SENSE NOM, PERQUÈ NO EL TROBO

De vegades ens posem les mans al cap quan escoltem per la ràdio o veiem a la televisió (sovint cruament i descarnada) algunes notícies que ens arriben a fiblar fins al més profund de l'enteniment. A mi em toquen especialment les que fan referència als animals i més encara, a les criatures. Em fa mal, molt mal, especialment d'ençà que sóc mare, el maltractament a la infantesa, l'abandó, les penúries dels més petits i sempre penso que si tingués prou diners, si em toqués una bona loteria, el primer que faria seria iniciar els tràmits per a una adopció internacional. Caldrà esperar, de moment, a la loteria de Nadal.
D'ençà que ahir va sortir la notícia als mitjans, no surto del meu estupor: al barri de Campclar de Tarragona dos tios romanesos, pare i oncle respectivament, pretenien vendre a les seves dues nenetes de 2 i 4 anys per 30.000 euros. Quan la mare s'hi va oposar li van pegar i ella no va tenir més nassos que demanar ajut extern a la pròpia família. Tot això, segons va informar ahir la premsa. Després de ser detinguts els dos familiars i el pressumpte comprador, el jutge els va prendre declaració i a hores d'ara estan en llibertat provisional. No surto del meu estupor, repeteixo, pels dos fets: per intentar vendre (és que ho trobo fortíssim) les dues nenes i perquè a hores d'ara campen pel carrer només amb una ordre d'allunyament de la mare i de les nenes. A saber què més pot passar ara, però si jo fos d'aquesta mare, prendria les meves filles tan lluny com pogués, si cal, a l'altra punta de món. És horrible.
De vegades, quan sentim parlar d'aquestes coses tan horroroses, d'aquesta falta d'humanitat, els fets que es relaten ens cauen lluny, però és que això passava ahir a Campclar, aquí mateix a Tarragona. No tinc paraules perquè el següent que em surt són insults i exabruptes que tampoc em deixen satisfeta. La justícia, tampoc m'hi deixa.

Què passarà ara, què passarà?

TARRAGONA PRESA

Ahir 12 d'octubre, la manifestació convocada a la Rambla Nova per Alianza Nac(z)ional i la contramanifestació convocada, també a la Rambla Nova de Tarragona, davant el monument dels Despullats, per la Coordinadora de moviments socials i polítics de Tarragona, va deixar imatges com les que adjunto, i sobre els fets que les van motivar avui n'han parlat tots els mitjans de comunicació. Afortunadament aquí a la nostra ciutat no hi va haver cap incident remarcable i tot plegat es va saldar amb uns quants crits de "Viva España" els uns i "Puta Espanya i fora nazis" els altres. Malgrat la seva proximitat, les esquerres i les dretes no van acabar coincident, especialment perquè sembla que amb més o menys mesura, va imperar el seny, perquè tot plegat (lamentable al capdavall) va acabar aviat i perquè els membres de la policia antiavalots va tenir una fortíssima presència pels carrers de Tarragona.

Si em demaneu la meva opinió al respecte, penso que la simbologia nazi hauria de suprimir-se completament, igual com també la franquista, perquè pertany a un temps que ja no tornarà i perquè per ultramontana i peregrina, a més de per violenta i assassina, hauria de cremar en enormes pires públiques (de la simbologia, estic parlant), més o menys del mateix tamany que les que va encendre Hitler per cremar els llibres que haurien ajudat a la gent a pensar i a fer-se més forts: filosofia, moral, religió, ètica, política, literatura... Tot va ser cremat i anorreat. Ara aquesta simbologia hauria de córrer, al meu entendre, la mateixa sort; però els demòcrates ho som tan, de demòcrates, que permetem, tolerem i aguantem, el que no és ni de bon tros, justificable, com son aquestes manifestacions provocadores i apologístiques. Potser el que més trist vaig trobar és que la gent que es manifestava eren tots molt joves, fins al punt que cap d'ells havia nascut quan Franco campava pel món. No estic segura que sàpiguen massa d'història ni que estiguin al corrent de què vol dir el franquisme i quin significat té ser franquista i declarar-se així obertament.

El matí va donar per molt i malgrat la pluja i la tensió, vam ser molts els ciutadans de Tarragona que vam sortir al carrer per donar suport a un o altre bàndol (per part dels fatxes, més espectadors que manifestants, tot s'ha de dir) o per fer el xafarder i veure què passava.

