dimarts, 16 d’octubre de 2007

METEOROLOGIA







Ja fa bastant de temps que sento a dir que el temps s'ha tornat boig. Al final, m'ho hauré de creure, perquè no tinc clar que això sigui del tot normal. Aquesta és la conversa trivial que sostinc pràcticament a diari amb algú o altre: - Quin bo que fa encara, no? - Doncs sí. -Oh, tu, estant embarassada, encara la deus notar més la calor? Encara bo que aquest estiu no n'ha fet tanta com en anys passats. I jo assenteixo: - Si, senyora, sí. I després ve allò de: I què portes, nen o nena? - Un nen. - A mira, la parelleta. Tothom diu el mateix: a mira, la parelleta. -I com li direu? - Doncs Marcel. - Ah ja veus, ben bonic.
Canalla a banda, el cert és que essent com som a mitjans del mes d'octubre, crec que hauria de començar a fer una mica més de fresca de la que fa. No dic que faci fred, però unes temperatures una mica més desinflades contribuirien a que no se m'inflessin els turmells i això, sempre és d'agrair.
De bon matí, quan l'Antoni Bassas comença el seu programa a Catalunya Ràdio amb un estusiàstic "Bon dia, són les set", ja estic atenta a les previsions que al cap d'un parell de minuts o tres, farà l'inefable home del temps, habitualment el Jofre Janué o bé el Francesc Mauri. Així, depen del que diuen, em vesteixo d'una manera o d'una altra, per no fregir-me al migdia i començar-me a estarrufar de cara a mitja tarda. Però, us dóna la sensació que les prediccions dels homes del temps són bones? Doncs mireu, hi ha dies que sí, i hi ha dies que no, i la majoria dels dies, tirant a no. Avui, sense anar més lluny, porto el paraigua a la bossa i m'he posat un jersei fi de coll alt, perquè l'amic Jofre ha assegurat que la temperatura es quedaria una mica més baixa i que plouria (de forma desigual, però que plouria). Apa que anem bé. Aquest migdia fa un sol radiant i la temperatura sobrepassa els 20 graus, fins i tot acostant-se als 22. Tot un encert, està clar.
De vegades em pregunto perquè serveixen tantes connexions als satèl.lits meteorològics i tants mapes isobàrics, si al capdavall, el temps fa ben bé el que li dóna la gana, passant olímpicament d'allò que els meteoròlegs han previst i anunciat en cada butlletí horari i en cada espai de notícies. Sabeu quina és, des del meu punt de vista, la millor predicció possible? Doncs aquella que se sent a la pròpia ossamenta. Segur que si algun cop us heu trencat algun os, o si teniu reuma, o us han hagut d'operar, sabeu perfectament a què em refereixo. Els ossos es converteixen en autèntics i fidedignes baròmetres, higròmetres i fins i tot termòmetres, especialment quan fa aquest temps tan canviant de la tardor. Quan el reuma punxa o l'os fibla, és que canviarà el temps. I no acostuma a fallar. Això sí que és precisió.
Quan jo era petita el meu avi tenia al damunt de la seva taula de despatx, una figura d'un frare que, de peu dret, assenyalava amb una vara llarga una columna en la qual hi havia escrites una sèrie de prediccions: "lluvia, nublado, soleado, frío, calor, húmedo, seco, ventoso". El frare, funcionant a tall d'higròmetre, anava movent el braç amb el que subjectava la vara, depenent del temps que havia de fer i us garanteixo que aquest sistema era més fiable que cap mapa isobàric d'aquells que ensenyava en el seu moment per Televisión Española l'inefable José Rubio, que es va haver d'afeitar el bigoti després de desafiar "la pertinaz sequía"o el recordat Mariano Medina amb els seus mapes plens de dibuixets infantils. Eren els primers temps de la televisió. Doncs bé, el frare del que us parlo, molt semblant al que il.lustra el post, estava fet d'un cartró ben dur i tenia el braç dret estirat i mòbil, igual que la caputxa, que també es posava tot sol quan havia de ploure. El misteri era ben senzill. Al seu darrera, dins una capseta, hi havia una fil de tripa de tonyina assecat, que es destensava quan hi havia humitat, fent moure el braç del frare en aquesta direcció en la seva columna de prediccions, i es tensava quan el temps era ventós i sec, fent-li aixecar la vara. De petita me'l mirava com una andròmina màgica i l'avi tenia força fe en aquell invent tan simple com efectiu.
Després, cap a finals dels anys 70 i primers dels 80, es van començar a comercialitzar unes figuretes que també feien prediccions força acurades. Es tractava de figuretes petites, sovint representant animals, que anaven pintades amb una mena de pintura que canviava de color, depenent del temps: blau intens per als dies assolellats i calorosos, rosa pàlid per als dies humits i de pluja i violeta tirant a malva pel temps insegur. Eren prodigioses i tampoc fallaven. De fet, ara d'aquestes figures només en veig a Cal Poblet, al Vendrell, i ignoro si es comercialitzen en cap altre lloc. Encara ara, 30 anys després, continuen funcionant i cridant l'atenció dels usuaris.
Bé amics i amigues. Espero que aquesta tardor sigui una autèntica tardor, igual com l'hivern hauria de ser un autèntic hivern, no com el de l'any passat, que amb prou feines vàrem tenir cap dia realment hivernal.
Aquesta tarda s'ha començat a tapar el cel i s'ha alçat un airet fresc que potser, assenyala la pluja que no per haver estat predita amb hores d'antelació, s'ha presentat necessàriament quan tocava.
Em burxa cap os? Amb la panxa de set mesos que llueixo, sempre tinc l'esquena carregada. No compta. A banda d'això... em fa l'efecte que no.
Caldrà esperar, doncs, a veure si l'os pedrer del Mauri, del Molina o d'algun altre meteoròleg grinyola a temps regulars que els faci veure que s'acosten algunes perturbacions. Si no són meteorològiques potser seran polítiques, o socials, però seran perturbacions al capdavall. Caldrà anar-les seguint per a properes informacions.