UNA DECISIÓ CONTROVERTIDA

Avui aquest matí ha saltat la notícia que l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona ha decidit que els menors de 10 anys no poden agafar el transport públic sols i que per anar bé han d'anar acompanyats d'un adult. La polèmica està servida perquè, arran d'aquesta decisió, una es pregunta quina és la finalitat última que s'hi amaga al darrera, donat que aquests menors, si a més pertanyen al club dels Tarraconins, tenen l'autobús de franc. Ara bé, si han d'anar acompanyats, aquest/a acompanyant obligatòriament ha de pagar el seu bitllet, amb la qual cosa, l'un compensa l'altra i l'empresa pública de mitjans de transport, respira tranquil.la. Tot plegat fa pensar malament, digueu-me suspicaç si ho voleu, perquè veig més fàcil que l'equip de govern hagin pensat en l'aspecte crematístic de l'assumpte més que no pas en la bona intenció de procurar evitar que els menors prenguin mal, que vagin protegits, segurs i ben guiats per un adult que en tinguin cura des del moment de sortir de casa fins a l'instant d'entrar a l'escola.

Els menors, que són els principals interessats en tot aquest assumpte, són els que menys tenen a dir perquè, com a menors, faran allò que els adults els diguin, però ara el tema tindrà el seu ressò en els pares i mares que a diari veuen als seus fills/lles enfilar-se a l'autobus municipal i respiren amb calma perquè al matí a primera hora, que ja resulta de per sí estressant, tenen el desplaçament fins a l'escola de la canalla, solucionat. Doncs no, això s'ha acabat. O els acompanyen ells mateixos o els escolars menors d'edat, que són tots, s'hauran de quedar a terra o anar a l'escola com tota la vida, xino-xano.

Ignoro si l'equip de govern que ha pres aquesta decisió és conscient de la repercussió i les conseqüències que tindrà, però sigui com sigui, estic convençuda que al llarg dels propers dies algú haurà de donar explicacions i haurà de posar un pegat calent a una nova pífia municipal. Els meus nens, que són Tarraconins, van rebre a casa una carta dient-els-hi que ja podien anar a recollir el seu carnet que els acredita com a membres del club i que amb ell, i en cumpliment d'una promesa de l'alcalde Ballesteros, tindrien l'autobús escolar de franc. A nosaltres, sortosament, no ens cal anar a buscar l'autobús que arribar-nos fins al col·le, però entenc que per a les famílies a les que sí els cal, aquesta decisió representarà més una molèstia que no pas un aventatge, més encara perquè si els pares deixen als fills pujar sols als autobusos municipals és perquè els veuen capacitats per fer-ho i tenen dipositada en ells la confiança suficient per deixar-los anar sols.

En fi, la polèmica està servida i segur que els propers dies en sentirem a parlar. Ja tindrem temps de comentar-ho.

ELS EFECTES DE LA VENTADA

En aquest país nostre hi acostuma a fer vent i això no representa cap novetat. Els homes del temps ho tenen claríssim: la mestrelada corresponent de les Terres de l’Ebre deixa pas a una llevantada sumaríssima a la costa central per, finalment, convertir-se en una tramuntanada furiosa a Girona. Des de temps immemorials la gent s’ha tornat boja darrera el vent i el vent ha respòs a la caiguda de quatre gotes de tardor o bé al cor de l’hivern. El meu avi Joan, quan les ràtzies de vent feien espetegar amb ràbia les branques de les moreres que hi havia plantades davant de casa, contra les persianes de la tribuna, acostumava a dir: Quin un de més gros que n’han penjat avui!. No tinc ni idea de a què es referia amb aquesta expressió, però ell la repetia i d’alguna manera, s’havia convertit en una mena de cantarella que implicava una ventolera inclement i potser per això mateix, per haver estat tan repetida, ja no n’hi feia cas. Ara em sap greu no haver-li preguntat què volia dir amb això.
Sigui com sigui, el vent bufa i ha bufat a ple pulmó aquest cap de setmana. Els avisos del Servei de Meteorologia de Catalunya ja havia alertat que el vent podia fer mal i que seria excepcional. Com hi ha món, n’ha fet tant com ha volgut de vent, fins al punt de deixar al seu pas 9 persones mortes, a banda de nombrossíssimes i quantioses pèrdues materials, molèsties i desgavells per tot arreu. Arbres aixecats de soca-rel o amb les branques arrencades, edificis sense teulada, parets esfondrades, cables d’electricitat per terra, incendis forestals, contenidors tombats, escoles tancades, etc., etc., etc.
Us explico tot això perquè cada vegada que hi ha una malvestat climàtica d’aquest tipus o d’altres, es posa de relleu una evidència preocupant: aquest país nostre tan estimat, tan volgut, tan entranyable, s’atura en sec a la primera ventada més forta del costum; marxa l’electricitat quan plou; si cauen quatre volves les ciutats es col·lapsen, els trens arriben tard, els avions no poden enlairar-se, el caos regna a tot arreu i a ciència certa, potser la única cosa que continua funcionant com un rellotge suís, sense cap gènere de falla, són els peatges. Com n’és de trist tot plegat!.
En aquesta ocasió qui va posar-se al capdavant de la crisi amb la lloable intenció de posar-hi tranquil·litat (tot i que no solució, ni tant sols precària) va ser el conseller Saura, en comptes del president Montilla. Em pregunto perquè!.
Penso sincerament que si fóssim un país avançat, amb unes bones infrastructures, amb una bona previsió d’allò que pot venir, no ens hauríem de veure afectats per unes quantes hores de vent, per fort que aquest sigui i sobretot, el ciutadà no ha de pagar la falta d’inversió que aniria destinada a la millora de diverses instal.lacions que fa 150 anys que no es toquen.

La ciutadania tenim paciència, molta paciència, està demostrat, perquè les asseguradores posen tota mena de pegues a fer-se càrrec de desperfectes diversos com ara neveres descongelades, menjar fet malbé, falta d'electricitat, aparells elèctrics espatllats, etc., etc.

