divendres, 19 d’octubre de 2007

ESCLAVOS POR LA PATRIA




Fa ja un cert temps vaig llegir un llibre que em va deixar impressionada: "Esclavos por la patria". El seu autor, Isaías Lafuente, reconegut periodista i investigador, va fer un treball de recerca extraordinari a la busca de les fonts fidedignes que indiquessin i desvetllessin, d'una vegada per totes, què havia passat amb els presoners republicans que havien caigut en mans de l'exèrcit franquista i que no havien estat afusellats en un primer moment. El resultat és esfereïdor i es recull en aquest llibre, magníficament escrit, que resulta ser un document imprescindible per entendre una part de la història d'Espanya que no només els principals implicats, sinó molta altra gent, s'ha entestat en amagar i fer fonedís de la vista de la opinió pública des de fa més de seixanta anys.
Si aquest llibre us interessa, el trobareu a l'editorial Ediciones de Hoy, SA dins la col.lecció Historia Viva. El seu ISBN és 84-8460-183-8.
Al llarg de dotze capítols Isaías Lafuente va desgranant la història que ha aconseguit estirar dels arxius més amagats i foscos de la dictadura, que encara ara, en els nostres dies, no s'han donat a conèixer per complert. Us transcric la contraportada del llibre, paraula per paraula, perquè feu una idea del seu contingut: "Para muchos españoles el horror de la guera civil no acabó el 1 de abril de 1939. Como se decía en "Las bicicletas son para el verano" con aquella fecha no llegó la paz, sino la victoria: es decir, la venganza de los vencedores, la persecución y el arresto sistemàticos de cuantos pudieran ser catalogados como opositores al régimen. Las cárceles se vieron pronto abarrotadas en un país que, a consecuencia de la guerra, podía considerarse toto él "zona devastada". Franco aprovechó esta situación para convertir a los reclusos en trabajadores forzados sobre los que recayó el sacrificio de reconstruir pueblos, hacer pantanos, trazar líneas férreas, explotar minas o erigir el monumento más emblemático de la dictadura: el Valle de los Caídos.
Obligada a trabajar en unas condiciones infrahumanas, fue la población carcenaria la que "levantó", en gran parte, aquella España hambrienta y arrasada, sin rastro de "rutas imperiales". Para los presos fue un tiempo de dolor y vejaciones sin límite. Para el régimen y sus afectos, un negocio redondo.
Isaías Lafuente traza el mapa pormenorizado de la explotación, documenta los intereses económicos que animaron desde sus inicios el sistema de redención de penas, y cuantifica, por primera vez, las ganancias que el régimen de Franco obtuvo explotando a los vencidos. Además recoge testimonios de los propios reclusos para reconstruir la tragedia personal de aquellos hombres y mujeres, auténticos "esclavos por la patria", que fueron las víctimas ocultas del franquismo".
De debò que us el recomano. Tanmateix, aquells que tingueu un estómac sensible, la sensibilitat a flor de pell i la indignació sempre a la que salta, llegiu-lo amb molta cura, perquè conté descripcions ben crues. Les coses pel seu nom i tal com són.
Ara que sembla que la Llei de la Memòria Històrica torna a estar enfilada, malgrat l'oposició dels partits més tradicionalment conservadors, aquells que encara mantenen el "rango abolengo" de fa 150 anys, no els fa cap gràcia que se sàpiga la veritat autèntica del que va passar i dels molts crims, milers d'ells, encoberts o a cara descoberta, que el franquisme va permetre i els franquistes van perpetrar.
El 20-N d'enguany no hi haurà manifestació d'exaltació al franquisme per prohibició expressa del govern, amb l'aprovació de la majoria de partits que formen el congrés, inclòs el PP que, d'una manera força extranya, deixarà passar aquesta data sense prendre partit de cap mena, mantenint-se quiet i a l'ombra de les crítiques que poguessin sorgir, més encara tractant-se de dates properes a les eleccions generals.
Us recomano aquest llibre vivament. No permetem que s'amagui la veritat. No permetem que tants milers de persones, homes, dones, grans i joves, morissin absurdament per un sol home, el nom del qual és ofensiu. Recuperar la memòria i mantenir-la no canviarà allò que van viure dues generacions senceres, però sí, potser, ajudarà a calmar la indignació dels familiars que encara queden vius d'aquelles autèntiques víctimes del franquisme.

5 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

gràcies per donarlo a coneixer, mirarem de trobarlo.

a mes a mes de vençuts, esclaus del feixisme i encara diuen que no tinguem memòria històrica, els hi em d'anar recordant de tant en tant a aquest fills de una gran p.....

petons

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola amic. Potser seria més efectiu tot plegat si en comptes de recordar-els-hi de tant en tant el que van arribar a fer, ho fessin sovint, seguidet i amb contundència.
Petons.

Anònim ha dit...

no et llegeia sempre, ho reconec, més que res per què a vegades gandulejava i la mandra em vençia només veure la llargària dels textos (qui cregui que el tamany no importa va molt errat), però poc a poc, amb el temps, la qualitat que hi poses ha fet que les mandres es vagin allunyant (és cert que amb bona qualitat la quantitat no importa tant, però si tot va lligat...agarreu-vos fort que venen corves ;)

una de les coses que més m'ha anat enganxant és la teua claretat, el teu "anem per feina", sí, sí..poc a poc val, però coi quan començarem a còrrer??? quan ho notarem??

i ho comparteixo totalment. hem de ser prudents, intelingents i pacients, però no podem ser jesuites (ho dic per què llegint l'article de la revisteta de El País, que en vora cinc segles les han vist de tots colors i quan els toca un papa cabronet, van aguantant pensant que lo proper no ho serà tant)

estic amb tu...anem per feina.

Ricardo Santiago

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Ricardo. Moltes gràcies per llegir-me i per deixar-me els teus comentaris. Procuraré seguir el teu consell i ser més sintètica sense perdre interès. Suposo que em costarà, perquè quan m'hi poso, de vegades penso que escriuria un llibre de cop, però ho procuraré.
Tant de bo més gent pensés com ho fem nosaltres amb això del "anem per feina". Potser les coses girarien més depressa i seríem, a la fi, capaços d'enfrontar-nos amb el nostre destí.
Una abraçada.
Roser

Jaume Pros ha dit...

Roser Pros? De què em sóna aquest cognom? Ostres quina gràcia. Gràcies per recomanar el meu treball sobre Santes Creus i felicitats pel teu bloc. T'afegiré al blogroll del meu blog personal.