ha exercit una enorme influència en el món de l'economia i de la política. El nom prové d'un escut vermell (rot Schild), que adornava la seva casa pairal, situada al ghetto de Frankfurt. El fundador va ser Mayer Amschel, qui va especialitzar el seu negoci en els préstecs a la noblesa i a la monarquia europea, orientació que li va permetre en relativament poc temps, amassar una fortuna que no ha deixat de créixer en aquests darrers 200 anys.

Penso que banquers, govern i altres instàncies de major o menor volada, es deuen pensar que la gent tranquil·la, la que no s'altera ni quan li trepitgen l'ull de poll de forma reiterada i que surt a diari de casa seva contenta de tenir una nòmina que frega els 1.000 'eurillus', es deuen imaginar, deia, que tenim la bossa del Ruxil.

Els creadors de la crisi pretenen que a cop d'impost, la gent normaleta fem surar una economia que porta enfonsant-se als abismes de la mala gestió, des de fa ben bé un parell d'anys. Tinc la sensació que som tontos: paguem i no diem res, tot i saber del cert que no se'ns escoltarà quan sortim en ridícules manifestacions amb més pinta d'aplec popular que de protesta massiva i evidentment, som xais camí de l'escorxador quan ens aixequen de la nòmina, el percentatge de l'inefable IRPF.

Però a veure, no havíem quedat que pagarien més el que més tenen? Doncs com és que sento una sensació de desconcert i de creixent angoixa des que vaig llegir al diari que mercès a la pujada d'impostos del govern Zapatero, cada català haurà de pagar cada any 560 euros més del que ho feia fins ara?. Els càlculs del Ministerio de Hacienda són clars: Catalunya aportarà a les esquàlides arques estatals més de 2.300 milions d'euros, més d'un 21% d'ingressos extres, que aniran cap a Espanya i no tornaran mai més.

Penso que potser és una mica massa feixuga la creu que ens toca traginar, ni que la traginem col·lectivament. I ara pregunto: tindrà compensacions proporcionals aquest esforç econòmic que ens demanen? Catalunya tindrà les inversions promeses en equipaments públics i infrastructures? O ens vindran de les espanyes, novament, amb un "apoyaré"?

A hores d'ara començo a fer càlculs de com ho farem per arribar a fi de mes, allargassant com una goma elàstica un sou que arriba fins allà on arriba i que no cedeix ni un cèntim a les seves evidents limitacions. La meva agenda està plena de càlculs, de combinacions i d'equilibris, i com la meva, la de tanta gent que conec.

La campanya de Nadal serà dura, això està clar, i agafaré una emprenyada de cal deu si algú em diu, a més, que, o consumim o tots a l'atur. Ara som a la tardor i tot té tendència a assecar-se i decaure. Encara ens espera un hivern dolorosament llarg i no està clar que de cara a la propera primavera neixin els esperats 'brots verds'.

Mentre, a la butxaca, no m'hi queden ni mosques d'estiu.

LUÍS AGUILÉ. HOMENATGE A UN VISIONARI

Corria l'any 1976 quan el gran Luís Aguilé actuava així de divertit a un programa que dirigia el mític Valerio Lazarov, i que es deia "La hora de... Fernando Esteso", naturalment, a TVE.
A mi sempre m'ha agradat el Luís Aguilé i de petita li vaig agafar apreci perquè em feia gràcia. Sempre me n'ha fet. Era un cubà establert a Espanya i casat amb una catalana, que actuava sempre amb unes corbatotes immenses, amb unes cançons desenfadades i divertides i amb uns ademans perfectament reconeixibles i absolutament imitables. De fet, la imitació que en fa l'Esteso (un altre mític de l'època), demostra que Luís Aguilé era un tipus molt personal, característic i dotat d'un enorme sentit de l'humor.
Avui m'han comunicat que aquest migdia ha mort Luís Aguilé. Aquesta notícia no m'ha deixat indiferent i per això, m'afanyo a fer-vos saber a través del bloc que em sap greu la seva marxa i que amb ell se'n va un altre artista d'aquests que he vist i sentit tota la meva vida; probablement, d'aquí el sentit de familiaritat i melanconia que em desperta, fent-me tirar molts anys enrera en la memòria. Heu de tenir present que quan Luís Aguilé feia aquesta actuació, jo només tenia 5 anys. Recordo d'ell cançons com Camina, camina, Dile, Cuando salí de Cuba o el clàssic entre els clàssics El Tio Calambre. Què dir del Tio Calambre?
En fi, que reposi en pau i es mantingui viu en la nostra memòria.
Fins a sempre.

L'ÀNIMA DE LA FESTA

D'aquí a pocs dies, Tarragona celebrarà les festes en honor a la seva patrona, SantaTecla, i la Festa Major recorrerà la ciutat de dalt a baix, trasbalsant-la i convertint-la en un autèntic niu de tarrabastall. Jo que no sóc de Tarragona sinó del Vendrell, he de dir-vos que Tarragona en aquestes dates, no es pot descriure amb paraules: s'ha de veure i sobretot i primordialment, s'ha de viure.