El president Montilla diu que la culpa de tot plegat la té el Servei Metereològic, que no va avisar amb prou insistència i a partir d'aquí, la pilota va passar del teulat propi al teulat aliè.

Com dimoni s'ha d'arreglar tot això? Els polítics, està demostrat, no en tenen ni idea i jo, per descomptat, tampoc.

S'accepten bones idees.

HOMBRES, MUJERES, EFRÉN I LA SEVA AUGUSTA MARE

La programació d'alguns canals de la tele de divendres i dissabte al vespre/nit està determinada pels programes del cor, allò que els experts anomenen "el colorín". Programes com "Donde estás corazón" y "La Noria" acaparen cada cap de setmana l'atenció de milers d'espectadors, amb els seus continguts, sovint polèmics, pujats de to i carregats de xafarderies, especialment el DEC.
Aquest cap de setmana va passar quelcom d'extraordinari que un cop analitzat, em va semblar indecent i indignant.
Algun/a dels/les amables lectors/res sap qui és un tal Efrén?
Probablement tots/tes ho sabreu o almenys, en algun moment n'haureu sentit a parlar per la tele. L'Efrén és un tipus de 26 anys que ha saltat a la fama de 0 a 100 en dos dies, perquè va participar en un programa de Tele 5 que es diu "Hombres, Mujeres y Viceversa". El programa consistia en trobar-li una nòvia a aquest tal Efrén i ell mateix havia de triar-la d'entre una bona colla de candidates a les que va anar eliminant adduint les excuses més tontes. Que si a aquesta no la veig clara, que si aquesta no m'agrada directament, que si aquesta és massa bleda… Finalment, després de llàgrimes, sortides, coneixences, refregaments i algun que altre "retozo sobre el follaje", el tal Efrén va escollir a una tal Soraya, convençut que havia trobat la seva mitja taronja i argumentant que s'havia enamorat bojament d'ella. La tal Soraya (molt mona, no es pot negar, però sense massa sang a les venes), va acceptar aquesta elecció com l'ovella que entra a l'escorxador, convençuda que aquesta xamba li reportaria "bolos", feina a no sé quina altra cadena de televisió, el salt definitiu de l'anonimat a l'estrellat i finalment, la resolució econòmica i sentimental de la seva vida. Però és clar, no va tenir en compte que el tal Efrén feia més comèdia que teatre i que el que va començar com una comèdia grega es va convertir en una farsa romana amb tints dels drames clàssics més estereotipats. Ell, mentre la tria a ella es veu amb una altra (que també ha anat passejant-se pels platós més escandalosos) i ella, que tampoc és manca, es veu en la foscor d'una còmplice habitació d'hotel amb un tal Carlos que és, a la seva vegada, un concursant de Gran Hermano, fet pel qual, la seva "relació" va durar de Nadal a Sant Esteve, i això que havia de ser per sempre. En fi, com definir-ho? Un merder. I al capdavall, hores i hores de programació a la tele.
Oi que és trist? Doncs no, és tristíssim.
D'entrada, ja trobo denigrant i indignant que una colla de noies, la majoria d'elles anorèxiques i amb ínfules de model i presentadora, es rebaixin d'aquesta manera a la televisió i d'una forma pública, suspirant i llençant llàgrimes de cocodril per un tio, el tal Efrén, que déu sap que no val un pito. Que el noi és guapo? Salta a la vista, no es pot negar, però l'heu sentit a parlar? L'heu sentit argumentar i defensar-se? Quina vergonya aliena més ben sentida i més apropiada.
I ara arriba la qüestió de pes de l'assumpte: com és que un paio i una tia completament anònims, sorgits del no-res, a primera vista fracassos escolars en potència, pretenguin "treballar" a la televisió, seguint els tristos exemples de la Belén Esteban, la Raquel Bollo i altres herbes, que no tenen més mèrit que haver protagonitzat algun tipus d'escàndol, rera el qual, ja poden opinar del bé i del mal, del més aquí i del més enllà en programes que foten a caldo a altra gent tan desgraciada com ells mateixos?.
La culpa la tenen els mitjans de comunicació, éstà clar i nosaltres, els espectadors, que ens empassem sense qüestionar-ho, allò que ens donen i com més escandalós, més ens agrada. Com més llagues es poden obrir a base de furgar-hi a dins, també millor que millor. I la cosa es pot allargar setmanes i setmanes.
Ara encara no sabeu qui és l'Efrén aquest? Ni la Soraya? Ni ningú d'aquesta trepa? No patiu. Segur que aquest cap de setmana, periodistes a simple vista amb un cert prestigi com el Pepe Calabuig, el Jordi González i d'altres, ens tornaran a bombardejar amb les incidències que al llarg d'aquesta setmana els hagin pogut esdevenir, a aquesta colla d'adolescents que arrosseguen misèries i desvergonyes de plató en plató, assegurant que diuen la veritat del que expliquen i prometent que mai parlaran de la seva vida privada. Ja, ja, ja!.
Si no és perquè és tan trist, seria per petar-se de riure.
Ai el circ de la tele!. Sorollós, escandalós i en el fons, inevitable.

L'HORROR HUMÀ

Trobo increïble que fins ara la gent no hagi sortit al carrer per protestar i manifestar el seu dolor pel poble palestí i per la guerra oberta, cruenta i sagnant que s'està produïnt a la franja de Gaza. Ja fa tant de temps que tot plegat dura i ha estat tanta la gent que ha mort pel camí, que el fet que les notícies de qualsevol hora parli una vegada i una altra, repetidament, de l'horror humà que s'està visquent a l'Orient Mitjà, ja pràcticament no ens immuta.

No hauria de ser així, perquè per damunt de tot, hem de ser una mica més humans. A qui no fan mal les imatges que han ofert totes les cadenes, de pares i mares desesperats que enterren als seus fills morts en atacs israelians. I a qui deixa indiferent la destrucció de la cultura, de la civilització, de la humanitat, només per una qüestió de terra?

Aquest cap de setmana la gent ha sortit al carrer, com en tantes i tantes anteriors ocasions, aquest cop per dir que els polítics han d'imposar-se a la massacre i amb accions concretes i a poder ser encertades, mediar i posar fi a aquesta bogeria.