He de confessar que em vaig sentir una mica aclaparada per tan d'antiavalot i tan ben equipat, disposats a tot en un moment determinat que, afortunadament, no es va donar.

Aquestes són les imatges per a la història i la posteritat i el següent vídeo, un "guiño" amb veritats com a punys.

LA TARDOR ESCAMPA...

Avui vull tenir un record per una de les catorze poblacions de la meva comarca, el Baix Penedès. En certa ocasió, l'any 1999, uns amics de Sant Jaume dels Domenys em van demanar que escrivís un text sobre el poble, i el que segueix, és el producte d'aquell encàrrec que vaig acceptar encantada i que va ser publicat en una revista local. Hi va haver un temps, fa una colla d'anys, en el que em vaig dedicar per qüestions de feina, a tombar molt per la meva comarca i el cert és que me'n vaig enamorar. Vaig trobar que cada poble tenia el seu encant, especialment els que toquen més a l'interior, com Sant Jaume. Avui recupero un dels textos, després de nou anys, a veure què us sembla.

"La comarca del Baix Penedès s’ajeu al costat del mar, s’estira tot desempallegant-se de la mandra, obre els ulls envers la muntanya i saluda amb emoció el naixement del nou dia. Com una deessa vinguda directament de l’antigor, del temps en el que els déus trescaven per la Terra i bescanviaven experiències i coneixements amb els mortals, la comarca alça els braços amorosida i rep al seu sí tots i cada un dels pobles que conformen la seva abrupta anatomia, composada de muntanyes i turons d’ermites encimbellades, de marges de pedra que delimiten vinyes i sembrats, planes i camins al seu interior, de carreteres i autopistes (perquè el progrés també ha fet els seus estralls aquí) i roques erosionades pel va-i-vé continu de l’aigua del mar, que la bressola als capvespres de tardor, quan el sol ja no escalfa.

Cap racó de la comarca és sobrer ni fora de lloc, i els pobles, grans i petits, mantenen la seva història, la seva tradició, les arrels en les que s’enfonsen el seu origen. El viatger de pas, el comarcà amb inquietuds o el lector d’aquest text, pot passejar per on vulgui, per l’indret que li resulti més plaent, amb la seguretat que trobarà nous alicients per continuar el seu viatge, i un nou motiu per aprendre i conèixer.

Quan l’haureu vista tota de dalt a baix, nua i ben neta, quan l’haureu tastada sense deixar d’assaborir cap dels seus secrets, reconeixereu, de ben segur, que els pobles del Baix Penedès conserven intacte el seu regust, al paladar fi que els sap comprendre. I si així esdevé amb els diferents pobles, que si bé veïns ens resulten més aliens, què no passarà amb el propi poble? Els dolmenyencs porten Sant Jaume dels Domenys i els seus nuclis, al bell mig del cor, sense que cap altre indret del món els hi planti competència.

Enguany, la tardor m’ha sorprès cobrint-ho tot amb el seu mantell de fulles seques. Sant Jaume dels Domenys i els seus nuclis no han pogut fugir de la influència d’aquesta tardor tot just encetada, per mantenir-se en un continu estiu fragant i fresc com les fulles de les vinyes. No, no ha estat possible, ni convenient. Si Sant Jaume s’hagués mantingut en una eterna estiuada, el visitant hauria vist com els seus infants corren lliures i ociosos pels carrers, i com els més grans, mig mandrejant, busquen l’ombra benefactora dels plataners i les moreres, de les seves parets encarades al nord, de les places i racons ombrívols i dels seus rebosts curulls de conserves.

Però quan el calendari ha senyalat la jornada adequada, la fredor s’ha fet la mestressa de Sant Jaume dels Domenys, dels seus nuclis i de tota la comarca del Baix Penedès. Primer lentament, amb una certa timidesa, amb una certa prudència abans de desemmascarar-se completament, de descobrir-se del tot, pintant de vermells apassionats i d’ocres plens de desesper els pàmpols de les vinyes, i fent caure, de sobtada, les fulles que fins fa ben poc respiraven la rosada de la primera hora del dia, enganxades encara a la branca mare. Ara, gairebé tocant a la fi del novembre, la tardor és evident i regna, asseguda magníficament a la plaça del poble davant mateix de la Casa de la Vila, a dues passes del temple i de la formosa rectoria.

