Aquesta propera matinada farà un mes (un mes, ja), que va morir Luciano Pavarotti. Era la nit del 5 de setembre quan el seu cos ja no va poder suportar més el càncer que arrosegava des de feia temps, i la matinada del dia 6 va morir a la seva casa de Mòdena. El món va callar per retre-li un homenatge i per sentir-lo cantar per darrer cop, potser l'ària més romàntica i sublim de la seva vida: la seva ària final.
Jo crec que si haguéssim de relacionar un cantant amb una cançó o, en aquest cas, una ària operística en particular, de ben segur la veu de Luciano Pavarotti aniria íntimament lligada amb el "Nessun dorma" de Turandot, de Puccini. Tanmateix, no és ben bé aquest estil d'òpera el que millor anava amb la seva veu (poderosa, profunda, treballada, d'un altre món), de Pavarotti, perquè a ell sempre li havia anat millor l'òpera romàntica. Tanmateix, les seves interpretacions del "Rodolfo" de La Boheme, per exemple, amb aquella preciosíssima ària "Che gelida manina", han marcat un abans i un després en les interpretacions belcantistes, igual com algunes òperes de Bellini o de Donizetti, especialment complicades.
Pavarotti tenia unes característiques vocals tan formidables, que era capaç de cantar notes agudes sense pràcticament obrir la boca per deixar sortir l'aire i la seva tècnica era tan depurada que no només no feia patir als profans, sinó que era un plaer immesurable per als entesos.
Quan l'any 1988 Luciano Pavarotti va treure al mercat el seu disc "Tutto Pavarotti", potser el més conegut i popular de la seva àmplia discografia, jo crec que va donar un pas endavant seriosíssim perquè gent que en aquell moment no teníem cap coneixement del món de l'òpera, ens hi enganxéssim d'una manera definitiva. No s'hi pot fer res: l'òpera o t'agrada moltíssim o no t'agrada gens. No hi ha punts mitjos. A mi m'agrada l'òpera, m'agrada molt, i he de reconèixer que moltíssima culpa d'això la té el Pavarotti i aquest doble disc, que he escoltat centenars, potser milers de vegades.
Estimo especialment a Luciano Pavarotti perquè la seva veu m'ha acompanyat en infinitat d'ocasions i és una de les bandes sonores de la meva joventut, que m'ha impulsat definitivament cap a l'adultesa. Pavarotti m'ha encomanat sentiments exaltats i energètics cantant "Se quel gerrier io fossi... Celeste Aida", d'Aida, de Verdi, o "Di quella pira" d'Il Trovatore, amb aquell agut final tan extraordinari, m'atreviria a dir, tan estratosfèric. En altres ocasions ha consolat el meu dolor amb aquella "Una furtiva lagrima" de l'Elisir d'amore, de Donizetti, només per esmentar-ne algunes. Pavarotti ha tingut una veu fenomenal, i l'ha sabuda emprar d'una manera magistral.
Luciano sempre somreia. La seva imatge va associada a la gruixudesa del seu cos i al seu inseparable mocador blanc agafat d'una mà. I quan no cantava, mostrava una imatge multicolor, amb aquells mocadors grans, amples, amb els que solia embolicar la seva humanitat. Perquè d'humanitat no n'hi va faltar, més aviat al contrari. Ara que és mort s'han donat a conèixer moltes de les seves obres altruïstes de caritat: contribucions desinteressades a hospitals, a ONG's, a gent necessitada, sense comptar amb els seus popularíssims concerts "Pavarotti and friends", que l'han fet tant i tant popular arreu del món, i en els que ha ajuntat la seva veu amb altres cantants tan diversos com Frank Sinatra, Zucchero o Michael Bolton, només per anomenar-ne alguns. I tots aquests concerts tenien trasfons benèfic. Es va convertir en un dels tenors més populars del món per aquestes iniciatives i pels concerts que van oferir "Els tres tenors": Domingo, Carreras i Pavarotti. Una idea fenomenal.
Fa un mes que escolto la veu de Pavarotti en els meus discos. Quan vaig saber de la seva mort, la notícia em va agafar per sorpresa, em va deixar gelada i encara ara sento com una mena d'estúpid nus a la gola cada cop que en veig algunes imatges. Mai podré oblidar-lo i mai podré prescindir-ne. Fins i tot he aviciat al meu marit en aquests afers. A ell la música clàssica ja li agradava, però que no havia conegut ningú que li donés l'empenta definitiva cap a l'òpera. Ara, sense voler-ho, sense premeditar-ho, de cop i volta, xiula qualsevol ària que li agrada mentre fa qualsevol feina per casa o mentre s'anusa la corbata. M'encanta.
El Luciano Pavarotti cantava aquell "Nessun dorma" en el que el príncep Kalaf demanava a la cort de Turandot que ningú dormís i assegurava que a l'alba, venceria. Pavarotti també ho va fer: quan trencava l'albada del dia 6 de setembre, va vèncer la seva vida i va descobrir, beneït sigui, el misteri de l'eternitat.
Jo crec que si haguéssim de relacionar un cantant amb una cançó o, en aquest cas, una ària operística en particular, de ben segur la veu de Luciano Pavarotti aniria íntimament lligada amb el "Nessun dorma" de Turandot, de Puccini. Tanmateix, no és ben bé aquest estil d'òpera el que millor anava amb la seva veu (poderosa, profunda, treballada, d'un altre món), de Pavarotti, perquè a ell sempre li havia anat millor l'òpera romàntica. Tanmateix, les seves interpretacions del "Rodolfo" de La Boheme, per exemple, amb aquella preciosíssima ària "Che gelida manina", han marcat un abans i un després en les interpretacions belcantistes, igual com algunes òperes de Bellini o de Donizetti, especialment complicades.
Pavarotti tenia unes característiques vocals tan formidables, que era capaç de cantar notes agudes sense pràcticament obrir la boca per deixar sortir l'aire i la seva tècnica era tan depurada que no només no feia patir als profans, sinó que era un plaer immesurable per als entesos.
Quan l'any 1988 Luciano Pavarotti va treure al mercat el seu disc "Tutto Pavarotti", potser el més conegut i popular de la seva àmplia discografia, jo crec que va donar un pas endavant seriosíssim perquè gent que en aquell moment no teníem cap coneixement del món de l'òpera, ens hi enganxéssim d'una manera definitiva. No s'hi pot fer res: l'òpera o t'agrada moltíssim o no t'agrada gens. No hi ha punts mitjos. A mi m'agrada l'òpera, m'agrada molt, i he de reconèixer que moltíssima culpa d'això la té el Pavarotti i aquest doble disc, que he escoltat centenars, potser milers de vegades.
Estimo especialment a Luciano Pavarotti perquè la seva veu m'ha acompanyat en infinitat d'ocasions i és una de les bandes sonores de la meva joventut, que m'ha impulsat definitivament cap a l'adultesa. Pavarotti m'ha encomanat sentiments exaltats i energètics cantant "Se quel gerrier io fossi... Celeste Aida", d'Aida, de Verdi, o "Di quella pira" d'Il Trovatore, amb aquell agut final tan extraordinari, m'atreviria a dir, tan estratosfèric. En altres ocasions ha consolat el meu dolor amb aquella "Una furtiva lagrima" de l'Elisir d'amore, de Donizetti, només per esmentar-ne algunes. Pavarotti ha tingut una veu fenomenal, i l'ha sabuda emprar d'una manera magistral.
Luciano sempre somreia. La seva imatge va associada a la gruixudesa del seu cos i al seu inseparable mocador blanc agafat d'una mà. I quan no cantava, mostrava una imatge multicolor, amb aquells mocadors grans, amples, amb els que solia embolicar la seva humanitat. Perquè d'humanitat no n'hi va faltar, més aviat al contrari. Ara que és mort s'han donat a conèixer moltes de les seves obres altruïstes de caritat: contribucions desinteressades a hospitals, a ONG's, a gent necessitada, sense comptar amb els seus popularíssims concerts "Pavarotti and friends", que l'han fet tant i tant popular arreu del món, i en els que ha ajuntat la seva veu amb altres cantants tan diversos com Frank Sinatra, Zucchero o Michael Bolton, només per anomenar-ne alguns. I tots aquests concerts tenien trasfons benèfic. Es va convertir en un dels tenors més populars del món per aquestes iniciatives i pels concerts que van oferir "Els tres tenors": Domingo, Carreras i Pavarotti. Una idea fenomenal.
Fa un mes que escolto la veu de Pavarotti en els meus discos. Quan vaig saber de la seva mort, la notícia em va agafar per sorpresa, em va deixar gelada i encara ara sento com una mena d'estúpid nus a la gola cada cop que en veig algunes imatges. Mai podré oblidar-lo i mai podré prescindir-ne. Fins i tot he aviciat al meu marit en aquests afers. A ell la música clàssica ja li agradava, però que no havia conegut ningú que li donés l'empenta definitiva cap a l'òpera. Ara, sense voler-ho, sense premeditar-ho, de cop i volta, xiula qualsevol ària que li agrada mentre fa qualsevol feina per casa o mentre s'anusa la corbata. M'encanta.
El Luciano Pavarotti cantava aquell "Nessun dorma" en el que el príncep Kalaf demanava a la cort de Turandot que ningú dormís i assegurava que a l'alba, venceria. Pavarotti també ho va fer: quan trencava l'albada del dia 6 de setembre, va vèncer la seva vida i va descobrir, beneït sigui, el misteri de l'eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada