MAR DE FONS

Benvolguts amics, hi ha un seriós mar de fons. No sé si és una moda i, per tant, serà passatgera, o si és un profund estat de cansament que es va consolidant dia a dia entre la plebs. El cas és que en aquests darrers temps, hi ha mar de fons, una remor que va creixent fins a convertir-se en una mena de crit. I qui hi ha al centre mateix d'aquest malestar? Doncs ni més ni menys que els reis. I no pas els d'Orient, sinó els Borbons.

D'ençà que els guionistes de les Crónicas Marcianas li van posar al Manel Fuentes una banda i la seva imitació del rei (que mai abans s'havia fet per una qüestió de respecte institucional i perquè ens havien fet creure que la figura del rei era intocable) va causar hilaritat i morbo entre els espectadors d'aquell caduc programa, es va alçar la veda per fotre's del rei. Què passa? On és el problema? Que no diu la Constitució que tots els ciutadans són iguals davant la normativa constitucional i que no n'hi ha cap que tingui més privilegis que un altre? Doncs perquè el rei Joan Carles, i de retruc la seva cada cop més extensa família, han de ser diferents? Però es veu que allò de la sang blava no és una contarella, sinó la més pura veritat, i és clar, davant d'això, encara que la sang sigui hemofílica i passada de data, no s'hi pot fer res més.

A més, com que el sobirà és tan "campechanu" i bonhomiós, la gent se'l mira com si fos un més de casa, sense tenir en compte el que arriben a costar a la butxaca del contribuent els seus desmans reials: que si vacances a la neu, que si passejos en iot, que si caceres d'óssos ebris... Recordo una intervenció d'un oient que, entrant en una famosa tertúlia radiofònica va demanar-li al periodista que moderava les intervencions, que com que el iot del rei el paguem entre tots, on calia apuntar-se per esperar el torn per passar-hi uns dies solcant el Mediterrani allende los mares. El comentari va aixecar rialles. Està clar que tots els luxes del rei i la seva parentela valen pasta gansa i la gent, especialment els espanyolets, paga que és gata i muts i a la gàbia. Però com que el rei és tan simpàtic. A l'apropament a la plebs ha contribuit molt el casament per amor de l'hereu, que va i es casa amb una periodista divorciada, de força mala fama, que no té a les seves venes, no ja la dita sang blava, sinó ni un bri de noblesa. Les portes de la casa reial, des d'aquell moment, estan obertes als comentaris, als murmuris més o menys d'amagat o, directament, a la més agra de les crítiques. I perquè no? Si s'ha de repartir llenya, que rebi tothom.

El remat final va ser el segrest del Jueves després d'aquella portada tant encertada en la que es veu el príncep Felip i la seva santa muller, fornicant al llit com el més vulgar dels mortals. El sector més conservador es va estripar les vestimentes i la cosa encara no ha vist el seu acabament. Ara la darrera moda és que les fotos del rei es cremin enmig de les places d'alguns pobles i per això la Fiscalia ha decidit agafar els criminals que han comès un acte tan execrable com declarar públicament i sense embuts, que en comptes d'un rei s'estimarien més un president de república. Si els espanyols volen corona, que se la quedin. Com canten els Mesclat, "Si el rei vol corona, corona li darem; que vingui a Barcelona que el coll li tallarem."

I mentre, la casa reial, encara no ha dit ni xiu ni miu. Deuen pensar que més val deixar passar el mar de fons i callar, perquè qui calla otorga, especialment quan en aquest silenci, hi van les garrofes que mai a la vida, cap Borbó, ha guanyat treballant.

Veurem què passa en un futur proper.

Per cert, la vinyeta, encertadíssima com sempre, i carregada d'un sibil.lí humor, la signa el Napi.