D’aquí a no res, les tombes antropomorfes multiplicaran per cent la seva fredor, quan les pluges generoses d’aquesta estació les omplin d’aigua; una aigua estancada i verdosa que haurà d’esperar la primavera per començar a desaparèixer. Ara el passeig pels Arquets es va més rúfol i la devoció i la visita a la Verge dels Arquets, hostatjada a la seva petita ermita, requereix un dia més assolellat i més pacífic. Però les dolmenyenques piadoses no temen el fred ni la pluja, i sota el paraigua si cal, van a retre homenatge a la Verge que els és patrona, afavorint la seva influència en llurs vides, tot mantenint el seu altar ben florit, ben guarnit, malgrat el temps que fa al carrer.

Mireu on vulgueu. Ara els dies que fa més sol, la tardor és tan densa i el silenci tan benefactor, que una espurna de vent, xiulat al bell mig del dia, fa que els dolmenyencs de més edat s’arrauleixin als bancs on prenen el sol comentant les darreres novetats de la jornada. Mentre, les mestresses s’afanyen en les seves tasques domèstiques, perquè el dia passa, i més aviat del que es pot preveure, a poc que es badi, arriba l’hora de dinar. Sempre, però, hi haurà una veïna disposada a oferir una mica de sal, una mica de farina i una mica de conversa. Els dies més assolellats, els llençols treuen el nas per les balconades, voleien com blancs fantasmes penjats als fils dels terrats, i les vogades saltironegen impulsades per l’aire de la tardor, que tot ho esfulla.

En aquesta època de l’any, a primera hora del matí, Sant Jaume, Lletger, Cornudella, els Arquets, el Papiolet, l’Hostal, la Carronya, tots els nuclis, agafen un color gris que recorda llunyanament el gris d’un ratolí; una mica més tard, cap al migdia, si no plou, el sol rebota sobre les parets emblanquinades, tot esquinçant la tranquil·litat inherent dels pobles, inherent als seus habitants, característica d’una manera de viure heretada del temps en el que el temps no tenia imposat un preu ni un significatiu valor.

A mitja tarda, quan el sol amenaça amb fondre’s darrera les crestes del Montmell, els carrers inicien el seu lent procés envers les ombres, que s’allarguen, es densifiquen, es fan molt més presents, i s’avancen a la nit que succeeix al dia. Cap a les acaballes de novembre, quan a les sis de la tarda ja és fosc, Sant Jaume es prepara per dormir el seu somni de carrers buits, de fanals encesos i d’aparadors, a voltes, il·luminats.

Els dies que plou, el gris del ratolí es converteix en una escomesa. L’aigua s’escola carrers avall, rebaixant les antigues construccions històriques, ofegant les pedres centenàries, mil·lenàries, immòbils des que els seus antics arquitectes les van deixar on són. Els carrers tortuosos dels petits nuclis esdevenen aleshores més nets, més brillants, més esbravats. La gent va pel món tant poc com pot, només allò que és més indispensable, i es miren la pluja com cau, lentament, amb parsimònia, amb una llevantada que, si bé privarà del pagès entrar a la vinya, assegurarà la saó per una bona temporada. Res és endebades.

Després de la llevantada, els dolmenyencs saben que arribarà el vent, i amb ell, la caiguda de les quatre fulles que encara resistien. Els pàmpols s’arraconen, s’amunteguen, es fan pilons i pilons en els racons més insospitats, i de cop i volta, quan la ventada es fa viva, les alça en remolins cada cop més desesperats. Quan les fulles tornen a tocar de nou el terra, ja són més velles. Tot ja és més vell, i un cop més es repeteix el procés al que han assistit totes les generacions esdevingudes, des d’aquells romans que van establir-se a Vila Domenius i van alçar-hi un aqüeducte per bastir d’aigua la vil·la propera; els ancestrals medievals que vivien i morien anònimament i enterraven els seus senyors en tombes excavades a la mateixa roca, en terra sagrada, al costat de la rectoria; aquells que van viure i morir en guerres, en revolucions, en tants i tants episodis històrics que han contribuït a fer de Sant Jaume dels Domenys allò que és ara. Generacions i generacions de dolmenyencs i dolmenyenques, disposats, sense saber-ho, a contribuir en el futur i recrear-lo... Ells potser el somniaven. A nosaltres ens correspon, ara, viure’l. El futur esdevingut present ens demana a canvi un rèdit: crear per al proper demà, per al proper segle, per al proper mil·lenni.

