dimarts, 9 d’octubre de 2007

SOBRE LA LLEI DELS SERVEIS SOCIALS O UNA VELLESA EN TONS DE GRIS




Fa tot just una setmana, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de serveis socials, que ha d'ajudar als col.lectius més desafavorits, especialment de gent gran, que necessiten assistència per desenvolupar les seves activitats quotidianes, per viure amb dignitat i fins i tot, per sobreviure amb unes mínimes garanties. Gràcies als polítics per pensar-hi. Ja era ben bé hora!. Encara bo que vivim en un estat social i que el benestar de la ciutadania ha de primar per damunt de qualsevol altre premisa, perquè sinó, potser ja haurien abocat les persones dependents barranc avall, no trobeu? Em sento indignada, perquè aquesta llei s'ha aprovat tard i malament. Ara, amb aquesta nova llei que tantes alegries ha reportat als membres del govern català, els serveis socials, que fins ara estaven vetats a les persones sense recursos o pobres directament, s'obren a les classes mitjanes. Fins al moment, qui no tenia diners ni propietats, ja podia anar-se fent a la idea que no rebria cap atenció ni social ni sanitària, pel fet de no poder fer front als 1.500 euros (250.000 pessetes) que s'han de pagar per rebre una mínima atenció en un centre de salut. Us dóna la sensació que les famílies normals de "classe mitjana", poden pagar una quantitat així i seguir vivint normalment? Si algú creu que sí, m'agradaria que m'expliqués com, perquè el sou mitjà d'un treballador, sovint no arriba a aquesta quantitat, o la passa en ben poc. Així doncs, com? Què se n'havia de fer fins ara de les persones grans amb necessitats concretes de dependència? Jo us ho diré: posem per cas una persona que, arribada una certa edat, té una casa en propietat, uns estalvis acumulats al llarg de tota la vida i la pensió corresponent. Doncs bé, cal que aquesta persona sàpiga que en el moment de caure a mans dels assistents socials, deixa de tenir res: els estalvis els hi van xuclant de mica en mica, mensualment, mentre "s'arreglen els papers de la Seguretat Social", i quan menys s'ho espera, li acaben de fer fonedissos els primers 6.000 euros. Després dels estalvis, acostuma a arribar la casa, que per art de Birlibirloque, passa a mans de l'assistència social, i això, si no intenten abatre's, com els corbs que són, damunt la nòmina de la parentel.la més propera: fills, nebots, néts o el que sigui. Això que us explico, per increïble que us sembli, és absolutament cert. Quan l'Alzheimer va deixar reduïda la meva àvia a la necessitat de que la moguessin del llit a la cadira de rodes i a la inversa, fent-s'ho tot a sobre i sense saber res, ni expressar-se, ni comunicar-se, ni portar a terme cap activitat vital per ella sola, ni tant sols la més elemental que és menjar, perduda la memòria, la paraula i l'esperança, el centre més proper a casa en el que va rebre atenció va ser la Clínica del Vendrell. I en el cas de la nostra família, no podem pas queixar-nos, però al llarg d'aquests anys d'anades diàries a la clínica per atendre-la en el que es pogués, i perquè pogués rebre l'escalf familiar mínim que se li podia donar, a diari la meva mare anava a veure-la, almenys tres cops. És per això que va poder parlar, conèixer, confraternitzar i compartir moltes vivences, moments, dolors i alguna alegria, amb altres familiars de persones que estaven com la meva àvia o pitjor, i a totes els passava el mateix: perquè els ancians malalts rebessin assistència havien d'endeutar-se, rehipotecar-se, malvendre propietats o buscar préstecs bancaris. Estic parlant de persones treballadors amb ingressos completament normals, dels que mensualment han de fer equilibris i malabarismes per arribar a final de mes.
Aquesta llei que diuen que universalitza el dret de l'assistència social, arriba tard i malament. I encara, la consellera Carme Capdevila, tota cofoia, va tenir la conya, la guasa o la poca-vergonya de dir a la premsa que "El que fa la llei és obrir els serveis socials a les classes mitjanes, que fins ara estaven excloses per una qüestió de renda". Lamentable, la declaració de la consellera, més valia que hagués callat i s'hagués posat en marxa molt més aviat, tenint en compte que aquesta és una llei que afecta a tantíssimes persones, que no recorren als serveis socials pel gust de fer-ho, sinó perquè ho necessiten, perquè les famílies ja no poden més. Segons xifres oficials, avui a Catalunya hi ha unes 825.000 persones que precisen dels serveis socials i s'estima que en els propers anys, se n'hi afegiran 500.000 més. Es tracta, doncs, d'un dels col.lectius més nombrosos que es troben en la mateixa circumstància: la necessitat de veure garantida la seva vida, el seu benestar i la seva dignitat, fins i tot estant malalts. Perquè aquest és l'altre capítol: el tracte i la poca vista que tenen moltes persones que es dediquen a la cura de les persones grans. No es pot generalitzar, perquè a tot arreu hi ha honroses excepcions, però hi ha cada penco que Déu n'hi do, i creieu-me que a casa podem parlar amb coneixement de causa.
Aquest és un tema que per important, per sensible i per extès, no es pot deixar passar i prou. Caldrà veure les conseqüències del desenvolupament de la famosa llei. Caldrà, doncs, seguir-ne parlant. I a fons.


