VACANCES PAGADES

Des del moment del nostre naixement portem al damunt una mena de maledicció, convertida en la llei natural del més fort i l'instint de supervivència, però malgrat això, sabem que tard o d'hora -i més val tard que no pas d'hora-, haurem de morir. El nostre cos, amb el temps, es va transformant, desgastant, oxidant, fins que deixa de funcionar i desapareix. Així és per natura, l'aspecte físic de la vida i de la mort.

Des de l'inici del temps, la vida i la mort han anat lligades en l'ideari humà, unides per un llaç subtill, un tèl tan fi, que una alenada el desfaria, tal i com deia en Joan Vinyoli. Tanmateix, malgrat aquesta mort física, l'home vol aferrar-se a una vida que no mor, a un sense fi de possibilitats que han de fer perdurar l'essència de la persona en un Més Enllà desconegut.

Aquest és el principi de l'espiritualitat i les religions l'han fomentat amb les variants i tradicions que són pròpies de cada culte. Els catòlics creuen en una vida perdurable a la Casa del Pare pels justos i en un infern de sufriment i lamentacions eternes per als pecadors; els budistes en un sense fi de noves reencarnacions; els egipcis creien que l'ànima tornava al cos del difunt per estatjar-s'hi per sempre i per això embalsamaven els cossos, a fi i efecte que l'ànima tingués on tornar i s'hi pugués estar per sempre; els romans creien en una illa on vivien tots els morts i que per anar-hi havien de creuar un riu, anomenat Estigi o Leto, amb l'ajut d'una barca i el seu barquer Caront, i que com que aquesta travessia calia pagar-la, s'enterrava els morts amb una moneda a la boca. Les creences i les tradicions són increïblement variades i representen, a tot el que fins ara he dit, un llarg etcètera de possibilitats més.

És un no acabar de tradicions i de cultes que van a parar sempre al mateix lloc: a les ànsies de fer perdurar la vida i la immensa por que causa el pensament de la mort. Estic convençuda que qui digui el contrari, menteix. Tothom sent temor a enfrontar-se amb el desconegut, amb el misteri d'un Més Enllà del que ningú ha tornat mai per explicar-ne cap detall.

Ara bé, avui dia, tant l'espiritualitat com la mort tenen un preu. Morir-se avui, no és barat. I no es tracta ja dels elements més essencials, com les flors, el taüt i la tomba, sinó de tot el que hi ha al seu voltant.

Les companyies que s'encarreguen dels funerals, viuen amb l'esquena dreta a costa de la mort, atrevint-se a fer pagar l'"oro i el moro" per la darrera atenció que es pot tenir amb el traspassat. I això empitjora un no dir quan no es té contractada una pòlissa d'aquelles que es paguen durant tota la vida: tota la vida per pagar-se l'enterrament més senzill del catàleg. Quina cosa més freda i trista, i quin negoci més rodó. I, ai d'aquell que no ho tingui tot previst, perquè si per mala fortuna es mor sense poder-se pagar l'enterrament o el forat del cementiri, s'arrisca a que l'enterrin en qualsevol fosa o el donin directament a la ciència. La pietat no compta quan els números dels negocis han de quadrar a finals d'any amb un benefici substancial pels serveis prestats.

Ja tenim a sobre la diada de Tots Sants, la més grisa i inhòspita de l'any. Els cementiris de tots els racons del nostre país s'ompliran de flors i d'algunes llàgrimes, i les floristeries es posaran les botes a costa dels sentiments dels altres. Ja se sap, aquesta també és una llei de vida: mig món es fot a l'altre mig.

Diuen que venim a la terra per purgar pecats i defectes heretats des dels temps de la creació, per aprendre, per patir, i que el nostre pas per la vida és com ser a la universitat: després d'uns estudis vindrà el coneixement i la comprensió i amb tot això, la titulació necessària per accedir a un grau superior. Així és que, tant i tant com patim a diari i com ens fan patir els altres, més val prendre's la mort com un trist però merescut descans i, tenint en compte el que costa, crematísticament parlant, com una mena de vacances pagades.