Però ara és tardor, la mateixa tardor de cada any, vermella, roent, encesa, decidida i apassionada. Aviat arribarà Nadal amb les seves festes i gaudis, i les famílies tornaran a reunir-se al voltant de les llars, disposades a renovar de nou les belles tradicions, i aquí s’encetarà una altra història. Les noves generacions la continuaran, oferint a Sant Jaume nous horitzons, renovant la entusiasme i el seny que han heretat dels seus grans. I sense cap mena de dubte, arribarà una nova primavera".

Encara que fa uns quants anys que visc a Tarragona em sento molt vendrellenca i molt penedesenca i és per això que avui m'ha fet gràcia tornar a reviure una part d'història, tan de la meva com de la meva comarca. Espero que hagi estat del vostre gust.

DELÍCIES TARDORALS

Aquells de vosaltres que em conegueu bé sabreu que m'encanta la tardor. De fet, espero tot l'any el moment màgic i precís en el que l'estiu es desinfla, les temperatures ambientals perden força i el termòmetre del mapa de previsió de l'home del temps marca una línia descendent que tira més als tons grocs i blaus que no pas als vermells.

Fa una colla d'anys enrera, a la vora d'aquesta època de l'any, tan aviat començava a fer un temps una mica més rúfol i les primeres pluges fresques prometien temporada favorable pels amants dels bolets, jo li preguntava a la Maia (la meva enyorada Maia) si ja s'havia acabat la calor i ella, mirant el calendari sempre acostumava a respondre'm el mateix: "Si, a partir d'ara ja no en farà més de calor. Això no vol dir que algun dia faci més bo, però ara l'estiu ja està enllestit. D'aquí a una mica vindrà l'Estiuet de Sant Martí, però vaja, això ja està". I jo sentia que el cor em bategava feliç. Havia arribat el temps de podar la parra immensa, vellíssima, que arrencant des del garaig de casa, alçava el seu tronc tres pisos i anava a espetegar, ara ja vermella i intensa, a dalt del terrat, estirant-se en llargues redoltes i ardents pàmpols. Era pràcticament un ritual anual i a casa, gairebé una festa que s'anava repetint any rera any, amb les tisores de podar en una mà i un sac ben gros a l'altra, on anaven caient les redoltes envellides per la perduda primavera i el recent estiu. Les mans quedaven ben tenyides del morat dels grans de raïm bords d'aquesta parra i costava uns quants dies esborrar-ne els rastres, però tan se valia. El temps anava passant.

Penso que la tardor és l'estació més dotada i afavorida per tot el món de les olors. La tardor té la seva pròpia olor, com les persones, cadascuna dotada d'una olor corporal distinta, com una mena de denominació d'origen (compte! no estic parlant de pudors de les més diverses contrades orgàniques, sinó de la olor que té la pell de cadascú quan és ben neta). La tardor fa olor de ceps acabats de veremar, de raïm portat a la cooperativa i emmagatzemat als cups, una olor dolçona, una mica intensa, a mig camí entre l'originalitat primigènia i el producte enllestit i fermentat, a punt per al tast i el delit. La tardor també es veu reflectida en els tractors que circulen lents per les carreteres secundàries de la meva comarca, el Baix Penedès, carregats de garrofes i de les olives, encara verdes i ben amargues, que donaran l'oli novell de la primera premsada i que tastarem sobre rostes ben amarades, cruixents després del seu pas per les brases. La tardor és també (quins bons records!) la posada en marxa de la premsa de lliura de Sant Vicenç de Calders. Déu meu, quina colosal màquina, quina imaginació a l'hora de dissenyar-la i quin encert a l'hora de preservar-la i procurar fer-la anar, ni que sigui un cop cada uns quants anys. Creieu-me, és tot un espectacle.

