L'ÀNIMA DE LA FESTA

D'aquí a pocs dies, Tarragona celebrarà les festes en honor a la seva patrona, SantaTecla, i la Festa Major recorrerà la ciutat de dalt a baix, trasbalsant-la i convertint-la en un autèntic niu de tarrabastall. Jo que no sóc de Tarragona sinó del Vendrell, he de dir-vos que Tarragona en aquestes dates, no es pot descriure amb paraules: s'ha de veure i sobretot i primordialment, s'ha de viure.

Us explicaré una anècdota que sempre refereixo, al voltant de la celebració de Santa Tecla. Quan vaig traslladar-me del Vendrell a Tarragona per viure amb el que ara és el meu marit, el Salvi i jo compartíem un piset molt petit al carrer La Nau (un d'aquells que en diuen "ideal parejas"). Amb la primera Tecla ja em vaig adonar que és sobretot als carrers costeruts i dificultosos de la Part Alta on la Tecla té el seu protagonisme. Un dels dies de la celebració, sense que vingués a compte de res, vaig veure passar, a ritme de passeig, al gegant del Cós del Bou. Anava caminant ell sol carrer Major amunt, en direcció a la catedral. Podeu imaginar la meva estranyesa de veure caminant pel carrer al gegant. "On va ara aquest?" em vaig preguntar. Només uns instants després, vaig veure passar la geganta, però ella no anava sola, sinó que l'acompanyaven tres sonats de la vida que, a falta de gralles, feien giravoltar a la geganta, mentre cantaven l'"Amparito Roca" i picaven de mans. La geganta brandava d'un cantó a l'altre i el carrer Major se li feia estret. Era l'hora de dinar i feia calor. Pel carrer Major no hi havia ningú, excepte els gegants i els seus tres acompanyants, però a ells els donava la sensació que estaven fent ballar a la geganta enmig d'una gran multitud. I encara si estaven sols, millor, perquè així podien gaudir-la només ells. Un bocí de la Tecla amb caràcter privat.

Des del meu punt de vista està molt clar què tenien tots plegats: tenien un atac de festa, unes ganes imparables de passar-ho bé, un desig impacient de prendre els carrers participant en tots els actes, populars, lúdics, tradicionals, cada cop més populars i multitudinaris.

De vegades, el Salvi m'explica amb entusiasme però també amb nostàlgia, com eren les"seves Tecles": alegres, disbauxades, boges, improvisades, insomnes i aclaparadores. D'això no fa tants anys, però era un moment en el que les festes de la patrona es llevaven de la boira que les havia empolsegat en altres temps (més obscurs, llunyans i miserables) i els havien robat el llustre, el vernís i les lluentors. Penso que és aquí on rau l'ànima de la Festa Major de Santa Tecla: en els tarragonins i els foranis que l'han feta seva i la viuen plenament.

D'aquí a poques jornades deixarem d'estirar els fulls del calendari d’aquest tarragoní compte enrera i direm, enmig d'una tronada monumental: Bona Festa Major! i per descomptat, "Santa Tecla Gloriosa / Mare dels tarragonins, / què farem avui per dinar? / Espineta amb cargolins." I per acomodar-ho al païdor, un bon glop de Chartreuse.