Us explicaré una anècdota que sempre refereixo, al voltant de la celebració de Santa Tecla. Quan vaig traslladar-me del Vendrell a Tarragona per viure amb el que ara és el meu marit, el Salvi i jo compartíem un piset molt petit al carrer La Nau (un d'aquells que en diuen "ideal parejas"). Amb la primera Tecla ja em vaig adonar que és sobretot als carrers costeruts i dificultosos de la Part Alta on la Tecla té el seu protagonisme. Un dels dies de la celebració, sense que vingués a compte de res, vaig veure passar, a ritme de passeig, al gegant del Cós del Bou. Anava caminant ell sol carrer Major amunt, en direcció a la catedral. Podeu imaginar la meva estranyesa de veure caminant pel carrer al gegant. "On va ara aquest?" em vaig preguntar. Només uns instants després, vaig veure passar la geganta, però ella no anava sola, sinó que l'acompanyaven tres sonats de la vida que, a falta de gralles, feien giravoltar a la geganta, mentre cantaven l'"Amparito Roca" i picaven de mans. La geganta brandava d'un cantó a l'altre i el carrer Major se li feia estret. Era l'hora de dinar i feia calor. Pel carrer Major no hi havia ningú, excepte els gegants i els seus tres acompanyants, però a ells els donava la sensació que estaven fent ballar a la geganta enmig d'una gran multitud. I encara si estaven sols, millor, perquè així podien gaudir-la només ells. Un bocí de la Tecla amb caràcter privat.

Des del meu punt de vista està molt clar què tenien tots plegats: tenien un atac de festa, unes ganes imparables de passar-ho bé, un desig impacient de prendre els carrers participant en tots els actes, populars, lúdics, tradicionals, cada cop més populars i multitudinaris.

De vegades, el Salvi m'explica amb entusiasme però també amb nostàlgia, com eren les"seves Tecles": alegres, disbauxades, boges, improvisades, insomnes i aclaparadores. D'això no fa tants anys, però era un moment en el que les festes de la patrona es llevaven de la boira que les havia empolsegat en altres temps (més obscurs, llunyans i miserables) i els havien robat el llustre, el vernís i les lluentors. Penso que és aquí on rau l'ànima de la Festa Major de Santa Tecla: en els tarragonins i els foranis que l'han feta seva i la viuen plenament.

D'aquí a poques jornades deixarem d'estirar els fulls del calendari d’aquest tarragoní compte enrera i direm, enmig d'una tronada monumental: Bona Festa Major! i per descomptat, "Santa Tecla Gloriosa / Mare dels tarragonins, / què farem avui per dinar? / Espineta amb cargolins." I per acomodar-ho al païdor, un bon glop de Chartreuse.

MOLTA TARDOR

A la fi ja treu el nas. Ha arribat furient, rabiosa, encara no ben establerta al calendari però sí en la rutina del dia a dia. Beneïda tardor!. Els nens a l'escola, els grans a la feina (i gràcies de tenir-ne), els guiris a casa seva, els turistes i els estiuejants, tots als seus respectius corrals i cadascú a casa seva.

M'encanta aquesta sensació de calma que desplaça a la rauxa esvalotada i aclaparadora de l'estiu. La temperatura s'ha desinflat de cop i han arribat les primeres pluges, acompanyades a estones d'un solet que promet fer néixer bolets. M'encanta la tardor, no sé si us ho havia comentat. M'encanta i m'emociona veure com l'esdevenir cíclic de la natura segueix continuadament, any rera any, el seu ritme inalterable. M'encanta aquest ordre i aquesta serenor. Potser sigui perquè em començo a fer gran, potser sigui perquè tinc el cor una mica cansat de tanta polseguera seca que l'estiu m'ha deixat en l'ànim. Tinc ganes de tancar les portes dels balcons de casa i dormir tapada entre els llençols i una manta, encara que de moment, sigui primeta. Ja aniré afegint capes de ceba una sobre l'altra. Deixar-me caure a dins, enmig de la seva flonjositat, especialment quan s'acaba el dia i estic cansada i adolorida de tant anar amunt i avall, és una sensació que no té preu. Tenir al Salvi al meu costat per abraçar-me i donar-me la mà fins que m'adormo, em salva la vida a diari i fa que les meves nits de tardor i d'hivern siguin, sí o sí, completament estrellades. L'Ariadna i el Marcel ja dormen en aquests moments de la nit i estic tranquil·la sabent que tots som a casa.

Estimo la pausa de les fulles caient dels arbres, el roig guerrer de les plantes quan es transmuten i sobretot, l'aire fred que travessa Tarragona passant ben bé pel mig de la Rambla. L'esgarrifança que em provoca em fa pensar en l'hivern, i l'hivern en el Nadal, l'època de l'any que més estimo. Ja us en parlaré un altre dia, si us abelleix, com avui, llegir-me.

L'HOME BANDA

Aquest curt és tant o més genial que l'anterior.

GERI'S GAME

Cada cop que veig aquest curt de la Pixard em sembla genial. Avui, amb molt de goig, el compareixo amb vosaltres.
Que el gaudiu!.

GENS D'ESTOICISME

Ahir una persona es va suïcidar a Tarragona. Era un home jove. Jo no el coneixia. En un moment determinat va decidir posar fi a la seva vida i ho va fer d’una manera radical i extrema: saltant per una finestra i deixant-se caure al buit des del quart pis de casa seva. És trist tot plegat.
Què devia portar-lo a prendre aquesta determinació? Diuen que una situació molt poc galdosa que se li presentava, després d’haver perdut la feina i a més, en un moment de crisi, tot plegat és molt complicat.
Penseu que posar a la pràctica l’opció de tirar pel suïcidi és un acte de valentia o de covardia? Per un cantó és un acte de valentia, donat que cal tenir el cap molt fred, tenir moltes agalles i tenir molt clar que un instant després de balancejar-se a l’ampit de la finestra, es deixarà d’existir per sempre i que tot i tothom continuarà caminant mentre el futur ja no existeix per al suïcida. Per una altra banda, és un acte de covardia decidir enllestir-ho tot i d’un sol cop, sense presentar cap batalla ni cap lluita. Aquest estat de deixadesa és trist i de difícil solució. Està clar que sempre existeix la possibilitat de buscar ajudar terapèutica a aquestes tristeses mentals i del cor que porten a saltar daltabaix d’una finestra si no es compta amb l’assistència adequada.
No sé quina era ben bé la circumstància del suïcida d’ahir a Tarragona. Déu el tingui ben a prop.
Els membres de l’escola estoica ho tenien molt clar i dins la seva doctrina deien, i fins i tot en ocasions practicaven, la premissa que deia que "si la vida ha d’enllestir-se amb la mort, el millor és que la mort arribi el més aviat possible" i per tant, també es suïcidaven. Si em demaneu el meu punt de vista us diré que no sóc gens estoica i que la mort arribi quan ho hagi de fer, quan toqui i prou. Mentre, què més podem desitjar més que la vida estigui plena de felicitats, de joies, de satisfaccions, de motius d’orgull, de triomfs i d’èxits? Al capdavall, què és la vida sinó una infinita successió de plaers i de dolors?

70è ANIVERSARI DE L'INICI DE LA SEGONS GUERRA MUNDIAL

Avui, 1 de setembre, és un dia per recordar i per reflexionar, perquè la fita històrica del dia, l'efemèride, no té cap altra comparació coneguda. Tal dia com avui va iniciar-se la Segona Guerra Mundial.

Us aporto unes quantes frases cèlebres per reflexionar al voltant d'aquest tema.

- Albert Camus (1913-1960) Escriptor francès: "Per a la majoria dels homes la guerra és la fi de la soledat. Per a mi és la soledat infinita".

- Thomas Mann (1875-1955) Escriptor alemany: "La guerra és la sortida cobarda als problemes de la pau".

- Isabel Allende (1942) Escriptora xilena: "La guerra és l'bra d'arte dels militars, la coronació de la seva formación, el punt daurat de la seva professió. No han estat creats per brillar en la pau".

- Groucho Marx (1890-1977) Actor estadounidenc: "Intel·ligència militar són dos termes contradictoris".

- Marc Tuli Ciceró (106 AC-43 AC) Escriptor, orador i polític romà: "Preferiria la pau més injusta a la més justa de les guerres".

- John Lennon (1940-1980) Cantant i compositor britànic: "No puc creure que me condecorin. Jo crèia que era necessari conduir tancs i guanyar guerres".

- Blaise Pascal (1623-1662) Científic, filòsof i escriptor francès: "Pot haver-hi alguna cosa més ridícula que la pretensió que un home tingui dret a matar-me perquè viu a l'altre costat de l'aigua i el seu príncep té una querella amb el meu, encara que jo no la tingui amb ell?"

LA SERENOR I LA CALMA D'UNA POSTA COLOR ROIG ROBÍ

Ahir al vespre, cap a 2/4 de 9 més o menys, estava passejant la meva gosseta, la Turandot, per la Rambla de Tarragona. L'ambient era més fresc del que havia estat al llarg del dia i l'aire era, tot i que humit, agradable. Una mena de sostre de núvols tapava una part del cel tarragoní tenyint la volta celeste d'un gris de ratolí cada cop més fosc. Tanmateix, allà al lluny, damunt de les muntanyes, la posta continuava la seva evolució, tenyint l'horitzó d'un vermell robí exaltat i aclaparador. Vaig caminar amb la gosseta fins que els arbres de la Rambla van deixar de fer-me nosa per veure l'espectacle que gratuïtament i gentilment se m'oferia, com si fos per a mi, només per a mi, que el cel s'encenia. De cop i volta, els fanals van començar a fer una llum blanquinosa, com lletosa i la màgia silenciosa del moment es va trencar amb la irrupció sobtada d'una nova il·luminació que en aquell moment, em va fer més nosa que servei. Em vaig asseure en un banc i vaig esperar que l'espectacle toqués a la seva fi. Va ser al cap d'uns instants. El cel es va enfosquir i va començar la nit.

En aquest estat de serenor i predisposició que sempre m'encomanen els capvespres, em plantejo: com s'ho devien prendre tot això els homes primitius, les antigues civilitzacions, que no tenien a l'abast, encara, els avenços científics dels que disposem avui dia? Entenc en aquest moment la necessitat d'explicació i perquè van néixer les creences en les divinitats que regien, cadascuna d'elles, els distints meteors amb els que ens obsequia la natura: la pluja, la neu, el sol, la collita, el riu, la pesca, l'obtenció d'aliments per al sustent i la supervivència. Així mateix, no devien ser grans misteris els naixements i les morts d'animals, plantes i persones? Els antics veien com els éssers naixien, vivien i a la llarga, emmalaltien i morien per tornar a néixer novament forts, joves i sans. Com no voleu que s'ideés tot un corpus de funcionament per a tots aquests mecanismes naturals, molts dels quals ja tenim desentrallats i controlats a hores d'ara? La ment de l'home primitiu no anava, però, tant enllà i vivia feliç amb les seves creences nascudes de l'observació de les infinites repeticions dels fenòmens, en cicles vitals que es reiniciaven una vegada i una altra, des de l'inici dels temps i fins que s'apaguin les estrelles. Posteriorment, posar noms als déus i a les deeses, inventar explicacions màgiques, fabuloses, mitològiques, de les seves vides i avatars, va ser feina dels poetes: els de Grècia, els de Roma, els més destacats prohoms dels pobles que habitaven les vores del Mediterrani i d'aquí, a tot el món. Els déus sempre són els mateixos, pam amunt o pam avall i al capdavall, el Déu del catolicisme, el Déu Totpoderós, omnipresent, posseidor d'una ment universal i ordenadora, també té les seves arrels en les primeres creences. Ara, del cistell de fès i credos, que cadascú prengui el seu, si vol.

Ahir em vaig mirar la posta del sol, vermella i passional, amb la mateixa mirada observadora i curiosa amb la qual devien fer-ho els primers habitants de Tarragona, ubicats dalt d'un turó que havia de donar peu a la ciutat. Aquells antics ibers vigilaven el sol marxar, la nit arribar i ensumaven, com ho feia jo, l'amenaçador aire d'una tempesta que finalment, va passar de llarg. Ells ho feien, però, sense destorbs, sense pre-judicis, sense esperar res més que l'espectacle increïble que avui passa, per habitual, tan desapercebut. No hi ha prou temps per mirar al cel, aturar el cotxe i gaudir de la posta, irrepetible i única, que es reitera dia a dia.

El meu ànim es va asserenar; la meva ànima va reposar uns breus segons i em vaig sentir bé amb el món i amb mi mateixa. Un moment d'espiritualitat màgica. Uns instants pel pensament i la calma.

TARRAGONA AL BON PUNT DEL MATÍ

De bon matí he hagut de sortir de casa per fer un encàrrec. Ja sé que això, en plenes vacances, sona una mica estrany, però així ha estat. De manera que a les 8 en punt ja era al lloc i com que he enllestit la feina relativament depressa, he tingut una estoneta, una mica menys de mitja hora de fet, per fer un tomb per Tarragona.

No en tinc gaires oportunitats donat que en dies feiners normals, a les 8 del matí estic asseguda al despatx i per tant, la vida que corre i es desvetlla per Tarragona em passa completament per alt.

Avui però, he tingut la oportunitat d'anar fins a la Plaça de la Font, tot fent una passejada pel carrer Comte de Rius, quan faltaven uns minutets per dos quarts de nou. Tot just acabada de despertar, a aquesta hora primerenca els comerciants preparen les seves botigues, alguns aparadors, i especialment bars i cafeteries ja estan en marxa per servir els primers esmorzars, igual aquells de forquilla i ganivet o entrepà salat i cervesa, com aquells més tiquis-miquis i afrancesats del croisant i el cafè amb llet. Entre l'un i l'altre, tanmateix, hi ha tota una varietat de salats, flautes, minis i brioixeria diversa a base de pasta de pa.

Molt al principi de viure jo a Tarragona, al Salvi a mi ens encantava (quan érem solters o acabats de casar però en tot cas sense criatures) anar a esmorzar a la granja del Carrer Major. Des del Carrer la Nau ja es sentia la flaire del cafè i dels croisants acabats de desenfornar, enllustrats amb una capa espessa i enganxifosa de caramel. Encara els fan igual, crec. El millor d'aquells esmorzars, tanmateix, era la companyia, la conversa i la planificació del dia: gaudir d'una sensació d'una certa llibertat.

M'he assegut cinc minuts escassos en un banc de la Plaça de la Font. Es respirava tranquil·litat i una mica de silenci. Per la plaça pràcticament no hi caminava ningú i en direcció a l'Ajuntament, per treballar-hi per exemple, ni de conya. He pres aire i he pensat fins a quin punt és d'agrair aquesta pausa de benestar. El Carrer del Portalet ja està guarnit amb els penons i estendards que anuncien la propera festa de Sant Magí. Com passa de ràpid l'any. El mes entrant, Santa Tecla i el seu brogit. Però ja en parlarem quan toqui.

Un bon dia cordial, una salutació ràpida, una mica de conversa i la vida que remunta la seva energia per convertir a Tarragona en la ciutat que coneixem a plena llum del dia: sorollosa, transitada, visitada i inevitablement bruta, però amb amples mires i grans horitzons en el seu futur immediat, com els Jocs del Mediterrani del 2017.

De retorn cap a casa he passat per la Rambla Nova. Els aspersors de reg de la gespa que envolta la rambla a banda i banda estaven engegats. M'ha cridat l'atenció veure alguns coloms prendre una dutxa freda al costat mateix dels aspersors, gaudint de la seva aigua, aprofitant la seva fresca, estirant les ales i separant les plomes, preparant-se per la xafogor del migdia. Aquests sí que en saben de viure bé. Sempre hi ha qui els hi tira menjar, dormen als arbres, ningú els amoïna i només han de vigilar l'atac furtiu d'algun gat ocasional. De fet, sovint ni això perquè els gats d'avui dia van tan tips que només es dediquen a prendre el sol de panxa enlaire i a escalfar racons. Aquests també, mereixen un comentari a part.

A casa a aquesta hora hi ha una gran tranquil·litat. Els nens encara dormen, estic sola davant l'ordinador i ni tant sols he posat música. M'agrada aquest bri de silenci, aquest repiquetejar dels dits sobre les tecles de les lletres, com si es tractés de pluja i sobretot, m'agrada abocar els meus pensaments sense pressa i amb calma. Flueixen sols com un riu d'aigua i de vegades, em sembla que escric al dictat de la meva pròpia ment.

El dia que comença promet ser calurós i humit, però no tant calurós ni humit com la passada nit...

LA DAMETA DEL PARAIGUA

Aquest matí hem sortit l'Ariadna, el Marcel i jo a fer un tomb i a complir amb uns encàrrecs que teníem pendents. De retorn a casa queia al damunt les nostres testes tota la força del sol canicular i amb ànsia i encert, hem anat resseguint els carrers pels que circula més aire i ofereixen més ombra, intentant allunyar-nos de l'asfíxia que suposa la bufetada a la cara de l'aire calent que s'alça al migdia. De cop i volta l'Ariadna m'ha dit: "és que no hi ha ni una mica d'ombra". I tenia raó. Jo li he respòs: "Vols un paraigua?" i ella, tota estranyada, m'ha mirat amb incertesa al temps que expressava un tímid i dubtós "sí". Aleshores he tret de la bossa del cotxet del Marcel un mini-paraigua d'aquests de viatge, que sempre acostumo a portar-hi per si s'escapen les vint-i-set gotes de torn que solen enganxar a tothom desprevingut. Ella ha obert el paraigua i col·locant-se'l sobre el cap, immediatament ha gaudit d'una mínima ombra que almenys, ha servit per apaivagar-li el cop de calor. "No en porta ningú de paraigua", m'ha dit. I té raó. La gent es posa gorres, barrets i fins i tot alguna pamela, però no porten paraigua, tot i el bé que s'hi va a sota, gaudint del seu sopluig. "La gent em mirarà", m'ha dit, però no ha sigut així, la gent no se la mirava per portar un paraigua obert al damunt del cap. La gent ja tenim tots plegats prou feina.

Si aquesta escena hagués passat anys enrera, posem per cas 80 anys enrera, portar un paraigua obert per resguardar-se del sol hauria estat el més normal, sempre que la propietària del paraigua hagués estat una senyora o una senyoreta benestant, vestida amb elegància per a l'ocasió de l'hora del passeig. Cap als anys 20 i 30 del segle passat, la moda dictava que les dames havien de tenir la pell ben blanca i ben fina i per tant, no podia tocar-les ni el més mínim raig de sol que els donés color de bronze, exactament al contrari del que passa avui. La pell colrada, espessa, morena i dura era per a les pageses, les pescadores, les minyones i serventes, les dones que havien de treballar i que no podien dedicar-se als primmiraments de la classe alta i les seves cabòries estètiques. Prou feines tenien, aquelles besàvies nostres, en tenir preparat un plat per portar a la taula.

Portar enmig de l'estiu, paraigua, enagües, cotilles, mitges i sabates amb talons i grans i vistosos vestits de coll alt i màgina llarga, plens de cintes, llaços i blondes, demostrava la classe a la que pertanyia la dama i sobretot, els seus costums i maneres de viure. Un bon exemple d'aquest tipus de dama a la que em refereixo és aquella que l'escriptor Eugeni d'Ors va descriure tan meravellosament en el seu llibre "La ben plantada" i que també va ser objecte d'estudi i tema principal d'uns dels llibres més encantadors de la Maria Aurèlia Capmany, "Aquelles dames d'altres temps". Qualsevol dels dos llibres us donarà una idea del tipus de dama a la que em refereixo. Suposo que avui, 100 anys després, aquelles dames s'han convertit, salvant evidents diferències d'elegància i educació, amb les dones de la jet-set, aquestes "celebritats" de duro i aixeta, vingudes del no-res, que ni tant sols es poden considerar noves riques, sovint perquè la riquesa els ha vingut en herència per part dels pares o apriant un casori beneficiós amb algú que es pugui deixar enlluernar per dues tetes operades i col·locades a l'alçada del ganyot.

Avui m'he adonat que a casa també hi tinc una dameta, una "dameta sota un paraigua", que lluia el seu paraigua beix amb graciosa senzillesa, donant-li exactament la utilitat per a la qual ha estat concebut i tret avui de la seva funda: proporcionar una mica d'ombra i una mínima fresca. És curiós com passa el temps. Ja ha passat més de mig dia.

I A LA FI, VACANCES!

Que llarg se m'ha fet el mes de juliol. 31 dies que no semblaven arribar a la seva fi i és que en el fons del fons, he patit una mica pels nens, tot i que a simple vista, ells ho han passat la mar de bé tota aquesta mesada. Millor que sigui així.

