dissabte, 10 de novembre del 2007

AQUESTA REMOR QUE SE SENT, NO ÉS DE VENT


He agafat els versos de Miquel Martí i Pol (com no?) per explicar el que em passa pel cap.
"Aquesta remor que se sent, no és de vent". Hi ha un run-run de fons, un zumzeig que cada cop es fa més viu, un soroll sord i apagat que incrementa la seva intensitat per moments i que amenaça en convertir-se en un clam, que jo espero que sigui el més unànim possible. Ara és potser només una remor, però només cal veure els informatius i escoltar la ràdio per adonar-se que aquesta remor que se sent, no és de vent. És la gent que es queixa, és la població que ja en té ben bé prou de sentir-se estafada, enganyada, molestada fins i tot en el més íntim de les seves llars, quan totes les famílies necessiten, reclamen i tenen dret a una mica de tranquil.litat. I trobo que, en general, la gent tenim molta, moltíssima paciència. Tanmateix, que ningú es pensi que som gossos mesells que malgrat les garrotades rebudes entre cap i esquena, seguirem llepant la mà de l'amo quan a l'amo li vingui de gust. No, perquè ara aquesta remor ja s'ha començat a aixecar, com la pols aquella que el poema del Miquel Martí i Pol deia que havien prohibit que s'alcés perquè l'aire no es fes irrespirable.
Cada dia del món escolto la ràdio, perquè el meu despatx és prou tranquil com per poder estar atenta a la meva feina i a qualsevol cosa interessant que vulguin expressar els oients quan tenen les línies de l'emissora oberta. La queixa està estesa per tot arreu: la mobilitat, el preu de la vida, el cost dels diners, l'habitatge, l'educació dels infants, la vellesa dels més grans, la sanitat pública, l'abús de moltes empreses privades, la deixadesa de molts governs espanyols consecutius envers Catalunya, etc., etc., etc. De fet, la llista de greuges, afronts i penitències que els catalans anem pagant, factura rera factura, és tan llarga, que ja pràcticament no se li veu l'acabament perquè de fet, ja fa anys i panys que dura: més de tres-cents.
Ara, però, s'esdevé un fet completament nou, i és que l'empresariat català també s'ha afegit a aquest clam que prové de la població corrent, de la gent del carrer que cada dia s'ha de moure per anar a treballar i demana, només, una mica de dignitat i de benestar per a les seves vides. Segons el pare del liberalisme modern, John Locke, els drets socials de l'individu es fonamenten sobre tres pilars fonamentals: llibertat, dignitat i propietat. A veure si els trobem avui dia, en qualsevol situació que un dels tres no es vegi amenaçat. Us proposo el joc de rumiar-hi una estona, posant de mostra un dia qualsevol de les vostres vides, especialment si us heu de moure per anar a treballar a Barcelona o la seva àrea d'influència. Veureu on queda la vostra dignitat, el vostre dret a arribar puntuals i la vostra propietat del temps que heu d'esmerçar per anar del punt A al punt B.
Però com us deia, la cosa s'està posant cada cop més interessant, perquè ara és també l'empresariat català qui està "fart" de la manca d'inversions a Catalunya, que ha rebut un 28% menys que Madrid en 10 anys (cito literalment el titular que sortia abans d'ahir al diari Avui). Ha sigut el president de Foment, Joan Rosell, qui ha posat el crit al cel i els assumptes econòmics en clar, argumentant que "en dey anys Catalunya ha rebut un 28% menys d'inversió que Madrid, percentatge que vol dir que cada tres anys Catalunya té un pressupost zero", segons es desprèn de l'informe que va presentar públicament el president d'aquesta important patronal. I tots sabem molt bé que Rosell no és precisament un afèrrim defensor dels interessos de Catalunya, sinó més aviat, un defensor dels interessos de l'empresariat fort que, qui més qui menys, ja té el ronyó alicatat. Que el govern espanyol faci públiques les balances fiscals de les comunitats autònomes, i que ho faci ja!. Segur que quedaríem tots esgarrifats. Crec que aquestes dades són el secret més ben guardat del regne d'Espanya. Hi hauria una revolta si es sabessin del cert. Les paraules del president de la patronal van ser fortes i contundents, i cito: "Estem farts d'aquesta manca d'inversió i de que a més a més es digui que els catalans d'enduen tots els diners, quan s'està fent un exercici excessiu de solidaritat manifesta". I per això, l'anunci de Rosell ha estat clar: "la patronal rebatrà a partir d'ara i allà on faci falta, de forma pedagògica, les agressions verbals i escrites que rep Catalunya respecte les inversions". Bé, ja era hora, per alguna cosa es comença.
Està clar que la remor s'extén ràpidament com una taca d'oli. Només que ho fa una mica massa tard pel meu gust. Fa més de set anys que Carod-Rovira, en nom d'ERC, això ja ho deia i ho denunciava amb el seu estil clar, directe i sense anar-se'n per les branques, perquè a en Carod potser se li poden retreure algunes coses, però que no se l'entén quan parla, no és una d'elles.
Fins i tot Montilla s'ha afegit a aquesta demanda, proferint l'amenaça (amb la poca sang i ben freda que el caracteritza), que si això no s'adoba i ràpid, es córrer el risc d'augmentar encara més la distància que a tots nivells hi ha entre Catalunya i Espanya, i que es fa cada cop més evident. També va ser clar i contundent. He de dir que venint d'un dirigent del PSOE, que a més va ser ministre de ZP i tot, aquestes declaracions em van sorprendre gratament i em van recordar l'esperança que guardava fa un temps enrera, que les coses podrien girar cap a un camí que conduís a la llibertat d'Espanya.
El cansament, l'esgotament de la paciència, la indignació, l'enuig, la desesperança i la tristor de la gent en mil àmbits de la vida quotidiana i corrent, són aquells factors que han començat a aixecar la remor i amb ella, la polseguera. M'hi afegeixo de gust perquè, encara que jo no viatgi per anar a la feina i les infraestructures viàries m'afectin ben poc, sí que ho fa el fet que amb 30 euros de compra (5000 peles de les d'abans), la meva nevera es fa un fart de riure. M'afegeixo, doncs, a la remor que s'alça des del més pla de la terra i ni que sigui bufant a cop de pulmó, comença a aixecar la tan necessària polseguera.
A veure si entre tots, anem per feina.


