Aquest matí plou. M'encanta aquest temps de tardor, tan variable i recollidor. Per cert, avui canvien l'hora i podrem dormir una hora més o fer amb aquesta hora de més allò que més plaent resulti a cadascú.
Resulta curiós com a mesura que passa el calendari de l'any, ens anem habituant i acomodant a les necessitats de cada època. Ahir vaig veure per la Rambla Nova una dona, crec que estrangera, que encara anava vestida de rigorós estiu, ensenyant escot, esquena i cames, quan la majoria de nosaltres ja portem jersei de màniga llarga, coll alt i jaqueta. La gent se la mirava amb estranyesa, com si fos l'embaixada de l'estiu, sense recordar que fa només quinze dies o tres setmanes, tothom anava igual. L'alquímia del temps que passa ho va transformant tot al seu pas sense que s'hi pugui fer res. Més val deixar que tot plegat flueixi.
Ahir a la tarda jo també vaig fer alquímia a la cuina de casa. I no és una alquímia qualsevol, no us penseu. Quan el meu marit va entrar a casa va comentar que la meva alquímia es podia olorar des del replà de l'escala, tot just entrant a l'edifici en el que vivim. Vaig somriure i vaig pensar que a la meva besàvia, l'alquimista major de casa, li passava el mateix, que quan elaborava els seus preparats a la cuina, tot el veïnat ho sentia. Però és que les alquímies de la meva besàvia, la iaia Roseta, no eren qualsevol cosa. Ella era l'experta en usar sàviament les herbes i les espècies apropiades i justes per aportar als plats més senzills un toc de gràcia indiscutible: com recordo i enyoro les seves salses, les seves picades, els seus farcits i també els seus postres. La meva alquímia d'ahir a la tarda es va limitar, simplement, a transformar un pollastre cru en un pollastre rostit, acompanyat de cebetes franceses, panses, prunes i pinyons, tot plegat cuit al forn amb un bon oli d'oliva novell i regat amb un vi blanc, que és el que li dóna la gràcia. El truc? Potser uns brins de romaní del que creix lliurement en una torreta del terrat.
L'alquímia que coneixia la meva besàvia, després de tota una vida de practicar-la, la va aprendre també la meva àvia i quan la primera va faltar a casa, la segona li va prendre el relleu, però com que això de l'alquímia, els sabors, les textures i les presentacions dels plats, és quelcom molt personal, la meva àvia va donar al saber alquímic de la seva mare el seu propi deix i cuinava com una reina els arrossos, els canelons, els rostits i unes postres senzilles que enriquia a base de complements, com els bunyols de platan o el braç de gitano dit "fabiola", a base de galetes banyades amb ponx, rovell d'ou amb sucre, nata i xocolata, tot plegat confegit d'una certa manera per donar-li la forma d'un braç de gitano, però d'una delícia temptadora i pecaminosa.
Ahir, mentre cuinava al forn el pollastre rostit que us anomenava i preparava un flam de llet condensada de postre, pensava molt en elles dues, en els seus "piques" a la cuina. En l'època daurada de la meva infantesa, quan a casa érem sis persones, la meva besàvia es posava a la porta al matí, abans que tothom sortís i anava demanant a cadascú què volia per dinar. L'un deia: macarrons gratinats. L'altre deia: llenties. El tercer deia: caldo. El quart deia: arròs. El cinquè deia: patates fregides amb un ou ferrat i al sisè, que sovint era ella mateixa, potser aquell dia li venia de gust menjar pollastre. A l'hora de dinar, a la taula hi havia sis plats diferents, un per cadascú, perquè passar-se tot el matí a la cuina era el deliri i la satisfacció de la meva besàvia. Recordo, molt especialment, els àpats de Nadal, quan ella es posava al cap de la taula i mirava com tothom menjava. Potser ella ja havia espissegat alguna cosa a la cuina i ja en tenia prou, però sentia un enorme plaer quan veia que els 10 o 12 que ens ajuntàvem a casa menjàvem la sopa de galets, l'escudella i el gall dindi. En aquells moments ella era feliç.
Especialment en aquesta època de l'any, en que tot es ralentitza, reconec que sovint els records se m'agombolen al cap i molt sovint, parlo i escric sobre aquestes dones de la meva vida, que encara que des de fa anys, no tinc al costat, romanen en mi i em guien també en les meves modestes alquímies.
Sense proposar-vos-ho, ja sabeu quin menú tenim avui a casa.
Resulta curiós com a mesura que passa el calendari de l'any, ens anem habituant i acomodant a les necessitats de cada època. Ahir vaig veure per la Rambla Nova una dona, crec que estrangera, que encara anava vestida de rigorós estiu, ensenyant escot, esquena i cames, quan la majoria de nosaltres ja portem jersei de màniga llarga, coll alt i jaqueta. La gent se la mirava amb estranyesa, com si fos l'embaixada de l'estiu, sense recordar que fa només quinze dies o tres setmanes, tothom anava igual. L'alquímia del temps que passa ho va transformant tot al seu pas sense que s'hi pugui fer res. Més val deixar que tot plegat flueixi.