La gent, anònima, desinteressadament i humana ja han dit el que havien de dir i ara, a veure qui posa solució i de quina manera, a aquesta cruenta guerra?

El crit de Pau s'ha fet sentir, i ja era hora.

http://palestineblogs.net/

HOMENATGE A JOAN BROSSA

Seguint la feliç iniciativa que han tingut els amics de l'Ablogcedari Brossa, avui és el dia perfecte per homenatjar aquest artista, en Joan Brossa, ja que avui tot just, el recordem 10 anys després de la seva mort, produïda el 30 de desembre de 1998, a causa d'un vessament cerebral que li va produir una fortuïta caiguda per les escales del seu estudi.

Per homenatjar i recordar a Joan Brossa es podrien seguir molts camins. Jo he escollit el de la poesia visual i en comptes d'explicar-vos què significa casascun dels poemes que he escollit, prefereixo deixar-vos vagar i divagar per ells, treient-ne vosaltres mateixos/es les vostres conclussions. A mi m'han agradat i és per això que els afegeixo al post del dia.

Abans però, un apunt biogràfic de l'artista perquè tothom sàpiga qui era i què feia.

Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 de gener de 1919 – 30 de desembre de 1998) es dedicà a la poesia, la dramatúrgia i l’art plàstic, afegint al fins aleshores conegut una nota de modernor i d’innovació que és la causa que avui precisament, se li faci aquest homenatge públic, notori i col.lectiu.
Joan Brossa va néixer a Barcelona. De ben jove, l’any 1937 passà a formar part de l'exèrcit republicà i després de la derrota a la Guerra Civil, va haver de fer el servei militar a Salamanca. En tornar a Barcelona es relacionà amb poetes i artistes de prestigi reconegut com ara J.V.Foix, Joan Prats o Joan Miró, que el marcaren moltíssim en la seva obra de producció pròpia, però va ser l’amistat que va entaular amb el poeta brasiler i cònsol del Brasil a Barcelona Joao Cabral de Melo, qui el determinà a idear una obra que el vinculés per sempre més al món literari, artístic i especialment, de compromís social.
L’any 1947 amb un grup de joves artistes, fundà la revista Algol de la qual sortirà un únic exemplar. L'any següent, juntament amb Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, Modest Cuixart i d’altres fundà la revista avantguardista Dau al Set. L’any 1949 publicà el seu primer llibre de poemes i quatre anys després, el 1951 estrenà estrenà les primeres peces teatrals.
Col·laborà amb pintors, escultors, músics, fotògrafs, cineastes i artistes de tots els gèneres: entre ells Antoni Tàpies, Joan Ponç, Miró, Cuixart, Chillida, Perejaume, Carles Santos i d’altres.
Se'l considera un dels creadors de la poesia visual catalana juntament amb Carles Sindreu, amb mestratge reconegut per joves poetes com ara Enric Casasses.
Per bé que la seva obra plàstica no ocupi més que una petita part de la seva enorme producció, mercès a ella Brossa ha esdevingut un referent mundial.

BONES FESTES!

(L'Ariadna amb el seu tió, tot just acabat d'arribar a casa després de passar tot l'any a la muntanya).

Estimats amics, estimades amigues, Bones Festes!.

Ja ho sé, m'ha quedat com a molt institucional i solemne, però l'ocasió s'ho val. El dia de Nadal és el de la celebració grossa. Avui vindrà a casa tota la parentel.la, menjarem sopa de galets, escudella i carn d'olla, espatlla de xai al forn i postres, prendrem cava, brindarem per l'any que s'acaba, per la nostra salut, per la sort d'estar junts un any més i en acabar, farem cagar el tió, que jeu a casa des de fa uns quants dies i al qual, l'Ariadna, el Marcel (que viu innocentment el seu primer Nadal sense saber massa què passa), el papa Salvi i jo, fa una colla de jornades que anem alimentant amb fruita i retalls de pernil dolç, perquè avui estigui ben fart i faci una bona cagada. Mirat fredament i d'un tros lluny, quina tradició més atàvica aquesta, de tustar un tronc amb la vil motivació que cagui. Ja pots picar, ja!.

L'Ari cantarà repetidament, alegrement, entusiàsticament, el consabut Parenostre del Tió, que tantes variants té. Ella canta la versió vendrellenca de tota la vida que resa així:

Parenostre del Tió,

Tió de Nadal.

Ara venen festes,

festes glorioses,

gallineta a l'olla

carn a la cassola,

cueta de mixó,

Caga tió!.

Tu que vas per les teulades,

caga neules ensucrades!.

Tu que vas pels corralons,

caga torrons!.

Tu que m'ets padrí,

caga torrons per a mi!.

Després aixecarà nerviosament la manta que tapa el Tió i... Oh meravella!.

El joc es repeteix cada any i tot i que fa dos dies era jo la que aixecava la manta i corria a obrir els regals que el tió el cagava, a la falda de la iaia Roseta, mentre la mama aprofitava la badada per tornar a... en fi, ja m'enteneu... l'alegria de l'Ariadna i la del Marcel quan s'hi pugui afegir, la veritat és que no tene preu.

Us desitjo a tots i a totes unes vetllades tranquil·les, que mengeu, begueu, gaudiu, recordeu i escolteu música fins i tot quan no n'hi hagi i quan no soni. Que sigui una música ben alegre, la que a vosaltres més us complagui i que us acompanyi allà on aneu, alçant el vostre ànim i fent-vos sentir una especial vibració plena d'entusiasme.

Bon Nadal i Bones Festes!.

HISTÒRIA D'UNA AMPOLLA

La història que avui us explicaré fa referència a una ampolla. És una ampolla verda, d'un litre de capacitat, de ventre allargat i coll estret. El seu contingut, espumejant i una mica àcid, queda retingut dins el recipient per un tap de suro d'autèntica i genuïna alzina surera. Al seu damunt hi va una placa i un morrió relliga tot el conjunt, procurant protegir el contingut i donant a l'ampolla en sí, un aire d'elegància i d'ociosa distracció.