dimarts, 6 de novembre del 2007

ES VEU QUE TÉ CORDA PER ESTONA






















Que quí té corda per estona? Doncs l'Aznar. Sí, sí, aquell Aznar, el de tota la vida, aquell de les calandraques que va començar tot enclenxinat i a mesura que ha anat fent-se un lloc a la vida pública, s'ha anat depravant en tots els sentits. Sí, aquest Aznar és al que em refereixo: al José Maria Aznar López, al del PP, l'expresident del govern espanyol, per més inri. Aquell del llavi caigut, que ni gesticula ni respira i que és capaç d'avorrir a les pedres, fins i tot quan va borratxo.
Però a veure, aquest home no s'havia retirat de la vida pública ja fa més de tres anys? En què quedem, doncs, perquè de tant en tant encara surt als mitjans amb les seves brabuconades i les seves tonteries de pati de col.legi, les seves pataletes infantils i el seu no donar el braç a tòrcer i reconèixer errors de l'alçada del campanar més alt d'Espanya, en alguns assumptes de vital importància, com la política antiterrorista dels seus governs.
I ara? Ara, què? Ara, a falta de més ocupació, s'omple la boca (ecs!) d'insults i d'improperis contra el govern de ZP, acusant-lo, sense gràcia ni originalitat, d'una sèrie de falles que, segons ell, té el seu país, és a dir, Espanya. Ho fa per tot lo alt, en un llibre que ha publicat i que porta el galdós nom de "Cartas a un joven español". Estic convençuda que serà un èxit de vendes perquè en ell, l'Ansar explica el seu ideari a un imaginari jove espanyol que, sense ser un fanàtic de cervell girat, es veu que pot tenir algún interès per escoltar-lo, llegir-lo o seguir-lo a alguna banda. Que no se'n recorda l'Aznar que va deixar el sistema educatiu tan malmès que al jovent això de llegir no li fa ni fred ni calor? Si almenys aquesta imaginació que ara sembla que li ha nascut de cop i volta, l'Aznar l'hagués aprofitada quan estava al capdavant del govern, per fer alguna cosa útil, potser ara no estaríem com estem, en molts sentits. Perquè és molt fàcil encolomar les culpes de les desgràcies del món a Zapatero i als/les seus/seves ministres, però cal tenir en compte que moltes de les situacions que ara li han petat a les mans a ZP, com la de les infraestructures per posar un exemple, les ha heretades de deixadeses anteriors. I aquí l'Aznar n'és el principal culpable. I ben bé sap Déu que no sento cap simpatia ni una pel govern del Zapatero, però les coses, cadascuna al seu lloc.
L'Aznar, en la presentació del seu llibre encara va tenir la poca vergonya de repetir, aplicant-la al govern socialista i a ZP més en concret, aquella famosa frase de Groucho Marx: "Estos son mis principios, pero si no le gustan, tengo otros". Ja, ja, que original!. De principis, formes, modals i categoria política i personal, Aznar més valdria que no digués res, ni en castellà, ni en anglès, ni en ianqui, ni en cap altre idioma conegut o inventat per ell mateix. Voleu dir que no estaria més bé que es retirés sense fer soroll, fent mutis per la dreta, reconeixent les pròpies culpes, mancances i pous negres? O és que no sap que al darrera dels atemptats de l'11-M, hi havia una cèl.lula islamista i no pas ningú ni res vinculat amb ETA?. Que no, caram, que ETA no hi tenia res a veure!, que els islamistes es van enfadar molt molt perquè Espanya va entrar a la guerra juntament amb Anglaterra i amb EEUU, i això ja està sobradament provat. No hi ha manera de fer-li entendre!.
Cada intervenció que l'Aznar fa en públic és per cobrir-se de glòria, com les declaracions que va fer al voltant del vi, la conducció i la Direcció General de Trànsit. Però és clar, és que s'ha d'entendre el context: parlava al personal de l'Academia del Vino de Castilla y León, després de rebre la medalla d'or d'aquesta entitat. Està clar que no podia pas dir que s'havia suprimir completament el consum del vi i qualsevol altre destil.lat quan s'ha d'agafar un volant i prendre'l moderadament en totes les altres ocasions. I ara!, això no va amb l'Aznar, perquè aquest hauria estat un acte d'intel.ligència i intel.ligència i Aznar són termes completament oposats.
En fi, en l'acte de presentació d'aquest llibre que ha perpetrat l'Aznar, va ser Mariano Rajoy qui va dir que l'expresident "té corda per estona", donant a conèixer que l'home té ben poques ganes de retirar-se i deixar de tocar la pera. Personalment, si l'Aznar té una corda ben llarga, penso que ens faria un favor molt gran a molts de nosaltres si s'hi pengés pel coll. Així, n'hi hauria un de menys dels que han vingut a restar.


APTE NOMÉS PER A ESTÓMACS RESISTENTS

Aquí el teniu, el "sujetu" aquest, fent declaracions a favor de prendre vi, havent o no de conduir i de passar-se les indicacions de la Direcció General de Trànsit ben bé pel forro dels gloriosos.
I pensar que aquesta cosa va ser president del govern espanyol. Sento vergonya aliena i un cert punt de llàstima.
Un advertiment: els que tingueu l'estómac delicat i la sensibilitat a flor de pell, no us mireu el vídeo perquè l'Aznar aquí, com pràcticament sempre, és vomitiu.

