
dissabte, 10 de novembre del 2007
AQUESTA REMOR QUE SE SENT, NO ÉS DE VENT

dimarts, 6 de novembre del 2007
ES VEU QUE TÉ CORDA PER ESTONA


APTE NOMÉS PER A ESTÓMACS RESISTENTS
Aquí el teniu, el "sujetu" aquest, fent declaracions a favor de prendre vi, havent o no de conduir i de passar-se les indicacions de la Direcció General de Trànsit ben bé pel forro dels gloriosos.
I pensar que aquesta cosa va ser president del govern espanyol. Sento vergonya aliena i un cert punt de llàstima.
Un advertiment: els que tingueu l'estómac delicat i la sensibilitat a flor de pell, no us mireu el vídeo perquè l'Aznar aquí, com pràcticament sempre, és vomitiu.
dissabte, 3 de novembre del 2007
CONEIXEM MÉS ÒPERA DEL QUE ENS PENSEM








divendres, 2 de novembre del 2007
VOSALTRES QUE SABEU...
... Quina cosa és l'amor!, diu Cherubini a l'òpera de Mozart "Le Nozze di Figaro".
Aquí teniu una altra animació que ens acosta al món apassionant i únic de l'òpera. Cherubini és un noi jove, que demana als més grans què és l'amor, perquè sent coses que no sap explicar ben bé què són.
Es tracta d'un fragment deliciós d'aquesta òpera de Mozart del que segur, segur, coneixeu més àries, encara que no tingueu clar que pertanyen a aquesta obra del gran compositor de Salzsburg.
LA TRAVIATA, POSADA EN DOLÇ
Una altra aproximació sensacional al món de l'òpera: en aquest cas, un fragment de l'òpera de Giuseppe Verdi, "La Traviata", anomenada "Noi siamo zingarelle", pertanyent al segon acte de l'òpera.
L'animació que acompanya la música és sensacional.
Espero que us agradi.
QUÈ ÉS ÒPERA, DOC?
Fa una pila d'anys, quan a la programació infantil emetien dibuixos animats de qualitat, vaig veure aquest episodi del Bugs Bunny, que em va encantar. Elmer Gruñón intenta caçar el conill, que sempre li pren el pèl i aquest cop, no és pas una excepció. Sota el crit de "Mataré a ese conejo", Elmer es proposa enllestir el Bugs Bunny amb la màgia de la seva llença. Se'n sortirà? Qui ho sap. Al capdavall, es tracta d'una òpera romàntica.
Els fragments de música de l'òpera de Richard Wagner "L'Anell del Nibelung", és impressionant. Si us agrada, no dubteu pas en anar a buscar l'òpera sencera, perquè hi trobareu aquest i d'altres fragments que segur que coneixeu. Potser no és el camí més adequat, però aquest és tan bo per aproximar-se a l'òpera, com qualsevol altra.
No he trobat l'episodi doblat a l'espanyol, però amb aquesta versió original en anglès, ja us podeu fer una mínima idea del tema.
Al final de tot de l'episodi, Bugs Bunny diu: ¿Qué esperaban de una ópera, un final feliz?
Que el gaudiu.
dimecres, 31 d’octubre del 2007
VACANCES PAGADES


UN REGAL
Aquells que em coneixiu ja sabeu que m'encanta la música i que sóc una apassionada de l'òpera. Us ofereixo avui un regal que he trobat al Youtube (on, sinó?). Es tracta de la perfecta unió de dues veus sensacionals cantant música lleugera. Ell, José Cura, tenor argentí d'àmplia projecció internacional que triomfa als teatres en els quals actua. Ella, Ewa Malas-Godlewska, posseïdora d'una veu absolutament deliciosa, que va prestar al castrato Carlo Broschi (Stefano Dionisi) a la pel.lícula Farinelli.
Aquesta cançó que us convido a veure i escoltar pertany a un disc que ambdós cantants han enregistrat junts i que es diu "Song of love". Em plantejo que si els cantants d'òpera canten cançó lleugera, els que canten cançó lleugera, perquè no poden arribar més enllà, ja cal que es calcin, perquè està clar que qui pot el més, també pot el menys, però mai passa al contrari.
Gaudiu d'aquest moment de delícia ofert per aquestes veus extraordinàries i repetiu-lo una vegada i una altra, tants cops com us abelleixi. Feu-ne ús i abús i sentiu-vos transportats. Ja us adverteixo ara que si us deixeu captivar per l'òpera i pels cantants d'òpera, esteu perduts. Mai més podreu prescindir-ne i coneixereu, encara que sigui de resquitllada, una sensació força propera a la felicitat.
dilluns, 29 d’octubre del 2007
BRAMS D'ASE NO PUGEN AL CEL