Efectivament, ho haureu endevinat a aquestes alçades. L'ampolla de la qual us parlo és una ampolla de cava.

Quan el mestre que la va elaborar la va donar per enllestida i la va posar a la venda sota l'auspici d'una gran marca, que fa publicitat per la televisió, especialment en aquestes dates properes a Nadal, no s'imaginava pas que amb aquest producte enllestit i etiquetat, a punt només de ser paladejat, crearia un lligam d'autèntica complicitat amb els seus compradors i potencials usuaris, perquè aquesta ampolla de cava, sense ella saber-ho, ha nascut per complir una finalitat de celebració i de joia.

Déu sabrà per quantes mans haurà passat aquesta ampolla de cava. Fem una mica de recompte: les del fabricant de vidre, les de l'artesà que la va omplir, la d'un altre artesà que li va anar donant un quart de volta cada x dies, submergida en la foscor d'una cava, les altres mans de la persona que la va donar per bona i la va fer anar a parar dins una caixa juntament amb tot d'ampolles similars o iguals a l'ampolla de la que us parlo, les de la persona que traient-la de la caixa la va dipositar en un estant de cara al públic per a la seva comercialització, les mans de la caixera que en va cobrar l'import i finalment, les nostres mans, quan el Salvi i jo la vam comprar, tot just fa uns quants dies.

És estrany pensar en tots els passos i processos que aquesta ampolla de cava ha hagut de passar, conservant el seu preciós contingut, fins que ha arribat als seus destinataris finals: nosaltres, que l'obrirem quan toqui i amb ella brindarem joiosos, seguint la tradició dels de casa.

Quan serà que l'obrirem? La data exacta està escrita en un calendari a les estrelles i només l'univers ho sap. La única dada que nosaltres tenim és que l'obrirem el dia precís i esperat en el que un dels últims feixistes que encara cuejen, amb la seva maldat, els seus exabruptes, la seva creixent demència i la seva atàvica indolència, abandoni aquesta Terra amb els peus per davant.

Sí amics i amigues. L'ampolla de cava de la que us parlo està esperant amb paciència que el Manuel Fraga Iribarne faci l'últim espatarrec i mori amb ell el verí amb el que ha viscut tota la seva repugnant i estalviable vida. Ja sabeu: morta la cuca, mort el verí. Mort el Fraga, mort el darrer feixista, la signatura del qual, figura encara en unes quantes dotzenes de sentències de mort de la postguerra. El feixista sobre el qual ha de pesar com una llosa, la consciència de tanta sang innocent vessada per defensar unes idees concretes: la República, el país, la llibertat, la democràcia, allí on amb més cor i amb més força van florir i es mantenen encara: Catalunya, el País Basc i Galícia.

Sóm una nació sobirana. Això no cal que ens ho vingui a contradir la vergonyant ignorància del Fraga que es va ajuntar amb altres tan ignorants i desgraciats com ell per fer creure a l'"españolito de a pie" que la "sagrada unidad de la patria" estava amenaçada. Quin cony de pàtria és aquesta que es dedica a matar als seus fills? Quina merda de nacionalistes són aquests que defensant els feixisme i amagant-se rera el seu escut, es van dedicar a odiar sistemàticament a espanyols, catalans, bascos, gallecs de tot pelatge i tota criatura visquent que se'ls posés per davant?

És per això que quan fa uns quants dies vam escoltar el Fraga dient que als nacionalistes se'ls hauria de penjar "de algun sitio" el Salvi i jo vam fer el compte i pensament que tenir una ampolla de cava preparada i en fresc a la nevera, esperant que el Fraga finalment la guinyi (ja sé que a simple vista sembla immortal, però de debò , a l'hora de la veritat, no ho és), l'obrirem i en prendrem el contingut a glopadetes curtes i gratificants. L'avi Roca ja ho va fer amb el Franco, ja us ho vaig explicar fa uns quants dies, i nosaltres també ho hem fet en alguna altra ocasió anterior, com per exemple, quan va morir el Serrano Suñer.

Pressa? Cap ni una, però el temps, implacable i eficaç, li va a la contra de l'amic Fraga Iribarne i l'ampolla de cava que celebrarà la seva mort, la tenim ja en fresc i reservada a la nevera. Això rai que no es passa i que mentre no vol pà.

Si es mor aquestes properes festes de Nadal, quina ocasió més bona per celebrar tantes coses alhora!. A veure si per un cop a la seva refutuda vida, el Fraga fa alguna cosa bé. Si és així, només ens caldrà una mica més de paciència. Nadal ja treu el cap aquí, a la volta de la cantonada. Si no és així i aquesta mala bèstia encara té l'oportunitat de veure néixer un altre any, cap problema. L'ampolla continuarà a la nostra nevera, esperant pacient. Si per Nadal no matem el gall, no cal patir, ja arribarà l'hora i com diu aquell, "a cada cerdo le llega su san Martín".

UN DIA ESTRANY

(Imatge de la meva àvia, la M. Dolors Pros Tous, quan tenia uns 20 anys, cap als anys 30. Era, segons deien, una de les nenes més maquetes del Vendrell).

Tot avui ha estat un dia estrany. El cel semblava de plom a punt de desplomar-se, la pluja ha fet acte de presència a estones, mullant-ho tot i tornant-ho més fred i més plorós, el temps s'ha anat esfilagarsant com un drap de cuina vell i en general, les hores han passat lentes.

