VESTI LA GIUBBA

Només un sol instant per recordar al meu estimat i enyorat Pavarotti. Sense cap mena de dubte, el cantant que més m'ha acompanyat, més m'agrada i el qué més profundament m'ha tocat. Em declaro irremissiblement pavarottiana i si això fos un pecat, completament irridenta.
Aquí el teniu cantant Vesti la giubba de l'òpera Il pagliacci, de Rugiero Leoncavallo. No ho sé, potser és perquè estic en un moment sensible i tinc gana, però de cop i volta m'he fet absolutament conscient de la sensació que ja fa molt que m'empaita: el trobo a faltar tant...

NIT DE MÀGIA

Mentre la gent celebra Sant Joan al carrer, jo sóc davant l'ordinador. L'Ariadna i el Salvi han sortit a donar un tomb per la Rambla (que preveig que serà més aviat curt, perquè l'Ariadna estava cansada de tot el dia d'anades i vingudes), el Marcel dorm plàcid dins el seu bressol i jo m'he quedat a casa al seu costat i, tal i com us dic, davant l'ordinador. Temps enrera aquesta nit em produïa una sensació estranyament rebel i pagana i la sang que em bullia em feia creure en fades, en goges, aloges, dones d'aigua, herbes remeieres que cobraven virtud tal nit com aquesta, aigües ocultes que brollaven sobtadament i tota mena de màgies i encanteris que la tradició i el costum han fet arribar fins a nosaltres. Encara ara penso que potser qualsevol dia trobaré una petita fada enmig de les meves margarides, un gnom feinejant a la vora de la meva menta i el meu romaní i crec també que qualsevol nit pot sortir el sol. En tot cas, per si o per no, aquest matí he comprat un número de loteria amb l'esperança que la màgia funcioni, com ho ha fet en tantes anteriors ocasions.
Avui us convido a assistir a uns quants minuts d'un muntatge màgic en el que una petita fada és la protagonista de la història. És un personatge recreat en 3D i convertit en orgànic a través d'un efecte que sembla fet a cops de llargues pinzellades d’aqüarel.la. La fada balla feliç sota la lluna, però malgrat això, el perill l'amenaça i haurà d'espavilar-se. En fi, gaudiu d'aquesta producció de Pincelhadas, mengeu força coca, salteu la foguera mentre penseu un desig intens i procureu, a cada hora que va passant, ser més feliços que l'anterior.
Bona nit i bona revetlla.

SANT JOAN personal

Avui, que estem a 18 de juny, m'he descobert a mi mateixa comptant enrera els dies que falten per Sant Joan i recordant temps passats però no per això millors, ni de bon tros. A mesura que m'han anat passant pel cap imatges i records de fa una mica més de 10 anys enrera, m'ha anat neixent a dins una sensació estranya, aiguabarreig d'indignació i pena. Us explico.

Per aquells que no ho sapigueu, jo vaig perdre 14 anys de la meva vida dedicada a la ràdio i la televisió al Vendrell. De fet, vaig començar l'any 1985 fent col.laboracions diàries en un programa que es deia "La tartana de les 4" (jo tenia aleshores 14 anys) i el darrer cop que dolorosament em vaig posar davant el micròfon, va ser el 1998, 14 anys després, quan jo en tenia 28. Voleu que us digui la veritat? M'encantava fer ràdio, era la meva passió i pretenia també que fos la meva vida, la meva manera de guanyar-me-la i, il.lusa de mi, va ser més aviat, la manera més propícia per perdre-la. Al llarg d'aquests anys a la ràdio he fet pràcticament de tot, des de transmissions esportives (jo que les pilotes en ocasions les veig quadrades), fins informatius i la temàtica que més m'ha apassionat ja estat, sens dubte, la vessant cultural en totes les seves formes i dimensions. Vaig tenir el privilegi d'entrevistar per un programa que feia els dimecres de 6 a 8 i que es deia "Catalunya, Comtat Gran", a personatges tan il.lustres i il.lustrats com l'Avel.lí Artís Gener "Tísner", la Mary Sampere, el Josep Guardiola, el Pere Calders, el Terenci Moix, el dibuixant Ibáñez, el Raimon, el Lluís Llach, el Tortell Poltrona, la Marta Montáñez vídua de Casals i encara molts més, a banda de tots els polítics locals i comarcals, perquè 14 anys de ràdio, donen per molt i jo hi deixava l'ànima si convenia, sense comptar hores i sense escatimar esforços.