diumenge, 28 d’octubre del 2007
AMETLLERS


A mesura que van passant les dates, la festivitat de Tots Sants és més a la vora. Per a molts, una simple jornada de festa en la que no cal anar a la feina i que si poden, fins i tot empalmaran amb la següent per fer un pont ben llarg amb el cap de setmana. Quatre dies de festa no solen ser menyspreables.
dissabte, 27 d’octubre del 2007
ALQUIMIES


Resulta curiós com a mesura que passa el calendari de l'any, ens anem habituant i acomodant a les necessitats de cada època. Ahir vaig veure per la Rambla Nova una dona, crec que estrangera, que encara anava vestida de rigorós estiu, ensenyant escot, esquena i cames, quan la majoria de nosaltres ja portem jersei de màniga llarga, coll alt i jaqueta. La gent se la mirava amb estranyesa, com si fos l'embaixada de l'estiu, sense recordar que fa només quinze dies o tres setmanes, tothom anava igual. L'alquímia del temps que passa ho va transformant tot al seu pas sense que s'hi pugui fer res. Més val deixar que tot plegat flueixi.
Ahir a la tarda jo també vaig fer alquímia a la cuina de casa. I no és una alquímia qualsevol, no us penseu. Quan el meu marit va entrar a casa va comentar que la meva alquímia es podia olorar des del replà de l'escala, tot just entrant a l'edifici en el que vivim. Vaig somriure i vaig pensar que a la meva besàvia, l'alquimista major de casa, li passava el mateix, que quan elaborava els seus preparats a la cuina, tot el veïnat ho sentia. Però és que les alquímies de la meva besàvia, la iaia Roseta, no eren qualsevol cosa. Ella era l'experta en usar sàviament les herbes i les espècies apropiades i justes per aportar als plats més senzills un toc de gràcia indiscutible: com recordo i enyoro les seves salses, les seves picades, els seus farcits i també els seus postres. La meva alquímia d'ahir a la tarda es va limitar, simplement, a transformar un pollastre cru en un pollastre rostit, acompanyat de cebetes franceses, panses, prunes i pinyons, tot plegat cuit al forn amb un bon oli d'oliva novell i regat amb un vi blanc, que és el que li dóna la gràcia. El truc? Potser uns brins de romaní del que creix lliurement en una torreta del terrat.
L'alquímia que coneixia la meva besàvia, després de tota una vida de practicar-la, la va aprendre també la meva àvia i quan la primera va faltar a casa, la segona li va prendre el relleu, però com que això de l'alquímia, els sabors, les textures i les presentacions dels plats, és quelcom molt personal, la meva àvia va donar al saber alquímic de la seva mare el seu propi deix i cuinava com una reina els arrossos, els canelons, els rostits i unes postres senzilles que enriquia a base de complements, com els bunyols de platan o el braç de gitano dit "fabiola", a base de galetes banyades amb ponx, rovell d'ou amb sucre, nata i xocolata, tot plegat confegit d'una certa manera per donar-li la forma d'un braç de gitano, però d'una delícia temptadora i pecaminosa.
Ahir, mentre cuinava al forn el pollastre rostit que us anomenava i preparava un flam de llet condensada de postre, pensava molt en elles dues, en els seus "piques" a la cuina. En l'època daurada de la meva infantesa, quan a casa érem sis persones, la meva besàvia es posava a la porta al matí, abans que tothom sortís i anava demanant a cadascú què volia per dinar. L'un deia: macarrons gratinats. L'altre deia: llenties. El tercer deia: caldo. El quart deia: arròs. El cinquè deia: patates fregides amb un ou ferrat i al sisè, que sovint era ella mateixa, potser aquell dia li venia de gust menjar pollastre. A l'hora de dinar, a la taula hi havia sis plats diferents, un per cadascú, perquè passar-se tot el matí a la cuina era el deliri i la satisfacció de la meva besàvia. Recordo, molt especialment, els àpats de Nadal, quan ella es posava al cap de la taula i mirava com tothom menjava. Potser ella ja havia espissegat alguna cosa a la cuina i ja en tenia prou, però sentia un enorme plaer quan veia que els 10 o 12 que ens ajuntàvem a casa menjàvem la sopa de galets, l'escudella i el gall dindi. En aquells moments ella era feliç.
Especialment en aquesta època de l'any, en que tot es ralentitza, reconec que sovint els records se m'agombolen al cap i molt sovint, parlo i escric sobre aquestes dones de la meva vida, que encara que des de fa anys, no tinc al costat, romanen en mi i em guien també en les meves modestes alquímies.
Sense proposar-vos-ho, ja sabeu quin menú tenim avui a casa.
UN ALTRE TIPUS DE CUINA
No he trobat aquest tall de la sèrie de l'home-eina doblat, però aquest és subtitulat. Presenta un altre tipus de cuina, la cuina de l'home. Divertiu-vos.
dimecres, 24 d’octubre del 2007
MAL D'ALZHEIMER
Amb ulls distants i indiferents els malalts d'Alzheimer es miren el món des del seu món.
QUÈ SÓC? QUI SÓC? ON SÓC?