Veureu, com totes les famílies amb criatures, a casa també ens hem d'inventar les mil-i-una per poder compaginar els horaris dels nens amb els nostres de la feina i de totes les obligacions i compromisos que a diari ens lliguen. I tot i així, considero que el nostre cas és força afortunat perquè el meu horari de funcionària, ens permet jugar al Salvi i a mi amb les combinacions horàries que ens hem d'inventar a cada ocasió que es presenta. Així doncs, mentre nosaltres hem treballat tot el juliol, l'Ariadna ha assistit al Casal d'Estiu del seu col·le i el Marcel ha anat cada dia a la Llar Infantil del mateix col·legi. Encara bo que ens ho hem pogut muntar així.

L'Ariadna, al Casal d'Estiu, s'hi ha divertit la mar, perquè han anat d'excursió en diverses ocasions, han jugat, han vist pel·lícules, s'han banyat en les piscines enormes, de lona, que el col·legi els ha muntat al pati principal, justament a ple sol perquè l'aigua no fos molt freda, i han fet activitats de tota mena, tant de les que embruten com de les que no. En fi, que quan divendres passat va acabar d'aclarir que el Casal ja estava enllestit li van faltar instants per preguntar-me quan començaria les classes de Primària. "D'aquí a un mes" li vaig respondre, però ella està impacient per estrenar llibres, classe i mestra.

El Marcel, a la Llar d'Infants, també ha anat fent les seves activitats. De fet, tot aquest hivern, amb la seva professora Sílvia, ha estat actiu, content, divertit i espavilat, sobretot, espavilat. És curiós com la interacció amb altres nens i nenes de la seva mateixa edat li han proporcionat una sèrie d'experiències que d'altra manera, a casa, per descomptat que no hauria tingut. El cas del Marcel és molt especial perquè als seus 18 mesos d'edat, "s'ho passa pipa", com se sol dir vulgarment i riu divertit mentre assaja les seves primeres paraules. Ara amb claretat diu papa, mama, nen, nena, bo, gos, gat i la millor de totes: NO. No hase falta disir nada mas.

L'agost ha entrat a les nostres vides amb una gran tranquil·litat. Aquest mes faig vacances jo i el mes entrant, el compromès mes de setembre, les farà el Salvi i d'aquesta forma, salvem les festes de Tarragona, Sant Magí i Santa Tecla i també, de retruc, els primers dies de setembre en els els quals l'Ariadna segueix tenint vacances.

De moment, només entrat l'agost, les ganetes de fer activitats i d'anar i venir lliurement, segueixen ben vives i estic convençuda que uns dies de descans i convivència ens aniran la mar de bé. Quan em preguntes on aniré de vacances jo sempre dic el mateix: "a la Costa Daurada". De fet, un bon destí turístic si us ho mireu fredament.

Ja us aniré explicant i de moment, bones vacances.

UN ANIVERSARI FELIÇ (Dedicat a la meva amiga Anna PO)

Dissabte passat la família Guinart-Pros vam anar convidats a la festa d'aniversari de la nostra amiga Anna. De fet, més que amiga, és la meva germana gran, jo que sóc filla única i sobretot i especialment, és la feliç padrina del meu petit Marcel i la tieta de l'Ariadna.

Ara tampoc us diré quants anys feia, perquè tot i que a ella segurament no li faria res desvetllar aquest secret tan personal, una simple qüestió de coqueteria fa que també jo, mantingui aquesta data en la més estricta intimitat familiar.

Bé, sigui com sigui, per festejar la seva nova edat, el seu marit Miquel li va organitzar una festa d'aniversari. I quina festa!. No hi va faltar música (en directe, per descomptat), un bon sopar, animació, família i amics per celebrar-ho amb ella. Tots plegats, ben bé una seixantena llarga de persones, comptant-les al vol.

Està clar, només de parents i parentes per part de l'Anna ja sumaven la meitat ben bona dels convidats i convidades, perquè l'Anna té ni més ni menys que 10 germans, 9 més grans, ella fa 10 i al darrera encara en té un de més jove que és el que fa 11. Si a aquesta germanada s'hi sumen "els afegits", com ells mateixos en diuen, és a dir, les respectives parelles, els fills i filles nascuts de tots aquests matrimonis, etc., etc., formen ells sols un grup col·losal de persones, meravellosament ben avingudes.

Personalment, vaig gaudir molt d'aquesta estona amb l'Anna i em vaig sentir feliç per poder compartir aquesta entrada a una nova edat, i sobretot i especialment, em va fer molta gràcia i il·lusió veure al complert "la germanada", de qui en infinitat d'ocasions he sentit a parlar però que encara no havia pogut veure.

Quan va néixer el Marcel, l'Anna, com a bona padrina i "germana gran", es va quedar al meu costat totes les llargues nits que vam passar a l'hospital. Un cop juntes i amb el nadó ben adormit, les nostres nits eren amenes explicant-nos històries familiars. Jo aviat ho tinc enllestit perquè a casa s'ha seguit, al llarg de tres generacions, una curiosa tradició de fills únics, que jo he trencat portant al món a dues criatures. Ella en canvi, m'explicava fabuloses històries dels seus oncles, dels seus pares, dels seus germans i germanes, de quan eren petits, del seguiment dels oficis i les carreres a través dels pares i els fills. Les històries de la família de l'Anna no s'acaben mai i penso sincerament que un dia caldria registrar i deixar per escrit totes aquestes anècdotes familiars, abans que la boira del temps no desprengui de la memòria dels seus descendents, als seus protagonistes. És una proposta que llenço a l'aire. Ben amanit amb una mica de literatura, penso que quedaria un retrat familiar ben curiós i amè.