És el normal a les acaballes de tardor, però el cert és que l'ànim respon als estímuls d'una manera ben diversa perquè, encara que tinguem l'hivern tan a la vora i amb ell les festes nadalenques, si fa un bon sol i el ventijol bufa suau en un d'aquells dies d'assecar les bugades, el cor revifa i somriu al ritme parsimoniós dels núvols que passen i es perden horitzó enllà. La gent sembla sortir de les seves cases més contentes i munions de persones caminen per la Rambla, cadascuna amb la seva història i la seva personal circumstància. En aquest banc hi seuen una colla de iaios que comenten la darrera patinada del Nàstic; una mica més enllà el músic ambulant connecta els altaveus de l'aparell que l'acompanya i toca l'acordió amb parsimònia; en un altre banc una mica més amunt, tot buscant el solet que amb prou feines escalfa, una noia jove amb el seu nadó en braços, sent que el temps no passa i que cap moment serà tan perfecte com aquest que ara mateix transcorre. Els arbres deixen caure lentament les seves darreres fulles i resten nus a la vista de qui vol adonar-se'n. Des del Balcó encara es pot contemplar algun vaixell de vela que passa lleuger i que aprofita aquesta mica de vent que bufa. Les botigues estan plenes de productes agradables ja preparats per les compres nadalenques i la gent s'afanya a decidir els seus regals i presents amb una discreta alegria.

Avui, però, no ha estat un d'aquests dies. He mirat per la finestra del despatx una colla de vegades mirant de buscar concentració en les gotes petites que han anat caient del cel, com goteres d'un sostre baix, perquè davant l'ordinador el cap se me n'anava cap a un altre any i un altre moment.

Sí, un altre any i un altre moment. Fa avui tot just tres anys. Tres anys i ho dic amb malenconia, amb un punt de dolor i amb un gran enyorament. Avui fa tot just tres anys, tal dia com avui, tal tarda com aquesta, moria la meva àvia. S'apagava, se n'anava, s'esfumava el seu darrer alè. La seva mort va ser controlada, serena, absent cap indici de dolor. Heu vist mai com s'apaga una espelma quan ja no resta cap minúscol rastre de cera que faria encara que tornés a revifar-se la flama? Doncs així va marxar ella. Sense dolor, sense soroll, sense adonar-se'n, deixant enrera més de quinze anys d'un alzheimer que l'havien reduïda a una ombra del que ella era: la dona més ocurrent, riallera i enginyosa que he conegut mai.

Avui, tres anys després, els seus records... ja no fan mal sinó que em provoquen un mig somriure quan li explico les facècies de la seva vida a la meva Ariadna. Ella la recorda tot i que només la va conèixer asseguda en una cadira de rodes, completament absent de qualsevol incidi de resposta ni de qualsevol interès per la vida. L'Ariadna se la mirava sense comprendre què li passava a aquella persona gran que jo m'entestava en repetir-li que era la seva besàvia. Jo vaig ser tan feliç amb la meva de besàvia, que hauria volgut per a l'Ariadna tot el tresor de la seva presència a la seva vida i també la seva influència benefactora perquè la meva àvia, la Maia, va ser, per damunt de tot, una bona persona, una persona digna, una persona meravellosa.

Els seus contes van amanyagar la meva infantesa i la infantesa de la meva mare i ja de grans, amb la seva mort vam sentir que marxava amb ella aquella mica de la nostra infantesa que ella representava. Com en va ser de dolça, aquesta infantesa...

Com vaig dir en certa ocasió, cap carrer no porta ni portarà el seu nom perquè va viure amb senzillesa. Les seves motivacions eren poques però d'una vital importància: veure'ns felices, saber-nos contentes, fer-nos persones de bé. Se'n va sortir amb escreix. Ella va ser l'encarregada de moldejar la nostra manera de ser, tan de la meva mare com de la meva i avui, aquesta influència benefactora és impagable.

Records d'ella? A milers, a milions i la immensa majoria, bons, magnificats pel pas del temps, atresorats per la nostra memòria. Tres anys després de la seva partida puc dir amb la veu ben alta que la meva àvia, la Maia, la Maria Dolors Pros Tous, va ser una de les millors dones que he conegut i m'afalaga pensar que una mica d'ella viu en mi, en la meva mare i en la meva filla. En totes les dones que hi ha en mi ressona aquesta convicció i es fa cada dia més forta. Em sento feliç d'haver-la conegut. Em sento afortunada per atresorar els seus records.

(Imatge de la Maia, feta a Les Peces, a principis dels anys 80. Era, per damunt de tot, una dona ben riallera).

UNA ENDEVINALLA TRISTA

Avui us proposo una endevinalla senzilla, la solució de la qual trobareu una mica més avall, de manera que us prego que no feu pujar excesivament ràpid la pàgina perquè sinó, el misteri quedarà desvetllat.

Atenció: "Pengen dels carrers de Tarragona i són ridículs, risibles, còmics, grotescos, xarons, carrinclons, irrisoris, vulgars, ordinaris, exigus, insuficients, escasos, petits, miserables, insignificants, migrats, esquifits, minsos, raquítics, xics, diminuts, menuts, inapreciables, incomplets, deficients, imperfectes, mancats, pobres, curts, escarransits, neulits, reduïts, mísers, naquis, minves, mancats, faltats, deficitaris, avars, ronyosos i tristos. Què són?"

Efectivament, són els LLUMS DE NADAL que l'Ajuntament de Tarragona ha tingut la barra de penjar pels carrers de Tarragona, amb la fútil il.lusió que faran sortir a la gent al carrer provocant un ambient nadalenc de primer ordre.

El primer any que vaig passar a Tarragona, el Nadal del 2000, els llums ja em van semblar petits, escarransits i poc lluminosos. Vaja, que no convidaven a la festa, però en els anys següents, la cosa ha anat empitjorant. Aquest any considero que tan el nombre, com la qualitat com la varietat d'aquesta il.luminació, és simplement una presa de pèl. En ma vida havia vist una cosa tan trista amb ínfules d'encomanar alegria.

Encara bo que els especialistes en comerç i en màrqueting asseguren que una bona il.luminació nadalenca crea un ambient molt especial, propici al passeig i més encara, al consum, perquè la gent acostuma a visitar i a passejar per les zones més il.luminades, més guarnides i més galdoses. A Tarragona està clar que això no ho saben i que si ho saben, s'ho han passat per la... Considero que el llegir ens ha fet perdre l'escriure. Davant la crisi, misèria i companyia i davant l'estalvi d'energia, aquest fingit i fals interès per l'ecologia, ni que sigui només un mes i mig a l'any. La resta de l'any ja farem el que calgui, inclòs el dispendi de milions de litres d'aigua potable que es llença i malbarata clavaguerra avall per la Revetlla Remullada de Sant Magí.

