dilluns, 22 d’octubre de 2007

UN RECORD DE PAU CASALS













Avui fa 34 anys, exactament el 22 d'octubre de 1973, moria exiliat a Puerto Rico el mestre Pau Casals. Cap mitjà de comunicació, ni un, n'ha dit ni paraula, però avui és un bon dia per recordar-lo, tot i que d'ell, possiblement ja estigui tot escrit, museïtzat i escoltat. Tanmateix, sempre queden algunes anècdotes personals i alguns record particulars que de vegades, si la conversa és propícia, poden aparèixer i formar part del coneixement i el record d'altres persones. Quan Pau Casals va morir jo tenia només 2 anys i tan sols uns mesos quan va pronunciar el seu discurs a les Nacions Unides, però el moment s'ha repetit en tantes ocasions a través dels mitjans de comunicació, que a tots ens sembla una mica haver estat vivint amb el mestre aquell moment.
Em pregunto, si Pau Casals visqués avui en els nostres dies, què diria de la situació política que estem vivint? No vull aventurar una resposta però tampoc es pot oblidar que com a senyal de protesta i per l'amenaça que patia la seva vida, Pau Casals ja es va exiliar una vegada, fugint del règim franquista i que en protesta per aquesta dictadura que no s'acabava mai, va estar prop de 40 anys sense torcar el violoncel a casa nostra. Una pèrdua irreparable. Una ofensa més que mai a la vida podrà saldar-se.
Tanmateix, ens queden de Pau Casals infinitat de gravacions, d'imatges, de fotografies. Us animo a que algun dia, quan no sapigueu què fer, us acosteu fins a la platja de Sant Salvador, al Vendrell, i visiteu el museu que l'Ajuntament va fer construir, en substitució de l'antic, que queia a trossos i era una vergonya, a la casa que Pau Casals va fer-se contruir davant mateix del mar, ja fa moltíssim anys: la Vila Casals. Al davant mateix hi trobareu l'auditori que porta el seu nom i si us vaga, també podreu escoltar-hi un concert o veure-hi una actuació. Acostumen a ser de primera línia i la programació de l'auditori un autèntic luxe a l'abast de tothom.
No puc evitar-ho, sóc del Vendrell i que el mestre Casals també en fos fill m'omple d'orgull. De vegades l'atzar de la vida ja les porta aquestes coses.
Un dia, el meu avi Joan, que era col.leccionista de monedes, em va cridar distraient-me dels meus jocs (jo devia tenir potser vuit o nou anys). M'hi vaig acostar i ell, posant-se la mà dins una butxaca del pantaló, en va treure un estoig petit de color blau fosc. Amb solemnitat, suscitant la meva curiositat, el va obrir i a dins, resplandent dins una funda de plàstic, hi vaig veure una moneda. - A veure si saps qui és, em va dir. Jo, mirant-me-la amb fascinació li vaig dir d'immediat: - El Pau Casals. -Molt bé, doncs és per a tu. I me la va donar. Bé, no es tracta exactament d'una moneda sinó d'una medalla commemorativa de plata, que encara reposa dins el seu estoig, ben bé igual que el dia que me la va regalar l'avi. A la seva cara hi ha una imatge del mestre Casals tocant el violí i a l'anvers hi ha gravat un escut del Vendrell, ben bé igual que el que tinc al blog, una partitura i uns ocells que simbolitzen "El cant dels ocells", la peça que Casals va passejar per tot el món, fins al punt que algunes persones pensen que és una composició d'ell quan de fet, es tracta d'una nadala popular, amb lletra i tot, de compositor desconegut. Tant se val, perquè la seva melodia s'arrela profundament en la més íntima tradició de Catalunya i per això Casals la va escollir i se la va fer seva.
M'agrada recordar avui a Pau Casals, baixetó, amb la seva sempiterna pipa i el seu somriure ple de picardia, molt avançada la seva vellesa. Mentre escric, la medalla de la que us parlava fa una estona, reposa al meu costat. Em recorda el Vendrell, ara que visc a Tarragona, els mateixos carrers pels que també va passejar, caminar i jugar el mestre Casals, i també em recorda a l'avi i a la meva família. M'agrada aquesta sensació tèbia i propera. Són, al meu entendre, aquests petits detalls els que cal atresorar, perquè són aquests els que ens fan rics. Més enllà d'això, dubto que hi hagi res més.



4 comentaris:

Anònim ha dit...

m'agrada el violoncel. crec que té la música més dolça. m'encanta el jordi savall, el Mischka Maisky (meditación va ser un disc genial), la Jacqueline Duprè...

sense voler ser brut, permete'm dir-te que res més sensual que una dona tocant un violoncel. èsser perfecte amb instrument perfecte.

de pau casals, no puc afegir massa cosa als teus mots....que algú estimi al seu país sempre el dignifica, però si a sobre ets una persona pública i reconeguda, encara té més valor.

algun dia tindré esportistes d'èlit capaços de dir què són i què volen...tot i que igual no ho veig....
salutacions

Ricardo Santiago

Roser Pros-Roca ha dit...

Bon dia Ricardo. A mi també m'agrada molt el violoncel. De fet, m'agraden totes les cordes, especialment les vocals. Sento una forta preferència i tendència cap a les veus. M'encanta l'òpera i tot l'esforç que significa per als cantants. No ho puc evitar i tampoc en puc prescindir.
Moltes gràcies per llegir-me.
Salutacions.
Roser

Waipu Carolina ha dit...

Un artista execelente y único!
Maravilloso, valiente y especial.
Gracias por recordarlo y hacerme feliz con su música otra vez.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Waipu Carolina. Me n'alegro molt que t'agradi el Pau Casals i la seva música. Coincideixo plenament amb tu. A mi també m'ha fet feliç que m'ho diguis i que ho comparteixis en aquest blog.
Salutacions.
Roser