dijous, 4 d’octubre de 2007

EL LLIBRE QUE M'ACOMPANYA



Plou intensament. Els homes del temps ja ho havien dit, però acostumats com ens tenen que sovint fallen en els seus pronòstics, la majoria de nosaltres som reacis i incrèduls amb les seves prediccions meteorològiques. Aquest cop, almenys pel que fa a la tarda d'aquest dia, l'han encertat. Plou abundosament, parsimoniosament, sense pressa per enllestir. Espero que aquesta pluja de tardor duri tota la nit. És aquell tipus de pluja que va bé, que procura llim i saó al terreny assedegat i fa que la natura revifi. Amb una mica de sort, si plou maco, d'aquí a uns quants dies podrem menjar rovellons. M'encanten.
Sóc a casa tranquil.lament. La meva filla davant la televisió, veu una de les seves pel.lícules de dibuixos animats preferida i aquest fet em proporciona una estona de treva que aprofito per escriure al blog.
Tinc al meu costat un llibre que m'encanta: "No digas que fue un sueño", de Terenci Moix. És un dels meus llibres de referència i de fet, el podeu veure entre les meves preferències, tant aviat com entreu a la meva pàgina. Vaig llegir-lo ja fa uns quants anys, però l'he anat rellegint en moltes ocasions. Està meravellosament escrit i, de fet, quan acabi d'escriure i de compartir amb vosaltres els meus pensaments, m'asseuré còmodament al sofà de casa, davant el balcó per, mentre passo els full del llibre, veure com l'aigua de la pluja neteja els carrers i fa córrer els desprevinguts sense paraigua, que busquen la protecció de les balconades i dels aparadors per no arribar a casa fets una sopa.
El llibre comença dient: "El déu abandona a Antoni". Aquest és el títol del poema de Konstantino Kavafis que Terenci va usar, molt encertadament, per al títol del seu llibre. El vers central del poema diu "no digas que fue un sueño" http://www.ciudadseva.com/textos/poesia/cavafis2.htm.
Heus-lo aquí. No em sorprèn gens que aquest llibre guanyés el premi Planeta de l'any 1987. A hores d'ara ja és un clàssic dins la producció de Terenci Moix.
Els lectors i lectores que hem seguit de ben a la vora la trajectòria de l'autor ja sabem sobradament la seva adoració per Egipte fins al punt que per expressa voluntat seva, una part de les seves cendres reposen per sempre al costat del Nil.
Aquesta de la que us parlo avui és una història d'amor, de desamor, de guerres, d'alegries i de patiments, protagonitzada per dos dels amants més famosos de la història: Cleòpatra i Marc Antoni, la reina de les reines i el general romà que va saber conquerir el cor d'Egipte sense usar cap arma de guerra. Està clar que aquesta història no podia quedar fora dels arguments de Terenci Moix, perquè tothom, fins i tot el més profà en matèria d'egiptologia, té alguna referència de la història d'amor i política que més polseguera ha aixecat al llarg de la història i que amb més frenesí van viure els seus protagonistes.
Així comença: la galera de Cleòpatra va lliscant Nil avall, completament coberta de vels negres. La reina i la seva cort estan de dol perquè fins a Egipte ha arribat la notícia de la mort de Marc Antoni, el seu amant, i el dolor no la deixa reposar. Porta un sèquit senzill: tres-centes ballarines, cinquanta eunucs i uns quants centenars de servidors més, a banda de la meitat dels seus consellers i de la seva cort. La imatge de la comitiva és esplèndida. En la descripció d'aquesta escena inverteix Terenci Moix les 35 primeres pàgines de la seva novel.la. És una descripció intensa, pormenoritzada, desvetllada detall a detall, perquè no n'hi ha cap ni un que no tingui la seva importància. L'acció del llibre és aquí lenta, terriblement lenta, parsimoniosa, continguda. Només els grans narradors són capaços de mantenir el lector a l'espera un nombre tan elevat de pàgines i ell, ho aconsegueix. Un cop superat aquest tram, la història, la trama, els amors, les solituds, els patiments, la família amb els bessons i el petit Cesarió, envaeixen l'ànim del lector fins a tal punt que quan arriba el final de la història, tràgic, com ja sabem, no és possible acabar de passar el darrer full enquadernat de forma indiferent. Cada cop que l'he rellegit he plorat en aquesta pàgina. I de quina manera. En el fons del fons, malgrat saber que sempre puc començar la història, em fa pena que acabi i que acabi així.
A hores d'ara la reina Cleòpatra, Cèsar, Marc Antoni, Cesario, són tots ells part de la imatge mítica de les terres del Nil i la fascinació que encomanen va passant de generació en generació. La història, tal i com l'explica en Terenci, és absolutament meravellosa.
No tinc més remei que recomanar-la vivament. Més encara, apasionadament.


4 comentaris:

Oscar Ramírez ha dit...

Hola Roser.

Ja t'he linkat al meu blog tot explicant, com faig des del primer dia, el perquè de la incorporació mitjançant un post. Ens parlem.

Oscar Ramírez

Té la mà Maria - Reus ha dit...

a casa tenim les seves memóries tres llibres crec, ho dic de memória, llàstima que es van quedar interrompudes, i les vaig lleigir, a mi tot el que fà referencia a Barcelona en format novela m'agrada. Ara estic lleigint "la ciutat del prodigis" del Mendoza i la trobo francament molt bona i estructurada documentalment

salutacions del ganxets

Roser Pros-Roca ha dit...

Òscar, moltes gràcies pel teu link i pel teu suport. Em fa molta il.lusió que consideris el meu pobre blog digne d'estar a la teva pàgina.
Una abraçada.
Roser

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola ganxets.
Gràcies pel comentari. A partir de "No digas que fue un sueño", he continuat llegint a Terenci Moix. M'agrada moltíssim. El seu darrer llibre "El arpista ciego", també és altament recomanable.
Salutacions cordials.
Roser