En fi.

Reconec que aquest Nadal no estic massa inspirada i tot i que encara falten uns quants dies per a les vacances nadalenques, el pas d'aquests dies no fa que el meu ànim millori ni la meva il.lusió augmenti.

Si almenys, ja que fa aquest fred, caiguessin quatre volves...

AMNÈSIA INTERESSADA, DESMEMÒRIA FINGIDA

Si el cardenal Rouco Varela tingués una mica de vergonya i una mica de decència, callaria la boca. Hauria estat més maquet si s'hagués mantingut callat i quiet i si no volia organitzar mullader amb la seva demagògia i falses ganes de reconciliació, que no hagués començat a escupir bestieses, com ara això que no s'ha de remoure el passat i s'ha d'alliberar als joves d'avui de lastres del passat. L'únic lastre que hi ha en aquest assumpte és ell i la seva interessada maneta tova amb la que els capellanots de tots els temps han encalçat aquests joves que ara pretén protegir d'ofenses passades.

Perdoneu. Ja sé que no és aquest el to amb el que habitualment escric els meus post, però és que tota aquesta qüestió em subleva. Com es nota que l'església i els seus dignes representants es passen el dia tancats en riques esglesies i en morbosos confessionaris, mirant d'amoixar algun nen o a alguna beata que es pugui imaginar que trobarà obertes les portes del cel quan toqui, pel simple fet d'entendre's amb el capellà de torn. Que n'hi ha molts d'aquests, avui i ahir.

Les declaracions del cardenal Rouco Varela, cardenal i al mateix temps President de la Conferència Episcopal Española (que no és poca cosa) al voltant del pes que representa el passat de la història recent per als joves d'avui, són un insult per a molta gent d'aquesta generació de la post-guerra que van veure com capellans i monges feien de delators a les autoritats franquistes; que públicament i sense amagar-se'n assenyalaven amb dit justicier a aquelles famílies que convenia fer desaparèixer o callar per sempre. L'església, aquesta santa, catòlica i apostòlica i els seus administradors més que no pas els seus ministres, en van fer de tots els colors a partir del desenllaç de la guerra civil i això no ho dic jo sinó que està perfectament documentat, demostrat i estudiat en nombrosos llibres i publicacions erudites sobre aquesta etapa crucial de la història recent d'Espanya.

I ara, què? Convé que la gent, especialment la més jove, pateixi desmemòria? No resulta ser interessadíssima l'amnèsia que el cardenal invoca com a millor solució per al futur? La ignorància de la història és la cura de les seves nafres? Perquè fa tanta por remoure el passat? Perquè accions com les del jutge Garzón respecte de l'obertura de fosses comunes del franquisme, cauen en un sac sense cul i el jutge es fa enrera veient que la seva persona i carrera poden caure en desprestigi? I la millor pregunta de totes: quant val el silenci interessat dels guanyadors? Tant sí com sí la veritat ha d'aflorar més tard o més d'hora i aquesta sí que serà una veritat redemptora i guaridora que posarà, a la fi, un bàlsam guaridor sobre la ferida oberta que no deixa de rajar des de fa més de 70 anys.

Com es pot demanar l'oblit i l'amnèsia a la gent que va perdre parents en el conflicte i després d'ell? Com es pot obligar a dir als llibres d'història allò que més convé que diguin? Com es pot demanar als morts que callin quan tenen tantes coses per explicar i a tants per assenyalar?

La desmemòria col.lectiva que el Rouco Varela recomana potser faria que alguns respiressin tranquils, però els altres, quí pensaria en els altres...?

EM SOLIDARITZO, AVUI MÉS QUE MAI

He copiat del bloc de la meva amiga Menta Fresca aquest cartell, perquè m'ha semblat completa, absoluta i senzillament genial.

Em solidaritzo completament amb les dones que viuen en un estat de violència, no ja de gènere, sinó de qualsevol altra mena i que pateixen per aquesta causa.

No crec que sigui la guerra dels sexes la causant d'aquests estralls, sinó més aviat la ignorància, el menyspreu envers l'altra, la intolerància i al capdavall, la falta d'educació social.

Vull pensar que sabrem inculcar en els nostres fills mascles els valors que fan falta perquè la següent generació superi aquesta xacra i a les nostres filles femelles la valentia suficient per plantar cara i dir prou davant la prepotència, la violència i el terror.

Depèn de nosaltres.

SI EL MEU AVI ROCA FOS VIU

(El meu avi matern, Joan Roca Iglesias, en una fotografia de quan era jove, feta possiblement cap als anys 40).

Si el meu avi Roca fos viu avui hauria fet 97 anys. Era un home amb molt de caràcter (una pólvora, diria jo) i al llarg de la seva vida en va veure de tots els colors, inclosa, com no, la Guerra Civil, que el va enganxar a Cartagena, l'arribada de l'aigua corrent i la llum elèctrica a les cases, la trepitjada de l'home sobre la Lluna, el llençament del Columbia i el lent surar del telescopi Hubble per l'espai. No va poder anar més enllà, almenys pel que fa al fet de "veure" les coses perquè l'avi Joan va morir completament cec. Si avui fos viu estic convençuda que es passaria el dia enganxat a l'ordinador navegant per Internet de pàgina en pàgina, especialment si tenim en compte la vivacitat de la seva curiositat i les ganes de saber que no va perdre mai a la seva vida.

Tenia defectes? Un munt. A pilons possiblement, i també un caràcter seriós i intractable, tot i que a mesura que es va anar fent gran, aquest mal geni i les ganes de baralla i discutida es va anar desinflant. Recordo, quan estava proper als vuitanta anys, que en certa ocasió, ja cec i decrèpit, va dir, gairebé com una reflexió per a ell mateix: "jo sóc només una ombra, res més". Em va fer mal sentir-lo parlar així perquè en el fons del fons, tenia una certa raó.

