dimarts, 16 d’octubre de 2007

EMOCIÓ, COMMOCIÓ, ADMIRACIÓ. Silenciós homenatge






67 anys després, a l'espera que el govern espanyol reconegui que el judici sumaríssim a Lluís Companys, va ser il.legal, i la seva mort un assassinat revengista i ple d'odi del règim franquista envers a Catalunya, el meu homenatge al president Lluís Companys vull que sigui silenciós. Al llarg d'aquests 67 anys des del seu assassinat, ja tot s'ha dit. El meu silenci és d'un profund respecte heredat dels avis. No és pas un signe de temor ni de prudència, perquè quan cal dir les coses clares i amb un to de veu ben viu les he dit i punt. I hi ha molt per dir. Ara no s'hi valen ni torxes, ni salves de matinada, ni lectures de sentències, ni visites a tombes plenes de flors fresques un cop l'any, ni xerrades universitàries, per erudites que siguin. Res serveix per a res sense la rehabilitació de la seva persona, fins a la recuperació del seu honor, fins al nostre ressorgiment com a país lliure.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

....quan ens ensenyen a plorar per alguna cosa, també ens ensenyen a defensar-ho, per què tot i que la violència no és la manera, si no hi ha cap sortida, a camins, cal tirar la porta a terra....

no sé quan, ni com...només sé que tornarem a guanyar, tornarem a vèncer.

Ricardo Santiago

Roser Pros-Roca ha dit...

Amén i que també ara nosaltres, tinguem prou força i prou coratge.

Salvador Guinart ha dit...

D'entrada, els "capitostes" del Tribunal Constitucional, són de majoria conservadora. Són ben capaços de tirar enrera l'Estatut. Seria un bon moment per començar a treuren's les benes dels ulls, i començar a estudiar la sortida d'això que diuen Espanya i que no es creu ningú.

Roser Pros-Roca ha dit...

I si els espanyols es posen massa tossuts, tirar per la via de la desobediència civil.
Ho tenim clar o no ho tenim clar el que volem ser?

Anònim ha dit...

massa anys de nacionalisme entre línies, massa mots ambigus que volen poder dir-ho tot o no res, massa temps de referents de sardaneta i poca cosa més....
massa temps fent bona lletra i no "molestant" massa.

espero que ens el tombin l'estatut. de veres. ben tombat.
i llavors què? què direm/eu/àn??.

no sé si la desobediència és el camí, el que tinc clar, cada cop més, és que ibarretxe no és català, ni el pnb és convergència.

a veure què en surt del full de ruta, a veure què en surt de lo que heu de decidir els d'erc el proper 20, a veure... per què a sobre tinc la sensació que erc tampoc està massa encertada darrerament.

una abraçada
Ricardo Santiago

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Ricardo. Tens raó. Jo també pensoque ERC no només no està gaire encertada darrerament, sinó que ha perdut una mica de la seva empenta. La discreció i els llargs silencis marquen l'acció de govern. Ara be, cap a on ens porta aquest govern, és el que en realitat em preocupa.

Salvador Guinart ha dit...

Bona reflexió Ricardo. Suposo que s'esperava més d'aquesta Esquerra.

Jo porto 20 anys al partit i em sento amb certa llicència moral per dir el que penso. Porto 4 Secretaris Generals (Hortalà, Colom, Carod i ara Puigcercós). Quan ERC a Tarragona, erem 4 - i això de 4 és literal -, jo ja hi era. I per tant, tinc una visió bastant general i, sovint ho intento, objectiva. No sóc dels que es posen l'antifaç i no veuen res més que no sigui els seus colors.
Tinc la sensació de que ara mateix a ERC li cal virar cap a objectius més socials. Amb un 15% dels vots no anem enlloc, i per tant, cal fer que més gent s'uneixi amb aquest projecte. Jo ho compararia com un partit de futbol. Durant aquest vint anys em jugat la primera part, i ara està començant la segona. Que ningú s'equivoqui, però, que els canvis es porten des de l'oposició; els canvis, els verdaders canvis es fan des del govern, quan tens el poder.

Ara estem al govern, i crec que cal revisar certes coses (el dia 20 és una bona oportunitat), i establir unes bases per sabem que volem ser quan siguem grans (grans com a partit i grans com a país). Jo no crec que hagi de ser NOMÉS ERC qui hagi d'engegar aquest procès. Cap independència la ha portat a terme NOMÉS un partit. Cal que també s'hi sumin els altres (si es que de veritat ho volen, que ara mateix ho ignoro). Per tant, cal canviar el full de ruta, i anar fent la nostra. Però, això si, buscant més complicitats i més suport. De tota manera, tinc clar que ara mateix, la població catalana no està per la labor. Només cal mirar els resultats electorals, i, en conseqüència, el repartiment dels escons al Parlament de Catalunya. Personalment, crec que encara queden uns anys... encara que, si ens tomben l'estatut o ens retallen la misèria que ha quedat, potser els esdeveniments s'acceleren, i qui sap, entrem en una dinàmica de la qual ara mateix no tinc dades per poder opinar.

Salutacions cordials.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola a tots. Penso que la gent normal, la del carrer, la del dia a dia, estem ja una mica farts dels polítics que s'omplen la boca de promeses que saben molt bé que després no compliran mai, ni estant al poder ni estant a l'oposició. La mal dita "classe política" viu dels rèdits que ha anat acumulant al llarg de molts anys en els que aquesta classe es trobava a faltar perquè només n'hi havia una en la que no es podia confiar. Quan van aparèixer els primers polítics d'aquí, que semblava que havien de menjar-se el món, la gent s'hi va abocar amb moltíssima esperança, però prop de trenta anys després, el cansament, la passivitat i també els escàndols, les picabaralles entre ells, les punyalades traperes, han fet que la gent ens sentim absolutament desenganyats i el primer que en moltes ocasions ens ve al cap és allò del "ja s'ho faran".
Ho trobo lamentable i de molt difícil retrocés. Tant de bo aquesta sigui una visió pessimista particular meva i les coses no pintin tan malament, però de moment...
Roser