BRAMS D'ASE NO PUGEN AL CEL

"Fe significa no voler saber la veritat"

Friedrich Nietzsche

Quina poca feina que té darrerament l'Església catòlica!. És clar, perquè cada vegada tenen menys efectius i els que tenen de tota la vida, es van morint per motius de vellesa o d'avorriment, d'estar resant tota la vida a una colla de sants que mai els han fet ni el més mínim gest, per molt que vulguin creure que sí.

Ahir l'acte més solemne d'ociositat i de ganes de generar notícies i mala maror, va ser la beatificació massiva de 498 pressumptes màrtirs morts durant la guerra civil espanyola per les seves conviccions religioses, a mans del bàndol republicà. Em sembla molt bé que s'entretinguin en les seves xorradetes, perquè mentre fan això no fan res de pitjor, com ara marcar les pautes que han de regir la vida familiar de les persones o dels afers íntims entre les parelles, siguin matrimoni o no, homosexual o heterosexual. Cada vegada que ho fan, ho fan sense saber què es diuen ni què s'empatollen, perquè de la missa, no en saben ni la meitat, valgui la frase. Quan van decidir-se a beatificar i pujar als altars a tota aquesta gent que ahir va ser nominada per pujar al cel (que segur que abans no hi eren pas i es devien estar rustint en el més profund de l'infern o vagarejaven morts de fàstic en qualsevol racó dels llims), ja sabien que la cosa portaria cua, perquè això que hi hagi màrtirs de primera i de segona, és una cosa molt lletja. No reclamo pas que els morts pels nacionals seguidors de Franco tinguin cap altra reconeixement més que aquell que humilment i sincerament, els vulgui retre cada comunitat i cada família, però fer distincions d'aquesta manera tan descarada i tan poc delicada, em sembla un assumpte que ratlla l'ofensa, fins i tot la més patriòtica i carregada de fe.

Ahir totes les televisions oferien imatges de fidels que havien viatjat fins al Vaticà per assistir a aquestes beatificacions, armats amb banderes espanyoles de tots els formats possibles i que sota el crit "se nota, se siente, España está presente", volien fer veure al món sencer la seva satisfacció per l'acte esperpèntic i execrable al que estaven a punt d'assistir. I contents, encara!.

Molt bé, durant la guerra civil espanyola no hi va haver ni sants ni àngels en cap dels bàndols, més aviat hi va haver moltes desgràcies i pèrdues personals, materials i de tot tipus, que van obrir unes ferides sagnants que més de 70 anys després, encara conserven intacte el pus de la infecció tot just a flor de pell. Només cal gratar una mica perquè torni a brostar la ferida i amb ella, la sang i el dolor. Precisament és l'Església la primera que hauria de demanar perdó per molts i molts actes punibles que va cometre, des de les delatacions fins a les acusacions més directes, que van portar a molts a morir afusellats a les afores dels seus pobles sense judici ni res, ja que les autoritats feien acte de fe en el que deia la monja o el capellà de torn. En el millor dels casos, l'ostracisme més absolut i el dolor de l'exili per a la preservació de la pròpia vida eren les portes d'escapada per aquells que havien estat assenyalats per l'autoritat eclesiàstica de guardia. Si no volen demanar perdó i reconèixer la gran part de culpa que van tenir a l'hora de recolzar el franquisme, donar-li suport i ales, almenys, que no facin res, que es mantinguin al marge i que callin, per una vegada al llarg de la seva història. Que es dediquin a resar, que és lo seu. A veure si així deixen de fotre la pota i d'immiscuir-se en assumptes que res tenen a veure ni amb la fe, ni amb aquest Déu que tant prediquen, usant el seu nom en va. Imagino que ahir, el Rouco Varela i molts altres, devien veure reconciliada aquesta part tan amargant de la història d'Espanya i recolzada la seva idea d'oposició a la llei de la memòria històrica. Que no companys, que no és això, ni molt menys. La divinitat de l'Església ha perdut tota la seva credibilitat i tota la glòria dels altars, ben vernissats i lluents, no pot retornar-els-hi ni un xic de prestigi.

A casa tota la vida he sentit a dir que l'infern està enrajolat amb coronetes de capellà, referint-se a l'època en la que els capellans i els frares portaven la torsura com a signe de la seva condició. Segur que qui de casa deia això, possiblement l'avi, devia tenir tota la raó. De fet, n'estic convençuda. Poden resar, santificar-se, confesar-se, banyar-se cada dia amb aigua beneita i sortir a predicar al desert: la gent, en general, ha perdut la fe en l'Església i, sense deixar-se enredar més, ni deixar-se manipular per amenaces d'ultratomba, ja s'ha adonat, com diu el refranyer català, que "brams d'ase no pugen al cel".