dissabte, 3 de novembre del 2007

CONEIXEM MÉS ÒPERA DEL QUE ENS PENSEM










Ahir vaig introduir al blog tota una sèrie de muntatges d'animació, relacionades amb àries d'òperes ben conegudes, tant les àries, com les òperes, com els seus cèlebres compositors i llibretistes. Quan anava fent la tria des del Youtube (hi ha per triar i remenar), li anava preguntant al meu marit: la coneixes aquesta? Ell m'anava dient que sí, i és cert, perquè tot són àries molt famoses i populars.
Fa una colla d'anys que escolto òpera i estic a les basseroles de saber-ne res. A casa tota la vida s'ha escoltat moltíssima música i també, moltíssima música clàssica. Recordo de petita, quan per TVE els dissabtes al matí emetien un concert, habitualment interpretat per l'"Orquesta y Coros de la Radio Televisión Española" dirigits pel "maestro Enrique García Asensio", que a casa es feia el silenci i l'avi, que al final de la seva vida va quedar ceg, parava ben bé l'orella i gaudia de la música que la televisió emetia i que ell rebia com si fos una ràdio. Jo en aquell moment no tenia idea del que escoltava (penseu que era molt petita, però recordo que ja m'agradava, em relaxava, potser per allò que la música amansa les feres.Quan de vegades comento que m'agrada molt l'òpera hi ha gent que arrufa el nas dient-me: ai doncs a mi no gens!. Aleshores sempre comento el mateix: segur que coneixes més òpera de la que et penses, i el meu interlocutor/a fa un gest com volen dir: no ho sé.
Trobo que aquest és un efecte curiós. La gent, en general, acostumem a conèixer més òpera de la que ens pensem, i l'acceptem a la nostra vida d'una forma completament natural. No cal anar als grans teatres per acostar-se a aquest gènere, sinó que el podem trobar en els afers de la nostra vida diària. Per exemple: els vostres telèfons mòbils de tons polifònics porten, segur, de fàbrica, algun fragment conegut d'alguna òpera, habitualment l'obertura de Carmen, de Bizet, l'obertura de Les Nozes de Fígaro, de Mozart o alguna cantata de Bach. Això és l'habitual.
Quan anava diàriament a treballar a Barcelona amb tren de rodalies, molt sovint sonava música clàssica a través dels altaveus i rarament fallava l'ària de la Reina de la Nit de la Flauta Màgica de Mozart o bé "Una voce poco fa" del Barber de Sevilla, de Rosini. Sonava amb tota naturalitat, mentre la gent tenia el cap immers en les seves coses del dia a dia i en la feina que havia de començar un cop arribats a Barcelona o a on fos.
Més exemples. La publicitat que veiem per la televisió està plena d'òpera. La "Casta Diva" de Norma, de Bellini, és des de fa uns anys, la banda sonora d'un anunci d'un perfum de Jean Paul Gottier i de fet, aquesta mateixa ària em va néixer, fa una colla d'anys, en un anunci del Peugeot 405 en el que la terra s'enfonsava envoltada de flames i tempestes i només quedava el cotxe, vermell com una flamarada, enmig d'aquella destrucció. Fa no massa temps, quan per TV3 anunciaven que Repsol patrocinava l'espai El Temps, sonava el "O mio babbino caro" de l'òpera Gianni Schichi. I una altra també molt promoguda a través de la publicitat és "La Wally" de Catalani, només per posar-ne uns quants exemples.
Sembla que la música clàssica i especialment l'òpera, investeix de solemnitat, de caràcter i de categoria, els anuncis publicitaris i els dóna una solvència molt interessant per als anunciants i per als possibles consumidors.
Mozart, Bellini, Donizetti, Rossini, Verdi, Puccini, Wagner, són alguns dels compositors més prodigats i més coneguts, que ocupen, a diari, algun moment de la nostra vida. Creieu-me, a diari, ho tinc comprovat.
Fa pocs dies, en un restaurant Viena ple de gent ben jove, sonaven molt suau pels altaveus, fragments de música clàssica, barrejats aleatòriament, amb àries d'òpera cantades. No semblava pas que a tota aquella gent els fes cap nosa, els incomodés o els avorrís. Simplement sonava, passejant-se per entre les taules de persones que dinaven, i els feia companyia sense més pretensions.
Us convido a fer la prova. Al llarg de tot un dia, esteu ben atents a allò que sentiu al vostre voltant: un mòbil que sona d'algú que passa pel vostre costat al carrer, el fil musical d'una botiga, el fil musical d'una trucada en espera, un anunci per la televisió, un instant de pausa a la ràdio... Veureu com sentireu òpera i a més, òpera que reconeixereu encara que no sapigueu identificar ni qui la canta ni a quina obra pertany. Després, us passareu el dia taral.lejant aquella melodia que se us ha enganxat perquè us ha calat, i veureu com coneixeu més òpera de la que us penseu, fins i tot sense haver tingut mai la intenció de trepitjar cap gran teatre on es fan representacions espectaculars (perquè les representacions d'òpera sovint la tenen, aquesta característica de ser espectaculars i absolutament grandioses).
Després vindrà el vostre interès per les veus i aquí, amics meus, amigues meves, ja haureu begut oli. Si us emocionen, ja no en podreu prescindir. Però aquest serà, si us sembla, un altre capítol.

divendres, 2 de novembre del 2007

VOSALTRES QUE SABEU...

... Quina cosa és l'amor!, diu Cherubini a l'òpera de Mozart "Le Nozze di Figaro".
Aquí teniu una altra animació que ens acosta al món apassionant i únic de l'òpera. Cherubini és un noi jove, que demana als més grans què és l'amor, perquè sent coses que no sap explicar ben bé què són.
Es tracta d'un fragment deliciós d'aquesta òpera de Mozart del que segur, segur, coneixeu més àries, encara que no tingueu clar que pertanyen a aquesta obra del gran compositor de Salzsburg.

LA TRAVIATA, POSADA EN DOLÇ

Una altra aproximació sensacional al món de l'òpera: en aquest cas, un fragment de l'òpera de Giuseppe Verdi, "La Traviata", anomenada "Noi siamo zingarelle", pertanyent al segon acte de l'òpera.
L'animació que acompanya la música és sensacional.
Espero que us agradi.

QUÈ ÉS ÒPERA, DOC?

Fa una pila d'anys, quan a la programació infantil emetien dibuixos animats de qualitat, vaig veure aquest episodi del Bugs Bunny, que em va encantar. Elmer Gruñón intenta caçar el conill, que sempre li pren el pèl i aquest cop, no és pas una excepció. Sota el crit de "Mataré a ese conejo", Elmer es proposa enllestir el Bugs Bunny amb la màgia de la seva llença. Se'n sortirà? Qui ho sap. Al capdavall, es tracta d'una òpera romàntica.
Els fragments de música de l'òpera de Richard Wagner "L'Anell del Nibelung", és impressionant. Si us agrada, no dubteu pas en anar a buscar l'òpera sencera, perquè hi trobareu aquest i d'altres fragments que segur que coneixeu. Potser no és el camí més adequat, però aquest és tan bo per aproximar-se a l'òpera, com qualsevol altra.
No he trobat l'episodi doblat a l'espanyol, però amb aquesta versió original en anglès, ja us podeu fer una mínima idea del tema.
Al final de tot de l'episodi, Bugs Bunny diu: ¿Qué esperaban de una ópera, un final feliz?
Que el gaudiu.

dimecres, 31 d’octubre del 2007

VACANCES PAGADES




Des del moment del nostre naixement portem al damunt una mena de maledicció, convertida en la llei natural del més fort i l'instint de supervivència, però malgrat això, sabem que tard o d'hora -i més val tard que no pas d'hora-, haurem de morir. El nostre cos, amb el temps, es va transformant, desgastant, oxidant, fins que deixa de funcionar i desapareix. Així és per natura, l'aspecte físic de la vida i de la mort.
Des de l'inici del temps, la vida i la mort han anat lligades en l'ideari humà, unides per un llaç subtill, un tèl tan fi, que una alenada el desfaria, tal i com deia en Joan Vinyoli. Tanmateix, malgrat aquesta mort física, l'home vol aferrar-se a una vida que no mor, a un sense fi de possibilitats que han de fer perdurar l'essència de la persona en un Més Enllà desconegut.
Aquest és el principi de l'espiritualitat i les religions l'han fomentat amb les variants i tradicions que són pròpies de cada culte. Els catòlics creuen en una vida perdurable a la Casa del Pare pels justos i en un infern de sufriment i lamentacions eternes per als pecadors; els budistes en un sense fi de noves reencarnacions; els egipcis creien que l'ànima tornava al cos del difunt per estatjar-s'hi per sempre i per això embalsamaven els cossos, a fi i efecte que l'ànima tingués on tornar i s'hi pugués estar per sempre; els romans creien en una illa on vivien tots els morts i que per anar-hi havien de creuar un riu, anomenat Estigi o Leto, amb l'ajut d'una barca i el seu barquer Caront, i que com que aquesta travessia calia pagar-la, s'enterrava els morts amb una moneda a la boca. Les creences i les tradicions són increïblement variades i representen, a tot el que fins ara he dit, un llarg etcètera de possibilitats més.
És un no acabar de tradicions i de cultes que van a parar sempre al mateix lloc: a les ànsies de fer perdurar la vida i la immensa por que causa el pensament de la mort. Estic convençuda que qui digui el contrari, menteix. Tothom sent temor a enfrontar-se amb el desconegut, amb el misteri d'un Més Enllà del que ningú ha tornat mai per explicar-ne cap detall.
Ara bé, avui dia, tant l'espiritualitat com la mort tenen un preu. Morir-se avui, no és barat. I no es tracta ja dels elements més essencials, com les flors, el taüt i la tomba, sinó de tot el que hi ha al seu voltant.
Les companyies que s'encarreguen dels funerals, viuen amb l'esquena dreta a costa de la mort, atrevint-se a fer pagar l'"oro i el moro" per la darrera atenció que es pot tenir amb el traspassat. I això empitjora un no dir quan no es té contractada una pòlissa d'aquelles que es paguen durant tota la vida: tota la vida per pagar-se l'enterrament més senzill del catàleg. Quina cosa més freda i trista, i quin negoci més rodó. I, ai d'aquell que no ho tingui tot previst, perquè si per mala fortuna es mor sense poder-se pagar l'enterrament o el forat del cementiri, s'arrisca a que l'enterrin en qualsevol fosa o el donin directament a la ciència. La pietat no compta quan els números dels negocis han de quadrar a finals d'any amb un benefici substancial pels serveis prestats.
Ja tenim a sobre la diada de Tots Sants, la més grisa i inhòspita de l'any. Els cementiris de tots els racons del nostre país s'ompliran de flors i d'algunes llàgrimes, i les floristeries es posaran les botes a costa dels sentiments dels altres. Ja se sap, aquesta també és una llei de vida: mig món es fot a l'altre mig.
Diuen que venim a la terra per purgar pecats i defectes heretats des dels temps de la creació, per aprendre, per patir, i que el nostre pas per la vida és com ser a la universitat: després d'uns estudis vindrà el coneixement i la comprensió i amb tot això, la titulació necessària per accedir a un grau superior. Així és que, tant i tant com patim a diari i com ens fan patir els altres, més val prendre's la mort com un trist però merescut descans i, tenint en compte el que costa, crematísticament parlant, com una mena de vacances pagades.


UN REGAL

Aquells que em coneixiu ja sabeu que m'encanta la música i que sóc una apassionada de l'òpera. Us ofereixo avui un regal que he trobat al Youtube (on, sinó?). Es tracta de la perfecta unió de dues veus sensacionals cantant música lleugera. Ell, José Cura, tenor argentí d'àmplia projecció internacional que triomfa als teatres en els quals actua. Ella, Ewa Malas-Godlewska, posseïdora d'una veu absolutament deliciosa, que va prestar al castrato Carlo Broschi (Stefano Dionisi) a la pel.lícula Farinelli.
Aquesta cançó que us convido a veure i escoltar pertany a un disc que ambdós cantants han enregistrat junts i que es diu "Song of love". Em plantejo que si els cantants d'òpera canten cançó lleugera, els que canten cançó lleugera, perquè no poden arribar més enllà, ja cal que es calcin, perquè està clar que qui pot el més, també pot el menys, però mai passa al contrari.
Gaudiu d'aquest moment de delícia ofert per aquestes veus extraordinàries i repetiu-lo una vegada i una altra, tants cops com us abelleixi. Feu-ne ús i abús i sentiu-vos transportats. Ja us adverteixo ara que si us deixeu captivar per l'òpera i pels cantants d'òpera, esteu perduts. Mai més podreu prescindir-ne i coneixereu, encara que sigui de resquitllada, una sensació força propera a la felicitat.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

BRAMS D'ASE NO PUGEN AL CEL






"Fe significa no voler saber la veritat"


Friedrich Nietzsche



Quina poca feina que té darrerament l'Església catòlica!. És clar, perquè cada vegada tenen menys efectius i els que tenen de tota la vida, es van morint per motius de vellesa o d'avorriment, d'estar resant tota la vida a una colla de sants que mai els han fet ni el més mínim gest, per molt que vulguin creure que sí.
Ahir l'acte més solemne d'ociositat i de ganes de generar notícies i mala maror, va ser la beatificació massiva de 498 pressumptes màrtirs morts durant la guerra civil espanyola per les seves conviccions religioses, a mans del bàndol republicà. Em sembla molt bé que s'entretinguin en les seves xorradetes, perquè mentre fan això no fan res de pitjor, com ara marcar les pautes que han de regir la vida familiar de les persones o dels afers íntims entre les parelles, siguin matrimoni o no, homosexual o heterosexual. Cada vegada que ho fan, ho fan sense saber què es diuen ni què s'empatollen, perquè de la missa, no en saben ni la meitat, valgui la frase. Quan van decidir-se a beatificar i pujar als altars a tota aquesta gent que ahir va ser nominada per pujar al cel (que segur que abans no hi eren pas i es devien estar rustint en el més profund de l'infern o vagarejaven morts de fàstic en qualsevol racó dels llims), ja sabien que la cosa portaria cua, perquè això que hi hagi màrtirs de primera i de segona, és una cosa molt lletja. No reclamo pas que els morts pels nacionals seguidors de Franco tinguin cap altra reconeixement més que aquell que humilment i sincerament, els vulgui retre cada comunitat i cada família, però fer distincions d'aquesta manera tan descarada i tan poc delicada, em sembla un assumpte que ratlla l'ofensa, fins i tot la més patriòtica i carregada de fe.
Ahir totes les televisions oferien imatges de fidels que havien viatjat fins al Vaticà per assistir a aquestes beatificacions, armats amb banderes espanyoles de tots els formats possibles i que sota el crit "se nota, se siente, España está presente", volien fer veure al món sencer la seva satisfacció per l'acte esperpèntic i execrable al que estaven a punt d'assistir. I contents, encara!.
Molt bé, durant la guerra civil espanyola no hi va haver ni sants ni àngels en cap dels bàndols, més aviat hi va haver moltes desgràcies i pèrdues personals, materials i de tot tipus, que van obrir unes ferides sagnants que més de 70 anys després, encara conserven intacte el pus de la infecció tot just a flor de pell. Només cal gratar una mica perquè torni a brostar la ferida i amb ella, la sang i el dolor. Precisament és l'Església la primera que hauria de demanar perdó per molts i molts actes punibles que va cometre, des de les delatacions fins a les acusacions més directes, que van portar a molts a morir afusellats a les afores dels seus pobles sense judici ni res, ja que les autoritats feien acte de fe en el que deia la monja o el capellà de torn. En el millor dels casos, l'ostracisme més absolut i el dolor de l'exili per a la preservació de la pròpia vida eren les portes d'escapada per aquells que havien estat assenyalats per l'autoritat eclesiàstica de guardia. Si no volen demanar perdó i reconèixer la gran part de culpa que van tenir a l'hora de recolzar el franquisme, donar-li suport i ales, almenys, que no facin res, que es mantinguin al marge i que callin, per una vegada al llarg de la seva història. Que es dediquin a resar, que és lo seu. A veure si així deixen de fotre la pota i d'immiscuir-se en assumptes que res tenen a veure ni amb la fe, ni amb aquest Déu que tant prediquen, usant el seu nom en va. Imagino que ahir, el Rouco Varela i molts altres, devien veure reconciliada aquesta part tan amargant de la història d'Espanya i recolzada la seva idea d'oposició a la llei de la memòria històrica. Que no companys, que no és això, ni molt menys. La divinitat de l'Església ha perdut tota la seva credibilitat i tota la glòria dels altars, ben vernissats i lluents, no pot retornar-els-hi ni un xic de prestigi.
A casa tota la vida he sentit a dir que l'infern està enrajolat amb coronetes de capellà, referint-se a l'època en la que els capellans i els frares portaven la torsura com a signe de la seva condició. Segur que qui de casa deia això, possiblement l'avi, devia tenir tota la raó. De fet, n'estic convençuda. Poden resar, santificar-se, confesar-se, banyar-se cada dia amb aigua beneita i sortir a predicar al desert: la gent, en general, ha perdut la fe en l'Església i, sense deixar-se enredar més, ni deixar-se manipular per amenaces d'ultratomba, ja s'ha adonat, com diu el refranyer català, que "brams d'ase no pugen al cel".