Ahir a la tarda jo també vaig fer alquímia a la cuina de casa. I no és una alquímia qualsevol, no us penseu. Quan el meu marit va entrar a casa va comentar que la meva alquímia es podia olorar des del replà de l'escala, tot just entrant a l'edifici en el que vivim. Vaig somriure i vaig pensar que a la meva besàvia, l'alquimista major de casa, li passava el mateix, que quan elaborava els seus preparats a la cuina, tot el veïnat ho sentia. Però és que les alquímies de la meva besàvia, la iaia Roseta, no eren qualsevol cosa. Ella era l'experta en usar sàviament les herbes i les espècies apropiades i justes per aportar als plats més senzills un toc de gràcia indiscutible: com recordo i enyoro les seves salses, les seves picades, els seus farcits i també els seus postres. La meva alquímia d'ahir a la tarda es va limitar, simplement, a transformar un pollastre cru en un pollastre rostit, acompanyat de cebetes franceses, panses, prunes i pinyons, tot plegat cuit al forn amb un bon oli d'oliva novell i regat amb un vi blanc, que és el que li dóna la gràcia. El truc? Potser uns brins de romaní del que creix lliurement en una torreta del terrat.
L'alquímia que coneixia la meva besàvia, després de tota una vida de practicar-la, la va aprendre també la meva àvia i quan la primera va faltar a casa, la segona li va prendre el relleu, però com que això de l'alquímia, els sabors, les textures i les presentacions dels plats, és quelcom molt personal, la meva àvia va donar al saber alquímic de la seva mare el seu propi deix i cuinava com una reina els arrossos, els canelons, els rostits i unes postres senzilles que enriquia a base de complements, com els bunyols de platan o el braç de gitano dit "fabiola", a base de galetes banyades amb ponx, rovell d'ou amb sucre, nata i xocolata, tot plegat confegit d'una certa manera per donar-li la forma d'un braç de gitano, però d'una delícia temptadora i pecaminosa.
Ahir, mentre cuinava al forn el pollastre rostit que us anomenava i preparava un flam de llet condensada de postre, pensava molt en elles dues, en els seus "piques" a la cuina. En l'època daurada de la meva infantesa, quan a casa érem sis persones, la meva besàvia es posava a la porta al matí, abans que tothom sortís i anava demanant a cadascú què volia per dinar. L'un deia: macarrons gratinats. L'altre deia: llenties. El tercer deia: caldo. El quart deia: arròs. El cinquè deia: patates fregides amb un ou ferrat i al sisè, que sovint era ella mateixa, potser aquell dia li venia de gust menjar pollastre. A l'hora de dinar, a la taula hi havia sis plats diferents, un per cadascú, perquè passar-se tot el matí a la cuina era el deliri i la satisfacció de la meva besàvia. Recordo, molt especialment, els àpats de Nadal, quan ella es posava al cap de la taula i mirava com tothom menjava. Potser ella ja havia espissegat alguna cosa a la cuina i ja en tenia prou, però sentia un enorme plaer quan veia que els 10 o 12 que ens ajuntàvem a casa menjàvem la sopa de galets, l'escudella i el gall dindi. En aquells moments ella era feliç.
Especialment en aquesta època de l'any, en que tot es ralentitza, reconec que sovint els records se m'agombolen al cap i molt sovint, parlo i escric sobre aquestes dones de la meva vida, que encara que des de fa anys, no tinc al costat, romanen en mi i em guien també en les meves modestes alquímies.
Sense proposar-vos-ho, ja sabeu quin menú tenim avui a casa.
4 comentaris:
també vaig veure una turista per la Part Alta en samarreta de màniga curta. Sembla mentida les mentalitats!
Qué lindos recuerdos y como los explicas, me hicieron recordar a mi mami que ahora está tan lejos de mi que hacía lo mismo que tu bisabuelita, cada día pregntaba que queríamos...y luego la pobre nos complacía.
Y eso no lo hizo solo cuando éramos pequeños, aún ahora cuando fui a Caracas a visitarla, ya ella tiene 81 años y nos preguntaba que queríamos ya antes de llegar para tener la nevera llena de nuestros caprichos o de mis nostalgias.
Un beso!
Sí Waipu Carolina. Hi a records que queden molt endins: sabors, olors, atencions, delicadeses que demostren amor i estima... I després, per molts sabors nous que tastis, cap serà mai com aquell al que estas acostumat des de petit. No hi ha canelons com els de la meva àvia, per exemple. I jo també els enyoro tant...
Un petó.
Hola Waipu Joan. La turista aquesta que vaig veure devia tenir prop de seixanta anys i anava de rigurós estiu en un moment que jo estava pelada de fred i em preguntava perquè no havia agafat de casa una jaqueta més gruixuda. Hi ha gent que té fogots.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada