dimecres, 31 d’octubre de 2007

VACANCES PAGADES




Des del moment del nostre naixement portem al damunt una mena de maledicció, convertida en la llei natural del més fort i l'instint de supervivència, però malgrat això, sabem que tard o d'hora -i més val tard que no pas d'hora-, haurem de morir. El nostre cos, amb el temps, es va transformant, desgastant, oxidant, fins que deixa de funcionar i desapareix. Així és per natura, l'aspecte físic de la vida i de la mort.
Des de l'inici del temps, la vida i la mort han anat lligades en l'ideari humà, unides per un llaç subtill, un tèl tan fi, que una alenada el desfaria, tal i com deia en Joan Vinyoli. Tanmateix, malgrat aquesta mort física, l'home vol aferrar-se a una vida que no mor, a un sense fi de possibilitats que han de fer perdurar l'essència de la persona en un Més Enllà desconegut.
Aquest és el principi de l'espiritualitat i les religions l'han fomentat amb les variants i tradicions que són pròpies de cada culte. Els catòlics creuen en una vida perdurable a la Casa del Pare pels justos i en un infern de sufriment i lamentacions eternes per als pecadors; els budistes en un sense fi de noves reencarnacions; els egipcis creien que l'ànima tornava al cos del difunt per estatjar-s'hi per sempre i per això embalsamaven els cossos, a fi i efecte que l'ànima tingués on tornar i s'hi pugués estar per sempre; els romans creien en una illa on vivien tots els morts i que per anar-hi havien de creuar un riu, anomenat Estigi o Leto, amb l'ajut d'una barca i el seu barquer Caront, i que com que aquesta travessia calia pagar-la, s'enterrava els morts amb una moneda a la boca. Les creences i les tradicions són increïblement variades i representen, a tot el que fins ara he dit, un llarg etcètera de possibilitats més.
És un no acabar de tradicions i de cultes que van a parar sempre al mateix lloc: a les ànsies de fer perdurar la vida i la immensa por que causa el pensament de la mort. Estic convençuda que qui digui el contrari, menteix. Tothom sent temor a enfrontar-se amb el desconegut, amb el misteri d'un Més Enllà del que ningú ha tornat mai per explicar-ne cap detall.
Ara bé, avui dia, tant l'espiritualitat com la mort tenen un preu. Morir-se avui, no és barat. I no es tracta ja dels elements més essencials, com les flors, el taüt i la tomba, sinó de tot el que hi ha al seu voltant.
Les companyies que s'encarreguen dels funerals, viuen amb l'esquena dreta a costa de la mort, atrevint-se a fer pagar l'"oro i el moro" per la darrera atenció que es pot tenir amb el traspassat. I això empitjora un no dir quan no es té contractada una pòlissa d'aquelles que es paguen durant tota la vida: tota la vida per pagar-se l'enterrament més senzill del catàleg. Quina cosa més freda i trista, i quin negoci més rodó. I, ai d'aquell que no ho tingui tot previst, perquè si per mala fortuna es mor sense poder-se pagar l'enterrament o el forat del cementiri, s'arrisca a que l'enterrin en qualsevol fosa o el donin directament a la ciència. La pietat no compta quan els números dels negocis han de quadrar a finals d'any amb un benefici substancial pels serveis prestats.
Ja tenim a sobre la diada de Tots Sants, la més grisa i inhòspita de l'any. Els cementiris de tots els racons del nostre país s'ompliran de flors i d'algunes llàgrimes, i les floristeries es posaran les botes a costa dels sentiments dels altres. Ja se sap, aquesta també és una llei de vida: mig món es fot a l'altre mig.
Diuen que venim a la terra per purgar pecats i defectes heretats des dels temps de la creació, per aprendre, per patir, i que el nostre pas per la vida és com ser a la universitat: després d'uns estudis vindrà el coneixement i la comprensió i amb tot això, la titulació necessària per accedir a un grau superior. Així és que, tant i tant com patim a diari i com ens fan patir els altres, més val prendre's la mort com un trist però merescut descans i, tenint en compte el que costa, crematísticament parlant, com una mena de vacances pagades.


6 comentaris:

Anònim ha dit...

no tinc accents, el teclat no funciona massa be.

no entenc la vida com una maladiccio, l'entenc com un do, com una sort, i em sorpren que gent com tu, amb la teua sensibilitat i tendresa, ho enfoqueu aixi...

no se que hi ha darrera, que succeix quan "la llum" s'apaga definitivament...pero alguna cosa passa.
per que? per que ho penso?
doncs per que no tot es explicable, per que no tot es sotmet a la rao.
be, tot s'hi sotmet, pero jo no tinc prou coneixement per entendre-ho.

saps, recordo lo que se sentia quan estimaves a algu que tambe t'estimava.
recordo com nomes amb una mirada la pell se t'esborronava i com les quatre idees mal posades en un caparro buit quedaven encara mes desendreçades....

