HO VOLEM TOT. HO VOLEM ARA

El mes de desembre de l'any 2004 va fer-hi força fred a Salamanca. Això almenys, diuen els nadius de la zona. Catalunya, en canvi, va tenir un hivern envejablement temperat, suau, càlid amb algunes inusuals alegries. La comparativa, ja ho sé, pot resultar odiosa, però és certa, més encara perquè aquest fred o aquesta calidesa de la que tracto, no són només meteorològiques, sinó també anímiques. I de quina manera. Aquell famós desembre, Catalunya donava un pas endavant en la recuperació del seu patrimoni documental i arxivístic amb el retorn d'una part dels papers que contenia l'arxiu de Salamanca, seu central dels expolis documentals que el franquisme havia portat a terme, no només a Catalunya sinó a molts altres llocs d'Espanya. Aquest expoli de documentació a punta de fusell, tant a particulars, com a entitats, com a institucions, es va fer en el moment de més dura repressió, de més ferotge revenja contra aquells catalans que volien, en el més profund del seu sí, continuar mantenint la seva identitat com a catalans i sovint, com a patriotes. A quants d'ells i d'elles els va costar la vida aquesta tossuderia de voler ser i de voler continuar sent.

Doncs bé, segons una promesa que havia fet Zapatero en plena campanya i en posteriors moments, les portes blindades, rovellades de tant d'estar tancades, de l'arxiu de Salamanca, finalment es van obrir per deixar sortir del seu interior, com ocells que fugen de la gàvia, molts d'aquells documents expropiats i emmagatzemats de qualsevol manera. "Se ha roto la unidad del archivo", cridaven els salmantins. Bé, i què? A cadascú el que és seu i aquests papers, no eren patrimoni "de la totalidad de los españoles", sinó papers particulars que havien de retornar, per justícia, a les mans dels seus legítims propietaris.

Ara bé, això va ser només l'aperitiu, perquè el retorn total dels papers, de tots els papers, sembla que ara va per llarg. Zapatero deu ser molt conscient que després dels esdeveniments dels darrers mesos (el retorn a l'acció armada d'ETA, la lenta laminació de la moral i de l'ànim dels socialistes per part de l'oposició sempre bruta del PP, el desgast continuat en l'acció política de l'equip de govern, el seu pacte per trons amb "los nacionalistas", etc., etc., etc.), tornar a obrir les portes grinyoloses de Salamanca li podria costar el cap en una safata i el que és pitjor, la poltrona en la que tant confiadament acomoda les seves laïques posaderes. Fa ben pocs dies el ministre de Cultura, César Antonio Molina, no s'avergonyia de dir-ho descaradament en públic: no hi ha data fixada pel retorn dels papers que encara estan retinguts a Salamanca, i tampoc hi ha ànim de decidir sobre aquesta qüestió, que a hores d'ara, amb tants fronts oberts, deuen considerar "trivial". Mentrestant, el conseller Tresserras, lamentava aquest fet des de la Fira del Llibre de Frankfurt. Cal esperar que la Generalitat emprengui alguna mesura contra aquesta indecisió, contra aquesta patxorra ministerial que no fa més que acabar d'encabronar la poca paciència que ens resta als catalans.

Malgrat els esforços de la Comissió de la Dignitat, malgrat els acostaments Generalitat-Ministerio de Cultura, malgrat les protestes al carrer, malgrat els articles publicats als diaris, malgrat tot i tot, i especialment malgrat viure en un estat democràtic i de dret, són precisament els drets dels catalans a recuperar el nostre passat aquells que sistemàticament ens neguen. Els actes es succeeixen, és clar, i ara la Comissió de la Dignitat ha organitzat per d'aquí a una setmana, un concert reivindicatiu al Palau Sant Jordi, en el que actuaran els de sempre: la M. del Mar Bonet, el Raimon i algun més, comptant amb el suport d'alguns escriptors, com el Xosé Saramago, entre d'altres. Tot molt bonic, però molt poc efectiu perquè al capdavall, Madrid i Espanya, faran el que hagin de fer i més els convingui, "y punto". I els catalanets, una vegada més, doblegarem l'esquena i amusgarem les orelles com si fossim gossos messells, no sigui que els espanyols sentin que estan sent atacats pel nacionalisme català i pel nostre sentit patriòtic d'orgull i de reivindicació.

Caldrà, novament, aixecar el crit de guerra dient allò que "HO VOLEM TOT I NO HO VOLEM AVIAT. HO VOLEM ARA". Volem el que és nostre, volem el que ens van prendre, volem la nostra llibertat, volem la independència, i la volem JA.

(Sé que crido però com en aquells malsons en els que la veu no surt de la gola i només vocalitzo desesperadament sense emetre cap tipus de so. Ningú em sent. Com he de fer-ho? Com he de fer-ho?)...