Ras i curt, l'avi Joan va tenir al llarg de la seva vida, tres grans alegries, que explicava a la mínima de canvi: la primera, veure embarcar a Alfons XIII (el cametes) al port de Cartagena, on ell servia en aquell moment, camí de l'exili; la segona, la proclamació de la República i la tercera, la mort de Franco. Tenint en compte que ell feia anys el 21 de novembre, aquell 1975 va prendre's la mort del dictador com un regal d'aniversari anticipat i com a tal, ho va celebrar tal i com calia. Uns quants dies abans del 20-N, quan l'"equipo médico habitual" va començar a explicar amb compta-gotes als "españolitos de a pié" que el Franco estava que no estava, l'avi va comprar la ampolla de cava i li va dir a la meva àvia, la Maia, que la posés a la nevera i la mantingués fresqueta fins que arribés el moment. Ella la va agafar sense escarafalls i sense bescanviar cap paraula.

El recordo, aquella tardor de 1975, agafat al transistor de casa, matí, tarda i nit, fins que el dictador va fer l'últim espeterrec i va reventar per tots cantons. No cal ni dir que va sortir l'ampolla de cava i que mentre l'Arias Navarro anava fent el somicó, ell se la va anar prenent de mica en mica, assaborint cada glopada. En tota la seva vida havia trobat tan bon gust a cap cava anterior. Per cert, que com que el 20-N no hi va haver col.legi, jo em vaig quedar a casa. Recordo que a l'hora de llevar-me la mama em va dir que aquell dia no havia d'anar al col.le perquè (i cito textualment) "un senyor molt vellet que estava molt malalt s'havia mort" (jo tenia en aquell temps 4 tendres anys i tota la innocència del món) i a mi em va saber molt de greu que aquell senyor vellet, que jo no coneixia, s'hagués mort tan malalt. Quan vaig veure l'avi Joan, assegut al seu lloc habitual a la taula del menjador de casa (encara li veig ara), obrint una ampolla de cava i brindant per la mort (que ja era hora) del Franco, vaig pensar que jo devia tenir un avi molt dolent. Ai Senyor, el que és la innocència de la infantesa, i el ràpid que es perd...!. Ningú més de casa va fer cap altra manifestació, ni de goig ni de dolor, però al cap d'uns quants dies, la besàvia Roseta, que era la cuinera de casa, va fer un dinar una mica més bo, possiblement de peix, si no ho recordo malament, sense venir a compte de res, simplement perquè com diu aquell, "porque hoy es hoy".

El meu Marcel ha heretat els ullets clars de l'avi Joan i de fet, ningú més de casa té aquest color tan particular i distint que té ell.

El dia que l'avi va morir ho va fer tan bé com va saber. Simplement al llarg d'un dia 1 de febrer de l'any 1991, es va apagar. Va anar-se'n tal i com ell volia, sense dolor, sense estrebades, sense adonar-se'n. Es va anar adormint, i prou. Quan em toqui, jo també vull una mort com aquesta. Ell sempre dia: "morir no és res, és només un instant. Patir és el que em preocupa". En va saber molt, moltíssim.

Malgrat el seu caràcter i totes les anècdotes, històries, misèries i desgràcies que giren al seu voltant, per a mi l'avi Joan és una persona indispensable. Mentre escric aquest post tinc posada una música de Mozart, que a ell li encantava, concretament, la simfonia n. 40.

Avui que hauria complert 97 anys, va per a ell el meu record més entranyable.

UN OCTOGENARI EN PLENA FORMA

Avui l'amic Mickey Mouse ha sumat un any més a la seva longeva vida i ja en són vuitanta, ni més ni menys. Avui fa 80 anys que el Sr. Walt Disney va tenir l'encert i la fortuna de garavatejar-lo sobre un paper, essent només un esbós inicial del que seria posteriorment i només un projecte de totes les seves aventures.

Conec al Sr. Mouse de tota la vida i quan avui li he dit a la meva Ariadna que el seu amiguet fa 80 anys m'ha demanat si li faríem una festa. Li he dit que a la nostra manera, una mica, sí. Aquest és el nostre homenatge a aquest personatge entranyable que ens ha fet riure i divertir-nos des que tenim ús de raó.

Congratulations Mr. Mouse and happy birthday!.

AY CARMELA

Dissabte passat, quan l'Ariadna i el Salvi eren al Nàstic, el Marcel i jo vam anar a donar un tomb per la Rambla de Tarragona. Quan ens va semblar ens vam asseure en un banc i vam deixar passar una mica d'estona. De cop i volta, del carrer Unió i en direcció a la Rambla vaig veure travessar el carrer a una persona que, a simple vista, ja em va semblar una mica estranya. De cop i volta, sense que jo li hagués dit res, ja tenia aquesta persona al costat, oferint-me un paquet de mocadors de paper, a canvi de la meva voluntat. Així a la vora, vaig tenir oportunitat de mirar-me bé a aquesta persona i a la fi vaig descobrir què li havia vist d'estrany. Es tractava d'una persona amb aparença d'home, però que anava burdament maquillat i pentinat també d'una manera estranya. Entrat de ple en la quarentena, ulls estràbics, nas ganxut, barrada esqueixelada (amb la falta de dues o tres peces), barba de dos o tres dies i vestit modestíssim de segona, tercera o quarta mà. Amb forta veu d'home i observant la meva estranyesa em va dir: "Es que soy una chica atrapada en el cuerpo de un hombre. Me llamo Carmela".

