OCTUBRE

Potser pel fet que avui ha fet durant tot el dia, aquest cel grisós, sense acabar de decidir-se a ploure, estic amb l'ànim una mica baix. Trobo que aquests dies aixafen. Ja se sap. Som a la tardor, tot just entrat el mes d'octubre.

He de confesar-vos que m'encanta el mes d'octubre. De fet, malgrat que jo sóc nascuda a l'abril, el mes d'octubre és el meu preferit. Està en un punt intermig en el que encara no acostuma a fer fred, però que esborra d'un sol cop i en sec, la xardor empalagosa de l'estiu.

L'octubre és calmat, pausat, els seus dies s'escolen calendari avall com una pluja benèfica, deixant pas a paisatges de somni, que converteixen els seus verds rabiosos de l'estiu, en vermells, ocres, marrons i grocs que m'exalten l'ànim i al mateix temps, em fan exhalar l'aire que ja refresca.

La vida torna a la normalitat i, tot i que no m'agraden els horaris ajustats i en fujo tant com puc, sí que és cert que m'agrada un cert ordre en les nostres anades i vingudes de cada dia; i el fet que els dies s'escurcin d'una manera evident, fa que vingui de gust estar més temps a casa, al recer de la companyia familiar, de la introversió dels assumptes més íntims.

L'octubre té el color d'una ala de papallona. Ara que les vinyes ja són veremades i el fruit reposa dins els cups a punt per a la seva elaboració, els ceps s'arrauxen amb les seves tonalitats i es bressolen al pas del vent que passa per entre les seves fileres sense malmetre'n el producte. Els dies que plou prenen, com avui, el to grisós d'un ratolí que es fa fonedís i que de tant depressa com ha anat, no saps ben bé si l'has vist o no i creus que els ulls t'han enganyat amb el reflex minúscol d'un gris que ha desaparegut sense fer soroll i pràcticament sense advertir-lo.

L'octubre es menja a la brasa. M'encanta. La brasa ben calenta, el forn a tota marxa per coure-hi les castanyes i els moniatos, una mica més entrat el mes però sense la necessitat d'esperar a Tots Sants. Els pastissos de poma de la meva mare, perfumant tota la casa, i els pans de pessic de cinc dits d'alçada, flonjos com boles de cotó.

Els records s'agombolen al meu cap quan penso en l'octubre. Al terrat de casa, al Vendrell, potser una de les notes més característiques d'aquest mes era la poda de la immensa parra que corona el terrat i que un hivern va quedar gelada. Era, temps enrera pràcticament un ritual. Amb les tisores de podar a la mà i en l'altra l'escala petita de quatre graons, la maia i jo podàvem la parra, arrabassant-li les fulles vermelles, enceses, que la tardor havia començat ja a assecar en forma de llargues redoltes que, segur, creixerien novament un cop arribada la primavera. El ritual sempre acabava amb la mateixa pregunta: -Maia, ara ja no farà més calor, no? I ella sempre em responia el mateix: - Ara ja no. Potser de cara a l'estiuet de Sant Martí torni a fer bo, però la calor, ara ja fins l'any entrant. M'encantava. La trobo molt a faltar.

Això és el que té també l'octubre: una evident melangia, un punt de dolor que apareix confós amb els records de la infantesa ja perduda.

Ara la infantesa la visc d'una altra manera: en la flor de jovenesa que tinc a casa, que té només quatre anys i que corre divertida pel Parc de la Ciutat, saltironant damunt les fulles seques, només pel gust de sentir-les cruixir sota els seus peus i desfer-se en pols ben seca.

La tardor, com qui diu, tot just comença. Caldrà gaudir-la plenament perquè aquesta, com cada any que torna, serà única. I l'hivern ens portarà, aquest cop excepcionalment, l'esperat miracle de la vida i amb ell, el retorn de l'esperança. La nostra esperança té dos noms: Ariadna i properament, al cor mateix de l'hivern, Marcel.

Espero sense impacientar-me, respirant aquest aire tan plàcid de la tardor.

Tot vol el seu temps.