diumenge, 28 d’octubre del 2007

AMETLLERS





A mesura que van passant les dates, la festivitat de Tots Sants és més a la vora. Per a molts, una simple jornada de festa en la que no cal anar a la feina i que si poden, fins i tot empalmaran amb la següent per fer un pont ben llarg amb el cap de setmana. Quatre dies de festa no solen ser menyspreables.
El novembre obre la porta del fred, no només del climatològic, sinó la del fred interior, aquell del que no pots eixoplugar-te. Anys enrera, aquesta diada tenia molta més solemnitat que no pas avui, i era observada amb rigorositat i sense falta. Per rememorar els difunts, el costum dels nostres dies es limita a fer una visita als cementiris i col.locar flors a les tombes dels éssers que ja no són físicament amb nosaltres. És un senyal d'afecte i de respecte. També mengem castanyes, moniatos i la pasta típica d'aquesta diada: els panellets. Un altre costum que també s'està imposant a passos agegantats any rera any és el halloween, però aquesta no és pas una celebració nostra, sinó importada dels Estats Units i per tant, per molt entretinguda que sigui, no és el tema del que avui us vull escriure.
Tornem a la cosa dels panellets. Els panellets són unes pastetes petites, arrodonides, de sabor intensament dolç, que poden ser de fàbrica casolana o bé de pastisseria i que tenen com a base de la seva composició la patata bullida, el sucre i l'ametlla, sobretot i especialment, l'ametlla. Després, la decoració anirà al gust i la imaginació del consumidor, qui haurà de decidir la varietat que més li agradi: pinyons, coco, maduixa, codonyat i fins i tot llimona o xocolata. Aquest any, com passa sempre, se n'elaboraran quilos i quilos i la gent en consumirà en grans quantitats acompanyats de moscatell o de vi ranci. És la tradició.
A moltes cases els panellets es fan de forma artesanal, com tota la vida, fent la barreja d'ingredients bàsics, donant-els-hi la forma i coent-los a foc suau al forn, però hi ha qui s'estima més anar-los a comprar fets i estalviar-se el mal de cap que suposa posar-se a elaborar una pasta que s'enganxa per tot arreu.
En un altre temps, quan els panellets es feien a casa, ningú no pensava en adquirir-los en un altre lloc, perquè tenien un significat molt concret, que avui dia s'ha perdut en la llunyania i profunditat de les nostres memòries, sovint tan limitades al dia a dia. M'ho havia explicat llargament la meva besàvia i de les seves explicacions, jo en faig acte de fe i les comparteixo amb vosaltres.
En temps llunyans, quan la gent vivia en masies, el costum manava plantar davant la porta de cada casa un ametller, la cura del qual, passava de generació en generació i de pares a fills. Motiu de respecte i de veneració, aquell arbre passava a ser l'ànima de la casa. Quan a la família es produïa una defunció, el mort no era enterrat lluny de la casa, sinó tant a prop com fos possible, i es soterrava sota mateix de l'arbre, el qual, es nodria del cos i de les perdudes energies del familiar mort, guanyant l'arbre amb vigorositat i força. Arribat el temps, l'ametller floria. Encara a l'hivern, cap als mesos de febrer i març, els ametllers, ahir com avui s'omplien de flors, la meitat de les quals quedaven glaçades i queien sense fruitar. Les altres, es convertien en ametlles, que eren recollides, assecades i guardades. Per la diada de Tots els Sants, amb aquelles ametlles es cuinaven els panellets, molt més rústics i senzills que no pas els d'ara, que eren compartits per tots els familiars de la casa, fins i tot els més llunyans, amb una gran solemnitat i respecte. Així doncs, amb els panellets els vius feien retornar a casa el familiar difunt que havia estat enterrat sota l'ametller i del qual l'arbre s'havia nodrit. Els panellets representaven el retorn del familiar mort al sí de la familia amb la que va compartir la vida i a la que retornava, un cop desencarnat i mort. Aquesta pot ser, doncs, l'explicació antropològica dels panellets que es mengen, precisament, el dia dels difunts. Ens aferrem sempre a allò que coneixem i no volem que cap pèrdua ens afecti, menys encara si allò que es perd, és algú a qui s'estima tant i tant.
El simbolisme dels panellets és tan entranyable que gairebé causa dolor. És dir: no vull que te'n vagis perquè aquí tens casa teva.
La meva besàvia Roseta era una dona molt sàbia.
Tornarà a venir la dia de Tots els Sants i tornarem a menjar panellets, i quan toqui, a primers d'any, els ametllers tornaran a florir de nou, i tornaran a fruitar omplint els trossos de flors blanques i rosades. I es demostrarà novament que tot és clíclic i que tot retorna.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

