diumenge, 7 d’octubre de 2007

EL DRET A SER


Aquesta setmana que començarem és més curta del normal, laboralment parlant, perquè divendres és dia 12 d'octubre, diada de la Hispanitat, jornada declarada festiva. Tanmateix, molts negocis seguiran el seu curs diari i la majoria de botigues estaran obertes al públic, com passa cada any. Sembla que per a molts de nosaltres, aquesta festa no acaba de ser ben bé la nostra, perquè a Catalunya, celebrem com a símbol propi la Diada de l'11 de Setembre i ens prenem el 12 d'octubre com un dia més de festa al que, si a més, es pot afegir una altra jornada de pont, benvinguda sigui. Gràcies per les molèsties que ens causa.
Ara bé, com totes les jornades que tenen un rerafons històric, aquesta del 12 d'octubre també està farcida de reivindicació i de ferotge autoafirmació espanyolista, com si alguns espanyols esperessin aquest dia per sortir dels seus respectius armaris i caus en els que s'amaguen la resta de l'any, proclamant la seva espanyolitat, com els gays proclamen el seu orgull un cop a l'any. I compte!, no és pas una crítica. A mi, mentre no se'm posin a casa i m'obliguin a pensar com ells, que facin el que vulguin. Com diu aquella dita, "cadascú a casa seva i Déu en la de tots".
Aquest any sembla que el Partit Popular està una mica remogut, en especial, les seves joventuts, els integrants de les "Nuevas Generaciones", que aprofitaran aquesta jornada del proper divendres per reafirmar-se proclamant orgullosament que son espanyols. Ho faran amb actes festius i reivindicatius, paral.lels als actes oficials que es portin a terme. És el primer cop que el PP engega un acte d'aquest tipus i, deixeu-me ser malpensada, voleu dir que no ho fan perquè s'acosten eleccions? Diuen que aquesta crida a la mobilització és per fer front a la rauxa radical i esbojarradament antiespanyola que s'ha instal·lat a Catalunya i al País Basc en aquests darrers mesos, segons el parer de Nacho Uriarte, cap de les Nuevas Generaciones. Segur que alguna cosa amb més imaginació es podran treure de la màniga en els dies que falten des d'avui fins divendres, per justificar tant de soroll. Per molt acte festiu que organitzin al carrer, a mi, ja us ho dic ara, no m'hi trobaran ni enguany ni mai en tot el que em queda de vida, amén.
Perquè si els espanyols proclamen el seu dret a ser (dret que mai a la vida s'ha posat en dubte, perquè és evident que si són d'Espanya és que són espanyols, com els francesos són de França i els italians d'Itàlia), la nacionalitat dels catalans i dels bascos, que no no només s'ha posat en dubte sinó que s'ha anorreat, s'ha dissolt, s'ha intentat fer fondre enmig de tortures i assassinats que es compten per milers a tot el llarg i ample de la història, hauria de ser una constant en el nostre fer de cada dia. Em sembla que ja és el colmo dels colmos que els espanyols vulguin reclamar allò que ja són, com si algú ho amenacés o ho posés en dubte. Al contrari, som els altres que sempre hem d'estar atents per anar esquivant les etzibades que ens claven per tot arreu, a la mínima que badem. I encara, si proclamem el nostre dret històric a ser, i pretenem posar-ho negre sobre blanc, per exemple, a l'Estatut, posen el morro tort, miren amb la desconfiança d'aquell que pensa que el fotran d'un moment a l'altre, i s'amparen amb els dictats del Tribunal Constitucional i la seva branca més ultradretana i conservadora, esperant que els magistrats aturin el que ni la voluntat del poble ni les pròpies institucions, Congrés i Senat, han frenat, de noment. Sincerament, no vull pertànyer a una nació com Espanya, que proclama a veu en crit que ser espanyol és una gràcia de Déu, que assenyala amb el dit als desgraïts que pensem diferent i no ens acollim, cofois, al mantell protector de l'Espanya profunda, ancorada encara en les coples de la Juanita Reina. Ho sento, no em sento espanyola. No m'ho sentiré mai.
D'Espanya només n'hi ha una, diuen. Gràcies a Déu, perquè si n'hi hagués dues o més, plenes d'espanyols ultres, fatxes, conservadors i miserables, el món fora insuportable. I que les tropes espanyoles, carregades d'orgull patri, desfilin davant el rei, que mentre fan això, no fan res que sigui encara més inútil.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

felicitats pel blog, vinc "rebotat" o linkat (barbarisme) de la plana del salvador.

el dret a ser tot i existir s'ha de guanyar, per les armes, amb diàleg...sigui com sigui, però s'ha de guanyar, per què de forma natural no s'assoleix.

els txecs i els eslovaqs, per exemple, van separar-se sense dir-se ni ase ni bèstia, ho van parlar i au...a còrrer....
aquí no va així la cosa, per això és tant important que totes les nostres passes envers lo dret a decidir siguin fermes i sobretot honorables.
amb això parlo de fer-ho amb inteligència, amb seny, d'una forma clarament explicable i assumible per tothom, per què si no, passarem a ser el que no vam voler ser. una altra irlanda o un altre euzkadi.
cal evidenciar, quants més cops millor, que no volem ser violents, però que volem opinar i decidir sobre el nostre país....
salutacions

Ricardo Santiago

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Ricardo. Gràcies per visitar-me i per deixar-me un comentari tan assenyat. Tens tota la raó quan dius que cal anar sempre per la via pacífica i del diàleg, però també és cert que cal donar passes endavant, ben decidides i ben fermes, altrament, no només avancem, sinó que a més, reculem, com a país, com a poble i al capdavall, en els nostres drets com a ciutadania que viu en democràcia i que té el dret d'escollir i l'obligació de manifestar-se si ho considera oportú i just.
Està clar que la via armada i violenta ha de ser sempre la última, la més extrema i cal fugir-ne. Però també estaria bé, amb la de mastegots que ens han clavat per totes bandes, que haguessim après a no ser gossos mesells i de moment, només veig passes extremadament lentes i desorientades que no sé ben bé si ens portaran a cap banda. Tant de bo el temps jugui al nostre favor.
Salutacions.

Eduard d'Herois ha dit...

Dia de la raza es deia abans això no? Als Estats Units és Columbus Day, una festa italiana.