dimarts, 26 de gener del 2010

AQUESTA REMOR QUE SE SENT, NO ÉS DE VENT

(Publicat al diari digital Tarragona21.cat)

Amb molta gosadia he manllevat els versos de Miquel Martí i Pol (com no?) per explicar el que percebo des de la darrera tardor. Des de fa uns quants mesos sento que les coses estan canviant a casa nostra, en el panorama polític i social, en el sentiment i la soferta paciència de la gent, que torejant la tossudesa de la crisi, s’aixeca del llit cada dia per merèixer una nòmina amb la qual anar fent.

Penso que s’ha alçat una remor de gent que, descontenta de com van les coses i alerta als esdeveniments, ha decidit que estaria bé saber, com si es tractés d’un joc, d’una juguesca, què passaria si Catalunya aconseguís la seva independència; així és que van tenir la valentia d’encapçalar un moviment que pregunta: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?.”

Aquest moviment va començar a Arenys de Munt sota l’empenta del Moviment Aranyenc per a l’Autodeterminació i el resultat obtingut en aquella primera consulta popular no vinculant va resultar ser un èxit tan rotund (2.569 vots positius de 2.671 vots totals emesos, el que suposa un aclaparador 96% de respostes aformatives), que altres poblacions s’han afegit a la iniciativa de fer la mateixa pregunta als seus convilatants, de manera que el moviment s’ha anat difonent com quan tires una pedra en un llac i l’aigua s’ondula al voltant del punt on ha caigut la pedra, formant cercles concèntrics que van eixamplant el diàmetre de la pedrada sobre l’aigua.

En la darrera convocatòria del dia 13 de desembre hi van participar 115 poblacions més, d’entre les quals, la més gran va ser Sant Cugat del Vallès i la més petita Sant

Jaume de Frontanyà; el resultat obtingut va donar suport al sí, sense escletxes. A hores d’ara hi ha més referèndums convocats i amb data fixada, concretament els propers 28 de febrer i 25 d’abril d’enguany. Estic convençuda que això no ha fet més que començar perquè per arrodonir-ho, es dóna a la jornada de la consulta un aire festiu, i la gent va a les urnes amb calma, amb seny i sobretot, amb la consciència clara d’estar exercint el dret de llibertat i democràcia que proclama la Constitució Espanyola.

És legal tot el procés? En tot cas no és vinculant, així que, de moment, res a dir, i si les institucions i el govern ho volen prendre com un toc d’atenció, també va bé. Està clar que a un sector important de la població, tant a Catalunya com a Espanya, no els fa gens de gràcia aquesta iniciativa, i jo ho comprenc, però és així com funciona la democràcia: de vegades allò que surt de les urnes és grat i ve de gust i en altres ocasions, no. Quan agrada, perfecte i si no, no tocarà més remei que prendre paciència. Està muntat així!.

Voleu saber una cosa? Sempre he estat convençuda que quan fos el moment de donar els primers passos cap a l’autodeterminació de Catalunya (econòmica, social, política, institucional…), seria la societat qui prendria la iniciativa i així mateix, que seria aquesta societat qui començaria a avançar amb pas ferm i sense retrocessos en aquesta direcció, i que ho faria espontàniament, sense el lideratge de cap partit polític ni de cap personatge histriònic que es promogués com a salvador de la causa de Catalunya, com una mena de Moisès revingut, descolorit i passat de voltes.

Ara la societat ha avançat i ha donat un petit pas (petit i gairebé sense intenció, però irreversible) en aquesta direcció. No us vindria de gust volar i ser “i ser plenament”, com deia el poeta? Doncs bé, el camí s’ha començat a caminar i confio que el procés no s’aturarà fàcilment. S’ha alçat, com deia, una remor social que m’agrada, que em dóna esperança i que recolzo completament. I aquesta remor que se sent, no és de vent. És la que fa la gent quan comenta “sotto voce”, amb el volum d’un xiuxiueig, que si algun dia es convoqués un referèndum amb caràcter vinculant sobre l’autodeterminació de Catalunya i que signifiqués el seu divorci definitiu de les institucions de govern espanyoles, la resposta que donarien, probablement, sembla ser, fora sí i posats a fer, un cop assolida aquesta fita històrica, estarien d’acord a formar part dels pobles lliures i amb estat propi en el marc d’Europa, amb un territori ben assenyalat en els mapes, una llengua protegida i oficial i un ordre polític particular.

Si em pregunteu què faria, jo votaria que sí i ho faria amb alegria, convençuda que podem crear entre tots, un país, com deia en Pep Jai, “que no hagués de marrar mai més”. Com anirien aleshores les coses? Diferent de com van ara, això segur. I posats a preguntar, què farien a Espanya sense la nostra “solidaritat” i la nostra solvència? Deixo la pregunta a l’aire per si algú la vol respondre.

Sento remor i és el primer cop, des que tinc memòria, que aquest tipus d’oreig bufa. M’agrada el seu toc fresc i esbarriador de boires i sento que darrera seu hi ha un horitzó més gran, més ample i més esperançador, una oportunitat per començar de nou fent taula rasa. Tant de bo tots plegats hi caminem amb decisió, avui millor que demà i sense allargar l’espera, que ja va sent tard i potser vol ploure.

2 comentaris:

zel ha dit...

Reima, llàstima que la remor va acompanyada de trons de mala llet...jo ja vaig votar, i amb alegria, però...el record s'ha esvaït davant tanta bestiesa col.lectiva!

kewaduong910 ha dit...

even though living in a strange place may be hard at first, in time one can adjust to it. In my opinion, if a person has an opportunity to go to a well-developed foreign country, he or she should benefit from this opportunity for his or her future.holiday in dubairestaurant franchise opportunity