ALQUIMIES




Aquest matí plou. M'encanta aquest temps de tardor, tan variable i recollidor. Per cert, avui canvien l'hora i podrem dormir una hora més o fer amb aquesta hora de més allò que més plaent resulti a cadascú.
Resulta curiós com a mesura que passa el calendari de l'any, ens anem habituant i acomodant a les necessitats de cada època. Ahir vaig veure per la Rambla Nova una dona, crec que estrangera, que encara anava vestida de rigorós estiu, ensenyant escot, esquena i cames, quan la majoria de nosaltres ja portem jersei de màniga llarga, coll alt i jaqueta. La gent se la mirava amb estranyesa, com si fos l'embaixada de l'estiu, sense recordar que fa només quinze dies o tres setmanes, tothom anava igual. L'alquímia del temps que passa ho va transformant tot al seu pas sense que s'hi pugui fer res. Més val deixar que tot plegat flueixi.
Ahir a la tarda jo també vaig fer alquímia a la cuina de casa. I no és una alquímia qualsevol, no us penseu. Quan el meu marit va entrar a casa va comentar que la meva alquímia es podia olorar des del replà de l'escala, tot just entrant a l'edifici en el que vivim. Vaig somriure i vaig pensar que a la meva besàvia, l'alquimista major de casa, li passava el mateix, que quan elaborava els seus preparats a la cuina, tot el veïnat ho sentia. Però és que les alquímies de la meva besàvia, la iaia Roseta, no eren qualsevol cosa. Ella era l'experta en usar sàviament les herbes i les espècies apropiades i justes per aportar als plats més senzills un toc de gràcia indiscutible: com recordo i enyoro les seves salses, les seves picades, els seus farcits i també els seus postres. La meva alquímia d'ahir a la tarda es va limitar, simplement, a transformar un pollastre cru en un pollastre rostit, acompanyat de cebetes franceses, panses, prunes i pinyons, tot plegat cuit al forn amb un bon oli d'oliva novell i regat amb un vi blanc, que és el que li dóna la gràcia. El truc? Potser uns brins de romaní del que creix lliurement en una torreta del terrat.
L'alquímia que coneixia la meva besàvia, després de tota una vida de practicar-la, la va aprendre també la meva àvia i quan la primera va faltar a casa, la segona li va prendre el relleu, però com que això de l'alquímia, els sabors, les textures i les presentacions dels plats, és quelcom molt personal, la meva àvia va donar al saber alquímic de la seva mare el seu propi deix i cuinava com una reina els arrossos, els canelons, els rostits i unes postres senzilles que enriquia a base de complements, com els bunyols de platan o el braç de gitano dit "fabiola", a base de galetes banyades amb ponx, rovell d'ou amb sucre, nata i xocolata, tot plegat confegit d'una certa manera per donar-li la forma d'un braç de gitano, però d'una delícia temptadora i pecaminosa.
Ahir, mentre cuinava al forn el pollastre rostit que us anomenava i preparava un flam de llet condensada de postre, pensava molt en elles dues, en els seus "piques" a la cuina. En l'època daurada de la meva infantesa, quan a casa érem sis persones, la meva besàvia es posava a la porta al matí, abans que tothom sortís i anava demanant a cadascú què volia per dinar. L'un deia: macarrons gratinats. L'altre deia: llenties. El tercer deia: caldo. El quart deia: arròs. El cinquè deia: patates fregides amb un ou ferrat i al sisè, que sovint era ella mateixa, potser aquell dia li venia de gust menjar pollastre. A l'hora de dinar, a la taula hi havia sis plats diferents, un per cadascú, perquè passar-se tot el matí a la cuina era el deliri i la satisfacció de la meva besàvia. Recordo, molt especialment, els àpats de Nadal, quan ella es posava al cap de la taula i mirava com tothom menjava. Potser ella ja havia espissegat alguna cosa a la cuina i ja en tenia prou, però sentia un enorme plaer quan veia que els 10 o 12 que ens ajuntàvem a casa menjàvem la sopa de galets, l'escudella i el gall dindi. En aquells moments ella era feliç.
Especialment en aquesta època de l'any, en que tot es ralentitza, reconec que sovint els records se m'agombolen al cap i molt sovint, parlo i escric sobre aquestes dones de la meva vida, que encara que des de fa anys, no tinc al costat, romanen en mi i em guien també en les meves modestes alquímies.
Sense proposar-vos-ho, ja sabeu quin menú tenim avui a casa.

UN ALTRE TIPUS DE CUINA

No he trobat aquest tall de la sèrie de l'home-eina doblat, però aquest és subtitulat. Presenta un altre tipus de cuina, la cuina de l'home. Divertiu-vos.

dimecres, 24 d’octubre del 2007

MAL D'ALZHEIMER

Amb ulls distants i indiferents els malalts d'Alzheimer es miren el món des del seu món.

QUÈ SÓC? QUI SÓC? ON SÓC?