La tardor té també el seu sabor especial, fet d'ametlles madures, acabades de pelar, prèviament assecades al sol per tal que la goma que contenen no taqui en excés els dits. L'avi Joan i jo ens n'havíem fet autèntics tips de pelar ametlles que llençàvem en senalles. L'ametlla, encara dins la closca de fusta (per a mi tot un misteri), en un cantó i la pela, verda i vellutada, en un altra, per les vaques del Jan Pau. Les hores de la infantesa passaven depressa desgranant faves o triant mongetes pel sopar.

La tardor té l'olor del Nadal que ja s'acosta a grans gambades. Els panellets en són un bon anticip i l'olor de les primeres llars de foc enceses, tan aviat el temps gira i les temperatures, ja decididament, baixen. Els dies més curts conviden al recolliment. Recordo la iaia Roseta apuntant-me la lliçó: "quan surtis del col·legi, cap a les sis de la tarda, ja avoi serà fosc".

Per la tardor mengem aliments que de ben segur, no ens venen de gust en cap altra època de l'any: fruita seca, castanyes, moniatos, panellets, figues i sobretot, bolets. Quina festa els primers rovellons fets a la brasa i quin gust el pa sucat en l'oli novell que els amania i que deixava la platra ben tacada. N'hauria menjat tant com me n'haguessin donat. Encara ara m'encanta aquesta olor, que acompanya la de la carn a la brasa i la de l'escalivada. Enguany, que sembla que té ganes de ploure, segur que menjarem rovellons de carn generosa, i ceps i cama-grocs i tantes altres varietats que es fan a les nostres contrades. Som molt afortunats, en aquest sentit.

Sento la tardor ben endins. La sento bategar i sé que s'acosten bons moments. M'encanta recollir pàmpols caiguts, vermells, encesos i guardar-ne almenys un, dins d'algun llibre, perquè s'acabi d'assecar i es conservi durant uns quants anys. Això ho he fet nombroses vegades i em resulta sorprenent i entranyable cada cop que en trobo algun, que ja havia oblidat, dins un llibre que fa temps que no obro.

Cada cop farà més fred i això m'encanta. Ens arbres i les plantes ja ho noten i la gent també. Espero la tardor durant tot l'any i ara que ja és aquí, sento que passa molt depressa. M'encantaria retenir-la durant més temps però sé que això no és possible. Per tant, aprofito cada moment i servo els records com tresors de la meva infantesa. Hi ha tantes persones estimades que han marxat igual com marxa cada tardor... Tempus fugit.

M'encantaria seguir escrivint però tinc mitja dotzena de pomes rostint-se al forn. Les he fet amb mantega, sucre i cointreau i ara en farciré el forat que els he practicat (gairebé amb arts de cirurgia) quan els he tret el cor, amb crema que ja tinc mig enllestida. Després les cobriré amb caramel fos i esperaré que es refredin abans de donar-les a menjar a la família. Fan tanta olor i tan dolça que gairebé m'atipen.

La tardor té també la seva pròpia banda sonora. Escolto a Vivaldi mentre escric aquestes notes i és per això que us convido a gaudir del mateix plaer que jo sento. Em sap molt de greu: les pomes no us les podré passar virtualment. Caldrà esperar que la ciència i la tècnica avancin. El violinista que interpreta la Tardor és Nigel Kennedy i toca el violí gairebé com si fos una guitarra heavy. M'ha encantat i per això us el deixo aquí, perquè tinguem alguna cosa més per compartir.