5 comentaris:

Anònim ha dit...

sé que no m'entendreu gaire i pensareu que m'he begut l'enteniment, però si volem un món més just, més social i humanitzat, cal que la presió fiscal envers la gent que defrauda aumenti, i així i tot potser caldrà plantejar-se el pagar més impostos.
i no ho dic a nivell d'empresa (això ens faria perdre competitivitat), ho dic a nivell de treballadors.
necessitem més diners per poder tenir tot allò que encara no som capaços de garantir a tota la societat.
algunes idees....els jubilats haurien de pagar els medicaments sempre i quan la renda superés uns mínims, ens agradi o no, la visió que tenim del jubilat amb pensió baixa, per sort, no és universal.això s'hauria d'estendre també a la resta de la població, i qui tingui més renda no hauria de tenir el mateix descompte en la compra de medicaments que algú que no té recursos.
els autònoms han de ser conscients que cotitzan el mínim a la seguretat social no poden cobrar una altra cosa que aquest mínim, per no parlar del frau enquistat en el tema factures i despeses que apliquen....
ens cal recaptar més, per què tot i que una millor gestió sempre l'hem d'exigir, generalitzar prestacions i serveis té un cost molt important.
salutacions

ricardo santiago

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Ricardo, bon dia. Gràcies pel teu missatge.
Estic d'acord, en essència, amb el que dius, però això, ben regulat i ben tramitat, perquè no pot ser la gent amb pocs recursos, acabi tenint-ne encara menys.
Per altra banda, el motiu de queixa del meu article és la lentitud a l'hora de tramitar una llei d'aquest tipus, la deixadesa social envers un col.lectiu nombrosíssim i indefens de persones que necessiten atencions especials. Els polítics i la societat en general, durant molts anys, han mirat cap a un altre cantó, sistemàticament, davant les necessitats de gent malaltia amb rendes mínimes.
No em sembla just. Em sembla inhumà.
A veure si ara aquesta llei tot això ho regula i ho adoba, pel bé de tothom.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

aquest país acabara sent un geriatric i em d'estar preparats

qualsevol ajuda a la gent gran és benvinguda

salutacions

Roser Pros-Roca ha dit...

Tens raó. El més important, penso, és treure a la gent necessitada de cures especials, de la indefensió en la que es troben.
Salutacions.

Oscar Ramírez ha dit...

Estic molt d'acord amb tu. Poques coses que han de fer importants i les fan tard i malament. Indigna i molt.