Aquest cap de setmana passat, amb els ulls vidriosos i contenint l'emocionada tremolor de la veu, l'expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, va anunciar als mitjans de comunicació en roda de prensa, que pateix alzheimer. La seva declaració va ser oberta, sincera i sense embuts: "M'han diagnosticat Alzheimer". Clar, ras, curt i directe. No hi ha res a fer.
En els nostres dies aquesta malaltia neurodegenerativa, que es manifesta com un deteriorament progressiu del coneixement i de la conducta, es coneix relativament i si bé se n'han detectat les conseqüències i se n'ha descrit la simptomatologia, no es coneix quin remei pot tenir i pel moment, la malaltia és incurable. Incurable i tremendament cruel. Qui més qui menys coneix algun cas d'un parent, d'alguna família coneguda, d'alguna amistat, en la que l'Alzheimer ha deixat una petjada tan clara, que la persona que la pateix, deixa de ser qui era per convertir-se en una altra completament indefensa i dependent d'aquells que l'envolten, sense poder expressar-se, manifestar-se ni comunicar-se en cap sentit. La malaltia d'Alzheimer anul.la la personalitat dels malalts, ja que els afecta la memòria, el pensament i el llenguatge, deixant-los reduïts a mesura que aquesta degeneració avança, en éssers que realitzen les funcions bàsiques que els defineixen com a persones vives: respirar, menjar, evaquar, dormir i finalment, a la llarga, morir. Res més.
Perdoneu-me que avui sigui tan directa i amarga, però és que un cas d'Alzheimer es va viure a casa, en la persona de la meva àvia materna, i sé molt bé del que parlo. És clar que amb molts més detalls podria escriure la meva mare, que en va ser la principal cuidadora durant els 13 anys que es va allargar la malaltia, fins que finalment la meva àvia va morir, plàcidament, aquest proper desembre farà dos anys.
Corria l'any 1901 quan els doctors Alois Alzheimer i Emil Kraepelin van detectar i observar per primer cop en una pacient, Auguste D., els símptomes de la malaltia que posteriorment portaria el nom d'Alzheimer. Quan aquesta pacient va morir cinc anys després, Alzheimer va examinar-ne el cervell post-mortem per descobrir-lo atrofiat i reduït respecte al seu tamany normal. Ara bé, quina és la causa de la malaltia? Què la desencadena? Com es pot curar? Com es pot mantenir la qualitat de vida del pacient? Són algunes de les preguntes que avui, més de cent anys després, la ciència i els científics, encara es formulen.
Els malalts d'alzheimer van perdent progressivament la seva memòria, fins al punt de desconèixer fins i tot als familiars més propers i algunes de les activitats més quotidianes que tothom realitza. No estic parlant de fer jocs malabars, sinó de pujar i baixar escales, anar a comprar, reconèixer els diners, reconèixer la pròpia casa o posar en marxa una rentadora. Està clar, doncs, que aquests malalts precisen amb urgència cures i vigilància continuada les 24 hores del dia. No poden fer res, no saben res de res. I tanmateix, tancats en el seu particular món, no sabem si poden o no pensar, si poden o no sentir, tot i que les puntuals i cada cop més espaiades en el temps, reaccions a fets concrets, així ho fan pensar. Són com puntes de lucidesa que s'apaguen tant aviat han estat enceses. Recordo que quan la meva àvia va veure la meva filla per primera vegada (la meva nena tenia aleshores només uns dies de vida), va dir: Que és bufona, no? I mai més va dir res al respecte. Fins i tot dubto que en algun moment sapigués que tenia una besnéta. A mesura que la nena va anar creixent, va trobar natural que la seva besàvia no li digués mai res, però ella s'hi abraçava i li feia petons que eren completament ignorats per la meva àvia. Mai van dir-se una paraula, però la nena, l'Ariadna, se'n recorda d'ella i de vegades em pregunta si és al cel. Sempre li dic que sí.
Ara que en Pasqual Maragall ha fet el seu anunci, es torna a parlar novament d'aquest mal i, segons va assegurar ell mateix, farà tot el possible per lluitar contra aquesta malaltia. Potser sí, i potser fins i tot potser s'aconseguirà algun avenç. Tant de bó, però si això és així, haurà arribat molt tard per a moltes altres persones que han patit aquesta xacra i al final, han sucumbit a ella. Tanmateix, tant si com no, això servirà per donar a conèixer la malaltia i per ajudar a la seva investigació, pel bé dels malalts del futur, que podem ser qualsevol de nosaltres.
Des d'aquí, modestament, una abraçada d'ànim i de suport, no només als actuals malalts, sinó especialment, als seus cuidadors, que han de carregar-se de paciència, de fortalesa i de moral per aixecar-se novament quan cauen en el pou de la desesperança, de la frustració i de la pena. Des d'quí, tot el meu alè.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

UN RECORD DE PAU CASALS













Avui fa 34 anys, exactament el 22 d'octubre de 1973, moria exiliat a Puerto Rico el mestre Pau Casals. Cap mitjà de comunicació, ni un, n'ha dit ni paraula, però avui és un bon dia per recordar-lo, tot i que d'ell, possiblement ja estigui tot escrit, museïtzat i escoltat. Tanmateix, sempre queden algunes anècdotes personals i alguns record particulars que de vegades, si la conversa és propícia, poden aparèixer i formar part del coneixement i el record d'altres persones. Quan Pau Casals va morir jo tenia només 2 anys i tan sols uns mesos quan va pronunciar el seu discurs a les Nacions Unides, però el moment s'ha repetit en tantes ocasions a través dels mitjans de comunicació, que a tots ens sembla una mica haver estat vivint amb el mestre aquell moment.
Em pregunto, si Pau Casals visqués avui en els nostres dies, què diria de la situació política que estem vivint? No vull aventurar una resposta però tampoc es pot oblidar que com a senyal de protesta i per l'amenaça que patia la seva vida, Pau Casals ja es va exiliar una vegada, fugint del règim franquista i que en protesta per aquesta dictadura que no s'acabava mai, va estar prop de 40 anys sense torcar el violoncel a casa nostra. Una pèrdua irreparable. Una ofensa més que mai a la vida podrà saldar-se.
Tanmateix, ens queden de Pau Casals infinitat de gravacions, d'imatges, de fotografies. Us animo a que algun dia, quan no sapigueu què fer, us acosteu fins a la platja de Sant Salvador, al Vendrell, i visiteu el museu que l'Ajuntament va fer construir, en substitució de l'antic, que queia a trossos i era una vergonya, a la casa que Pau Casals va fer-se contruir davant mateix del mar, ja fa moltíssim anys: la Vila Casals. Al davant mateix hi trobareu l'auditori que porta el seu nom i si us vaga, també podreu escoltar-hi un concert o veure-hi una actuació. Acostumen a ser de primera línia i la programació de l'auditori un autèntic luxe a l'abast de tothom.
No puc evitar-ho, sóc del Vendrell i que el mestre Casals també en fos fill m'omple d'orgull. De vegades l'atzar de la vida ja les porta aquestes coses.
Un dia, el meu avi Joan, que era col.leccionista de monedes, em va cridar distraient-me dels meus jocs (jo devia tenir potser vuit o nou anys). M'hi vaig acostar i ell, posant-se la mà dins una butxaca del pantaló, en va treure un estoig petit de color blau fosc. Amb solemnitat, suscitant la meva curiositat, el va obrir i a dins, resplandent dins una funda de plàstic, hi vaig veure una moneda. - A veure si saps qui és, em va dir. Jo, mirant-me-la amb fascinació li vaig dir d'immediat: - El Pau Casals. -Molt bé, doncs és per a tu. I me la va donar. Bé, no es tracta exactament d'una moneda sinó d'una medalla commemorativa de plata, que encara reposa dins el seu estoig, ben bé igual que el dia que me la va regalar l'avi. A la seva cara hi ha una imatge del mestre Casals tocant el violí i a l'anvers hi ha gravat un escut del Vendrell, ben bé igual que el que tinc al blog, una partitura i uns ocells que simbolitzen "El cant dels ocells", la peça que Casals va passejar per tot el món, fins al punt que algunes persones pensen que és una composició d'ell quan de fet, es tracta d'una nadala popular, amb lletra i tot, de compositor desconegut. Tant se val, perquè la seva melodia s'arrela profundament en la més íntima tradició de Catalunya i per això Casals la va escollir i se la va fer seva.
M'agrada recordar avui a Pau Casals, baixetó, amb la seva sempiterna pipa i el seu somriure ple de picardia, molt avançada la seva vellesa. Mentre escric, la medalla de la que us parlava fa una estona, reposa al meu costat. Em recorda el Vendrell, ara que visc a Tarragona, els mateixos carrers pels que també va passejar, caminar i jugar el mestre Casals, i també em recorda a l'avi i a la meva família. M'agrada aquesta sensació tèbia i propera. Són, al meu entendre, aquests petits detalls els que cal atresorar, perquè són aquests els que ens fan rics. Més enllà d'això, dubto que hi hagi res més.