Cada cop que s'acostava una diada important tot seguint el curs de l'any, el director de l'època, un carellot de poques llums excesivament aficionat als fermentats i als destil.lats al que anomenaré "Fuguet", em demanava que preparés un programa especial, el que volia dir que, a més de la feina habitual que representava preparar nou programes distints al llarg de la setmana, havia d'invertir una pila d'hores més en un programa especial dedicat a Nadal, Reis, Carnaval, Setmana Santa, Sant Jordi, l'1 de Maig, Sant Joan, la Festa Major, la Mare de Déu d'Agost, l'11 de Setembre, la Fira de Santa Teresa (que és a l'octubre), Tots Sants i novament, Nadal, etc. No us ho creureu, però per treballar durant tota la setmana en l'elaboració i locució dels meus nou programes, jo cobrava la friolera de 34.000 pessetes (en negre) cada mes i els programes especials simplement no es cobraven. Us estic remetent a l'any 1991 fins a 1995 que em van fer fora per mala persona, marrullera i busca-raons.

Ara que s'acosta Sant Joan, aquest matí recordava amb una barreja singular de fàstic, dolor i rancúnia, el tracte que se'm donava a l'hora de fer els programes especials: "si t'agrada bé i si no el vols fer, la porta és ben gran. De la mateixa manera que has entrat ja pots marxar i no cal que tornis", em deia el Fuguet. I jo li deia que sí i amén i em disposava a preparar un nou programa especial, buscant informació i elaborant un guió com ell no ha fet en tota la seva punyetera vida de "locutor", encara ara en actiu, que ja té trons la cosa. Us preguntareu: i perquè ho aguantaves això? Doncs perquè tenia la vana esperança que el contracte que em tenien compromès des de feia no sé quan temps, arribaria tard o d'hora i jo podria dedicar-me professionalment a allò que més m'agradava, que em feia sentir vida, que avivava la meva passió, i em creia a aquest director quan m'assegurava que en els següents pressupostos que el plenari de l'Ajuntament del Vendrell aprovaria, hi hauria possibilitats de contracte per a mi. Per això esperava i aguantava, per això tenia paciència i seguia endavant. Al final, ni contracte, ni bon tracte que era, com a mínim, el que crec que em mereixia. Simplement un canvi de govern a l'Ajuntament del Vendrell va fer que els nous apoltronats de CiU, em fessin fora de la programació de la ràdio, argumentant que per a ells, la feina feta durant tots aquests anys, no tenia cap mena de valor. En el meu lloc hi van posar una convergent de carnet relluent acabat de plastificar. Potser sí que era dolenta com una mala cosa cada cop que em posava davant el micro, però l'audiència no m'ho demostrava així.

No sé ben bé perquè ara recordo tot això. Simplement perquè de vegades trobo a faltar aquella emoció que provoca esgarrifances, mans i peus freds, quan el pilot vermell s'encén i la veu dels locutors corre a través dels cables fins arribar a la gent i de cop i volta, tens la responsabilitat d'entretenir l'audiència, d'acompanyar-la, d'informar-la, fins i tot d'instruir-la i de proporcionar-li informació a la que no tingui accés fàcilment per així, intentar sorprendre-la. Ara bé, el cas complicat és que tu tampoc hi tens accés fàcil i és per això que quan la feina arriba a bon port, la sensació de satisfacció és plena i molt propera a la felicitat.

En un altre moment més càndid i innocent de la meva vida ara estaria preparant un programa especial per Sant Joan. En comptes d'això, compto els dies enrera que em falten per acabar la meva baixa de maternitat i tornar a la feina administrativa, completament anònima i sense trascendència a la que ara em dedico, amagada entre piles i piles de papers pendents de gestionar.

Sigui com sigui, però, la nit de Sant Joan tornarà aquest any, i tots els altres. He de reconèixer que m'encanta la barreja de paganisme i tradició que té aquesta nit i totes les tradicions i creences que hi ha al seu voltant.

L'any 1981 els Dagoll Dagom van veure Sant Joan d'aquesta manera.

UNA GRAN HUMANITAT, AMB UN PUNT DE NOSTÀLGIA. Dedicat al Salvi.

Els diumenges a la tarda són ben tontos. Si fa bon temps sempre es pot anar a fer un volt i sortir de casa, mal sigui per tancar-se dins un cinema. La programació de la tele és un fàstic i les hores s'esllangueixen lentament però amb pas ferm cap al dilluns feiner. El meu sogre, el Salvador, diu que els dilluns és un dia de "calces velles" i suposo que deu tenir raó.

Ara que la canalla estan calmats (l'Ariadna davant el televisor veient uns dibuixos animats i el Marcel estirat a la seva tumboneta dormint plàcid) i jo disposo d'una estona, m'he disposat a navegar per Internet sense rumb. M'encanta fer aquest exercici perquè sovint els temes es van entrellaçant els uns darrera els altres i el final del camí pot deparar algunes sorpreses. Com aquesta que avui us penjo al bloc. Es tracta d'un simple muntatge musical sobre unes imatges enregistrades al centre Strawberry Fields, en les que els seguidors i fans de John Lennon, el recordes i no el deixen morir del tot. M'ha encantat i sé que al Salvi, també li encantarà perquè tot el que fa referència al seu estimat John Lennon li humiteja els ulls i li fibla el cor amb un punt d'enyorança i de dolor.