dilluns, 22 d’octubre del 2007
UN RECORD DE PAU CASALS











PAU CASALS INTERPRETA BACH
En aquest document que ja té uns quants anys, Pau Casals interpreta la segona part de la Suite n.1 de Johann Sebastian Bach. Aquesta suite i les altres cinc que l'acompanyen, tenen la particularitat de ser extremadament difícils d'interpretar i durant molt de temps, Pau Casals va ser l'únic violoncelista del món que les interpretava totes sis. Ho va aconseguir a base d'esforç, de tenacitat, d'una tècnica en l'execució increïble i en la seva saviesa com a mestre.
Potser resulti una mica llarga a les oïdes poc acostumades a les notes del violoncel. Si és així, fixeu-vos com interpreta el mestre, amb els ulls clucs perquè res ni ningú destorbi la seva concentració ni sigui una interferència entre ell i la música. Embadoqueu-vos amb la seva mà esquerra, que revoloteja per damunt del màstil pulsant amb suavitat cada nota concreta, tocant les cordes exactament en el lloc adequat. Res pot ser més plaent per a l'artista que captar l'atenció absoluta de l'espectador, en aquest cas l'oient, en un o altre sentit. Si malgrat tot això la música continua fent-se pesant, feu com el mestre: acluqueu els ulls i deixeu-vos portar, gronxar gairebé, per les tonalitats que Bach va deixar escrites sobre un simple paper i que el mestre Casals reviu per sempre. Si malgrat tot i tot, encara no us sentiu satisfets, aleshores agafeu aire, ompliu-vos els pulmons de vida i a l'hora d'exalar-lo recordeu allò que Casals opinava: Bach és un miracle.
PAU CASALS A LES NACIONS UNIDES
Ja sé que aquest discurs l'heu escoltat un milió o més de vegades, però cada cop que el torno a rememorar, se'm continua posant la carn de gallina. és el parlament d'un català convençut, d'un vendrellenc de primera categoria, d'un home valent que va saber exposar, fins i tot en la seva més extrema vellesa, els seus sentiments més profunds pel seu país, Catalunya.
Potser que tots plegats en prenguem nota.
divendres, 19 d’octubre del 2007
ESCLAVOS POR LA PATRIA



L'ALTRA CARA DE LA MONEDA
Segons els informatius que oferia el règim, els conegudíssims No-Do, els presoners republicans que havien anat a parar a les presons franquistes, no havien estat convertits en esclaus, sinó rehabilitats per deixar de ser pàries i convertir-se en patriotes.
Jutgeu vosaltres mateixos.