En aquell moment la memòria em va donar un salt enrera. Entre l'any 1999 i 2002 cada dia del món, al matí, m'enfilava al tren per anar a treballar a Barcelona. Si fa o no fa, cada dia ens anàvem trobant les mateixes persones que amb cara afligida féiem rutinàriament el mateix trajecte. Allí ja l'havia vist i en aquell moment, ja demanava almoïna, només que aleshores anava vestit de dona: una dona estranya, masculina, fortota i sense hormonar. L'efecte era diabòlic. En aquells anys es feia dir Dominic, amb un accent afrancesat d'aquell que es parla a Cuenca. Li vaig perdre la pista en el moment en el que vaig deixar de viatjar, i fins aquest dissabte. El vaig recordar immediatament i quan li vaig demanar pel canvi de nom em va dir: "Mi familia no me acepta. Especialmente mi padre, que es un facha de mucho cuidado y para joderle he decidido cambiarme el nombre por el nombre más republicano que conozco, o sea que ahora me llamo Carmela". Dins el món dels friquis, aquest potser sigui el més extrem de tots, però quan se'm va asseure al costat i em va començar a explicar (sense jo preguntar-li) la seva història, vaig descobrir que dins aquella persona tan estranya (ni home ni dona sinó tot el contrari), hi ha un esperit tremendament pertorbat i adolorit, que només busca reafirmar-se en el que realment sent: que és una noia. Li encanten les sabates de taló, les mitges brillants, les faldilles acampanades, les bijuteries que en més o menys grau, totes portem i anava exclamant: "Es que es tan bonito ser mujer" i no ho deia només per l'atuell, sinó pel seu sentit de feminitat, de delicadesa en el moviment, de finura en les formes de moltes dones que coneix. La Carmela aspira, simplement, a semblar per fora el que ja fa molt de temps que sent per dins. Ara bé, el seu aspecte és tan estrafolari que ningú li ofereix la oportunitat de ser qui en realitat és i no té recursos per depilar-se, per hormonar-se, per vestir roba femenina, per treballar en una feina (ja no demana cap especificitat concreta) que propicïi deixar de vendre mocadors pel carrer, permetre-li fer una vida normal i deixar de rebre les mofes i burles de la gent cruel amb la que de vegades topa.

Quan estàvem asseguts/des al banc de la Rambla, de cop i volta se'ns acosta un home, potser rumanès, intentant vendre-li a la Carmela un parell de mitjons de llana. Els hi venia per 4,50 euros i s'entestava en no abaixar el preu. No parlava ni una paraula en castellà (menys encara en català) i portava el preu escrit en un paperet. La Carmela vinga a dir-li que no, que ella també s'havia de buscar la vida i que no podia comprar-li els mitjons, menys encara per aquest preu. El romanès s'entestava i començava, fins i tot, a posar-se una mica seriós (tirant a violent) i en el fons la imatge era la misèria intentant treure quatre euros a la pobresa. Tot plegat, patètic. Finalment el romanès va deixar córrer un negoci que ja va veure que no faria i va marxar.

Quan ens vam acomiadar, un segon després, la Carmela em va oferir un paper amb el seu número de telèfon dient-me: "Lo único que quiero es una amiga, alguien con quien hablar, con quien tomarme un café alguna vez. ¿Me llamarás?" i jo li vaig dir que no hi confiés, tot i que mai se sap. La vaig deixar entristida anar en direcció cap a l'estació de tren, mentre jo anava exactament en direcció contrària amb el meu bebè.

He pensat en la Carmela durant tots aquests dies, en la seva misèria, en la seva pena, en la seva falta d'ubicació a la societat i a la vida en general, afectada pel rebuig de la seva família i atrapada en un cercle viciós pel seu propi cos, que no l'afavoreix absolutament en res. El que és la imatge que projectem!

Probablement no tornaré a veure a la Carmela perquè el seu desig és marxar i viure a alguna ciutat on pugui fer una vida normal i on no porti cap etiqueta penjada; de moment però, no pot fer-ho perquè dorm a casa dels seus pares (només hi dorm perquè com a transexual, els seus pares no li posen a taula ni un plat de caldo i ha de buscar-se la vida a cop de mocador).

Tant de bo algun dia ho aconsegueixi.

DISSABTE AL NÀSTIC

Aquest dissabte passat el Nàstic jugava a casa contra el Saragossa. Durant tot el dia vaig estar escoltant el mateix: que si aquesta tarda s'ha de guanyar, que si ja veuran, etc., etc., etc.

El Salvi (per les venes del qual corre el Nàstic des del moment que va néixer), sempre acostuma a marxa de casa un parell d'hores abans que comenci el partit. Ell diu que és perquè així pot aparcar millor, però jo sospito que també és per l'ambient que es crea entre els seguidors abans de l'encontre i perquè essent ell com és, xerra amb l'un, critica amb l'altra, riu amb el de més allà i així va passant l'estona.

Des de ja fa uns quants partit, però, el Salvi té un afegitó que l'acompanya al Nàstic i que es diu Ariadna. La nena ha agafat tanta afició al futbol com a anar de la mà del papa a tot arreu i a ell, no cal dir, li cau la baba. No n'hi ha per menys. Després, el resultat del Nàstic és el que menys la preocupa: el cas és que ha passat tota la tarda amb el papa.

Aquestes que venen a continuació són algunes imatges (imperdibles) de tots dos, a punt de marxa. Es nota que ja tenim aquí una mica més de fred i tots dos van equipadíssims per més cap al tard.

Les penjo al bloc perquè m'encanten. Són com són ells mateixos: naturals, riallers i feliços.

Encomanadís, espero. Feliç, en tot cas.

PINZELLADES AMB MÀGIA DE JIM WARREN

Si us agrada l'art i voleu deixar-vos sorprendre, avui us presento un artista l'obra del qual és increïble.

A mig camí entre el surrealisme i les imatges oníriques, les temàtiques dels seus quadres són fantasioses, evocadores i conviden a vagar pels paisatges que composen les seves construccions pictòriques.

L'artista californià autor d'aquestes obres és Jim Warren i la seva tècnica, lluny del que podria semblar, a base d'esprais o a cop d'aerògraf, és l'oli. Aquests quadres que avui us adjunto, són pintats a l'oli amb pinzellades extremadament subils.

A hores d'ara Jim Warren és un dels pintors i il.lustradors més cobejats del món i als seus 35 anys té obres exposades als principals museus del món.

Altament cotitzat per l'estètica, deliciosa, sensual i imaginativa que l'autor proposa, ell mateix comenta a la seva web (que podeu visitar clicant aquí), que el seu art "no és més que una suggestiva experiència". Gaudim-la tots plegats