Dedicat amorosament a ell, al Salvi, aquest post d'avui.

PARADISSOS LLUNYANS DE PAUL GAUGUIN

Si el pintor post-impressionista Paul Gauguin visqués, avui mateix hauria afegit un nou any a la seva successió d'aniversaris i tindria exactament 160 anys. Quan va morir l'any 1903 va deixar el seu enorme legat pictòric. Les imatges dels seus quadres evoquen paradissos perduts, amagats entre selves verges i edens encara per explorar. Tahití va ser el seu punt d'encontre amb el món i amb ell mateix i va ser tan forta aquesta impressió, que els seus llenços es van omplir de noies tahitianes immerses en les seves anades i vingudes diàries, atrafegades amb la feina endarrerida i amb mil escenes de la quotidianitat més mundana. Però va ser Gauguin qui va aconseguir plasmar-les i fer-les viure per sempre en un sens fi de formes i colors que han passat a la posteritat. Avui valorem més que mai la seva obra, i que sigui per molts anys.
Us recomano que deixeu fluir aquesta estona de pau que proporcionen les imatges i la música. Que en gaudiu.

FEBRE A LA CIUTAT

No es tracta d'una epidèmia, però gairebé. Tampoc és una passa, tot i que passarà i tampoc es tracta d'una malaltia, tot i que hi ha un munt de gent encomanada. Es tracta de la col.lecció de cromos que la Cambra de Comerç ha editat i que sota la denominació IUBILAEUM, explica la història de l'any jubilar que enguany es viu a Tarragona, al voltant de la figura històrica de Sant Fructuós.

Segur que heu vist la col.lecció en algun moment, anunciada en algun mitjà de comunicació, o amb el póster que s'ha editat i que multitud de botigues, establiments, entitats i parròquies i centres cívics, tenen penjat als seus aparadors, anunciant que allí s'hi reparteix algun dels 144 cromos que composen la col.lecció.

Les il.lustracions dels cromos, detallades, puntilloses, completament recarregades, són de la Pilarín Bayés, a la que ja s'anomena la dibuixant de Catalunya. Quan jo era petita, als meus llibres de text, especialment els de català, ja hi havia il.lustracions de la Pilarín, que per la seva senzillesa, la canalla copiàvem una vegada i una altra (recordo amb especial estima la història de l'Espardenyeta i el Rei. Jo tenia aleshores 8 anys i cursava tercer d'EGB. Apa que no ha plogut...).

Bé, la febre de la qual us parlava és el neguit i l'afany de la gent per enllestir aquesta col.lecció. Caminant pel carrer es veu gent de totes les edats i condicions, més o menys ociosos, intercanviant cromos, llista a la mà, cantant allò del "tengui tengui, falti falti". Està clar que com menys cromos falten, més complicat es torna aquest canvi, però la gent, en general, tenim bona fe, especialment quan el tema no ens costa ni cinc cèntims, només l'esforç d'anar per les botigues en una mena de ruta prèviament traçada per no perdre excessivament el temps.

Avis, àvies, canalla, grans, mitjans i petits, tots enganxats a la febre jubilar de la celebració, no pas litúrgica, sinó col.leccionable.

Això està molt bé, perquè la col.lecció compta amb un bon historiador a la seva esquena, l'Andreu Muñoz i els cromos, com us comentava, estan meravellosament il.luminats per la Pilarín Bayés. Em comenten que aquesta mateixa febre ja s'ha viscut amb anterioritat a Tarragona, en les diverses col.leccions que s'han llençat al carrer en anys anteriors, però la veritat és que jo és el primer cop que ho veig i de debò m'agrada, malgrat algunes anècdotes que m'han arribat, que desconec si són llegendes urbanes o s'ajusten a la realitat, com ara que un cert partit polític patrocinador d'un cromo, demanava el DNI dels usuaris abans de lliurar-els-hi el cromo o que un cert capellà només repartia el cromo entre els feligresos que havien assistit a missa a un hora determinada, o que alguns cromos sortissin encartats al Diari i per aconseguir-los, primer calia comprar el Diari.

Pícars, gent amb barra que demana vint cromos de cada número, botiguers als que els sap greu repartir els cromos i fan cara de pal davant la corrua incansable de gent entrant i sortint de la botiga, també se n'han pogut trobar, però és que de tot hi ha a la vinya del Senyor.

A casa estem tots enganxats a la col.lecció i ara ja ens falten pocs números per enllestir. Vam començar l'Ariadna i jo i de mica en mica, també el Salvi va aconseguint alguns cromos. És, com us deia, una febre ciutadana, que fa que la gent es relacioni, que s'entri i surti de les botigues i que es passegi per la ciutat en aquesta primavera radiant que aviat donarà pas a l'estiu. I és també una manera de reconèixer l'any jubilar tarragoní a aquells als quals la litúrgia poc ens afecta.

Tot plegat, una bona idea. Enhorabona als promotors!.