IMATGES DE TARDOR

PAU, PAU, PAU

Ahir a la tarda l'Ariadna, el Marcel i jo vam anar a la Biblioteca de Tarragona, perquè un bon amic meu, vendrellenc, l'Albert Solé Galí (a la fotografia), donava una conferència sobre Pau Casals. Com a bona vendrellenca em sento molt a prop del mestre però com a melòmana, sento i pressento que el món trigarà a veure i escoltar un talent profund, ampli i inspirat com el de Pau Casals. La conferència portava per nom: "Pau Casals: un músic més enllà de la música". El verb ràpid, locuaç i àgil de l'Albert Solé va destriar, amb precisió i sense ni el més mínim apunt que li servís de "xuleta", la vida del mestre, les dades que les biografies oficials ofereixen i que es poden trobar per dotzenes escrites en les més diverses publicacions. Ara bé, també va afegir les anècdotes personals, algunes de les vivences del mestre, alguns detalls de la vida quotidiana d'un Vendrell antic que ja fa molt ha deixat d'existir però que en el fons del fons més profund de la seva ànima, encara batega amb un deix melancònic i romàntic de cosa viscuda, passada i estimada. Les explicacions de l'Albert Solé van remetre a la trentena de persones que ocupàvem la sala de la Biblioteca Pública a la història biogràfica del mestre que enllaça amb la història del món, i tot i que Pau Casals no va poder donar el cop de batuta necessari (imprescindible encara avui dia) perquè els esdeveniments polítics anessin per un altre cantó, sense dictadura, sense feixisme, sense guerra, el cert és que fent callar el seu violoncel va alçar més forta i cridanera que mai la seva veu d'ancià i el món recorda, especialment, el seu clam contra la guerra i en favor de la pau.
Una anècdota de les que ens va explicar ahir l'Albert Soler és especialment colpidora: l'any 1936, quan Barcelona va caure als seus del feixisme i la confrontació oberta omplia els carrers de la ciutat, el mestre Casals, que en aquell mateix moment estava dirigint l'Orquestra Popular que ell mateix havia creat, va dir als músics que la gent s'estava matant pels carrers i que tornessin cadascú cap a casa seva, però abans, els va demanar que toquessin junts, per última vegada, com si d'un concert en directe es tractés i no pas d'un assaig, la peça que estaven assajant justament en aquell moment: la Simfonia n. 9 de Beethoven in D menor Op.125, més concretament, el conegudíssim Himne a l'Alegria. És a dir, que mentre la guerra ho assolava tot, deixant nombrosos morts pels carrers de Barcelona, Pau Casals, en un últim i llastimós gest, va acabar el seu assaig amb l'immortal himne de Beethoven. Crec que això diu molt, moltíssim del caràcter del mestre i el trobo lloable i dolorós.
En alguna altra ocasió he escrit sobre Pau Casals aquí al bloc, però és que ahir, no em vaig voler perdre aquesta conferència de cap de les maneres i tot i que anava amb els nens i tots sabem el que costa fer-los estar quiets i callats, el cert és que no es va notar que a la sala hi hagués una criatura de cinc anys i un nadó. Es van portar tots dos la mar de bé i van estar especialment atents quan el violoncel.lista Marcel Solé va interpretar, per tancar aquest acte, El Cant dels Ocells.
Aquest mes, el dia 22, farà 34 anys de la desaparició de Pau Casals, però el seu record continua visquent i el seu esperit de lluita pacífica, d'una tossuderia sense límits, segueix tan vigent com el primer dia, i tan necessari com ens és.

Us recomano molt vivament el llibre que va escriure l'amic Joan Descals i que porta simplement per nom "Pau Casals" i que edita March Editor (ISBN: 84-95608-93-6), perquè és un recull magnífic.

Si us plau, mireu-vos amb atenció i amb carinyo el vídeo que us adjunto i si us abelleix, deixeu que la carn se us posi de gallina, igual com a mi. El mestre Leonard Bernstein dirigeix la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks, Staatskapelle Dresden, Kirov Orchestra, London Symphony Orchestra, New York Philharmonic, Orchestre de Paris, i als solistes June Anderson, Sarah Walker, Klaus Konig, Jan-Hendrik Rootering, en un concert que es va portar a terme a Berlin el dia de Nadal de l'any 1989.

APUNT PERSONAL, TOT RECORDANT AVUI FA 7 ANYS

Tot just avui fa 7 anys que el Salvi i jo ens vàrem casar. Ahir recordàvem aquella jornada i avui la tindrem present, tot fent-ne el recorregut mentalment, tal i com la vam viure aleshores. Ai l'octubre, que n'arriba a ser d'especial...

Tal i com manen els cànons, fa 7 anys enrera tal dia com avui, el Salvi es despertava aquí a Tarragona, a casa dels seus pares i jo al Vendrell, a casa dels meus. Recordo els nervis pel pas veloç dels minuts, la perruqueria, el maquillatge, l'arribada del fotògraf a casa meva i quan a la fi vaig anar vestida de núvia, pentinada i mudada, la meva mare, feta un farcell de nervis em va cridar: I ara fes el favor de baixar al menjador i no et moguis, em sents?, no et moguis ni un centímetre fins que arribi el fotògraf! (això a grans crits). "Vale, vale, dona, no t'ho prenguis així...". Vaig baixar la dotzena de graons que condueixen d'un pis a l'altre de casa dels meus pares i em vaig plantar dreta i sola enmig del menjador familiar, a l'espera de notícies. Va sonar el timbre i el Joan Güixens, el fotògraf, va entrar com un llamp a casa. "Posa't així, posa't aixà" i clic, clic, clic... el seu flaix il.luminava el menjador i les imatges (uns quants centenars), van anar quedant plasmades als negatius. Una mica més tard, novament "ding dong" el timbre de la porta de casa i en aquesta ocasió, el padrí (el germà petit del Salvi), va fer la seva aparició triomfal, amb el ram en una mà i el verset en l'altra.