recordo perfectament que era sentir com l'aigua salada omplia de vida i alegria cada cel.lula greixosa que em farcia....

i no. no ho entenia, ni podia explicar-ho, ni tan sols era, ni soc, capaç de repetir-ho...

pel que fa a lo de la degeneracio, tampoc hi estic d'acord (avui estic torracollons, ja ho se).
l'envelliment, com a minim en el meu cas, em serveix per aprendre.
pero no ho dic en un to metafisic o mistic o absurd... ho dic amb sinceritat total
ara soc capaç de cuinar mil plats que abans no sabia ni que existien.
ara puc fer l'amor de maneres que abans nomes somiava (no puc posar que no sabia que existis mes que res per que els nois sempre estem molt ben informats (o sigui llegits) en temes d'aquestos)
ara soc capaç de sentir, tractar, cuidar i viure, coses que mai abans sabia....

i en el pla fisic, si algu perd, si algu realment degenera, es l'home. i perdona que sigui masclista, pero es la veritat.
valtros, les dones, agafeu mes pes, arredoniu les vostres formes i enciseu els nostres sentits.....
llastima que no pogueu veure-us amb els nostres ulls...llastima per que el 90% de tonteries del sobrepes, s'haurien extinguit....

pel que fa a lo de pagar-se l'enterro i tot aixo, quan vulguis et fare "quatre" numeros i veuras que al final no surten....no dire que hi perdin diners, pero tampoc hi ha tant negoci....

com sempre...salutacions cordials,

Ricardo Santiago

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Ricardo, bon dia.
Estic completament d'acord amb tu amb pràcticament tot el que comentes. Sé segur que envellir és un do i fer-ho amb dignitat i salut, una benedicció, i que la vida en sí, és una gràcia (què m'has de dir a mi, que estic, en aquest moment, embarassadíssima i feliç). L'aprofitament de cada instant de la vida, el poder-la gaudir plenament, el fet senzill de llevar-se cada dia pel propi peu, ja és, en sí, un do, però no em negaràs que la nostra humanitat va lligada a la nostra mortalitat i que la imagineria d'aquesta mortalitat, d'aquest pas inevitable, produeix una sensació de desassossec. És a això al que em referia quan dic que la vida té l'altre cara inclosa en ella mateixa, que és la mort i la desaparició, amb ella, de tot el que coneixem, tenim i som.
Per altra banda i referent al negoci rodó que representa morir-se avui dia, t'explico.
Farà aviat un parell d'anys es va morir una tieta que vivia a Barcelona, la tieta Maria. Era vídua, vivia en un pis de lloguer, s'anava mantenint amb la seva mínima pensió de viudetat i no donava cap maldecap a ningú, fins que va posar-se malalta. Com que no tenia patrimoni ni fills, va anar passant temporades en alguns hospitals de Barcelona fins que, se li acabava el termini que la Seguretat Social tenia previst per a ella, però com que no es podia valdre, l'anaven canviant d'ubicació com qui canvia un gerro de casa d'una tauleta camilla a una altra. Finalment va morir d'extrema vellesa, deixant només un compte corrent al meu nom en el que hi havia uns 3.500 euros. Mai s'havia pagat cap pòlissa d'assegurança ni tenia contractada cap companyia que es fes càrrec del seu funeral quan fos l'hora. Al cap d'un parell d'hores de morta (potser ni tant de temps van esperar), la van portar al Sancho de Avila i des d'allí es van afanyar a posar-se en contacte amb la meva mare i amb mi, per ser les úniques parentes de les que hi havia constància. Si haguessin sentit, Ricardo, el paio de la funerària, parlant de l'enterrament de la tieta en termes pecuniaris, hauries caigut de cul, t'ho asseguro. La caixa més senzilla val tant, les flors que hi van incloses valen tant, però si en volen unes altres hi hauran d'afegir tant, si volen esquela al diari això va a part, etc. Total, que enterrar a la tieta va valdre gairebé 4.000 euros i el que és més fort, ella era vídua i per tant, ja tenia nínxol, però si no n'hagués tingut i no l'haguessin pogut pagar (un nínxol a Barcelona val una autèntica fortuna, i parlo de milers d'euros), l'haurien enterrat a la fosa comú.
El dia de l'enterrament la meva mare i jo vam sortir amb tren jo de Tarragona i ella del Vendrell. Com que els trens van com van, vam arribar, potser uns vint minuts tard de l'hora prevista. Quan vam arribar, esbufegant totes dues fetes un farcell de nervis, ens van dir que si no haguessim aparegut no l'haurien enterrat, perquè primer els enterraments es paguen i després s'enterra al difunt. El seu enterrament va durar potser uns 10 minuts, perquè al darrera en venia un altre, i després un altre, i així anar fent, durant tot el dia.
Em va semblar tant inhumà, tan descarat, tan anar a buscar només el negoci que, sincerament, vaig sentir una certa sensació de fàstic, allò que en castellà se'n diu "estar asqueado".
Aquest és l'origen del meu post d'avui. Potser en una ciutat gran com Barcelona, en la que a diari s'enterra tanta gent, les coses van així, però jo sóc de poble i tots els difunts de la meva família han mort a casa i se'ls ha donat un tracte respectuós i emotiu. No ho puc entendre d'una altra manera i em costa molt entendre com algú pot negociar amb la pena aliena, aprofitant-se d'un moment tan dolorós.
Celebro que estiguis tan bé.
Rep una salutació ben afectuosa.
Roser

Anònim ha dit...

(segueixo sense accents)
pel cami hem perdut part de la sensibilitat tant necessaria en els moments complicats.
els serveis medics, les funeraries, els centres geriatrics...tot s'ha anat filtrant per allo que s'anomena "compte d'explotacio" i que ve a ser, per resumir-ho facil, cuanta pela se'n treu del servei X.

per canviar aquesta mena de coses ens cal molt mes que economia, ens cal etica i aixo no cotitza ni en borsa ni els negocis....

mentres hi hagi una persona que te un incentiu economic (forcat en part per que el salari que te es miniscul) que es nodreix d'incrementar la despesa, tindrem situacions com la que heu viscuda.

una persona que ens dira que "la caixa senzilla" es aixi o aixa(remarcant aquest "senzilla" per tal d'aprofitar-se de la nostra tristor i encolomar-nos un model de fusta conglomerada que te un cost igual pero un preu molt superior).

i tindrem una persona que s'autoexplica i es convenc de que es per culpa de la quantitat de pacients el que fa que no pugui aixecar el cap de la taula mentre ens comenta que igual ens quedem cecs...
i ens dira que s'ha d'aillar dels casos per que si no no podria fer be la seva feina...com si la seva feina nomes fos diseccionar carn amb un laser....

aixo es combat amb etica, amb fer persones, no fer nomes professionals....pero aixo val diners, per que aixo fa reduir els marges, i en el fons l'economia principalment es basa en aixo, en guanyar diners a carretades....

aixi i tot, segueixo pensant que la mort no es el final....i ho penso per mil coses, i una d'elles es que no pot ser que tot morint-nos deixem de donar "guerra" ;))))

una abraçada
Ricardo Santiago

per cert, avui tot llegint el diari he descober que Halloween ve de
all hallow eve
vespre de tot sants....

llastima que al final els gringos ho hagin transformat en rosses de pitrera plastificada cridant mentres un assassi entunicat les esbatussa.....

Roser Pros-Roca ha dit...

Benvolgut Ricardo. Jo també penso, i molt seriosament, que no tot s'acaba amb la mort física del cos. Penso que hi ha d'haver alguna cosa més, tot i que no sabria explicar-te ben bé el què. Penso que la reencarnació, per exemple, pot ser una molt bona opció. M'agrada pensar que el cos és caduc però que en realitat l'essència, allò que en realitat som, digues-li ànima, esperit o el que vulguis, va passant per distintes etapes, visquent tota mena de coses, aprenent de tot el que fa, viu i veu. M'agrada pensar que és d'aquesta manera com ens fem rics.
Sobre el que comentes de l'ètica, tens tota la raó. Però no només és estricta ètica, és també sensibilitat, és humanitat, és pietat envers els familiars que queden després d'un tràngol com és el de la mort d'un familiar, ni que sigui una tieta vídua amb la que es tenia contacte un parell de cops l'any.
Si la motivació de les nostres vides és fer calers, doncs quines vides més limitades i més petites. Però està clar, el negoci és el negoci i al cap de l'any, els beneficis han de relluir més que no pas els dèficits.
És el pa que es dóna en els temps que ens ha tocat viure.
Salutacions.
Roser

Té la mà Maria - Reus ha dit...

Tots sants també podria ser una festa bonica, no té perqué ser tètrica, si perdem les tradicions, les foraneas com el "aloguein" guanyaran terreny i no es bo per la nostra cultura.

A casa de petit aquesta festa també la trobava bonica, el nostre pare la feia bonica explicant histories macabres que feien la delicia dels seus fills, i feiem una tradició que no he vist en cap altra lloc, posavem a un racó de la casa, un grapadet de castanyes i un panallet (erem pobres, no podiem permetren's donar-ne mes)per les animes dels nostres difunts familiars, al mati quan ens despertavem ya no i havia res de res, naturalment el germà gran anava a dormir tip.

salutacions dels ganxets

després entraré a veure els post de opera

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Té la ma Maria. A casa la tradició era fer panellets casolans amb la meva besàvia. M'agradava moltíssim perquè, mentre ella amassava la pasta, la meva mare i jo sovint els donavem forma i els adornàvem amb pinyons, ametlles, codony, en fi, el típic.
No coneixia aquest costum de deixar en un racó un present per les ànimes dels difunts, però m'agrada.
Una abraçada.