PAU CASALS INTERPRETA BACH

En aquest document que ja té uns quants anys, Pau Casals interpreta la segona part de la Suite n.1 de Johann Sebastian Bach. Aquesta suite i les altres cinc que l'acompanyen, tenen la particularitat de ser extremadament difícils d'interpretar i durant molt de temps, Pau Casals va ser l'únic violoncelista del món que les interpretava totes sis. Ho va aconseguir a base d'esforç, de tenacitat, d'una tècnica en l'execució increïble i en la seva saviesa com a mestre.
Potser resulti una mica llarga a les oïdes poc acostumades a les notes del violoncel. Si és així, fixeu-vos com interpreta el mestre, amb els ulls clucs perquè res ni ningú destorbi la seva concentració ni sigui una interferència entre ell i la música. Embadoqueu-vos amb la seva mà esquerra, que revoloteja per damunt del màstil pulsant amb suavitat cada nota concreta, tocant les cordes exactament en el lloc adequat. Res pot ser més plaent per a l'artista que captar l'atenció absoluta de l'espectador, en aquest cas l'oient, en un o altre sentit. Si malgrat tot això la música continua fent-se pesant, feu com el mestre: acluqueu els ulls i deixeu-vos portar, gronxar gairebé, per les tonalitats que Bach va deixar escrites sobre un simple paper i que el mestre Casals reviu per sempre. Si malgrat tot i tot, encara no us sentiu satisfets, aleshores agafeu aire, ompliu-vos els pulmons de vida i a l'hora d'exalar-lo recordeu allò que Casals opinava: Bach és un miracle.

PAU CASALS A LES NACIONS UNIDES

Ja sé que aquest discurs l'heu escoltat un milió o més de vegades, però cada cop que el torno a rememorar, se'm continua posant la carn de gallina. és el parlament d'un català convençut, d'un vendrellenc de primera categoria, d'un home valent que va saber exposar, fins i tot en la seva més extrema vellesa, els seus sentiments més profunds pel seu país, Catalunya.
Potser que tots plegats en prenguem nota.

divendres, 19 d’octubre del 2007

ESCLAVOS POR LA PATRIA




Fa ja un cert temps vaig llegir un llibre que em va deixar impressionada: "Esclavos por la patria". El seu autor, Isaías Lafuente, reconegut periodista i investigador, va fer un treball de recerca extraordinari a la busca de les fonts fidedignes que indiquessin i desvetllessin, d'una vegada per totes, què havia passat amb els presoners republicans que havien caigut en mans de l'exèrcit franquista i que no havien estat afusellats en un primer moment. El resultat és esfereïdor i es recull en aquest llibre, magníficament escrit, que resulta ser un document imprescindible per entendre una part de la història d'Espanya que no només els principals implicats, sinó molta altra gent, s'ha entestat en amagar i fer fonedís de la vista de la opinió pública des de fa més de seixanta anys.
Si aquest llibre us interessa, el trobareu a l'editorial Ediciones de Hoy, SA dins la col.lecció Historia Viva. El seu ISBN és 84-8460-183-8.
Al llarg de dotze capítols Isaías Lafuente va desgranant la història que ha aconseguit estirar dels arxius més amagats i foscos de la dictadura, que encara ara, en els nostres dies, no s'han donat a conèixer per complert. Us transcric la contraportada del llibre, paraula per paraula, perquè feu una idea del seu contingut: "Para muchos españoles el horror de la guera civil no acabó el 1 de abril de 1939. Como se decía en "Las bicicletas son para el verano" con aquella fecha no llegó la paz, sino la victoria: es decir, la venganza de los vencedores, la persecución y el arresto sistemàticos de cuantos pudieran ser catalogados como opositores al régimen. Las cárceles se vieron pronto abarrotadas en un país que, a consecuencia de la guerra, podía considerarse toto él "zona devastada". Franco aprovechó esta situación para convertir a los reclusos en trabajadores forzados sobre los que recayó el sacrificio de reconstruir pueblos, hacer pantanos, trazar líneas férreas, explotar minas o erigir el monumento más emblemático de la dictadura: el Valle de los Caídos.
Obligada a trabajar en unas condiciones infrahumanas, fue la población carcenaria la que "levantó", en gran parte, aquella España hambrienta y arrasada, sin rastro de "rutas imperiales". Para los presos fue un tiempo de dolor y vejaciones sin límite. Para el régimen y sus afectos, un negocio redondo.
Isaías Lafuente traza el mapa pormenorizado de la explotación, documenta los intereses económicos que animaron desde sus inicios el sistema de redención de penas, y cuantifica, por primera vez, las ganancias que el régimen de Franco obtuvo explotando a los vencidos. Además recoge testimonios de los propios reclusos para reconstruir la tragedia personal de aquellos hombres y mujeres, auténticos "esclavos por la patria", que fueron las víctimas ocultas del franquismo".
De debò que us el recomano. Tanmateix, aquells que tingueu un estómac sensible, la sensibilitat a flor de pell i la indignació sempre a la que salta, llegiu-lo amb molta cura, perquè conté descripcions ben crues. Les coses pel seu nom i tal com són.
Ara que sembla que la Llei de la Memòria Històrica torna a estar enfilada, malgrat l'oposició dels partits més tradicionalment conservadors, aquells que encara mantenen el "rango abolengo" de fa 150 anys, no els fa cap gràcia que se sàpiga la veritat autèntica del que va passar i dels molts crims, milers d'ells, encoberts o a cara descoberta, que el franquisme va permetre i els franquistes van perpetrar.
El 20-N d'enguany no hi haurà manifestació d'exaltació al franquisme per prohibició expressa del govern, amb l'aprovació de la majoria de partits que formen el congrés, inclòs el PP que, d'una manera força extranya, deixarà passar aquesta data sense prendre partit de cap mena, mantenint-se quiet i a l'ombra de les crítiques que poguessin sorgir, més encara tractant-se de dates properes a les eleccions generals.
Us recomano aquest llibre vivament. No permetem que s'amagui la veritat. No permetem que tants milers de persones, homes, dones, grans i joves, morissin absurdament per un sol home, el nom del qual és ofensiu. Recuperar la memòria i mantenir-la no canviarà allò que van viure dues generacions senceres, però sí, potser, ajudarà a calmar la indignació dels familiars que encara queden vius d'aquelles autèntiques víctimes del franquisme.

L'ALTRA CARA DE LA MONEDA

Segons els informatius que oferia el règim, els conegudíssims No-Do, els presoners republicans que havien anat a parar a les presons franquistes, no havien estat convertits en esclaus, sinó rehabilitats per deixar de ser pàries i convertir-se en patriotes.
Jutgeu vosaltres mateixos.