Cap a les 10 del matí ja tothom estava en dansa perquè la cerimònia, a Tarragona, havia de començar a les 11.30 en punt, a l'Ajuntament d'aquest sant poble. L'amic Ramon Sicart (al cel sigui), ens va prestar molt amablement un dels seus taxis i el padrí, el pare de la núvia i la núvia, tots cap a Tarragona, amb força temps de coll per arribar amb calma. Recordo les mans tremoloses del meu pare pel fet d'entrar amb la seva filla a l'Ajuntament, més concretament al Pati Jaume I, davant la concurrència de tots els nostres convidats. No sonava la marxa nupcial quan vam entrar al Pati Jaume I, trepitjant l'estora vermella, sinó que la marxa escollida va ser "Macabeus", de Haendel, interpretada pel quartet de corda que vam contractar.

El Salvi, radiant, feliç, nerviós, encantador, m'esperava davant el monument de marbre en forma de barca que homenatja i recorda al rei conqueridor i el Xavier Almagro, el regidor d'ERC d'aleshores (2001), estava a punt per oficiar la cerimònia en la que intervindrien amb els seus parlaments, en primer lloc dues bones amistats: el Joan Basseda i l'Anna Planas i en segon lloc, la germana del Salvi, la Montse i l'aleshores Secretari General d'ERC i ara Vice-president de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, qui ens va dirigir un parlament no només genial sinó simplement encertadíssim, perquè és molta l'amistat que ens uneix a ell i a la seva família, més enllà de l'àmbit polític.

La música barroca sonava de fons interpretada pel quartet de corda, la cerimònia transcorria tranquil.la, llàgrimes d'emoció corrien per les galtes de la parentel.la més propera... en fi, senzill, emotiu i tal i com nosaltres, el Salvi i jo, havíem previst, perquè la cerimònia i tot el transcurs del dia, es van portar a terme, feliçment, tal i com nosaltres havíem decidit i planejat, ni més, ni menys i ara no és per dir-ho, però tot plegat va ser un èxit.

Després de la cerimònia va tocar la sessió de fotografies i a les 14h en punt, entràvem al restaurant Piscolabis, on ja ens esperaven tots els nostres convidats i les nostres famílies. Després ballaruga amb la Cooperativa Folk i cap a les 8 o 9 del vespre, els convidats es van començar a retirar, contents i divertits i nosaltres, feliços i agraïts per haver-nos acompanyat en aquest dia tan especial.

De tot això avui fa, precisament, set anys, que han volat sobre les nostres vides deixant-nos moments agradosos i instants de brillant bellesa, com el naixement dels nostres dos fills, l'Ariadna, que ja té cinc anys, i el Marcel, que va néixer fa nou mesos.

I ara us preguntareu: tot són flors i violes i la història funciona com en els contes "fueron felises y comieron perdises"? No, és clar que no, perquè la vida no sempre és fàcil i en algunes ocasions costa mantenir el tipus, però de la mateixa manera com la vida sovint es complica, és el temps qui resol els embolics, fins i tot els més feixucs, i posa cada cosa al seu lloc, en una mena d'ordre preestablert que no sempre som capaços de comprendre.

En fi, em feia il.lusió recordar aquell dia, perquè d'alguna estranya manera, es va repetint cada any amb la mateixa força i si el temps tornés enrera, tornaria a repetir-ho tot exactament igual com vaig fer-ho en aquell moment. Crec no equivocar-me si dic que el Salvi és del mateix parer.

Us deixo unes quantes fotografies perquè gaudiu, com nosaltres, del moment.

Felicitats Salvi, que ho puguem celebrar, junts, molts anys!.

El libro de la selva - yo quiero ser hombre como tu -