Aquest dissabte la germanada al complert va actuar tal i com només ells saber fer-ho: alhora i conjuntament. Veient-los tots junts vaig pensar que la vida, de vegades, ofereix aquests regals, sense demanar cap prevenda a canvi: gaudir d'estones de màgica realitat, de brillant felicitat que fan créixer i augmentar el nostre tresor vital; l'únic, al capdavall, que ens emportarem amb nosaltres quan arribi el moment.

Estimada Anna: moltes felicitats!. Per tot plegat: pels teus anys, per la teva festa (que tu ni sospitaves), per la teva germanada, per fer-nos els teus amics i ser la tieta de l'Ariadna i la padrina del Marcel, per despenjar-me el telèfon, per respondre els meus mails, per ser exactament tal i com ets. Petons.

G. Rossini - William Tell Overture (Finale) - Karajan 1983

Quan Herbert von Karajan va dirigir aquesta obertura de Guillem Tell, de Rossini, comptava ja amb 78 anys a la seva esquena. Tanmateix, encara es trobava en forma per dirigir a la Berliner Philarmoniker, el vespre de cap d'any del 1983. Moria sis anys després.
Tothom ha vist en alguna ocasió o altra a Herbert von Karajan dirigint l'orquestra i durant una colla d'anys va ser el director titular del concert d'Any Nou que es celebra a Viena i que TVE té la delicadesa de transmetre any rera any, en rigorós directe.
Com se'l troba a faltar...
Genial en les seves maneres, educadíssim i sobri en el tracte, la seva forma de dirigir l'orquestra rascava, en moltes ocasions, la teatralitat, la mímica i sobretot i per damunt de tot, el sentiment, l'interiorització de la música i la seva comprensió. Que n'és això de difícil en molts altres professionals de la música, i inabastable, m'atreviria a dir, per molts "músics" que rasquen una guitarra al so de l'"olailà la masovera, la masovera" o que cruixeixen la pell tibant d'un rústic tambor a batzegades primitives i sense gràcia.
Té un successor en Herbert von Karajan? És difícil de dir perquè cadascú sent la música a la seva manera i altres directors d'orquestra també tenen la seva pròpia genialitat posada a la pràctica. Estic pensant, per exemple, en Loreen Maazel, o en Daniel Baremboin, només per esmentar-ne alguns de ben coneguts.
Ara fa 20 anys de la mort d'en Herbert von Karanjan i m'ha vingut de gust (molt de gust), recordar-lo des d'aquest míser bloc i al mateix temps, deixar els sentits volar lliures seguint els moviments de la seva batuta.
Gaudiu-ne, si us abelleix.

LA VERGONYA I LA MISÈRIA

Quina vergonya el paperot que ha fet el Felip Puig ara fa una estona, al TN. Resulta que segons ell, l'acord de finançament retalla l'Estatut i té baixes expectatives per ser insuficient. Fa petar de riure que ho digui aquest home, cap visible d'una coalició, CiU, que en el seu dia va anar a menjar-li l'orella (i ves a saber què més de cintura avall) al Rodríguez Zapatero, per tal que fessin president a l'Artur Mas a canvi d'una baixada de pantalons històrica que passava el ribot industrial pel damunt del text estaturari, negociant-lo no a la baixa, sinó a la mínima. Afortunadament per Catalunyai ni per aquestes se'n van sortir. L'oposició els escau d'allò més bé. Ha quedat demostrat, una vegada més, que el compliment de l'Estatut, el benestar de la ciutadania de Catalunya, l'avenç ferm del país entre els altres països europeus, és el que menys els importa. Només els fa feliços la confrontació, les capelletes i el manteniment del ridícul hortet que han anat alimentant durant anys i anys, fent-nos creure a la gent de mires i ambicions més àmplies, que l'horitzó s'acaba aquí i que més val conservar el poc que es té, sense tenir més expectatives. Ara sé que amb ERC mantenint-se ferma i forta, sense retrocedir ni el més mínim pas davant un govern d'Espanya que es creu totpoderós, el país que vull és possible i més proper. Primer, però, caldrà erradicar la tumoració cancerosa i repugnant d'una CiU que crea una metàstasi que anula els sentits d'un país ple de ciutadans intel·ligents. Els ha sortit malament la jugada a CiU i a PP (de Ciutadans ja ni en parlo per resultar-me vagarós) i me n'alegro... no ho sap ningú com me n'alegro. El Joan Herrera deia aquesta tarda que ara el que el preocupa és l'odi que aquest acord de finançament pot despertar en altres autonomies. Tant de bo en desperti molt i que ens odiin amb raó i ens tinguin molta enveja, perquè si fins ara s'ha odiat Catalunya des de la maldat i la mentida, ara estarà bé que ho facin amb raons fonamentades i mentre, que Catalunya creixi, es modernitzi, avanci amb força i amb orgull de ser el que som i de ser com som. Els catalans, al capdavall, després de tanta submissió, ens mereixem recrear-nos en aquest orgull, tot fent bo allò que deia el president Companys: tornarem a vèncer!.

"INSTANTS" A L'ESGLÉSIA

És sorprenent escoltar als Lax'n'Busto a l'Església del Vendrell, però com hi ha món que no desmereixen, més aviat al contrari. Ho fan de meravella, com sempre. Deixeu-me que avui exerceixi, orgullosament, la meva condició de vendrellenca i perdoneu-me el goig que sento en fer-ho.
Aquesta actuació dels Lax'n, juntament amb el cor, és en el marc de l'Església Arxiprestal del Sant Salvador del Vendrell. Si encara no l'heu vista mai, no perdeu l'ocasió de fer-hi una visita, perquè us trobareu envoltats per una meravella arquitectònica i artística amb una acústica sorprenent. Podeu visitar-la qualsevol dia de l'any, a qualsevol hora del dia, perquè l'església, d'ençà que hi ha Mn. Barenys al capdavant, i d'això deu fer més de 40 anys, està oberta a tota hora perquè la gent hi faci la visita, escolti l'assaig de l'organista o tingui un moment per a la pregària i l'oració, si així ho vol. No la trobareu sempre oberta, l'església, a gaires poblacions, comproveu-ho només per gust i ja m'ho sabreu dir.
Sigui com sigui, els Lax'n, amb el Salva Racero al capdavant, es mostren amb tot el seu esplendor i tota la seva saviesa. Un goig pels sentits en aquest "marc d'incomparable bellesa". M'encanten els Lax'n perquè més de la meitat dels seus membres són amics meus i ens coneixem de fa una colla d'anys, de molt abans de ser tan famosos i un referent de la música en català. Me n'alegro moltíssim per ells i des d'aquí, una salutació calurosa i molts ànims per seguir endavant com fins ara.
Sobre l'actuació en sí, res més a dir: Genial!.

UNA ANÈCDOTA BREU AL VOLTANT DE MICHAEL JACKSON

Aquells que em coneixeu de fa força temps sabreu que hi va haver una època de la meva vida, tot just entrada l'adolescència, en aquella edat tan tonta que ronda els 13, 14, 15 i 16 anys, que m'encantava el Michael Jackson. L'hauria seguit, a ell i a les seves cançons, al llarg de temps i temps i si l'hagués pogut veure en directe, crec que hauria embogit directament. Una mica després, quan als 16 anys vaig començar a sortir amb el Jordi, el meu punt de vista va canviar radicalment i el Michael Jackson va deixar d'interessar-me de la manera poderosa i atraient que ho havia fet fins aquell moment. El Jordi em va descobrir un camí que probablement, jo sola no hauria resseguit mai: el camí del heavy i de retruc, el de la música clàssica (posteriorment, a l'òpera ja hi vaig entrar jo sola). Reconec que sempre li agrairé al Jordi la paciència que va tenir per ensenyar-me peces úniques del heavy i les grans dificultats que va haver de vèncer per fer-me entendre un món, el del heavy, que jo no acceptava. Ara, estigui el Jordi allà on estigui, li reconec el meu agraïment per haver-me fet donar un pas tan important dins el món de la música. Quanta excel·lència m'hauria perdut, si no hagués estat per ell, i quantes hores de plaer indiscutible escoltant música. El meu reconeixement en aquest sentit, serà etern.
Pero bé, torno allà on era. Un dia que el Jordi i jo parlàvem de música, com molt sovint féiem tancats dins l'estudi petit de la ràdio, ell defensava apassionadament els seus punts de vista al voltant de la música i perquè li agradava el heavy i em deia que si bé respectava que a mi el Michael Jackson m'agradés, no comprenia com no queia en el més ferotge avorriment després d'haver-ne escoltat tres o quatre cançons. Jo esgrimia arguments i arguments, però res feia caure la seva armadura i al final li vaig dir: I què em dius com balla el Michael Jackson, eh? Dubto que hi hagi ningú més del món que balli com ell". El Jordi, mirant-me amb aquell posat impertorbable tan seu es va treure lentament la cigarreta de la boca (el seu etern Marlboro) i amb la seva ironia fina i encertada va i m'espetega: "A no, ningú més del món?" I jo: no, ningú més del món. I ell: "I què em dius de tots els ballarins que l'acompanyem? No per res, però fan exactament el mateix que fa ell". Em vaig haver de rendir a l'evidència: el Michael Jackson ballava millor que cantava però el cos de ball que sempre portava al darrera, repetien exactament la mateixa sincopada i elèctrica coreografia. La nostra discussió es va acabar aquí i em vaig haver de rendir a l'evidència: 0 a 1. KO.
Avui, mig somrient, li explicava aquesta anècdota a l'Ariadna. Ella no sap res del Michael Jackson, excepte que l'ha vist una colla de vegades per la tele aquesta dies i que ha mort. Per a ella, que només té 6 anys, una mort gens sentida. Tot plegat m'ha fet pensar en el pas del temps i com la gent marxa, com canvien les coses i com es forgen les llegendes i els mites. Potser d'aquí a 20 anys encara hi hagi molta gent que recordi a Michael Jackson, però d'aquí a 150, ho pronostico, algú ja li haurà passat la mà per la cara i el seu nom, la seva veu, la seva energia, es perdrà vol.latilitzant-se en l'aire. Res és etern, com deia el poeta. Mentre, però, sense pressa, gaudim del moment i d'aquest Carpe Diem del nostre dia a dia.
Temps a venir... qui lo sà.